divendres, de setembre 30, 2005

Don't break my microphone

La meva única i estimada aliada em pregunta si no tinc por, vergonya, rubor de declamar en públic, com és previst que passi el dimecres que ve a L'Orinal.

No, reina, no tinc por. Dos exemples poden il·lustrar com és que no tinc por a morir a dalt d'un escenari.


Raons per les quals Subal no té por.

1) Corrien els revolucionaris temps d'oposició a la guerra de l'Iraq, entre l'11-S i l'11-M. Les altres guerres no ens importen. Subal, en aquells dies tumultuosos, va emprendre la seva particular campanya de conscienciació ciutadana i es va dirigir a la associació de veïns per tal de fer-se amb un giny que serveix per multiplicar els decibels de la veu i transportar-la directament als timpans del veïnat sempre atent. Si pitjes un botó inclòs pots emular les alertes antiaèries d'antany. Megàfon. Els octogenaris de l'associació no es van apressar massa en proporcionar-li, però finalment li ho van deixar.

Un cop amb l'estri entre les mans, i amb una descomunal confiança en ell mateix, Subal es va esgargamellar a consciència bramant consignes contra l'opressor ianqui i convidant a l'audiència a una lectura de comunicats antibel·licistes que acabaria amb una casserolada que havia de fer caure la tapa, com aquell qui diu. La gent obria les seves finestres i saludava la seva iniciativa amb fredor i indiferència. La quitxalla s'arrenglerava rera seu, aplaudint-lo i tirant-li pipes i pistatxos. A les iaies se'ls hi emboirava la mirada recordant els bans de l'alcalde de feia dos-cent anys. I amb tot, Subal va acomplir la seva missió. Declamar en públic per primer cop.

2) El segon cop que Subal va declamar en públic va ser encara més confús. Era l'últim dia de l'Orinal i Subal es va aixecar de la seva cadira del fons de la sala. A dalt de l'escenari hi havia un giny que serveix per multiplicar els decibels de la veu i transportar-la directament als timpans del veïnat sempre atent. Micròfon. I va procedir a declamar una frase feta vers, doncs la va amputar d'una novel·la fent-la passar per un miserable haiku o una merdeta de bisíl·lab; En la vida puede pasar todo, y casi siempre nada, Michel Houellebecq. A més en castellà, per elevar al màxim el nivell d'estupefacció d'aquells que no sabien dels meus afanys de poeta. Va tornar a la seva taula i va preguntar a les seves víctimes què tal ho havia fet. Massa ràpid, no s'ha entés. Don't break my microphone, va pensar Subal, jurant-se que el proper cop vocalitzaria bé. Bé, vocalitzaria.

Subal declamarà un o dos poemes de Max Besora --depenen del seu estat anímic, sempre a expenses del vent--. Bes0ora, o Basora, no podrà assistir a la presentació de la revista Divers doncs estarà en la millor ciutat del món per a llegir-se Més enllà del riu i sota els arbres, de Hemingway. Des de la Perifèria li desitgem molt bon viatge.

3 comentaris:

ziui ha dit...

Subal!

Molts ànims. Aquest dimecres segur que vinc!

Anònim ha dit...

Agudesa visual:

Noticies per a la secta de B. a la pàgina 45, secció de cultura, del Diari EL PAIS d'avui dilluns 3 d'octubre. Observar detingudament la fotografia.

K.

subal ha dit...

aniré ipso-facto a que algú m'ensenyi tal foto. K, faig esforços per no monopolitzar aquesta parcela de les afores amb B., però no puc, no puc, no puc.

Aviat hauré finaltizat la meva lectura dels Detectives. Ja diré alguna cosa.

Ziui, ziui stardust, allà ens veurem, jijijiji!!! gràcies pel teu suport!