L'Aliada i en Subal us demanem modestament...

...que ens perdoneu.

Per la neu

Hola blog. Mentre penso com i si cal fer una crònica de l'esplèndida nit d'ahir a l'Horinal, et deixo aquest regalet de nadal aquí. Blog: he fet una traducció d'anar per casa del primer relat de Relatos de Kolimá, de Shalámov. És estrany, aquest relat. Potser és l'únic relat del llibre que no parla directament de les condicions de vida al gulag, que no t'empresona a tu també. És un relat que té un significat més enllà de les paraules del text, més enllà del camp de treball, i el patiment. És evocador, metafòric, la única concessió a l'eternitat que es permet Shalámov en aquest llibre... I una de les més belles definicions de la funció de l'escriptor que recordo. Si tenen cap objecció a la traducció, doncs m'ho fan saber i l'arrangem entre tots. Com que estem a un pas de les festes i comencem a estar melindrosos, em permeto dedicar aquesta traducció als amables lectors i lectores que circulen per aquest Teatre Buit. Llagrimetes d'emoció.

Per la neu

¿Com s'obre camí en la neu verge? Un home comença a caminar, sua, blasfema, avança gairebé sense moure els peus, enfonsant-se a cada instant en l'esponjosa i profunda neu. L'home marxa lluny, marcant el seu camí amb negres petges irregulars. Es cansa, jeu en la neu, encén un cigarret, i el fum de la majorka s'estén en un núvol blavós sobre la neu blanca i brillant. L'home ja ha marxat lluny, però el núvol segueix suspès en el lloc on l'home havia parat a reposar: l'aire quasi és immòbil. Els camins s'obren sempre en els dies de calma, per tal que els vents no escombrin la feina dels homes. L'home marca els seus propis punts d'orientació en la infinitud nevada: una roca, un arbre alt. L'home guia el seu propi cos per la neu de la mateixa manera que un timoner dirigeix la seva barca d'una a altra riba.

Per l'angost i insegur rastre traçat es mouen cinc o sis homes enganxats l'un a l'altre, esquena per esquena. Trepitgen la vora de la petja, però no en ella. En arribar al lloc senyalat tornen per on han vingut, i de nou caminen de manera que s'esclafi la verge superfície nevada, l'espai que cap peu humà ha trepitjat mai encara.

El camí està obert. Per ell hi pot anar gent, combois de trineus, tractors.

Si se segueixen les passes del primer home, petja a petja, es formarà un caminal visible però difícilment transitable i estret: vereda i no pas camí, petjades per les quals és més difícil avançar que no pas per la neu verge.

La feina més dura és pel primer, i quan a aquest se li acaben les forces, un altre el reemplaça, d'aquell mateix quintet capdavanter. D'entre els que segueixen les passes del primer, tots ells, inclòs el més petit, el més dèbil, ha de trepitjar el tros de capa nevada i no pas cap altra petja.

I sobre els tractors i a cavall no hi viatgen els escriptors, sinó els lectors.

Varlam Shalámov, Relatos de Kolimá, trad al castellà: Ricard San Vicente, minúscula.

Adaptació al català: Subal Quinina.

Peculiaritats del mar

Un dia vaig furtar un exemplar de la primera edició d'El mar, de Blai Bonet, d'una biblioteca que estava a punt de desaparèixer davant la voracitat de les rates. Era una biblioteca popular, d'ateneu de barri, que estàvem maldant per obrir. El seu fons estava compost de donacions dels veïns que, abans que llençar els llibres a la brossa, preferien regalar-nos-els a nosaltres. El projecte de biblioteca va fracassar, ja sabem com van aquestes coses; treure merda, treure pols, col.locar prestatgeries, fer inventari, escriure fitxes tècniques, organitzar els llibres per poesia, història, novel.la, assaig... ho vam deixar córrer. Aparegueren cagallons de rates, i finalment rates.

Vaig escollir salvar El mar. El mar havia estat del senyor Espinagosa, que va marcar la portadella del seu exemplar amb un tampó. Una altra peculiaritat del meu exemplar és que va numerat. En el llibre hi resa;

D'aquesta obra ha estat fet un tiratge limitat, de cinquanta exemplars en paper PISA, especial per a aquesta edició, numerats de l'1 al L, i de deu exemplars reservats als col.laboradors, numerats de l'I al 10, signats tots per l'autor.

EXEMPLAR 1201

L'exemplar furtat no porta la firma de l'autor per enlloc, però en canvi sí que va numerat. Desconec quines són les característiques del paper PISA.

Una altra peculiaritat del llibre, una cosa que no havia vist mai, és que en la solapa dreta (de l'esquerra quan s'obre el llibre), on s´acostuma a posar la semblança de l´autor o altres llibres de la col.lecció, hi va com una mena d'introduccioó del propi Blai Bonet, on explica com i quan va decidir escriure El mar. Desconec també si en les següents edicions van conservar aquesta singularitat de l'obra...

Aquesta explicació serà, doncs, el fragment de Blai Bonet que llegiré demà (per avui) a l'Orinal, on es celebrarà un akelarre blaibonetià organitzat per la revista Pèl capell, a deu anys de la seva mort... El llegiré si m'ho permeten, clar, doncs no m'he apuntat a cap llista (ja saben que sóc poc amic de les llistes)... A veure si em guanyo d'una vegada per totes l'honor que representa veure el nom de Subal pintat a la Paret de la Fama, entre els noms de tants poetes que algun dia han passat per l'Orinal...

Autoritocràcia coercitiva

Després de tan apassionat xoc amb el de les Llums, després de tan agra campanya per restablir els meus drets com a blogger lliure, després de veure'm obligat a treure el cristu gros, cal donar per acabada la victoriosa campanya Amb mi que NO hi comptin: L2P ja no està registrat entre els bloggers que van demanar aparèixer en La Llista de Granollers. El de les Llums ha obtingut unes visites i una propaganda extra pel seu projecte. El de les Llums és més llest que la gana.

No tinc massa en contra de la trobada de la Catetosfera, senzillament no va amb mi. Menys encara tinc en contra de la publicació d'aquest llibre. Desitjo tota la sort al seu editor. Dit això, doncs, tornem als nostres avorrits posts de cada dia. Als de pa i aigua.

Subal Quinina.

***

Ei. Sub.
Què.
Com és que no utilitzes ni guionet curt ni guionet llarg, per enfasitzar els diàlegs?
Què passa. McCarthy tampoc no els utilitza.
Ja, però ell és premi Pulitzer i tu Res.
Premis? Parles de premis? Ha arribat l'hora de donar un premi. Un Espectacular, Autor!
Sé què estàs pensant i et fotràs en un merder de cal déu. Tu estàs en un rotllo zen molt maco, tu ara passes de tot.
Rotllo zen? Però si darrerament només parlo de mort i destrucció! Tu em llegeixes, o què?
Jo et llegeixo. A voltes comets unes faltes d'ortografia que em fan caure la cara de vergonya i aleshores actuo. Més que llegir-te, et vigilo i et tapo la boca.
Ah.
Així doncs, quedem entesos, eh?, res de premis. No volem comentaris brossa destinats a ningú que no siguis TU, en aquest putu blog.
Vale. Però un link sí que puc posar, no?
Un link no representa ni animadversió ni admiració, sinó constatació d'un fet. Per tant és just i necessari que el posis.
Vale. Link. I avall que fa baixada. (això què és, un putu Estat de Terror, o què?)
M'agrada definir el nostre estatus com Autoritocràcia coercitiva.
Vale, link. Constato que hi ha gent lliure de dir què pensa. Constato també que jo no dic què penso.
Així m'agrada. Però el cas és que tu no penses. Qui pensa aquí sóc jo, i et diré que la catetosfera ni ens va ni ens ve. No volem ramats. Punt. Però sóc magnànim i et perdono.

(Covard feixista, això ets)
Subal, controla els teus pensaments o t'esborro ipso facto.
(Covard feixista!)
Subal, al gulag!

Dos manuals de supervivència (kit de supervivència NO inclós)

Jugar a fer anàlisis comparatius extraliteraris entre La carretera (C. McCarthy) i Relatos de Kolimá, V. Shalámov) és fàcil i entretingut, a part de ser una completa pèrdua de temps.

