divendres, de setembre 30, 2005

Don't break my microphone

La meva única i estimada aliada em pregunta si no tinc por, vergonya, rubor de declamar en públic, com és previst que passi el dimecres que ve a L'Orinal.

No, reina, no tinc por. Dos exemples poden il·lustrar com és que no tinc por a morir a dalt d'un escenari.


Raons per les quals Subal no té por.

1) Corrien els revolucionaris temps d'oposició a la guerra de l'Iraq, entre l'11-S i l'11-M. Les altres guerres no ens importen. Subal, en aquells dies tumultuosos, va emprendre la seva particular campanya de conscienciació ciutadana i es va dirigir a la associació de veïns per tal de fer-se amb un giny que serveix per multiplicar els decibels de la veu i transportar-la directament als timpans del veïnat sempre atent. Si pitjes un botó inclòs pots emular les alertes antiaèries d'antany. Megàfon. Els octogenaris de l'associació no es van apressar massa en proporcionar-li, però finalment li ho van deixar.

Un cop amb l'estri entre les mans, i amb una descomunal confiança en ell mateix, Subal es va esgargamellar a consciència bramant consignes contra l'opressor ianqui i convidant a l'audiència a una lectura de comunicats antibel·licistes que acabaria amb una casserolada que havia de fer caure la tapa, com aquell qui diu. La gent obria les seves finestres i saludava la seva iniciativa amb fredor i indiferència. La quitxalla s'arrenglerava rera seu, aplaudint-lo i tirant-li pipes i pistatxos. A les iaies se'ls hi emboirava la mirada recordant els bans de l'alcalde de feia dos-cent anys. I amb tot, Subal va acomplir la seva missió. Declamar en públic per primer cop.

2) El segon cop que Subal va declamar en públic va ser encara més confús. Era l'últim dia de l'Orinal i Subal es va aixecar de la seva cadira del fons de la sala. A dalt de l'escenari hi havia un giny que serveix per multiplicar els decibels de la veu i transportar-la directament als timpans del veïnat sempre atent. Micròfon. I va procedir a declamar una frase feta vers, doncs la va amputar d'una novel·la fent-la passar per un miserable haiku o una merdeta de bisíl·lab; En la vida puede pasar todo, y casi siempre nada, Michel Houellebecq. A més en castellà, per elevar al màxim el nivell d'estupefacció d'aquells que no sabien dels meus afanys de poeta. Va tornar a la seva taula i va preguntar a les seves víctimes què tal ho havia fet. Massa ràpid, no s'ha entés. Don't break my microphone, va pensar Subal, jurant-se que el proper cop vocalitzaria bé. Bé, vocalitzaria.

Subal declamarà un o dos poemes de Max Besora --depenen del seu estat anímic, sempre a expenses del vent--. Bes0ora, o Basora, no podrà assistir a la presentació de la revista Divers doncs estarà en la millor ciutat del món per a llegir-se Més enllà del riu i sota els arbres, de Hemingway. Des de la Perifèria li desitgem molt bon viatge.

dijous, de setembre 29, 2005

Negrata

Miro un programa de llibres que emet la 2.

Un senyor que sembla el Luis Cobos però que es diu Mariano Antolín Rato diu, assegura, repeteix un cop darrera l'altre, amb diferents nivells d'emfàsis però amb veritable orgull, que ell, ell, ha traduït a William Faulkner.

Un cop ens ha ensenyat el seu passaport de la pàtria dels intel·lectuals, es permet el luxe d'afirmar que, després d'anar de crani consultant experts de tot el món, ha decidit que nigger es tradueix com a negro de mierda, així, com assentant càtedra.

L'intel·lectual brillant rep la benedicció dels altres intel·lectuals que l'acompanyen a la taula, que branden el cap i fan comentaris en veu baixa, com si estudiessin el Llibre únic en una madrassa. O convent. Oh. Uhm. Sí, sí.

Bé, per mi nigger no serà mai negro de mierda. Serà sempre negrata. Negrata també és argot, com nigger, i em sembla igual d'ofensiu. Si vols que sigui encara més ofensiu, li afegeixes un de mierda, i ja està. Tens negrata de mierda, i avall que fa baixada.

Un altre intel.lectual ha exclamat, com si fos la gran cosa, que a ell un blanc del sud li va parlar de niggers. Us ho podeu creure? Oi que és la hòstia, això? Oh. Uhm. Sí, sí.
_______________________________________
p.s. Escriptors del Mississipí segons els intel·lectuals de la tele; Faulkner, Twain i Capote. Qui s'enrecorda de John Kennedy Toole? La Sergona Perifèria, per descomptat. L'Ignatius J. Reilly segur que li fotria canya a l'imbècil de Texas... O ara que ho penso... potser no tant... en fí.

dijous, de setembre 22, 2005

El Lamento de Portnoy

0.44

Arribo a casa després d'una sessió més aviat tediosa de poesia. Per apreciar allò que és bo, s'ha de conèixer primer allò que no ho és tant. Miro el correu com de costum. Dos missatges; un d'anònim (K?), l'altre d'un llibreter a qui dono les gràcies més sinceres i a qui dono tota la raó del món; és evident que es pot escriure sobre 2666 i Bolaño, el que no tinc tant clar és que jo pugui expressar correctament les sensacions que en mi desperten, perquè són totalment noves i no les reconec.

El segon missatge, en efecte, és de K. M'indica un contacte. Copy-paste, però no funciona. Papa Google. Segona entrada. El Lamento de Portnoy. El diagrama de Bolaño revisitado

Oh, déumeu! És la Segona Perifèria! No; només una pujada d'ego. Penso que algú està copiant literalment el meu miserable blog de les afores; però això és una collonada, només utilitza la mateixa plantilla que jo. De color blau.

