divendres, de novembre 30, 2007

L'últim concert

En rigorós directe els hi explico que el meu company de feina deixa la música. Tocava en una banda mítica de matinades alcohòliques i adolescents. M'explica la seva decisió com qui explica que ho ha deixat amb la xicota, amb aire greu, trist però fermament convençut. Està cremat d'aquesta vida de merda que és la del músic. Tanta carretera, tantes matinades, tanta gent beguda a la pista saltant, tant alimentar tècnics i mànagers... N'està tip. Punt.

Tot plegat em fa pensar, en petitíssima escala, en el meu cas. L'últim concert. S'acaba el bolo, mediocre, treus el so de la guitarra, apagues l'amplificador. Deses l'instrument, mires la sala que es buida ràpidament, uns passets perduts sobre les taules, t'encens un cigarret, baixes definitivament de l'escenari. Mai més en tornaràs a trepitjar un. Camines una mica per veure l'escenari buit, des de la perspectiva de l'oient. Buidor. Llibertat. Buidor. Et divorcies no d'una xicota, sinó de tres, quatre, cinc, deu tios que t'han acompanyat al llarg dels millors i pitjors anys de la teva vida. Què fotràs, doncs, aquest divendres? I aquest dissabte? I durant les tedioses tardes de diumenge? Un misteri abismal.

Li explico això al meu company de feina i resta mut... Hosti, no hi havia pensat, en això. Clar, no s'hi pensa, amb això. L'últim concert, el darrer post, la última pipada a l'últim cigarret. Una nostàlgia enganyosa. Hi ha alguna nostàlgia que no ho sigui?


Nota: La cançó que ara segueix havia estat molt bella. Què passa. Que el concert en què va ser gravada va ser un desastre, típic de grup amateur, i la vam destrossar. Aquesta és doncs, la única versió que es conserva. Amb tot, m'abelleix deixar-la aquí. La hi dedico a la Merche, i als amics que ens van seguir concert a concert, i a tants altres que mai més ho podran fer. Al tècnic de so, que el bombin.



Merche de Cornellà, Electric Chiuaua.


powered by ODEO


8 comentaris:

Eduard ha dit...

La música no es deixa; no es pot deixar... En tot cas es deixa de pujar als escenaris, de la mateixa manera que es deixa d'encendre cigarrets o de fotre claus als marges dels camins... I després, sí, hi ha l'engany de la nostàlgia.

subal ha dit...

Tens raó. En el meu cas particular, emperò, vaig patir tal desengany, que la guitarra va agafar pols durant molts mesos. Els mesos de salvatge avorriment que em van portar a escriure.

Ara toco la meva estimada Mondatta, una Telecaster mexicana, només per a mi i pels veïns. Reconec que n'obtinc enorme plaer. Ells no tant.

L'altre dia, a Tavernes, em van posar una màscara autèntica de lliutador mexicà i vaig poder tocar amb públic. Va ser meravellós.

Salut!!

ea! ha dit...

veus?

no diguis mai "mai més" ens deus un bolo a tots els que no vem tenir el plaer de veure't enguitarrant

miq ha dit...

Jo també vaig deixar un grup, amb el que tocava els darrers 13 anys, quan vaig venir a viure aquí a Nova York. I va ser dolorós. La rutina dels assaigs, la creació per se, i algun concert de tant en tant.

Però hi tornarem, de ben segur!

subal ha dit...

Collons, senyor Miq! Tretze anys? Això és tota una vida...

aristocrataiobrer ha dit...

el que fa ràbia és que després d'anys i anys d'esforços, és dificilíssim arribar a la gent, les portes estan tancades

a ha dit...

Ei, fer de grammar nazi és lo més baix i realment voldria fer un comentari sobre el post, però "se la" fot un mal increïble als ulls. "L'hi" (o "la hi" pels puristes).

subal ha dit...

Senyor o senyora A, En aquest putu blog es practiquen no un ni dos ni tres atemptats ortogràfics, sinó molts més. És una cosa que m`agrada evitar, així que ho canvio ara mateix. Amb vostès aprenc ortografia.

Gràcies, doncs, pel seu comentari