Així parlà Rubem Fonseca (III)

... i em vaig despertar taral·lejant la Santa Espina, ves a saber per quin estrany fenòmen...

Fart de polèmiques (estèrils) m'aïllo del mundanal ruido llegint un llibre de relats del meu admirat Rubem Fonseca, llibre adquirit a l'interessantíssim stand de Tarahumara, que regenta un vell conegut de la Perifèria; el Corto Maltés de la literatura llatinoamericana. Vaig trobar que seria d'interés públic transcriure un diàleg del relat El bordado, de Pequeñas criaturas.

És divertit llegir a un brasileny traduit al mexicà. A mi bé m'ho sembla. Aquest cop no l'ha traduit el gran Basilio Losada. M'humitejo els dits i començo a picar el text.

-¿Es peligroso?
-¿Tatuarse el pene? Es tan peligroso como cortarse una uña. Lo hago todos los días. Hoy por la mañana tatué uno. Está de moda.
-Pero yo tengo un problema. Mi pene fláccido se encoge mucho. Pero duro se pone enorme.
-¿Se encoge, cómo?
-Carajo, no es fácil.
-Para mí, el falo es igual que un dedo. Anda, enséñamelo.
-Mara nunca me ha visto el pito flojo.
-No se debe mostrar el órgano en estado lánguido a ninguna mujer. Haces bien. Si se te baja, lo escondes. Anda, sácate el miembro.
-Puta vida. ¿Ves?
-Este miembro tiene como tres centímetros. Frugal.
Le gustaba usar palabras poco usuales, era un pedante.
-Esto me pasa cuando me pongo nervioso o tengo frío.
-¿Estás nervioso, colega? No tienes por qué.
-¿Alcanza para escribir María Auxiliadora?
-¿No se llama Mara?
-Su nombre completo es María Auxiliadora. Quiere el nombre completo.

-Va a costar más trabajo.
-¿Pero no hay peligro?
-En ninguna coyuntura. Yo soy Denílson, un erudito. Escribe tu nombre aquí en este papel.

Rubem Fonseca, Pequeñas criaturas, Ediciones cal y arena, México.

Així parlà Rubem Fonseca (i II)

A aguantar, estúpido. Y ahora escuche.

Moments abans de llegir això que Subal, el meu esclau, ara us transcriurà, moments abans, l'Autor va cercar entre els llibres que reposen a la prestatgeria la primera frase d'algunes novel·les. Ho juro. Per què? No se sap. Buscant inspiració? buscant l'Origen, el Big Bang? No se sap. Per ociositat, potser? L'Autor finalment es va deixar d'històries i va seguir amb la seva lectura. Sentia, a l'hora que tot això esdevenia, ganes de tancar el seu putu blog. Però Subal, si et plau, fes. Sí, amo.

"Toda novela sufre de una maldición, una principal, entre otras: la de terminar siempre de mala manera. Si esto fuera una novela no podría escapar de la regla y tendría también un remate fallido. (Toda novela termina mal -véase Foster- 'porque la trama exige una conclusión: debería existir una convención para la novela que permitiera al novelista dejar de escribir cuando se sintiera confuso o aburrido, terminar el libro antes de que los personajes pierdan vigor, mientras el escritor intenta dar un final satisfactorio a la trama'. Ya se dijo-véase James- que la única obligación de una novela es resultar interesante. Pero esto, repito, no es una novela. En consecuencia -véase Nava-, 'A aguantar, estúpido. Y ahora escuche'.)

[...]Cogí de mi librería, al azar, algunos libros de escritores universalmente famosos, y leí las frases iniciales de cada uno: [...]"

L'Autor pensa que amb aquestes frases tan encertades i alhora tan properes al seu estat d'ànim del moment, calia fer un post. No perquè revestís de massa interès al lector, que podríem dir que ara mateix ens la sua, sinó per rememorar algun dia aquest estrany fenomen que passa en pocs moments de la vida en què un autor et xiuxiueja a tu i només a tu justament allò que acabes de fer. Com si un soldat que hagués batallat a Vietnam li expliqués a un marine borratxo la mateixa porqueria que ell acaba de practicar a les rodalies de Baquba.

Més tard, avançada la lectura unes quantes pàgines, l'Autor detecta una altra frase lapidària i immediatament ordena a Subal, el seu esclau, que la transcrigui sense dilació:

"Uno sólo puede ser considerado un buen escritor cuando consigue: primero, escribir sin inspiración, y, segundo, escribir sólo con la imaginación"

Subal li pregunta a l'Autor si, seguint aquest precepte, l'Autor considera que ara mateix no està en estat de gràcia. L'Autor contesta afirmativament; no estic massa inspirat, no. Subal aleshores pregunta a l'Autor si escriu amb la imaginació, i l'Autor li dóna un calbot com a resposta. D'on collons penses que surts, tu, cretí imaginari? Subal, girant-se irat, li enjega a l'Autor que la última frase que li ha ordenat de transcriure és falsa, doncs hi sobra un adjectiu, que ell mateix s'ha encarregat de marcar en vermell. A la qual cosa, l'Autor, que encara conserva un mínim de rigor i honradesa li diu a Subal que té tota la raó, i que se'n vagi a fer nones, no sense abans preparar-li un cola-cao.

Mentres veu a Subal marxar cap a la cuina, l'Autor connecta amb catapings i bitacoles.net per a que tothom veig les seves vergonyes. Comprova de nou que l'autoestima encara pot arribar a més baixes cotes.

L2P, versió encara més confusa o L2P Versión América Latina

Així parlà Rubem Fonseca (I)