Esforço la vista i tracto de concentrar-me en el que veig. Vaig a estudiar-me aquest blog. És un sectari, l'autor, n'estic segur. Vaig a estudiar-me detingudament aquest post, i el diagrama de coloraines. Això és una bogeria. Què estic fent. Gràcies infinites, K.





Per veure aquesta joia més gran, clica aquí. Llegiu-vos el text del blog El Lamento de Portnoy, que explica el quadre. En moments com aquest tenir blog és de puta mare.

dimecres, de setembre 21, 2005

La part dels crims

La secta d'estudiosos de Bolaño sembla que no existeixi, però està enterrada entre posts i comentaris ja caducats. Clar, són gent que està a l'aguait, no pas com un servidor que baixa de l'hort.

Mitjançant eliteratura, que parla de Los detectives salvajes, descobreixo que el vell amic TdQ ja va fer la seva particular crítica de 2666 (28 de febrer de 2005), convenientment matisada pel Llibreter.

Bé, jo tinc alguna cosa a dir.

TdQ, que és un provocateur, assenyala que al llibre li sobren 500 pàgines, les que formen la part III (La parte de Fate) i la part IV (la parte de los crímenes). El Llibreter aleshores salta a l'arena per aprofundir sobre La part dels crims, que defensa a ultrança tot i assenyalant què és la part més memorable de 2666.

Aquí jo estic totalment d'acord en la defensa que en fa el segon, però no fins al punt d'alçar-la com la millor de les parts de la galàxia 2666.

En efecte, la part dels crims és molt llarga, i sembla manllevada de l'arxiu d'un forense. Llarga i escassa alhora; B. no es molesta en mostrar-nos les vísceres del crim. Es limita a descriure de manera gairebé funcionarial les monòtones vides i les causes de mort de les víctimes i prou. Les divagacions desganades dels polícies, també.

El que fa gran a La parte de los crímenes és l'efecte hipnòtic que provoca la repetició de l'horror, i el procés que porta als forasters (o policies, advocats, polítics) de la indignació a la indiferència o resignació. Una resignació que els hi acaba passant factura; es van convertint tots en una espècie de desferra humana, al límit de l'atac de pànic o la bogeria. No hi ha res gratuït.

Aleshores un comença a entendre. Començo a recordar sensacions incomprensibles que, curiosament, només he viscut a l'altre banda de l'Atlàntic. Recordo la visió que vaig tenir la primera nit que vaig passar al DF i que va arruïnar la visita; una nena de cinc anys enterrant-se bastons de foc fins la tràquea per entre els automobilistes esgotats i ullerosos, que tanquen impassibles les finestretes al seu pas. O t'hi acostumes, o et tornes boig. Igualment em va passar a ciutat de Guatemala, o pels barris perifèrics de la Habana, o pels ranxos caraquenys.

És per aquest motiu, tan personal i intransferible, que la part del llibre que més em va agradar va ser la segona; La parte de Amalfitano. És la que més em va corprendre. Un pare divorciat i abandonat al límit del seny i una filla rumbera que surt a altes hores de la nit per una ciutat estigmatitzada pels crims, en una ciutat fronterera i sense encant, però amb prostíbuls i cocaïna. I cotxes de color negre del tot inquietants.

De totes formes, les millors pàgines del llibre, les més intenses, al meu entendre, són les últimes pàgines de La parte de los crímenes. Allí es troben els responsables dels crims. Per a qui els vulguin veure, clar.

No sé si seria tan taxatiu com el llibreter quan diu; a Santa Teresa hi ha el secret del món, ni més ni menys. Jo crec que hi ha el secret per entendre un estil de vida, per entendre un món incomprensible; Llatinoamèrica.


________________________________________

P.S. Tonteria;

D'altres llibres que m'ajuden a entendre Llatinoamèrica:

Pedro Páramo, Juan Rulfo
Cien años de soledad, Gabriel García Marquez
El juguete rabioso, Roberto Artl
La fiesta del chivo, Vargas Llosa
Los años con Laura Díaz, Carlos Fuentes
Trilogía sucia de La Habana, Pedro juan Gutiérrez

etc. Podeu apuntar els vostres a baix a la dreta.

Mis vacaciones de verano. Bolanyejo per Caracas.

La revista digital Paper de Vidre va tenir a bé demanar-me un escrit sobre Bolaño. Aquí el teniu.

http://usuarios.lycos.es/paperdevidre/n33.pdf

Com que l'últim capítol de Mis vacaciones de verano anava destinat a parlar de Bolaño i de Caracas, doncs hem matat dos ocells d'un tret.



Mis vacaciones de verano.

1. La ciutat de l'eterna primavera
(núm 33 de Paper de vidre)



dimarts, de setembre 20, 2005

Molt preocupat

Avui he rebut un comentari de K. Diu que, en efecte, pertany a una secta d'estudiosos. Estic molt preocupat. Serà un visceral realista?

M'adono que l'article que he preparat per PdV i que clourà la meva brillant redacció Mis vacaciones de verano, Bolanyejo per Caracas, potser resta incomplert. És una llàstima no haver-me llegit abans més coses de Bolaño abans d'escriure res per al respectable públic de la revista, perquè ara veig a 2666 com a part d'un TOT, d'una constel·lació aliena a res que hagi conegut abans. Em va agradar allò que se'm va acudir de que la obra de Bolaño és un seguit d'explosions en cadena, i ho reitero. 2666 potser sigui l'estrella més brillant de la constel·lació Bolaño, però no ho puc assegurar; totes les obres m'enceguen, totes m'enceguen. Estic molt preocupat.

