Estampes napolitanes [i IX] —Els guies

Al Grazziano, la Maria, el Massimo i la Lucía.
I als nens de Piazza Plebiscito

Lleuger equipatge del turista informal
Sfumato
Sacro capello miracoloso, amén
Les muses
Pozzuoli, el poble abandonat
Ave road, (79 d.C)
La platja de l'infern
Ischia Ponte, història d'una roca

IX


Què lluny queda el Golf de Nàpols. Han passat unes setmanes d'ençà que hi vas anar i què lluny queda el Golf de Nàpols, enterrat en la rutina estival de la que ja ets esclau. El turisme ja ho té, això, són focs d'encenalls, apunts escrits a corre-cuita, banderes d'exploradors que hem apressat a clavar aquí o allà, per a que onegin oblidades, been there, done that...

Ara tot queda lluny, excepte el record d'en Grazziano i la Maria, ischitians que van aconseguir fer desaparèixer al turista informal que hi ha en mi i van fer emergir al viatger que em visita de tant en tant. Ells ens van acollir a casa seva, ells ens van cuinar, ells ens van explicar històries de terratrèmols i històries de la mar. Històries de Nàpols. En Grazziano ha passat mitja vida en vaixells mercants i petrolers. Parla un fràgil castellà aprés en aigües internacionals i illes del Carib. Explica els seus viatges i noto que si jo conec continents i ciutats, ell coneix caps, golfs, estrets i oceans. Veu els mapes al revés; jo veig la silueta il·luminada d'una copa de cristall i ell veu rostres que es besen en la foscor. Ara ja no en vol saber res, de la mar.

La Maria estava preocupada per l'educació del seu fill i va a començar a escriure-li les lliçons fins que va tenir material per fer-ne un llibre. Ara ja porta 30.000 exemplars venuts de llibres de gramàtica italiana —o potser napolitana?—. Ens explica això cara als fogons, remenant uns spaguetis. Ens fa veure un vi blanc excepcional, fet a l'illa. Ischia va ser un dia el primer refugi dels grecs, que encara no coneixien Itàlia. Ischia va ser molt bella. Me la repenso ara i veig un relat de Serés parlant de la costa catalana que es prostitueix. Què bé escriu el Serés, obtenint belleses dels desastres.

Al Massimo li van anar molt bé les lliçons i estar vora els volcans. Tant, que anys més tard, i a Madrid, decideix junt amb la seva companya, la Lucía de Gijón, escriure junts un llibre-guia del Golf de Nàpols. Observo durant el viatge, com si fos un treball de camp, la grossor de les guies dels col·legues turistes que em vaig trobant pel camí. Són petites i d'una lleugeresa alarmant. South of Italy. Italie. Europe. Només en veig una altra que sigui del Golf de Nàpols, i és escarransida i paupèrrima. La del Massimo i la Lucía és millor, ja ho crec que sí. Explica coses i sentiments. Explica erupcions. Explica qui és el Tiet de Roma, una història fascinant.

I ara em creua una imatge com un llamp. Aquells nens napolitans que prenien la fresca en un jardí, que s'acosten i ens demanen si som d'aquí, de Nàpols. No, som de Barcelona. I què hi veniu a fer, aquí? ens demanen amb estranyesa. Els hi diem que Nàpols és molt maca i que hem vingut a veure-la. S'arronsen d'espatlles i no comprenen. Ah sí, és maca? Psé. I passem a parlar apassionadament de Ronaldinho i de Maradona, les nostres pàtries xiques.

Estampes napolitanes [VIII]—Ischia Ponte, història d'una roca

Uns turistes del nord d'Itàlia troben a un senyor que treu panxa sobre una roca del moll d'Ischia Ponte. El senyor de la roca està en posició de difícil equilibri; tot el seu pes reposa sobre la cama esquerra, mentre la cama dreta resta enlairada i arronsada, plegada sobre sí mateixa. Els braços del senyor enrocat estan alçats i les mans formen un angle de noranta graus. El seu rostre està inexpressiu, i reconcentrat en un punt indeterminat de l'horitzó. Així estant, el senyor dóna saltets d'alegria. Una bella dama l'aplaudeix des de l'aigua.

