Mis vacaciones de verano. No al pasado.

Contertulis,

les parets parlen. Un pot fer-se una idea de les coses que es couen en un país per escoltar atentament les seves parets. Jo aquest desfici per les parets el tinc ben assumit i em permeto erigirme com a especialista en la branca de la fantaciència que jo anomeno sociologia-lumpen.

Després d'haver fracassat en el meu intent de formar-me la meva pròpia opinió sobre el pe'o, vaig decidir observar les consignes populars, nombrosíssimes, que et trobes per tot arreu del país.

El lema o pintada que més em va ajudar a guiar-me pel laberint és la que resa; No al pasado.

Només per a que ho sapigueu, us contextualitzaré quan surt aquest lema. És de l'època del famós Referèndum Revocatori del 15 d'agost de l'any passat. Els chavistes havien de votar "no", i els de la oposició "sí". Bé. Ara ja teniu contextualitzada la pintada en qüestió.

Però les pintades romanen. I els anys passen. I si descontextualitzes les pintades ets pots trobar amb veritables obres d'art, tres paraules que t'inspiren a explicar-t'ho tot. I a Veneçuela sembla que el No al pasado se l'han pres en el sentit més literal; l'abandó. Per exemple, hi ha molts edificis sencers buits i abandonats, esquelets de ciment armat, al ben mig de Caracas com per exemple aquest:

A les fosques, durant el lent declivi del dia, aquests esquelets monstruosos i estàtics et conviden a mirar-los fixament. Un monument al fracàs, al passat i al present. I mentres tu estàs palplantat mirant el monstre, desenes, centenars, milers de buhoneros* t'envolten a tu i a l'edifici i evoques la imatge del cadàver d'un gos a la cuneta sent devorat per tot un formiguer. Res desapareix, només es transforma.

I donar per acabat el passat per decret, no eximeix de cometre els mateixos errors pretèrits de sempre. Ans al contrari, qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo.

En la meva indocumentada opinió, Veneçuela fa molta ràbia, produeix molta frustració. Tan tranquils que podrien viure des del primer a l'últim dels veneçolans. Chávez és la conseqüència directa de quaranta anys de simulacre de democràcia addicta a la forta i excitant olor a petroli. Precisament, és el passat el que fa que Chávez pugui arribar a tenir sentit.

La coartada de Chávez és el passat... i fer el passat ben evident, ben present és una bona estratègia, no creieu? Genera recança perpetua, i poder culpabilitzar el passat de l'abandó del present. El passat-present vol dir abandonar-ho tot, deixar degradar-ho tot; des dels edificis ministerials a les autopistes o matar el comerç per donar pas als buhoneros, i la economia informal*. Ep, no vull oblidar que Chávez ha reprès la construcció d'una línia de tren, cosa que és notícia perquè portava anys fent-se i desfent-se. Però a Venezuela es veu que és costum abandonar les grans obres públiques quan es canvia de partit al govern. Això es feia en el passat, i Chávez, malgrat el tren, que sí genera progrés, deixa el centre de Caracas a la seva sort. Cau a trossos.

Crec que un canvi havia de succeir a Veneçuela, com a la resta de llatinoamèrica. Vatua, si ho crec. És Chávez el canvi? Penjeu-me; no ho sé. Desconfio de Chávez; veig contradiccions, veig tics inquietans, veig que el preu del petroli està pels núvols, veig que es parla en veu baixa, que el poble sembla que dóna suport a Chàvez, però la gent que pot fuig. Perquè el país sembla que cau... i el petroli està a preus històrics, ara allò torna a ser Venezuela Saudí.

Diuen també que als hospitals hi ha mancances. Que fa uns dies van morir cinc persones en un hospital per manca d'ampolles d'oxigen. És cert que hi ha milers de metges cubans treballant pels barrios. Però només poden receptar aspirines, perquè no hi ha material. Vaig poder conversar amb una ex-funcionària de sanitat. Confio en la seva paraula. Es coneix tots els barrios de cap a peus.

Quan el petroli està alt, és molt fàcil donar diners al poble, calmar-lo de tanta calamitat. És fàcil donar petroli a altres països de llatinoamèrica en nom de la panamèrica bolivariana (algú es creu que els dirigents d'aquests països beneficiaris de cru comulguen amb l'esperit de Bolívar o el discurs altermundialitzador de Chávez, o simplement vo-len-el-seu-pe-tro-li?)

I en canvi, les idees que expressa Chàvez per la ràdio encadenada (això és que la seva veu ocupa totes les emisores de ràdio durant el diumenge al matí, o sigui que oblideu-vos de les sardanes dominicals), els seus discursos respecte a la política global jo els comparteixo. Enteneu per què em torno boig? Somio en una Amèrica Llatina lliure i solidària, altermundialista, en pau i emancipada. Justa.

Desconfio també de la oposició. Insisteixen en anar units. Per posar un paral.lelisme audaç, i que ningú em prengui al peu de la lletra, és com si IU manés -recolzat per uns resultats d'un referèndum amb observadors internacionals- i el PSOE i el PP s'unissin, creant així una política malsana de blocs antagònics, que s'anul·len mútuament.

Que la socialdemocràcia (AD) i la democràcia cristiana (COPEY) vagin agafats de la mà, és lleig. Donen sensació de pasado. Que entre la oposició surtin veus d'extrema dreta maiamera, i vagin tots de la mà, fa por. Que els gringos no fotin a la presó el cretí que amenaça de mort a Chávez, que els gringos estiguin tan implicats en el pe'o, això no afavoreix a la oposició veneçonala i a la reconciliació nacional que aquest país s'haurà d'esforçar a aconseguir. Això és el què ens posa calents, als europeus; l'ombra allargada ianqui, que prostitueix i simplifica les postures i anàlisis serioses davant del pe'o.

A mi em va donar la sensació, que malgrat ser un país de la perifèria, Veneçuela és el país intersecció de dues grans postures internacionals; la neoliberal, que olora sempre el petroli, i la altermundialització, que s'esforça en veure en Chàvez un salvador de Llatinoamèrica que, ves per on, té petroli i pot donar un tomb a la història. Venezuela és un escenari global, un altre ull de l'huracà, on tot és puro teatro. Pel de més, a qui li importa realment Veneçuela?

Desitjo de tot cor una reconciliació nacional. Ara per ara tot això és impossible, i tots ho sabeu. I jo ho sé i ells ho saben.

Mentrestant, observeu aquesta foto tant curiosa que va prendre la meva estimada i única aliada. Sabeu, jo només recullo opinions sobre el pe'o. Sóc un turista, nois. Només hi he estat quinze dies, seria un insult al poble veneçolà que jo pogués opinar sobre els seus assumptes amb només quinze dies de, això sí, profunda immersió en la vida veneçolana, però sobretot caraquenya.

Veig que aquí he expressat unes opinions i unes veritats. N'hi ha d'altres, que jo escolto amb la mateixa atenció. Les respecto per igual, perquè ells hi viuen, allà. Em mereixen tots els meus respectes. També diuen que Chávez ha despertat moltes esperances, en fí, no ho sé, estic esgotat.

Perruquera buhonera al centre de Caracas.

*Amic llibreter, si has arribat fins aquí et dono un sugus. Una de les úniques llibreries de Caracas que encara no està en un centre comercial es situa a -t'ho dic demà- i viu envoltada per roba, literatura i música pirata. Ei, però de manera que hi ha tants buhoneros, que és impossible entrar a la llibreria, dessecant el negoci. Allà tenien algun llibre d'Anagrama. A fora només teníen Coelho.