Adverteixo a una amiga que s'ha animat a adquirir un Bolaño de que no ho faci. Perdràs amics, t'aniràs deixant i un dia et veuràs reflectida en un aparador, esparracada, amb un carretó de supermercat ple de deixalles i, això sí, la col·lecció complerta de Roberto Bolaño. Estic molt preocupat.


Per la tarda, em topo amb una agent literària. Té flames malignes que li ballen als ulls. Corro. Fujo. Em preocupa aquesta reacció visceral que em produeixen les agents literàries.

Arribo a casa i descobreixo via JorgeLetralia que adquirir un 2666 a La República Bolivariana de Venezuela costa l'equivalent a l'uniforme escolar de dos chamitos. Això em deixa molt preocupat.

dilluns, de setembre 19, 2005

No emprenyis la meva amiga, o sí.



Que la colonitzin i s'hi traslladin.
Des d'aquí baix els hi fotrem butifarra cada nit.

A propòsit de K

La obra de Bolaño és un seguit d’explosions en cadena. Redéu, Subal està molt pesat, amb el Bolaño aquest del carall. Sí, és cert. Subal va al lavabo a rentar-se les dents i acte seguit es dirigeix a la cuina per beure’s d’un glop un got de llet, per tal de netejar les seves vies respiratòries i poder fumar amb més comoditat. Subal diu que porta finançant el seu futur ingrés en la unitat de cardiologia o d’ emfisema pulmonar des de la tendra edat dels tretze anys, així que no l’emprenyeu més amb la conveniència de deixar el tabac. Subal sembla estar a la vora de la crisis nerviosa i li tremola el canell. Això també és cert. Vol escriure però no pot. No ha estat criat per escriure, sinó per admirar.

A en Subal li ha agradat molt el comentari de l’anònim K. Li sembla que deu pertànyer a alguna secta secreta, un feligrès més d’alguna congregació o cercle de lectors que han decidit deixar de llegir i escriure i dedicar-se en exclusiva a l’estudi de l’obra de B. Subal sap que això és suposar massa, però aferrant-se a aquesta idea s’ha abalançat sobre el teclat, després de respatllar-se amb violència les genives. Li ha semblat veure un núvol vermellós surant dins el got de llet blanca.

Malgrat que Subal ha comés l’error de començar a llegir Los detectives salvajes abans de Estrella distante, ja sap per on va en/na K. Subal s’ha llegit moltes entrevistes i ressenyes referents a les obres perpetrades per B., i sap que Estrella distante segueix l’últim dels fils narratius de La literatura nazi en América. Sap que no té elecció i que quan s’hagi acabat de llegir Los detectives anirà pitant a adquirir Estrella distante. No hi ha remei, no hi ha opció, encara que aparentment les llibreries estan farcides de llibres i autors de tota classe i condició Subal només veu B. Potser l’haurien d’ingressar. L’individu que porta els fils del titella Subal comença a estar preocupat.

Bolaño és una maledicció.

L’individu que cuida del titella Subal aprofita la ocasió per a saludar tots i cada un dels comentaris que heu anat deixant. Subal és un cretí que amb prou feines respon. Gràcies. Si us hi fixeu bé, el títol d’aquest post no és Mori Bolaño, així que encara tindreu Perifèria per molt temps. Guardeu-vos el cava.

diumenge, de setembre 18, 2005

Insignificant davant teu, oh Bolaño.

Querido diario,

avui de bon principi m'he sentit insignificant. No és que no sigui sempre insignificant; ho sóc, com tu, querido diario, però avui ha estat com quan els preadolescents s'adonen que tenen una titola enmig de les cames i que la poden manipular al seu gust; no és que abans no la tinguessin, sinó que ara se la senten.

M'estic llegint La literatura nazi en Amèrica, del Bolaño. Me'l vaig comprar en una de les dues llibreries que són citades a 2666, així, a mode d'homenatge. Confesso haver adquirit també Los detectives salvajes.

Us he de dir que la meva primera impressió, sense haver-me'l acabat encara però tenint-li ja el peu al coll, és que és màgic. No. Això no és una merda de blog d'adolescent, ni jo acostumo a dir que els llibres són màgics. Seguiu-me.

Per què aquest llibre és màgic.

Per la increïble capacitat d'inventiva que l'autor demostra tenir.

Em sembla mentida, màgic, que un home pugui imaginar tants personatges, amb les seves biografies, amb els seus anys de naixement i mort i tot. Us penseu que és fàcil trobar anys de naixement i mort per als personatges, oi? Jo acabo d'escriure una novel.la de dues pàgines, que ja està acabada, i m'he sentit del tot insignificant perquè no se m'acudia cap nom pels dos protagonistes. Trobar els cognoms ha estat exasperant.

Perquè a la contraportada diu que és una divertidísima obra de ficción, i no hi ha manera de que rigui. [a excepció del capítol dedicat a Argentino Schiaffino, alias el Grasa, en el que m'he descollonat de riure]

Això pot tenir una explicació, doncs també diu que és una excelente parodia de la historia real de la literatura iberoamericana, i jo no identifico cap vida real camuflada de cap escriptor americà, doncs ja us he dit que sóc insignificant; no he llegit tant. Amb això us vull dir que estudieu, fills meus, que llegiu molt. Que si no el dia de demà se us serà negat el nivell de lectura adequat per riure amb La literatura nazi.

Perquè intueixo que arrel d'aquest llibre han vingut les batusses amb Isabel Allende. És una hipòtesi que prové d'un ignorant. Només he llegit alguna entrevista en que l'amic Bolaño emet unes declaracions contundents com un cop de puny contra aquella senyora i algú altre. Bolaño -potser- quan escrivia o donava entrevistes no tenia por a morir. Si algú sap d'on li ve la sinceritat amb Allende, que no es talli; a baix a la dreta els comentaris.