La carretera és una novel·la que descriu un món arrasat (¿holocaust nuclear? ¿Desastre ecològic global?) on el món és una Gran Nevera Buida. Un home i el seu fill recorren una carretera que els mena al sud, que suposen més càlid i més segur. Pel camí es trobaran no-res, gana, fred, neu bruta, aigua bruta, núvols foscos, sol apagat, boira gebradora, pluges gelades, arbres morts, ciutats saquejades, humans animalitzats i caníbals.

Relatos de Kolimá és un conjunt de relats que descriuen les terribles experiències de Shalámov al Gulag (camps de treballs forçats soviètics) de Kolimà. El gulag de Kolimà és una Gran Nevera Buida paorosa, una presó sense murs, és gana, és fred, és crueltat, és el Gran Nord, és arribar al límit de les forces, és absoluta desesperació, és que et furtin el darrer crostó de pa quan dorms o a plena llum del dia, és corrosió de l'esperit, és neu blanca i resplendent, al·lucinada. Quan s'arriben als -50ºC, les escopinades es congelen al vol.

L'un és una obra de ficció, potser de ciència ficció (o simplement futurista). Una atmosfera semblant podreu trobar en El aturdimiento, de Joël Egloff, perfectament recomanable.

L'altre, en canvi, són relats de dolor agut que retraten unes experiències reals, experiències viscudes.

¿I saben quina és la diferència més patent, entre aquestes dues grans obres? L'esperança. En La carretera, obra de ficció, hi ha un viratge d'esperança, la possibilitat de trobar-te alguna llauna de conserva en alguna casa desballestada, o que potser un dia surti el sol lluent per entre els núvols.

En els Relatos de Kolimá, no hi ha esperança. De cap manera. En La carretera sí. Vet ací la gran diferència entre la ficció i la realitat. I per reblar el clau, els desitjo un bon començament de setmana bo i presentant un final de relat de Relatos de Kolimá, per a que els optimistes em maleeixin la mare;

[...] No, ahora no perdía los nervios. Pero cuando le colocaron en las manos su ración diaria, abrazó el pan con sus pálidos dedos y se lo apretó contra la boca. Mordía el pan con sus dientes heridos por el escorbuto, los dientes bailaban y le sangraban las encías, pero no sentía dolor. Apretaba el pan con todas sus fuerzas contra la boca, y lo chupaba, lo mordía, lo roía...

Sus vecinos querían detenerlo:
—No te lo comas todo, guárdalo para luego, después...

Y el poeta [Ósip Mandelshtam] comprendió. Y abrió de par en par los ojos sin soltar el pan ensangrentado de sus sucios y azulados dedos.

—¿Cuando después?—pronunció en voz alta y clara. Y cerró los ojos.
Murió al anochecer.
Pero no lo dieron de baja hasta al cabo de dos días; durante dos días seguidos sus ingeniosos vecinos lograron hacerse con el pan del fallecido. El muerto levantaba la mano como un muñeco, como una marioneta. De modo que murió antes de la fecha de su muerte—detalle no exento de valor para sus biógrafos futuros.

Varlam Shalámov, Relatos de Kolimá, minúscula. Trad. Ricard San Vicente

La feixuga vida del traductor amateur

I

Vaig anar a comprar-me dos llibres i vaig sortir-ne amb tres. El meu llibreter de confiança, eficaç venedor, sap que, si em fa esperar massa, començo a vigilar més llibres i sempre me n'acabo emportant més del compte.

II

A casa trec els llibres i els ordeno damunt la taula. Jugo a fer el trilero. Quin d'ells em llegiré primer? Penso que els tres llibres poden respondre tres preguntes essencials: Qui sóc (Juegos de la edad tardía, de Landero), d'On venim (Relatos de Kolimá, de Shalámov) i a On anem (La carretera, de McCarthy). Per un procés mental que desconec trio atacar La carretera de Cormac McCarthy. Llegeixo fins a les quatre del matí. Sento que, si deixo de llegir, els protagonistes moriran de fred i de gana.

III

Aquest matí el dedico a facabar de traduir una cosa. Ulls inflats, la pell de sota els ulls em pesa, però estic content. El traductor és aquell que més a la vora de l'escriptor està. Sento que sóc com un pare bastard. Traduir porta inevitablement a un estat introspectiu que no afavoreix al blogger de raça.

IV

Mentrestant, l'Aliada ha marxat d'hora al matí amb una missió; fer les tradicionals hallaques de nadal. Es reuneixen amics seus (i meus) i s'estan tot el dia manufacturant la menja. Malparlen de mi, els he trait, els he abandonat. A punt estaven de nacionalitzar-me veneçolà, i els he traït. Fins i tot l'han trucada de Caracas interessant-se si jo he assistit o no a la cerimònia. No, no hi ha anat. Traïdor, traïdor a la pàtria. Tás botao. Panas, panitas, PERDÓNENME.

V

Finalment acudeixo a la cita. Negra nit i fred que espanta. Em reben així: Epa Subal, tás botao*! Fan un acte de repudi públic sobre mi. Amenacen en comentar-me negativament al blog, a ridiculitzar-me. Traïdor, traïdor. Me'ls estimo molt, als meus amics veneçolans. Però ara he perdut el dret a tastar les hallaques. No sé què faré, jo ara, per nadal. Sopa de cubitos, em suggereixen.

VI



VII

Obro el blog, escric això que escric. Miro les hallaques prohibides que reposen a la cuina i sospiro. Sospiro molt. Què faré, jo, per nadal?

*tás botao: broma privada que neix de quan Chávez va deixar sense feina en rigorós directe, en el seu programa ¨Aló, presidente¨, a milers de treballadors de PDVSA. Anava dient; Tú, Pepito de los Palotes, tás botao.

Exercici

Una llengua de formigó s’endinsa entre els edificis. És una autopista elevada que descendeix i es retorça fins a fondre’s amb el cinturó de ronda de la ciutat, que és una altra autopista urbana. M’agrada la llengua de formigó; és d’una modernitat d’altres èpoques, quan el futur era una quimera, quan el futur era silenciós i civilitzat, amb cotxes aeris circulant entre els blocs asèptics i tubs de teletransportació, i tal.

Durant l’hivern, l’escena adquireix unes tonalitats ofegades en la boirina i les partícules de soroll en suspensió. El soroll constant d’una turbina, les fuetejades dels cotxes que passen. La llengua de formigó esdevé aleshores un gegant desgastat i pàl·lid que es veu engolit per la ciutat, expectorant automòbils sense parar.

Els pilars que sostenen la via són extraordinaris i mastodòntics i tristíssims. El vianant se sent gairebé insignificant: guaita esmaperdut la panxa de l’estructura de ciment i ho mira tot amb ulls petits, nota el tonatge sobre la seva mirada. Els homes som animals abandonats a la ciutat. L’home és un animal que espera davant d’un semàfor en roig.

En la prematura vesprada hivernal, els focus il·luminen la llengua de formigó i la banyen d’un color ataronjat. Tot és molt crepuscular, excepte les línies rectes de color blanc i vermell que tracen els automòbils que es baten en retirada. Són llamps en la nit. Els focus ho dominen tot i tenen una forma singular, quasi marciana... bolets gegants, amb un tija altíssima i una corol·la majestuosa. No s’abandonen al vent que bufa fort; es mantenen estàtics acomplint la seva missió. En canvi, els arbres del parc que queda enrera es dobleguen amb aquella majestuositat que només tenen les coses vives.

Ginebra

Oh, quina meravella, l'Empar Moliner ha parit! La felicito molt cordialment, malgrat la conec poc o gens. M'agrada especialment el nom que han decidit posar-li a la criatura; Ginebra. Pensan-t'ho bé, no podria ser d'altra manera. Ella estima si ha begut.

Continuant amb els jocs perversos (i espero que amables i inofensius), si arriba a parir un nen... Li hagués posat Gin Tónic?

A veure si amb calma trobo el poema que canta en Pedrals pels puestus, aquell que comença així; ma do Ginebra, ma do Ginebra...

Herois locals

Avui al metro llegia:

Sin embargo, hay gente que lleva todavía en su interior una pequeña explanada, cuyas tres dimensiones son el infinito; ¡esta raza de hombres no cree en Dios, ni en el arte, ni en la enfermedad, ni siquiera en la Legión de Honor, ni siquiera en ellos mismos! Son semejantes a una pompa de jabón en el centro de ese infinito. La pequeña pompa de jabón reventará un día, pero será para dejar a los demás hombres que creen en la vida las imágenes verdes, rosa y azules de los recuerdos.