A Barcelona, dies abans, un director de suplement cultural de prestigi fa avançar mentalment el rellotge mentre de reüll fita les piles de llibres per ressenyar que formen una sòlida paret de feina. Va-can-ces. Mira el seu ordenador, que pampalluga i l'esclavitza. Vigila ara la porta de l'oficina —ningú el molesta—, i tecleja en un sospir; http://lasegonaper....

Una noia a Cornellà observa amb una mica de tristesa els tècnics que desballesten una antiga impremta, tot fullejant el Cultura/s i prenent un té de menta. S'atura en un parell de línies en concret del suplement i fa un lleu oh! i decideix enviar un missatge a un amic que està en ple procés fallit de desaparició sota el sol i sobre una roca.

El seu amic mira a la seva aliada que el saluda des de les profunditats. Volia desaparèixer i la única cosa que se li va acudir fou endur-se'n un parell de llibres de Vila-Matas pel viatge; sembla que per les venes no li corri ni una gota de sang. Sona el mòbil però i què, no el pensa agafar perquè està en procés d'esfumar-se sota el sol i sobre una roca. Mou el cul inquiet, doncs no acaba de trobar-se còmode en la roca volcànica plena de clotets i de valls. En el fons odia el mar i el sol i la platja, el nostre vampir. Els raigs de sol travessen impietosos els diferents nivells d'epidermis de l'esquena enrogida del turista, i el reflex solar fa que el color ossat de les pàgines es tornin de blanc resplendent i li cremi les parpelles, i el turista informal imagina que a les pàgines Vila-Matas no hi ha escrit res. Ara rep un sms. Ep. Ah. Un sms no és una trucada. De la mateixa manera que un turista no és un viatger, un sms no és una trucada. Busca el giny telefònic i llegeix el missatge que fa que se li dil·latin lleument les pupil·les, s'aixequi immediatament de la roca dels suplicis i escombri l'horitzó amb una mirada de victòria. Victòria, sí, perquè ell no vol desaparèixer, sinó aparèixer, collons, aparèixer i veure la seva obra reconeguda, i passar per avingudes que portin el seu nom, i viatjar en avions low class que portin el seu nom, i menjar-se una hamburguesa saturada de greixos que porti el seu nom. Avisa a la seva Aliada i, de tant content i vanitós que s'ha tornat en un moment, intenta fer de Daniel Larusso saludant al senyor Miyagui i l'esperit del sol. Amb poca fortuna.

El Golf de Nàpols té sabor a victòria. Imatge via [ojo fisgón] , a qui L2P felicita.

Estampes napolitanes [IV] —Les Muses

Museu arqueològic de Nàpols.

Estampes napolitanes [III] —Sacro capello miracoloso, amén

A Gregorio Luri

powered by ODEO
Santa Maradona, Mano Negra
Casa Babylon, 1994

Preguem;

Balón para Diego, ahí la tiene Maradona.
Le marcan dos. Pisa la pelota. Maradona.
(...) Arranca por la derecha el genio del fútbol mundial.
Inicia el contraataque e intenta contactar con Burruchaga...
Siempre Maradona. ¡Genio, genio, genio!
Ta, ta, ta, ta, ta
¡Gooooooool y gooooooool! ¡Qué golazo!
Dios Santo, viva el fútbol. Golaaaazo. Diegoooool Maradona.
Estoy llorando perdónenme.
Maradona en un recorrido memorable, en la jugada de todos los tiempos.
Barrilete cósmico, ¿de qué planeta viniste para
dejar en el camino a tanto inglés,
para que el país sea un puño apretado gritando por Argentina?
Argentina, 2; Inglaterra, 0.
Diegoool, Diegoool, Diego Armando Maradona.
Gracias, Dios, por el fútbol, por Maradona,
por estas lágrimas y por este
Argentina, 2; Inglaterra, 0".

Víctor Hugo Morales

III

Preguem:

L'argentino vo sta cca'
L'argentí vol quedar-se aquí
nun putimm chiù aspettà
ja no podem esperar més
ce putimm finalment vendicà
finalment ens podrem venjar

Inno di Maradona