També va tenir un merder espectacular amb el jurat que va donar el Rómulo Gallegos al Vila-Matas. Se pueden meter mis honorarios como jurado por el culo, neoestalinistas, va declarar més o menys. Ep, no tenia res a veure amb la concessió del premi a Vila-Matas, malpensats.

Perquè deixant de banda la premsa groga literària que us he abocat en l'anterior paràgraf, tornant a La literatura nazi en América, comprovo astorat que apareix un personatge secundari que torna a aparèixer com a personatge secundari (de manera més ampliada) a 2666. Eugenio Entrescu, al que crucificaron sus propios soldados en 1944.

Com que em sento potser més insignificant que els pagerols medievals davant el monjo benedictí que llegeix la bíblia en llatí gratant-se despreocupadament per sota la sotana de parracs, us diré que això de l'Entrescu em sembla màgia. Que em resulta incomprensible. Que aquest fet, entre tants altres em confirma que Bolaño tenia una catedral ficada al cap (2666) ALMENYS des de La literatura nazi, que ve a ser un esbós de mapa dibuixat amb un pal a la sorra. Intueixo que Los detectives salvajes és una maqueta 1:10 de 2666. I el que és més important, per a evitar malentesos; no dic que Bolaño em sembli repetitiu sinó que respiro uns aromes i essències que ja vaig trobar llegint 2666. Em sembla un home que prepara una emboscada, una venjança. A poc a poc, ben a poc a poc, amb la calma. És un artesà. O un franctirador.

Que per culpa de Bolaño m'estic plantejant deixar de fer el ridícul i plegar d'escriure. Ja sé, a partir d'ara, el títol de l'últim post que escriuré; Mori Bolaño. I això que encara no he començat Los detectives salvajes. Tinc por.

El Barça acaba de rebre el segon gol, i tant me fa.

dijous, de setembre 15, 2005

Què s'amaga a l'Orinal?

Després d'haver perdut els estreps amb les groupies del Sedaris i d'expressar el meu descontentament i enuig en forma de post xabacà que acontenta a la legió de seguidors, deixeu-me dir que Subal va anar a l'Orinal per tal de retrobar-se amb les amistats i amb la poesia.

Vaig trobar ambdues coses a dojo.

A l'escenari ressonaven les veus de Carles M. Sanuy i Dolors Miquel i de tres poetes més dels quals, pobre diable de mi, no en recordo els noms. Hi havia un coetani que recitava molt i molt bé, amb veu d'ultratomba, amb posat seriós, talment com el noctàmbul Gelonch. Si algú els recorda, per l'amordedéu, que me'ls faci saber.

La vetllada casi comença malament, doncs des de l'escenari avisen que els hi esgarrifen els filòlegs: tres celles s'alcen automàticament a primera fila, l'Oriol i l'Steffano romanen impertèrrits davant l'atac, però la Siui --o Laia-- em mira. Jo entenc immediatament que havia de relatar aquest fet a la Perifèria.

Bé, la bona gent de dalt de l'escenari es va encarregar de donar veu al poeta Jordi Jové que un dia va decidir plegar de la vida. Jo no coneixia la poesia de Jové, però el fet que Carles M. Sanuy estigués al càrrec de la vetllada constituïa per mi tota una garantia. No en vaig sortir gens defraudat.

No només naufragava l'esperit de Jové, per la sala de l'Orinal, sinó que em va semblar que Fonollosa també estava a la barra fotent-se una canya. En fi, un ambient de perifèries. Posa'm una estrella que la paga Max Besora. I com que sóc un agosarat, també he pensat amb Martínez Vernis.

A baix, entre el públic, m'expliquen una novetat. Algú li acaba de passar la mà per la cara a 62. Fins aquí puc llegir. Em donen una alegria en format revista: Divers. Revista intercultural de Poesia. Irene Tarrés, catalana premiada, n'és la coordinadora. Joan Todó, amb la calma, també hi està ficat. També hi ha un fotopoema de la Andorrà. I en Roger se'ls hi ha escapat tal polissó.

Sabeu que no tinc cap credibilitat, perquè, siguem francs, jo a aquesta gent me'ls aprecio. Però creieu-me que la revista val la pena. Poetes d'aquí i poetes d'ultramar. Hi ha un article, signat per Tarrés, que em sembla un deja-vu; hi ha un Orinal a Managua que es diu Art-Café i uns poetes que s'hi reuneixen els dijous. La revista és gratis, què més voleu?

En Pedrals, abans o després, tan se val, anuncia a la comunitat que es crea una associació cultural de nom ORINAL. Sota aquest enrevessat nom s'hi amaga un significat subterrani que jo recordo parcialment. Sabeu que tinc la memòria d'un putu peix. Només sé que ...NAL vol dir "Noves Actituds Literàries". Suposo que haurem d'afluixar la mosca, però tot sigui per poder pagar la factura de la llum, que sospito que la paguen a mitges.

Ira bloguera

Subal, per fer temps abans d'anar a l'Orinal, on avui encetaven una nova temporada de recitals de poesia, s'ha dirigit a la lectura que David Sedaris ha fet d'un fragment escollit de la seva última novetat editorial, Un vestido de domingo.

No us parlaré de David Sedaris --només us diré que sembla l'Spencer de Hi ha que neixen estrellats-- i que la seva pronunciació és del tot femenina i nordamericana. Molt millor que jo en parla l'A.