Francis Picabia, Caravansérail, Laertes

Ja a casa, l'Aliada m'explica que avui ha sortit cap-cota de la feina, més aviat emprenyada com una mona, per una qüestió laboral. Sempre que està malhumorada resol aplacar la seva ira bé comprant-se una peça de roba, bé comprant-se Alimentació Prohibida. Me la imagino sola en un racó del McDonald's, davant d'una capsa de Wopper buida, una escena tristíssima. Avui doncs, s'ha comprat una jaqueteta en un mercat de barriada i un xurro que volia farcit de xocolata. A l'arribar a la xurreria-rulot ha demanat el seu xurro farcit i la romanesa grassoneta li ha respost que no podia ser farcit de xocolata, que havia de ser farcit de crema. M'explicava això i els meus pensaments cavalcaven pel cantó més bèstia i sexual de la vida, ja m´entenen: un xurro farcit de crema... El cas és que la romanesa li ha demanat que d'on venia ella, amb aquella accent tant suau i admirable, que com ho feia. Ets, potser, colombiana? No, sóc de Veneçuela (que vol dir petita Venècia, han dit avui per la ràdio).

El cas és que aquesta mateixa xurrera, un diumenge que em vaig acostar a comprar mig quilo de patates xips, se'm va queixar de com no li parlava en català, que com n'aprendria, aleshores. Ah, vaig dir, disculpa'm. Em feia molta mandra explicar-li la meva teoria de la malaltia bipolar que ens assola a molts catalans... I em va explicar en català esforçat que les llengües a ella li agraden i que sempre que m'hi acostés a comprar mig quilo de patates em parlaria en català. La conversa va continuar malgrat que el seu mòbil la reclamava, i orella posada en mi, orella posada en l'aparell, mantenia dues converses alhora; amb el seu xicot (un tio mal afaitat de metre noranta, i de pell enfosquida, amb un cigarro permanent a la boca i un barret com dels anys trenta a on amagava bitllets de trenta euros) i amb mi. Em mirava, s'ha de dir, amb ulls lascius i somrients, la xurrera grassoneta. I al seu xicot li deia que parlava amb un client. COM?, ressonava la veu del tio malcarat des de dins de l'aparell.

Bé, aquesta anècdota arriba a la seva fi. El que jo volia comentar és que admiro la gent de ment desperta, potser no massa culta, però amb unes ganes d'aprendre i entendre el medi que la rodeja que ja voldria jo per a mi. Ells, com el senyor Jesús, o la xurrera grassoneta, són els meus Grans Autors, els Mestres a qui dec acatament. Són aquesta gent que viu en una petita explanada les tres dimensions de la qual són l´infinit (una casa fosca i freda, una xurreria-rulot).

Cinc milions d'històries té la ciutat de Nova York

A en Miq, a qui fa temps que volia dedicar alguna coseta

Estar de black out (o paràlisi creativa severa) té les seves coses bones. M'acosto amb humilitat de novici als grans mestres amb l'ànim de deixar-me enlluernar i riure'm de la meva pròpia petulància. Verge santa què ridículs som quan oblidem als grans mestres i ens posem a postular! L'altre dia em van deixar en préstec un llibret que no havia llegit però que sabia que havia inspirat La literatura nazi en América, de Bolaño, a saber; Historia universal de la infamia, de Jorge Luís Borges. Aquest llibret, segons el pròleg a la seva edició de 1954 representaven simplement ejercicios de prosa narrativa. Exercicis. Un blog és una llibreta més o menys reeixida d'exercicis literaris o més normalment una infàmia que esdevé universal.

I d'aquest llibret de Borges n'extrec aquesta espurna que corro alleujat a apuntar aquí. Alleujat, perquè no actualitzar és la cosa que més s'apropa a estar mort.

El 25 de diciembre de 1920 el cuerpo de Monk Eastman amaneció en una de las calles centrales de Nueva York. Había recibido cinco balazos. Desconocedor feliz de la muerte, un gato de lo más ordinario lo rondaba con cierta perplejidad.

J.L. Borges, Historia universal de la infamia.

Oh, redéu, ja és ben cert allò que deia Bolaño; La lectura es placer y alegría de estar vivo o tristeza de estar vivo y, sobre todo, es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser el vacío. En las entrañas de un hombre que escribe no hay nada. Oh, redéu, ja és ben bé això que deia Pablo d'Ors; Los escritores de verdad viven de la mentira y para la mentira. Y, por mucho que digan (que digamos) lo sacrifican todo por la escritura, hasta a su propia madre.(...) Todo por un poco de belleza. O de fulgor. O de rabia.

I ara se m'acut que aquesta espurna de fulgor, de bellesa o de ràbia que avui apunto a L2P és similar a aquesta espurna de fulgor, bellesa o ràbia que canta encara Rubén Blades pels puestus:

Y Pedro Navaja, puñal en mano, le fue pa´ encima,
el diente de oro iba alumbrando to´ la avenida,
mientras reía el puñal le hundía sin compasión,
cuando de pronto sonó un disparo como un cañón...
...cayó en la acera mientras veía a esa mujer
que, revólver en mano y de muerte herida, a él le decía:
"Yo que pensaba: hoy no es mi día, estoy salá,
pero, Pedro Navaja, tú estás peor: no estás en na".
Y créanme gente que aunque hubo ruido nadie salió.
No hubo curiosos, no hubo preguntas, nadie lloró.
Sólo un borracho con los dos cuerpos se tropezó,
cogió el revolver, el puñal, los pesos y se marchó.
Y tropezando se fue cantando desafina´o,
el coro que aquí les traje y del mensaje de mi canción:
"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida" ¡ay, Dios!...

Rubén Blades, Pedro Navaja

I més content estic encara davant la perspectiva d'ignotes lectures sobre boxadors de suburbis veneçolans, car m'han promés que em deixaran un llibre que sé que comença de forma fulminant... Si volen es poden llegir la novel.la sencera aquí... però a mi que me la deixin en paper; noto que estic a un pas del desprendiment de retina, i precisment de Borges no n'envejo la ceguesa.

La mort de H.A.L.

El meu ordenador ha mort cristianament a l'edat de tres o quatre anys. Un sobtat atac de hardware ha fet que la seva ànima, o software, reposi ara en el regne dels electrodomèstics. Preguem, doncs, pel seu software. H.A.L., la teva presència serà sempre amb nosaltres. Trobarem a faltar els teus lleus sorollets i brunzits. Pels moments de glòria i d'irades frustracions que ens has regalat, preguem:

L'activitat d'aquest blog es veurà lleument alterada durant aquests dies de dol i estupor. Poden escriure les seves adreces postals i números de fax i telèfon, que L2P posarà a la seva disposició mitjans de comunicació alternatius, com ara cartes, postals, o trucades telefòniques.

¡Pues va a ser que No!

Avui a dos quarts de set del matí hem rebut una trucada de Caracas. ¡Ha ganado el NO! Les detonacions que s'escoltaven ahir per l'Skype s'han convertit en cassolades d'alegria i clàxons de cotxes pel carrer. M'hagués agradat ser-hi, ves.

Hi ha moltes consideracions a fer. Moltes. La primera que em ve al cap és que aquest No és la gran victòria del moviment universitari enfront a la proposta eutanàsica dels partits tradicionals de l'oposició. Fins fa uns dies, AD (Acción Democrática, socialdemòcrata) estava per l'abstenció, la mateixa abstenció que va entregar el control total del Congrés a Chávez i que va possibilitar obrir una autopista que propulsava a la velocitat de la llum el projecte de reforma de la Constitució. Sempre he pensat que l'oposició a Chávez és igual d'avorrida i detestable que el mateix Chávez. Ara, amb aquest moviment cívic encapçalat pels universitaris, amb la seva victòria d'ahir, alguna cosa s'hauria de moure entre l'oposició democràtica. La victòria ha estat dels estudiants, a anys llum de l'homo politicus veneçolà tradicional, atordit i sense projecte.