Avui, la diana de la meva ira seran dues groupies ianquis --i aquest és el meu passaport, sóc ciutadana nordamericaaaaaana-- que seien a primera fila, perquè enveritat m'han caigut molt malament. Males putes. No sabíeu que un servidor tenia un blog, i que un blog serveix per abocar ires, oi? Oi.

Males putes. Us penseu que tot déu coneix els trets físics de Sedaris. Que un no es pot equivocar i preguntar amb el seu anglès de les perifèries si l'home que jeia al costat vostre era David Sedaris, que em fes el favor de guixar-me aquest llibre. El gringo que jo creia David Sedaris m'ha respost;

-Yes, and my wife is my boyfriend, hahahahahaha- Tot assenyalant a la donassa cabells de panotxa que es recargolava de riure mirant-me tal souvenir dels moros de les Rambles. El seu riure era del tot histriònic, enfollit, exacerbat i expansionista. I les meuques m'han mirat, m'han assenyalat, i han rigut. I capcot he tornat a la meva cadireta de plàstic de color negre i en Vila-Sanjuan ha passat com el katrina al meu costat i jo he plorat.

A-ha-ha-ha. Se'm cau la llagrimeta. Males putes. Sóc la vostra anècdota. Been there done that, but I knew a native soooooo funny, even better than Sedaris. Let me explain, etcètera, etcètera, etcètera. Males putes. Jo tinc blog. Jo-o tinc blog. I sereu objecte de la més terrible de les humiliacions. I ara els catalanets i catalanetes i habitants d'altres perifèries podeu fer ús del sistema de comentaris per mofar-nos plegats dels gringos desacomplexats que gosen riure's d'algú que té blog.




ps.-realment cal publicar això? Va, sí.

divendres, de setembre 09, 2005

Alegria infinita

Bé, bé, bé.

Companys, posem-nos en rotllana i donem-nos copets de felicitació mútua a l'esquena.

Eduard Canimas: X Premi Cerverí de lletra de cançó, per Sosa càustica.

El Llibreter: V Premi Lletra de pàgines web.


I en Subal també és molt feliç perquè uns senyors que sempre ha admirat de lluny li han ofert la oportunitat d'escriure sobre Bolaño a la seva revista digital. En Bolaño, Subal el va descobrir gràcies a la insistència del Llibreter.

L'últim capítol de la meva magnífica redacció escolar Mis vacaciones de verano es dirà Bolanyejo per Caracas i, si tot va bé, la podreu llegir aquí, en el seu proper número. Espero que m'hagi sortit una redacció digna de la revista...

[nota informativa. El verb bolanyejar; jo bolanyejo, tu bolanyejes, ell bolanyeja... és una genial ocurrència de TdQ, a qui dono les gràcies, doncs suposo que no interposarà querella per plagiar aquest bonic neologisme]

dimecres, de setembre 07, 2005

Mis vacaciones de verano. Secuestro Express.

Fa uns anys jo em movia per Mèxic D.F. en un tot-terreny de color negre conduït per un guarura armat. Els vidres de les windolas eren opacs i ennegrits, D.F. es reflexava en ells. També, si picaves els vidres amb el nus del dit aconseguies un soroll sord -clonc-clonc-clonc- a causa del blindatge. Obrir les finestres no es podia.

*

Poc abans de deixar Caracas ens trobàvem dintre d'un turisme fent cua per entrar al garatge del centre comercial, amb una única intenció: veure la pel.lícula que ens havien venut en la Glam Party que ja us vaig explicar al seu dia, Secuestro Express.

Un secuestro express, ja sabeu el què és? Vas en cotxe o pel carrer: et paren: t'agafen: et posen una pipa al clatell i et fan anar a casa teva, o bé a fer una ruta de caixers automàtics: si tens sort et deixen en vida. Temps estimat de segrest; unes hores o uns dies.
*

A dins del tot-terreny de color negre, el guarura, quan tornàvem d'una barra americana de la Zona Rosa, em va dir si volia anar a un bar clandestí on venien de tot. Alcohol, pipes, coca... fins i tot snuff movies.

-Snuff movies? Vaig dir bocabadat i amb un creixent nivell d'estrès.

El bigoti del guarura es va arquejar per deixar entreveure un lleu somrís d'orgull.

*

A la cua del garatge vaig preguntar a les meves acompanyants, que ara eren les meves dues úniques aliades, si sabien d'algun conegut seu que hagués estat segrestat.
-Sí. Fa dues setmanes van segrestar a un company meu de feina. Vols pujar la finestreta, per favor?

I em van explicar la història del seu amic, qui per cert acabava de ser pare, com qui diu. El van segrestar i a dintre del cotxe, mentres es dirigien al primer caixer automàtic va ser durament maltractat i vexat.

-Vexat?
-No ens n'ha volgut donar més detalls. Només diu que el van tractar molt malament, molt malament.

El seu amic estava cagat de por per si els segrestadors, els malandros, decidien anar a casa seva, on es trobarien al seu fill. Per sort el van deixar en una cuneta, quan ja havien buidat tota la targeta de crèdit.

*

- Et puc fer una pregunta? Tu has vist alguna snuff movie?

*

A l'interior del cinema, la gent es cruspia les seves crispetes i no van callar ni tan sols quan els primers fotogrames xocaven contra les nostres retines. La gent estava a punt de veure un fidelíssim retrat d'ells mateixos a la gran pantalla, però reia i feia escàndol.
Un de les primeres imatges de la pel·lícula, que serveix per a contextualitzar la història de Secuestro Express, és el famós tiroteig del puente Llaguno contra la manifestació de l'oposició que estava a uns passos del palacio Miraflores, el dia del cop d'estat del cap de la patronal veneçolana Pedro Carmona.

[Nota: hi han moltes versions sobre els confusos fets del puente Llaguno. Sobre qui va començar primer. A wikipedia trobareu dues de les versions sobre els fets, crec que molt il·lustratius sobre el caos informatiu en què viu la població d'aquell país. El que sí està clar és que els individus de la imatge eren destacats oficialistes que, en un moment donat, disparaven contra una manifestació opositora, i que ara el pont és un altar erigit a la revolució bolivariana.]




Aquesta imatge, que ocupa vint-i-quatre o quaranta-vuit fotogrames de pel·lícula, ha fet que actualment Secuestro Express estigui segrestada a l'espera d'una ressolució judicial. Però jo crec que en el fons la pel.li està segrestada per unes altres raons.

*


Sense deixar de mirar el carrer el guarura, que semblava incòmode i penedit d'esmentar les seves afeccions, respongué;


- Bueno, sólo ví dos o tres.

-¿Y qué tal?


*


El públic de la sala ja no reia. Veure la teva ciutat, veure que podries ser perfectament tu, veure el naufragi de la teva societat... A voltes se sentien murmuris, que segur que deien; hòstia jo treballo aquí, o, conec aquesta zona... de vegades se sentien sospirs d'indignació i assentiments de cap plens de ràbia.


Veia les cares de preocupació i d'angoixa de les meves acompanyants. En un ambient hostil, hom s'acostuma a no fer cas, a extremar la seguretat i tirar endavant. Quan veus que tot això que fas pot arribar a ser inútil, i que et poden segrestar tranquil·lament, t'envaeix una sensació d'horror i frustració molt estranya. Com si t'ofeguessis.


*


La música de la ràdio jo ja no la sentia. Mirava expectant la resposta de l'home que m'havia de salvar la vida, cas que em segrestessin a D.F., que mastegava amb parsimònia una resposta;


-Me agrada el valor, las bolas, comprendes, del güey que le hace esto a una mujer.

I va continuar conduint.


*


S'acaba la pel.lícula. Jo esperava un moment de silenci per a que els caraquenys tinguessin temps de superar el xoc de veure's reflectits en un mirall. Però no. Van tornar a riure i a trucar pels mòbils. Tot va bé, chamo. Les meves aliades i jo si que ens vam esperar un moment. Un moment per poder pensar. O per que la por i la taquicàrdia s'esvaís, i poder agafar el cotxe.


dimarts, de setembre 06, 2005

Mis vacaciones de verano. No al pasado.

Contertulis,

les parets parlen. Un pot fer-se una idea de les coses que es couen en un país per escoltar atentament les seves parets. Jo aquest desfici per les parets el tinc ben assumit i em permeto erigirme com a especialista en la branca de la fantaciència que jo anomeno sociologia-lumpen.

Després d'haver fracassat en el meu intent de formar-me la meva pròpia opinió sobre el pe'o, vaig decidir observar les consignes populars, nombrosíssimes, que et trobes per tot arreu del país.

El lema o pintada que més em va ajudar a guiar-me pel laberint és la que resa; No al pasado.

Només per a que ho sapigueu, us contextualitzaré quan surt aquest lema. És de l'època del famós Referèndum Revocatori del 15 d'agost de l'any passat. Els chavistes havien de votar "no", i els de la oposició "sí". Bé. Ara ja teniu contextualitzada la pintada en qüestió.

Però les pintades romanen. I els anys passen. I si descontextualitzes les pintades ets pots trobar amb veritables obres d'art, tres paraules que t'inspiren a explicar-t'ho tot. I a Veneçuela sembla que el No al pasado se l'han pres en el sentit més literal; l'abandó. Per exemple, hi ha molts edificis sencers buits i abandonats, esquelets de ciment armat, al ben mig de Caracas com per exemple aquest:




A les fosques, durant el lent declivi del dia, aquests esquelets monstruosos i estàtics et conviden a mirar-los fixament. Un monument al fracàs, al passat i al present. I mentres tu estàs palplantat mirant el monstre, desenes, centenars, milers de buhoneros* t'envolten a tu i a l'edifici i evoques la imatge del cadàver d'un gos a la cuneta sent devorat per tot un formiguer. Res desapareix, només es transforma.

I donar per acabat el passat per decret, no eximeix de cometre els mateixos errors pretèrits de sempre. Ans al contrari, qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo.

En la meva indocumentada opinió, Veneçuela fa molta ràbia, produeix molta frustració. Tan tranquils que podrien viure des del primer a l'últim dels veneçolans. Chávez és la conseqüència directa de quaranta anys de simulacre de democràcia addicta a la forta i excitant olor a petroli. Precisament, és el passat el que fa que Chávez pugui arribar a tenir sentit.

La coartada de Chávez és el passat... i fer el passat ben evident, ben present és una bona estratègia, no creieu? Genera recança perpetua, i poder culpabilitzar el passat de l'abandó del present. El passat-present vol dir abandonar-ho tot, deixar degradar-ho tot; des dels edificis ministerials a les autopistes o matar el comerç per donar pas als buhoneros, i la economia informal*. Ep, no vull oblidar que Chávez ha reprès la construcció d'una línia de tren, cosa que és notícia perquè portava anys fent-se i desfent-se. Però a Venezuela es veu que és costum abandonar les grans obres públiques quan es canvia de partit al govern. Això es feia en el passat, i Chávez, malgrat el tren, que sí genera progrés, deixa el centre de Caracas a la seva sort. Cau a trossos.


Crec que un canvi havia de succeir a Veneçuela, com a la resta de llatinoamèrica. Vatua, si ho crec. És Chávez el canvi? Penjeu-me; no ho sé. Desconfio de Chávez; veig contradiccions, veig tics inquietans, veig que el preu del petroli està pels núvols, veig que es parla en veu baixa, que el poble sembla que dóna suport a Chàvez, però la gent que pot fuig. Perquè el país sembla que cau... i el petroli està a preus històrics, ara allò torna a ser Venezuela Saudí.