Després. 45% d'abstenció, en un referèndum importantíssim per al futur del país. Aquest matí hem pogut veure com Chávez es lamentava amargament de l'abstencionisme. Té tota la raó en queixar-se. Qui forma part, d'aquesta abstenció? Molts grups; majoritàriament chavistes que s'oposaven a la reforma constitucional però no volien votar en contra del seu líder, i gent opositora que s'està enriquint fent tractes amb el chavisme i que per tant no els interessa una derrota de Chávez. Chávez ha creat una boliburgesia fastigosa, de nou rics, i ara s'ha vist traït. A veure com ho encaixa, això... Bé, això ho dic jo, encara no he llegit cap anàlisi seriós que estudiï l'abstenció en aquest referèndum.

Tercer. He de reconèixer que m'ha sorprès l'esportivitat que ha demostrat Chávez a l'hora d'acceptar la seva primera derrota en gairebé deu anys. Per què, tanta fraternitat, ara? Perquè no ha cremat el seus cartutxos ni molt menys. Ahir m'explicaven les diferents oportunitats que li queden a Chávez, en el cas hipotètic (ara ja no) que guanyés el NO. Al tenir pràcticament el poder total en el Congrés (excepte els vots del partit Podemos, chavistes convertits en opositors), pot modificar qualsevol punt del seu projecte de reforma i tornar a plantejar un referèndum quan li doni la gana i guanyar per esgotament de l'adversari i no per K.O. Aquesta victòria opositora és un alleujament, però no vol dir res, si més no de moment. Avui Veneçuela està igual que ahir, i això tampoc és per llançar coets... Cal una proposta prou atractiva i social que s'allunyi del antichavisme més conservador i anacrònic. Cal que el moviment universitari d'oposició creixi i maduri prou com per enterrar definitivament als partits polítics que només representen passat.

Quart. Un detall sobre el discurset post-referèndum de Chávez, que em sembla que delata inseguretat i molta frustració. Diu que no pot canviar la Constitució... Por ahora. Aquest Por ahora és molt important, en la història de Veneçuela. Després del cop d'estat fallit que va donar Chávez l'any 1992, el van deixar parlar per televisió des de la presó, per desactivar qualsevol resistència que encara pogués estar armada pels carrers. Chávez, que és molt puta, va fer un discurs espectacular, molt ben traçat i va acceptar el fracàs del cop... por ahora... Aquest por ahora demostrava que el tio tenia uns collons de brau i anunciava un to be continued que s'ha concretat en deu anys de mal govern que, no ens enganyem, pot durar almenys dos anys més. El Por ahora que va dir ahir obre moltes portes i moltes incerteses. No ho dubtin ni un moment... Però també pot dir una altra cosa; desesperació, tornar a pitjar les tecles que havien funcionat fa quinze anys, manca d'idees...

Cinquè. Sigui com sigui, l'ampolla de cava l'obrirem aquesta nit.

Sisè. M'he de disculpar per la poca qualitat dels darrers escrits perpetrats en aquest blog. Escrits fets amb rapidesa i amb uns mitjans tècnics lamentables. El meu PC està a punt de dir prou i se'm penja cada dos per tres.

Bon dia tinguin tots vostès.

Sí sí? O sí no?

Ja comencem. Per la TV3 diuen que Chávez comença a filtrar a televisions internacionals que el Sí guanya per sis o set punts de diferència, en sondejos a peu d'urna. En canvi, informacions que m'arriben de Veneçuela afirmen que els sondejos donen guanyador al No amb catorze punts de difèrencia.

***

Avui. Acompanyo a l'Aliada a votar a les onze del matí. Ens reunim amb dues parelles de veneçolans. Mengem patates chips de la xurreria del costat de casa. Bebem cervesa que hem comprat al paqui. Així fins a les set de tarda. Anàlisis polítics de primer ordre a casa nostra, incapaç —degut a la ingestió massiva de líquids— de resumir-los aquí. Llàstima d'anar tan begut, ara mateix; els hi asseguro que he aprés moltíssim de la idiosincràcia del poble veneçolà, durant les darreres hores. Agudíssimes crítiques a tot déu per part d'un dels analistes, que s'ha convertit en el meu ídol polític. (espero que alguna de les lliçons que avui he aprés s'emmagatzemin en algun racó de la meva memòria i sorgeixin en algun o altre moment). L'Aliada xerra ara per Skype amb Caracas. Normalitat, passivitat i derrotisme típics de les darreres converses.

L'Aliada diu que no pot dormir. I que la nit serà llarga.

Una de les noies que ha ingerit massivament cervesa amb nosaltres estava atemorida. Por d'incidents greus a Caracas. Pares, familiars, amics... Bah. Aquest fenòmen jo l'anomeno paranoia caraquenya; en totes les eleccions que he viscut al costat de la meva Única i Estimada Aliada s'ha comentat una o altra vegada la possibilitat tangible de disturbis i peo. Els tranquilitzo. Un dels amics m'explica com va viure ell el caracazo de l'any. Una cosa brutal. Militars apostats als terrats de les cases disparaven a matar contra la gent dels barrios que baixava a saquejar comerços. El meu amic veia caure gent ferida i morta que rodolava per les pendents dels cerros. En fi. Que no puc dir massa res. Tots els meus amics, i jo mateix, pensem que guanyarà el sí, cap esperança en el sistema electoral veneçolà. Això és tot per ara. Escric aquest post per a fer-me present, de manera rídicula, en les seves vides. Sóc un ionki del comptador, una simple caricatura mediàtica. Ahir vaig escoltar a Perejaume dir unes coses interessants sobre aquestes coses... caldrà comprar-se el seu darrer llibre...

***

Com ja van fer els nostres avis i els nostres pares, jo també he posat una ampolla de cava al refrigerador. Però em temo que jo, com ja van fer ells, hauré d'esperar uns quants lustres. Concretament, fins al 2050. Bah. Pitjor el botó de publicar i ja està.

““““”
Des de la llunyania de l'Skype, se senten unes fortíssimes detonacions, allà a Caracas. No són trets ni obusos, són petards i coets destinats a fer saber al món que, fins i tot abans dels resultats oficials, Chávez sempre guanya. Fa tot una mena de por.

//////

Ara per la tele veneçolana diuen que ha guanyat el sí en un 55%, amb un 52% d'abstenció...

··········

Jon Goikoechea, líder estudiantil de l'oposició sembla entusiasmat, en unes declaracions d'ara mateix...

//////

Aquesta sí que és bona! Hi ha col.legis electorals on s`ha anat misteriosament la llum, segons la ràdio veneçolana...

//////

El CNE (Consejo Nacional Electoral), un òrgan controlat pel chavisme, ha demanat tres hores més per donar els primers resultats. Això em sembla una senyal prou estranya. En les passades eleccions els resultats oficials, per aquestes hores, ja eren més que sapiguts... un brot d´esperaça pel pobe veneçolà, potser?

L'últim concert

En rigorós directe els hi explico que el meu company de feina deixa la música. Tocava en una banda mítica de matinades alcohòliques i adolescents. M'explica la seva decisió com qui explica que ho ha deixat amb la xicota, amb aire greu, trist però fermament convençut. Està cremat d'aquesta vida de merda que és la del músic. Tanta carretera, tantes matinades, tanta gent beguda a la pista saltant, tant alimentar tècnics i mànagers... N'està tip. Punt.

Tot plegat em fa pensar, en petitíssima escala, en el meu cas. L'últim concert. S'acaba el bolo, mediocre, treus el so de la guitarra, apagues l'amplificador. Deses l'instrument, mires la sala que es buida ràpidament, uns passets perduts sobre les taules, t'encens un cigarret, baixes definitivament de l'escenari. Mai més en tornaràs a trepitjar un. Camines una mica per veure l'escenari buit, des de la perspectiva de l'oient. Buidor. Llibertat. Buidor. Et divorcies no d'una xicota, sinó de tres, quatre, cinc, deu tios que t'han acompanyat al llarg dels millors i pitjors anys de la teva vida. Què fotràs, doncs, aquest divendres? I aquest dissabte? I durant les tedioses tardes de diumenge? Un misteri abismal.

Li explico això al meu company de feina i resta mut... Hosti, no hi havia pensat, en això. Clar, no s'hi pensa, amb això. L'últim concert, el darrer post, la última pipada a l'últim cigarret. Una nostàlgia enganyosa. Hi ha alguna nostàlgia que no ho sigui?