Diuen també que als hospitals hi ha mancances. Que fa uns dies van morir cinc persones en un hospital per manca d'ampolles d'oxigen. És cert que hi ha milers de metges cubans treballant pels barrios. Però només poden receptar aspirines, perquè no hi ha material. Vaig poder conversar amb una ex-funcionària de sanitat. Confio en la seva paraula. Es coneix tots els barrios de cap a peus.

Quan el petroli està alt, és molt fàcil donar diners al poble, calmar-lo de tanta calamitat. És fàcil donar petroli a altres països de llatinoamèrica en nom de la panamèrica bolivariana (algú es creu que els dirigents d'aquests països beneficiaris de cru comulguen amb l'esperit de Bolívar o el discurs altermundialitzador de Chávez, o simplement vo-len-el-seu-pe-tro-li?)

I en canvi, les idees que expressa Chàvez per la ràdio encadenada (això és que la seva veu ocupa totes les emisores de ràdio durant el diumenge al matí, o sigui que oblideu-vos de les sardanes dominicals), els seus discursos respecte a la política global jo els comparteixo. Enteneu per què em torno boig? Somio en una Amèrica Llatina lliure i solidària, altermundialista, en pau i emancipada. Justa.

Desconfio també de la oposició. Insisteixen en anar units. Per posar un paral.lelisme audaç, i que ningú em prengui al peu de la lletra, és com si IU manés -recolzat per uns resultats d'un referèndum amb observadors internacionals- i el PSOE i el PP s'unissin, creant així una política malsana de blocs antagònics, que s'anul·len mútuament.

Que la socialdemocràcia (AD) i la democràcia cristiana (COPEY) vagin agafats de la mà, és lleig. Donen sensació de pasado. Que entre la oposició surtin veus d'extrema dreta maiamera, i vagin tots de la mà, fa por. Que els gringos no fotin a la presó el cretí que amenaça de mort a Chávez, que els gringos estiguin tan implicats en el pe'o, això no afavoreix a la oposició veneçonala i a la reconciliació nacional que aquest país s'haurà d'esforçar a aconseguir. Això és el què ens posa calents, als europeus; l'ombra allargada ianqui, que prostitueix i simplifica les postures i anàlisis serioses davant del pe'o.

A mi em va donar la sensació, que malgrat ser un país de la perifèria, Veneçuela és el país intersecció de dues grans postures internacionals; la neoliberal, que olora sempre el petroli, i la altermundialització, que s'esforça en veure en Chàvez un salvador de Llatinoamèrica que, ves per on, té petroli i pot donar un tomb a la història. Venezuela és un escenari global, un altre ull de l'huracà, on tot és puro teatro. Pel de més, a qui li importa realment Veneçuela?

Desitjo de tot cor una reconciliació nacional. Ara per ara tot això és impossible, i tots ho sabeu. I jo ho sé i ells ho saben.

Mentrestant, observeu aquesta foto tant curiosa que va prendre la meva estimada i única aliada. Sabeu, jo només recullo opinions sobre el pe'o. Sóc un turista, nois. Només hi he estat quinze dies, seria un insult al poble veneçolà que jo pogués opinar sobre els seus assumptes amb només quinze dies de, això sí, profunda immersió en la vida veneçolana, però sobretot caraquenya.

Veig que aquí he expressat unes opinions i unes veritats. N'hi ha d'altres, que jo escolto amb la mateixa atenció. Les respecto per igual, perquè ells hi viuen, allà. Em mereixen tots els meus respectes. També diuen que Chávez ha despertat moltes esperances, en fí, no ho sé, estic esgotat.



Perruquera buhonera al centre de Caracas.

*Amic llibreter, si has arribat fins aquí et dono un sugus. Una de les úniques llibreries de Caracas que encara no està en un centre comercial es situa a -t'ho dic demà- i viu envoltada per roba, literatura i música pirata. Ei, però de manera que hi ha tants buhoneros, que és impossible entrar a la llibreria, dessecant el negoci. Allà tenien algun llibre d'Anagrama. A fora només teníen Coelho.

dijous, de setembre 01, 2005

Mis vacaciones de verano. Cap 4 bis. El que ja no importa

El que ja no importa
I jo em tornava boig, i jo no entenia, i jo no veia, i jo replicava, i brandava el cap, i mirava per la finestra, i tornava a preguntar, i em tornava a tornar boig, etcètera.

Senyors meus i senyores meves; he fracassat estrepitosament. El meu “noséquèpensar” és rotund i ressona encara per entre els blocs de pisos i ceibes gegantines.

I pico violentament de cap contra les parets, m’esgarrapo la cara i em poso el puny a la boca; “noséquèpensar-noséquèpensar, què els hi diré als de la Perifèria, que anhelen saber els meus judicis sociopolítics del país de Mis vacaciones de verano?”

Perquè la realitat, germans, és refotudament complexa, a Veneçuela. Tothom, totdon, s’ha vist personalment afectat pel pe'o. Perquè, senyors, aquí a Europa em sembla que ens prenem el terme revolució molt a la lleugera. Jo, davant d’un pe’o de tals magnituds, ric i faig esforços d’ironia vila-matians, però no hi ha manera, no és pot fer massa broma o prendre’s les coses a la lleugera quan parles del pe’o amb els natius.

De fet, és molt més fàcil sortir-se per la tangent i resumir la història passada de Veneçuela, per, si més no, entendre el que ja no importa.