Nota: La cançó que ara segueix havia estat molt bella. Què passa. Que el concert en què va ser gravada va ser un desastre, típic de grup amateur, i la vam destrossar. Aquesta és doncs, la única versió que es conserva. Amb tot, m'abelleix deixar-la aquí. La hi dedico a la Merche, i als amics que ens van seguir concert a concert, i a tants altres que mai més ho podran fer. Al tècnic de so, que el bombin.

Merche de Cornellà, Electric Chiuaua.


powered by ODEO

Coses d'ahir

Ahir vaig escriure un poema. És aquest;

galtes que cremen
galtes enceses
buff. cof-cof
aix
ughhh
hhhhh
fred-calor
zzzzz

Després vaig anar a veure un traductor, pas necessari en l'Estratègia Suïcida. Em dóna un llibre que ha traduït, per veure com ho fa. Tradueix, no cal dir-ho, de manera excel·lent. Llegeixo divertit, en ple deliri provocat pel poema, és a dir pel constipat. Avui estic content perquè el meu refredat ha derivat en una tos de motor de setze cilindres, però ja puc fumar. Ahir no vaig poder cultivar aquest hàbit que em mena cap a la tomba, com la vida mateixa.

El llibre que el traductor va tenir a bé donar-me és Petita antologia de Daniïl Kharms, amb traducció de Miquel Cabal per a Edicions de 1984. Un paio estrany, aquest Kharms. Amb una biografia molt puta. La volen saber? Mirin, els transcric part de la contracoberta;

Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms, (1905-1942) és un personatge estrany en la literatura de les avantguardes russes del s. XX. Amic de la mentida, de l'absurd, de l'exageració, dels extrems i de l'error, Kharms va haver de passar-se una bona part de la vida limitant-se a publicar literatura infantil, que era tot el que el règim soviètic li permetia fer. La resta de la vida, se la va haver de passar sense publicar res. Les circumstàncies de l'entorn van atiar les necessitats evasives de l'autor que, sobretot a través de la prosa, es va anar creant tot un món de l'absurd.

Kharms fou detingut l'agost de 1941, durant una nova onada de repressió de dissidents. Fou traslladat a una presó de la policia política, on passà uns mesos. Per tal d'evitar que l'afusellessin, fingí transtorn mental. Se li diagnosticà esquizofrènia i fou ingressar en una penitenciaria psiquiàtrica de Leningrad, on morí de fam durant el primer hivern de bloqueig nazi sobre la ciutat, l'any 1942.[...]

*

Què, què bèstia, no? La seva biografia em recorda lleugerament a l'argument de Mestre i Margarida, de Bulgàkov, però a mi no em fotin cas que de lite russa en sé menys que zero. Hi ha una frase famosa d'aquest home, que va apuntar al seu blog, vull dir diari;

Avui no he escrit res. No té cap importància

M'ha fet certa ràbia llegir-la, perquè s'assembla de manera sospitosa a aquesta altra frase, que vaig escriure un d'aquests dies.

*

Bé, no els emprenyo més. Vagin o no a la mani, siguin pericos o culés, passin un cap de setmana acceptable.

Agitació i propaganda

el dijous 29 de novembre, a les 19.00 hores,
i a la Biblioteca Jaume Fuster
(Plaça Lesseps, 20-22, Barcelona)
Presentació del llibre Vianant, de RAFA GOMAR,
amb la participació de
Jordi Llavina i Francesc-Marc Álvaro

Un dos tres quatre. Un dos tres quatre. Rafa Gomar estira les cames després de set hores i mitja de dictadura d’ordinador. I si mentre camina es grata la barba amb una mà i l’altra la reserva per a jugar amb la xavalla que guarda a la butxaca de l’anorac, és perquè, com diu, es troba «absort i a gust entre aquest vincle secret que m’uneix al món a través de la mirada». Un dos tres quatre, un dos tres quatre; compàs d’una melodia cinètica que Rafa, acollonat pels triglicèrids, està disposat a encarnar: abans estirar les cames que no estirar la pota. Un dos tres quatre, un dos tres quatre. Els ulls llisquen entre les antenes de televisió i es gronxen per les grues, adés es disfressaven amb la roba estesa dels terrats i queien per les xemeneies; ui, mira! Si és el xicot de la motxilla, nu, assegut al mateix lloc de sempre, damunt dels taulells rojos, descansant l’esquena sobre la paret del buit de l’ascensor… Un dos tres quatre, un dos tres quatre: «Quan sabrem desxifrar els missatges cor a cor sense una sola mirada?». Des de la seua torre de guaita (ull a l’aguait), des de la seua cel·la (ullprés), el nostre escriptor fa ràpel per les parets ocres de les fronteres, passa a frec pel cos d’una dona o juga amb el xiquets al pati d’una escola. Cada jorn —ho confessa— necessita fisioteràpia per a recuperar-se. Talment els grans atletes, així com altres personatges sense aurèola de llorer. Oftalmogimnàstica.


Hi viu, el vianant, del repussall, del sobrer, de les deixalles de la ciutat. Arreplega, tria, interpreta. Un dos tres quatre. Un dos tres quatre. El vidanant segueix les instruccions d’un savi entrenador argentí. I retalla un fragment de la vida i li posa un marc. En condicions normals no mira, només percep. Però tantost hi ha un marc al voltant del seu camp visual, la seua relació amb el camp canvia. El que s’hi troba dins d’aquest marc és immediatament fascinador, exigeix ser escrutat. Un dos tres quatre, un dos tres quatre. Els braços agafen embranzida, els ulls donen camallades, la respiració és mesurada. Del quadre resulta un esclat que esbatana una finestra molt més àmplia, com una visió dinàmica que transcendeix el camp abastat per l’òptica. Passeja, fita, escull, recull, sublima els signes que l’atzar li depara. Viu a les golfes de la casa on malda per ordir una ficció, una mena de patchwork simbòlic que represente la vida.

Mil máscaras y media

Cap de setmana a Tavernes— Fent PAI

I

A veure. Condueixo cagant llets per l'AP7, passo Castelló, passo València, pago peatges. El mar és una ciutat sense límits. A la sortida 59 prenc l'eixida, hehehe, de Cullera/Favara/Tavernes. N-332. Benzinera Campsa a mà dreta, puticlub La Pelicana, una corba, una altra corba, rotondes. Diviso a en Francesc Bononad saludant-me impacient. Ja he arribat a Tavernes de la Valldigna, P.A.I. Valencià.

II

Els meus nous amics parlen constantment del pai. Jo pensava que pai volia dir país, terra, horta. Però pai vol dir P.A.I. (Plan de Actuación Integral), que vol dir ciutats fantasmes arran de mar, pàtries guiris, bitllets de cinc-cents euros, construcció/destrucció salvatge. Diguéssim que si país vol dir horta, P.A.I. vol dir Camps.

III

Passegem agitats pel poble; cal preparar-ho tot per al combat-presentació. Parem enfront de la Casa de la Cultura. És un annex a la Gran Biblioteca Albada, que vol dir que és una biblioteca que neix morta, abandonada. La biblioteca són unes grandiloqüents i faraòniques parets nues, cavitats i goles profundes, material per a la construcció plastificat. Fa tres o sis mesos que no s'hi veu un obrer. La immobiliària que havia de portar-la a terme centra els seus esforços en fer P.A.I., certament més lucratiu.

[... i demà, Cap de setmana a Tavernes— Fent país]

PdV, Vila-Matas, Barcelona, Portnoy, Herr Direktor, and me

Hola, hola, txé, que vinc de Tavernes de Valldigna, País Valencià, carregat d'anècdotes i taronges. Les taronges me les menjaré amb diligència per a que no s'espatllin i les anècdotes les deixo pendents d'explicar (fora d'horari laboral). Que no se'm podreixin ni els cítrics ni les anècdotes, txé.

Ara per ara, els molesto per anunciar als quatre vents la recent publicació de Paper de Vidre, núm. 45, en el qual he tingut el plaer d'entrevistar, juntament amb l'amic Lamento del Portnoy i Herr Direktor, al senyor Vila-Matas. Aquesta entrevista també està carregada d'anècdotes, que explicaré en les meves memòries, quan tingui noranta anys, en la meva obra Ya no me acuerdo de nada.

També estic feliç perquè per fi puc tancar el tema de Frankfurt a la catalana, amb el relat Eh, tu, tu tutú, que és la història d'una puta que es diu Barcelona i la conviden a una fira de llibres.

Em sembla que la cosa ha quedat prou bé. Deixin que agraeixi al senyor Portnoy la seva disposició a col·laborar amb nosaltres, ell que és un autèntic Explorador d'abismes. ¡Gracias colega! També, com és prescriptiu, agrair al senyor Herr Direktor l'oportunitat de trencar-me el cap fent preguntes impossibles al senyor Vila-Matas, i evidentment, deixin-me expressar el meu agraïment al mateix senyor Vila-Matas, per la seva paciència i amicalitat.

Apa, facin veure que treballen i concentrin-se en la pantalla de l'ordenador de la seva oficina o facultat. Paper de Vidre, la revista que no existeix perquè no es pot cremar.

Aguas, güey (apologia de l'emmascarat)

Toni Ibàñez en un conferència d'Artur Mas, treient-se la màscara.

Toni Ibàñez, victoriós i sense màscares i amb autoritat 100

—Espejito, espejito, ¿soy yo la más famosa del manicomio?
—A veure, deixa'm calcular quatre algoritmes, interpretar les estadístiques, desenvolupar les derivades, fer un parell de sudokus... a veure... No, definitivament no. La més famosa és Entrellum.
—Eh, treu aquest enllaç, recony, que tot això suma i estem regalant puntuació a l'enemic.
—... La més famosa és Entrellum.
—I bé, com puc ser la més famosa, espejito, espejito?
—Fes-li la gara-gara a un tal Marc Vidal, fes-te de Convergència i fes-ne cròniques, posa el teu rostre a la portada del blog, pontifica sobre la catetosfera, dona't ínfules de predicador mediàtic, demana —exigeix— enllaços als amics i coneguts, organitza abrandades campanyes a favor del terme blog, organitza abrandades defenses del terme bloc, perboca política a més no poder, treu-te la màscara...
—Ah, no. Això mai de la vida.
—El què? Fer-te de Convergència?
—Treure'm la màscara.
—Per què? No ets la més famosa, però tampoc ets la més lletja...
—Perquè la màscara em dóna aspecte de llunyania mexicana, güey.

Paco Milojos Bononad
vs
Subal Quinina [L'Ull que tot s'ho beu]
—Tavernes de la Valldigna, dissabte 24, a les 19.30—

Bononad, passant-les putes en un moment del combat.

Quinina fent una clau mexica a Bononad

Fucks artificials

Pregunta: Quienes le conocen bien resaltan su amabilidad y su bondad, ¿por qué al tomar la pluma para escribir no perdona ni a Dios?
R: Dios no existe y si existe no sirve para un carajo. Nada le debo a esa entelequia.
P: ¿Qué hubiera pasado si publica La puta de Babilonia sobre el Islam?
R: También es sobre el Islam. ¿Se te pasaron por alto la cantidad de páginas que le dediqué al bellaco de Mahoma, uno de los seres más viles que ha parido la humanidad?
P: Dice que tenía una cuenta pendiente con la Iglesia desde la infancia. ¿Qué le hizo?
R: Tratar de hundirme en su infamia y sus tinieblas. Pero no lo logró. De muchachito me libré de esa ramera.
P: ¿No pierde la razón con tanto insulto?
R: Yo no. Se la hago perder al prójimo. Saco a países enteros de quicio.
P: Acusa a Juan Pablo II de ser el Papa más dañino por haber fomentado la natalidad: ¿cree que en China o la India, por ejemplo, estaban muy atentos a sus palabras?
R: Durante el pontificado de esta alimaña la población mundial aumentó en 2.200 millones. Nadie como él fue tan responsable de este aumento. A tres años de su muerte ya estamos viendo los efectos de su prédica irresponsable: los polos sí se están derritiendo y el planeta sí se está calentando, eso no es cuento. Este planeta no puede con 6500 millones de Homos sapiens comiéndose a los animales y excretando. Hemos convertido los ríos en cloacas y el mar en un desaguadero de cloacas. Estamos a un paso del final, de acabar nuestra mísera historia entre la mierda.

CONTINUA AQUÍ

Fernando Vallejo, El lector es una puta. Es voluble, pasajero..., ABC (El Cultural)

Gràcies diverses

U

GRÀCIES-GRÀCIES-GRÀCIES-GRÀCIES-GRÀCIES


DOS

GRÀCIES i GRÀCIES (i disculpes)

[àudio]

Consideracions

Consideració Primera

M'han dit fonts ben informades que Steve Wonder va tenir consciència de ser negre a l'edat dels vuit anys, mai abans. Ho trobo extraordinari i tanmateix lògic i natural.

Consideració Segona

Fumo. Fumo molt per assolir el col·lapse pulmonar abans de les vuit del vespre, moment què el darrer avís dringarà pel hall del teatre i entrarem al món subterrani de Bolaño, constituit per cerques desesperades i tombes en el desert. Cinc hores sense fumar. Per sort conservo una capseta de llauna amb tabac de mastegar, provinent del Llano veneçolà. Té un tacte petrolífer, aquest tabac. Tanto mejor.

Consideració Tercera

Els del Polònia no aconsegueixen captar el to ni el discurs de Chávez. Per exemple, l'imitador obvia que la jota veneçolana és aspirada, com a les Canàries o Andalusia. Jo a casa l'imito molt bé. Assajo frases com; la' cúh-pu-las podriiii-dah y elimmmm-peria-lih-mo yankyyyy.

Consideració Quarta

També a casa, i des de temps immemorials, practico la Dansa del Telenotícies, ball tribal que dura uns quinze segons, amb la banda sonora de la falca del programa. El braç dret representa l'agulla dels segons, i l'esquerra, que es manté estàtic fins al darrer moviment, representa la dels minuts. La vestimenta tradicional és el pijama i els peücs que em fa la iaia.

Consideració Cinquena

No sé si la jota que vull dir es diu aspirada. Però vostès i jo ja ens entenem.

Consideració Sisena

Un pedagogo hubo: se llamaba Herodes.

Jorge Larrosa, 1997

Pre-avís

Volen que els confessi una cosa, ara que sóc famós? M'imagino entrevistes en profunditat a mi mateix. Sí, no riguin. Que em tracten de vostè a les entrevistes. Que tinc un o dos segons de silenci cinematogràfic per a preparar-me unes respostes adients a cada moment. M'imagino una Contra amb l'Amela. La faríem per e-mail, trencant la tradició del tête á tête...

O m'imagino a un reporter amb un llapis a l'orella i un barret i una gavardina, a la porta de casa, el dia després de l'aparició de Paper de Vidre, núm 45, preguntan-me sobre si es pot considerar el post del dia 10 d'octubre, Frankfurt a la catalana, que va passar tan desapercebut, com el meu contra-discurs inaugural de la Fira de Frankfurt, i el relat de Paper de Vidre número 45 com un contra-discurs de clausura. I jo, aparentement sorprés però en veritat atacat per una vanitat exultant, em preparo la pipa de roure, premo bé el tabac holandès, encenc amb lentes pipades la pipa i responc;

—Em complau, aquesta pregunta, em complau.

Querido diario

Querido diario antirevolucionario y gusano,

perdona blog, no t'enfadis per aquests adjectius injustos. És només una broma que et faig. T'escric per dir-te que ja gairebé tenim acabada la pàgina-blog de l'editorial que no m'alimenta, però no per això ens la estimem menys. És de marca wordpress. Ja hem posat una semblança, i les carpetes de les col·leccions comencen a estar plenes d'informació [1 i 2], hem posat el contacte per si algú no troba els llibres ens els demani directament a nosaltres... I ja fa dies que els posts es van succeïnt. El post més recent que hem perpetrat em sembla molt curiós; hi hem penjat enllaços a un parell de ressenyes força divertides que han florit en aquests blogs [1 i 2]. I en l'anterior post, no vegis, querido diario, quin podcast pistonut li han fet a en Joan Todó! Ara aviat tocarà penjar propaganda sobre els propers recitals que estem preparant, en llocs ignots de la geografia de la perifèria i aliats inesperats...

Querido diario amoroso, tu que tens poders, ¿no podries fer que demà al matí m'aixequés i tot déu tingués enllaçat el blog de labreu edicions als seus respectius blogs?

Mil gràcies!

¡Mil gracias!

¡Mil gracias!

Malaltia de transmissió textual

La simenonitis no s'assembla pas a una forma de bibliofília ni de col·leccionisme, sinó, com deia aquell, a una veritable malaltia de transmissió textual.