EL QUE JA NO IMPORTA

El que ja no importa, així, pim-pam, és:


1948-58: Dictadura de Pérez Giménez.

Una república bananera com qualsevol altre, suposo.


23 de gener de 1958: cau el dictador en un cop d’estat.

Els dictadors només es moren al llit en un país anomenat Espanya. Barcelona acull a una filla del dictador en un petit i desastrós piset de la Pedrera.

1958-1989

En canvi, allà, els dos partits que ara estan a l’oposició, l’any 1958 van decidir repartir-se la democràcia a parts iguals; ara tu-ara jo, donant lloc a un paternalisme que a mi em sembla fastigós.

Però això ja no importa: hi havia estabilitat econòmica, consens dels elits i al principi el poble vivia bé, perquè amics, amics! El negoci del petroli als setanta era ben lucratiu; recordeu les llumetes inexistents, aquell nadal del setanta…què? …doncs bé, el poble veneçolà vivia molt bé, gràcies.

Amb tot això, l’estat, engreixat de petroli, es va descuidar de crear teixit industrial, ¿pa’ qué?, doncs això, pa’qué.

Però ai, durant els vuitanta, amics, època de merda on les hi hagi en la història contemporània de llatinoamèrica, el preu del petroli baixa i l’invent se’n va al carall. No problem, Veneçuela era un país que bé es podia endeutar, xapotejant en un bassal de color cru de Maracaibo… però, valga’m déu, ja només val la meitat!!

I es que la crisi econòmica no perdona, i ningú sap on està el teixit industrial, quin teixit industrial?, i la plaga de llagostes es multiplica en forma de barraques i ofega les ciutats i la gent ja no té rentadores, on s’ha fotut la rentadora?, ni neveres, i Carlos Andrés Pérez pacta amb un dimoni anomenat FMI i el molt imbècil aplica les mesures que li dictaven des d’un think tank infernal que cau a l’Avinguda Pensilvània, allà a Washington D.C. Us he explicat ja que durant els vuitanta la població es va duplicar?


27/2/89. Caracazo.

Caracazo al canto. Llum, foc, destrucció, tocs de queda, gent assaltant-ho tot, revoltes populars, repressió brutal, els barrios treuen fums. No se sap ben bé ni el número de morts ni, en el fons, què cony va ser el que va passar.

I el Caracazo va matar el puntofijismo i va plantar la llavor de la famosa, funky, multiforme V República Bolivariana de Veneçuela, de la qual, pobre diable, no sé què pensar!

La propera entrega del meu apassionant pamflet es titularà No al pasado. I el següent serà Secuestro Express. Els dos parlen de la Veneçuela actual, on Chávez is in the air.

I després vindrà Bolaño, i així acabaran les meves fantàstiques i divertides Mis vacaciones de verano.
Oi que no em deixareu tornar a sortir del país, estoics lectors, pobres amics, de la Segona Perifèria?

Mis vacaciones de verano. Capítol quatre. El pe'o

He d'anar amb molt de compte amb la bipolaritat literària. De vegades, no sé què pensar.

He d'anar amb compte amb les paraules de Chèjov, a qui cito literalment, del llibre Sin trama y sin final, ed. Alba.; [...] sólo se convertirá en una obra de arte si sigues las siguientes condiciones: 1)ninguna monserga de carácter político, social, o económico; 2)objetividad absoluta; 3) veracidad en la pintura de los personajes y de los objetos, 4)máxima concisión; 5) audacia y originalidad; rechazo a todo lo convencional; 6) espontaneidad.

He d'anar amb compte amb Espriu, que deia, més o menys, que la veritat és un mirall trencat, del què tots en coneixem algú bocí.

Així que millor no us parli del pe'o que tenen muntat allà.

Però com que hom és un imprudent i no té por a morir quan escriu, m'empantanego fins al fons de la maresma per endinsar-me al món de fantasies al.lucinògenes i psicotròpiques que és la política veneçolana. La d'ara i la de sempre.

Mireu què diu aquest dramaturg veneçolà, mort l'any 1995 ( pulutan de Chàvez en sabia ben poca cosa), que es deia José Ignacio Cabrujas, i deixem la monserga política per un altre post... us pensàveu que us parlaria més de les mosses veneçolanes, eh, lladres? Només us diré una última cosa sobre aquest tema. La relació entre dones-homes a veneçuela, m'atreveixo a dir que estadísticament, és de 3 a 1. Ho sigui, que allà sereu sempre benvinguts, si és que aneu amb bones intencions, clar; de malandros no els hi falten.


Ehem, diu José Ignacio Cabrujas, citat per Fernando Coronill en el seu llibre El estado mágico. Naturaleza, dinero y modernidad en Venezuela;


"Nunca levantamos muchas salas de teatro en este país. ¿Para qué? La estructura principista del poder fue siempre nuestro mejor escenario. ... ¿De dónde sacamos nuestras instituciones públicas? ¿De dónde sacamos nuestra noción de 'Estado'? De un sombrero. De un rutinario truco de prestidigitación. ... La aparición del petróleo como industria creó en Venezuela una especie de cosmogonía. El Estado adquirió rápidamente un matiz 'providencial'. pasó de un desarrollo lento como todo lo que tiene que ver con la agricultura, a un desarrollo 'milagroso' y espectacular. ... Un candidato que no nos prometa el paraíso es un suicida. ¿Por qué? Porque el Estado no tiene nada que ver con la realidad. El Estado es un brujo magnánimo. ... El petróleo es fantástico y por lo tanto induce a lo fantasioso. El anuncio de que éramos un país petrolero creó en Venezuela la ilusión de un milagro. Creó en la práctica la cultura del 'milagro'..."