Simenon i la connexió catalana, Xavier Pla, 3i4

Re-Contra-Propaganda

Veuran, amb tot això, penso que vostès han de ser encara més lliures d'opinar el que vulguin amb el tema de Veneçuela, amb diverses opinions contraposades. Tant és així, que m'agrada enllaçar aquest post i que vostès n'extraiguin les seves pròpies conclusions. Pensin, recontrapensin i formin la seva opinió amb llibertat de lliurepensador. Total, nosaltres no pintem res en aquest fregat.

L'autor del post en qüestió em va oferir fa molt de temps col·laborar amb alguns d'aquests escrits en un llibre de suport a la tirania , quan jo no tenia tan clar que en veritat ho fos, i prudentment vaig declinar la seva invitació, bo i escrivint-li una llarga carta que ni tan sols es va dignar a contestar.

A mi m'agradaria contestar el post d'aquest senyor, però no ho faré per evitar-los-hi interferències. El que sí faré serà reconstruir els fets de la universitat amb els vídeos i fotos que tant jo com aquest senyor hem penjat a respectius blogs. Ell posa enfàsi en la destrucció de l'edifici on sembla ser que s'allotjaven els pistolers i un centenar d'estudiants que no tenien cap culpa, i jo poso l'enfasi en l'emboscada covarda dels pistolers a uns estudiants opositors que tornaven a la universitat després d'una marxa pacífica. Els fets parlen per sí sols. O no. Vostès ja han vist els dos primers vídeos en un post anterior, però no han vist el darrer, que he extret del blog de l'amic Segarra. Apa, a fer funcionar les neurones i a lligar caps, que d'aquí al dos de desembre tindran Veneçuela a tort i a dret. Jo prometo no marejar-los massa amb les meves disquisicions;

Els fets de la UCV en imatges

[Off the record]

—¿Por qué no te callas? [Coño, es que no llegaremos nunca a los canapés]

Esquetx llegit als comentaris d'Escolar.net

Mentre el ramat s'agita amb aquesta interessant cortina de fum, miro videos del tiroteig a la Universitat Central de Veneçuela [1 i 2].

Més parlar per parlar

Ahir nit, obro la porto de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Continuo la meva lectura de Les benignes. Després del deliri de les matances de Kíev, d'una precisió descriptiva gairebé cinematogràfica, insuportable, punyent i brutal, que aconsegueix transmetre al lector la fatiga nerviosa dels SS a qui s'havia transmès l'ordre de pelar a cinquanta mil persones non-stop en una fossa comuna...

..."Li toca a vostè". En el punt on em trovaba, la paret del barranc era massa abrupta perquè hi pogués baixar, i vaig haber de tornar a fer la volta i entrar pel fons. Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis [...] "Miri de rematar els ferits" [...] Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, els ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang [...]

Les benignes, Jonathan Littell.

...Després d'aquesta trentena de pàgines memorables; el NO RES. Un abominable avorriment absolut. Bé, menteixo, no encara. Després de Kíev el nostre cultíssim assassí de masses viatja a Khàrkov, a prosseguir les matances. A Khàrkov s'endú a un soldadet a qui la resta d'alemanys detesta perquè quan dorm serra les dents. El meu germà també ho feia, i en veritat resulta insuportable escoltar-ho enmig de la nit. Sembla que jo ara ronco, en contrapartida. Bé, a Khàrkov es dediquen a penjar molta gent pels carrers. El soldadet que fa de majordom del nostre home mor en un tiroteig, o potser després d'un atemptat. El nostre SS cau malalt, fet pols, psicològicament esquerdat, i fotut perquè ha de deixar les seves obligacions. El porten a un balneari, on viu la vida i es lliga a un SS o el que sigui; començo a afartar-me de la interminable terminologia nazi. Interessants són els discursos filosòfics entorn a l'homosexualitat i el nacionalsocialisme, i les crítiques que des de el nacionalsocialisme teòric o filosòfic es fan vers al nazisme real... però el fantasma de l'avorriment comença a treure el cap.

I ahir a la nit obro la porta de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Miro la tele; a la TV3 foten un peli immunda de producció catalana sobre un maquis amb alzheimer i després posen Tierra y libertad, lenta i pesada. A la Cuatro foten reportatges encadenats sobre la memòria històrica. Que quiten los pantanos, diu el poble quan se'ls interroga sobre les estàtues eqüestres del Generalísimo. Uf. Apago l'aparell i agafo Les benignes. Craso error. Abominable avorriment fet d'estepes russes i matances poc o gens descriptives. Els ulls em pesen i la ment recorre camins que ningú li ha ordenat seguir. Somio una puta estepa russa on no hi ha res de res. M'he adormit. Feia anys que no m'adormia llegint. M'he induït un coma fet de memòries històriques diverses.

Ara medito sobre l'avorriment infinit de les darreres pàgines que he llegit. Penso en La parte de los crímenes, del 2666 de Bolaño, que podia semblar avorrida però ho era només aparentment. Les pàgines ermes de La parte de los crímenes tenen el ritme de les llums ataronjades de l'autopista que fuetegen el teu autocar en la nit, és un avorriment ple de missatges i sensacions. Bolaño domina i sap per a què serveix escriure obres d'inhumana longitud. Hi ha d'haver alguna raó, i Bolaño la sabia. En aquests moments, dubto que Littell la conegui. També penso que el meu entusiasme inicial rau en una cosa obscena; la descripció implacable de l'assassinat. Un terrible plaer estètic. M'avorreixo només perquè ara no hi ha destrucció i baixesa humana? Potser és aquesta la lliçó del llibre de Littell? Continuaré meditant, continuaré meditant. Avui és dissabte.

Visca la lluita universitària a Veneçuela! Mori el mal govern!

Un finès irromp a les aules amb la seva pipa i dispara. Vuit morts. Bah, siguem sincers. La noticia no m'interessa.

Emperò, ara mateix, per la ràdio, escolto unes detonacions llunyanes que ressonen i reverberen. És a Caracas, a la Universitat Central que vaig visitar fa un parell d'anys. Uns estudiants tornen d'una marxa contra la dictadura latent i uns paios ben organitzats obren foc. Diuen que hi ha un mort. Els assassins no són militars regulars, no van amb uniforme, però algun dia si tinc temps els hi explicaré d'on surten, aquests pistolers, a qui li interessa posar-los-hi les automàtiques a les mans.

Si a mi m'importa un carall el boig finès, infereixo que els importarà un carall la cosa de la Universitat Central de Veneçuela. Ho accepto. Però resulta que aquest blog el porto jo i avui m'abelleix anunciar als quatre vents que estic ben emprenyat, irritat, enfurismat. Merda de Chávez hipòcrita. Merda de Pedro Carreño hipòcrita. Merda d'esquerra submisa europea. Aviat Ramonet tindrà les mans tacades de sang, com Llamazares, que m'han dit que es passeja per Caracas com si fos l'emperador. Estic ben emprenyat.

Senyors intel·lectuals d'esquerra europea que encara trempen amb el Chávez, no m'avergonyeixin més, no s'avergonyeixin més. No sé si encara estan a temps de rectificar. No sé tan sols si els interessa fer-ho.

Més coses sobre la lluita universitària contra el Mal Govern.

No es perdin aquest post de Ficción Caracas:

Quién dijo fascismo?
Los compañeritos pega-afiches en fotos

Més fotos dels pistolers, extretes del blog Ficción Caracas. Gracias H!;

Parlar per parlar

Abans que sortís Mil cretins, d'en Monzó, per fer temps, vaig comprar-me Uf, va dir ell. Després de llegir-me Mil cretins vaig córrer a adquirir L'illa de Maians. Aviat espero estar prou saturat de Monzó i deixar de comprar-me els seus llibres, d'altra banda no gens cars.

Abans de tot això no havia llegit més que un Monzó. Amb tretze anys vaig llegir-me La magnitud de la tragèdia, que no em va impressionar precisament perquè tenia tretze anys i ja sabem que els nens de tretze anys van tot el dia caminant amb tres cames, no pas amb dues. Vaig trobar el seu llibre d'un realisme exacerbat.

L'altre dia vaig anar a cal meu germà, a fumar. Vaig veure que tenia Ochenta y seis cuentos, traduccions del Cercas de l'obra quasi complerta de Monzó, editat per Anagrama. Vam estar parlant una estona de llibres amb el meu germà. La conversa va ser prou interessant i alliçonadora. La fragilitat dels seus conceptes editorials, el desconeixement total dels segells, i la poca importància que li donava a tot plegat el converteixen en un no-lector lliure de prejudicis que em produeix enveja. Em va fer sentir molt bé. Alleugerit, fins i tot. Per a ell no hi han autors, ni prestigis editorials, ni res. A ell li agraden els llibres sobre l'edat mitjana. Ganes d'abraçar-lo i dir-li gràcies, gràcies, gràcies. Com ja he dit, em vaig sentir summament alleugerit, insignificant.

***

Abans de comprar-me Les benignes, de Jonathan Littell, vaig fullejar un parell d'exemplars de Las benévolas, de Jonathan Littell. Les pàgines de la versió castellana que vaig poder estudiar estan saturades de tinta, a la cual cosa, si li afegim la poca grossor del paper bíblia, fa que l'interliniat de, per exemple, la pàgina 125, es confongui amb l'interliniat de la pàgina 126. Vaig encarregar al llibreter de confiança un exemplar de Les benignes, que sortia uns dies després que la versió en castellà, pensant anar-lo a recollir quan tingués un moment. Quina fou la meva sorpresa al trobar sobre la taula de casa meva un exemplar del llibre; algú me l'ha regalat abans que jo anés a recollir el meu exemplar. Ara hauré de posar-me en contacte amb el llibreter de confiança i deslliurar-lo de l'obligació de reservar-me el llibre.

No una, ni dos, sinó tres persones m'han parlat malament d'aquest llibre amb uns apriorismes que em van resultar si més no sorprenents. Emperò, la paraula de Jauss és sagrada [1 i 2] i he decidit no escoltar cap de les raons dels meus amics. Vaig llegint la pàgina 125 i de moment no m'està semblant un llibre per tirar coets, però com que m'entreté, me'l llegeixo. Hi han escenes d'horror i brutalitat barrejades amb burocràcia militar, però de moment no em fa pensar excessivament en la naturalesa de l'espècie humana, tal com em prometia. Em sembla que ja estem tots curats d'espants. Tinc més de 900 pàgines per endavant, emperò.

***

Amb tot això, el senyor Vallcorba ha d'estar curull de felicitat xapotejant en una piscina de monedes d'or, car, jo solet, m'he comprat quatre llibres del seu segell en menys de dues setmanes.

***

Observin que parlar en un blog és molt similar a parlar per parlar. Parlar per parlar és un exercici que a voltes em sembla del tot ridícul, excepte si t'envoltes de sis veneçolans davant d'una ampolla de rom. Aleshores parlar per parlar esdevé una festassa prou acceptable, i jo m'inclino aleshores per callar i a escoltar, com gairebé sempre que estic en una reunió i no vaig massa begut. Estic lleugerament deprimit i pensarós. No pot voler dir res de bo.

***

A mesura que vaig llegint, Les benignes em sembla cada cop més un llibre fascinant, realment bo i realment repugnant. Absolutament pertorbador.

***

Un amic em va dir, fent referència a aquest llibre, que si Littell no havia viscut la Guerra ni l'Holocaust, no estava autoritzat a fer-ne una novel·la. Discrepo. Dante va escriure La divina comèdia abans d'anar a l'infern.

Déu

Albert Pla ensenyant els pits. Un tio que diu que es diu Albert Pla toca la guitarra davant seu.

powered by ODEO
Albert Pla, Sufre como yo
1995, Supone Fonollosa

Déu un dia va descobrir una connexió telefònica en una paret del seu despatx i de reüll va mirar el seu PC i se li va encendre el triangle que duia clavat a l'occipital. Tenia una idea i a l'acte va esdevenir Internet.

Anys més tard, que per a Ell no foren més que un sospir en l'eternitat, va publicar el seu primer post. Havia nascut el primer blog. Un porció infinitesimal de sospir més tard, es va cansar de tenir una sola personalitat i la va multiplicar per n+1 per poder escriure cada dia en un trilió de llengües un trilió de blogs, expressant així els seus problemes de personalitat múltiple.

Cada dia de la setmana actualitzava molts dels seus blogs, encara que alguns els actualitzava amb més fortuna que d'altres i en descuidava uns milions més. Va començar a deixar blogs sense actualitzar, a abandonar-los. Mentrestant va anar adquirint cada cop més vanitat, aquell mal que pateixen tants humans. Quan tenia una mala època, una travessia del desert poc inspirada, es comentava a si mateix per fer-se companyia. Ara bé, a voltes escrivia divinament i aleshores rebia trilions de comentaris elogiosos i se l'inflamava el pit d'orgull. Rucs i altius com ells sols, els humans comentaristes es pensaven que els bloggers eren altres humans, i Déu se sentia finalment acceptat entre els seus vassalls, ateus i creients. Havia culminat la Creació.

Un dia d'avorriment còsmic, escoltant un disc blasfem d'un humà anomenat Albert Pla, se li va acudir gastar-li a l'artista una broma macabra. Plantejar-li una temptació; arribar al límit de la seva paciència i passotisme. Déu, en un dels blogs on es dedicava a abocar pedanteria fent-se passar per un intel·lectual de vellut que escruta l'horitzó amb mirada de miop crític es va començar a comentar a ell mateix amb el nom d'Albert Pla, fent-se dir coses que a l'artista ateu ni li van ni li venen.

L'Humà Pla, monosil·làbic, que sempre havia renegat de la premsa, que sempre ha anat arrossegant la seva ànima en pena com una ombra, que donava la impressió de no tenir ego ni vanitat, amb aquell posat de semenfotisme exacerbat, va decidir denunciar la suplantació de la seva personalitat fent ús, precisament, d'un diari de gran tiratge. Dies més tard, va interposar una denúncia a l'SGAE contra tots aquells humans que, com ell, es deien Albert Pla. I va guanyar unes peles.

Cingolani I el Conqueridor

Saben què? M'imagino més al Cingolani brandant una espasa de quatre quilos escapçant testes enemigues en un camp de batalla a sobre d'un cavall desfermat que no pas al senyoret de la carona i la corona. Cingolani, Lo Carnisser de l'Orinal. Més historietes d'en Cingolani aquí.

Les mares dels ous o L'hora del Lector d'ahir.

Un escriptor que escriu en castellà, la llengua materna del qual és el català.

Un escriptor que escriu en català, la llengua materna del qual és el castellà.

Llengües paradoxals per explicar mentides o dir-se les veritats.

I jo em pregunto. No hagués estat aquesta una tertúlia magnífica, sublim, per portar al Construmat de Llibres d'enguany? Sense complexes.

I ja callo.

Gràcies, retiri's

Me encantó la persona de Juan Ramón el día en que supe que, en Puerto Rico, el mayordomo

le anunciaba la caída de la tarde, entraba en su despacho y le decía; "Señor, el crepúsculo" .*

Vila-Matas, El viento ligero de Parma, Sexto Piso.

—Sub, Sub.

—Bub-bub.

—Porta'm les sabatilles, el comandament, el combinat, una cigarreta, un entrepà, la pinta per pentinar-me les celles, el mòbil, abaixa les persianes, posa música ambient i retira't amb sigil. I tot això ho faràs amb un somriure als llavis.

—Para el carro. Ni tu ets el Senyor Boix ni jo sóc l'Evaristu.

—No: ets una creació pitjor.

—I per què vols que et porti tant de vici, oh Amo?

—Perquè aquesta nit, a les 22.00 en Monzó i en Vila-Matas estaran a l'Hora del Lector i parlaran de mil cretins i d'abismes.

—Mira que bé, jo conec un cretí que està a un pas de l'abisme. I no miro a ningú, oh Autor.

I Subal, fent una reverencia, es va retirar, i quan va creuar la porta va fer-li una sonora botifarra al seu amo, i es va masegar el paquet amb enorme menyspreu. Era la venjança de la subalternitat.

(*)Nota sobre la nota; vaig estar parlant de la frase que encapçala aquest post amb un dels màxims experts sobre Juan Ramón Jiménez, i em va comentar, tot estranyat, que Juan Ramon jiménez mai va tenir majordom quan era a Puerto Rico. Potser l'Evaristu podria preguntar-li sobre aquest extrem, al senyor V-M...