La carretera és una novel·la que descriu un món arrasat (¿holocaust nuclear? ¿Desastre ecològic global?) on el món és una Gran Nevera Buida. Un home i el seu fill recorren una carretera que els mena al sud, que suposen més càlid i més segur. Pel camí es trobaran no-res, gana, fred, neu bruta, aigua bruta, núvols foscos, sol apagat, boira gebradora, pluges gelades, arbres morts, ciutats saquejades, humans animalitzats i caníbals.
Relatos de Kolimá és un conjunt de relats que descriuen les terribles experiències de Shalámov al Gulag (camps de treballs forçats soviètics) de Kolimà. El gulag de Kolimà és una Gran Nevera Buida paorosa, una presó sense murs, és gana, és fred, és crueltat, és el Gran Nord, és arribar al límit de les forces, és absoluta desesperació, és que et furtin el darrer crostó de pa quan dorms o a plena llum del dia, és corrosió de l'esperit, és neu blanca i resplendent, al·lucinada. Quan s'arriben als -50ºC, les escopinades es congelen al vol.
L'un és una obra de ficció, potser de ciència ficció (o simplement futurista). Una atmosfera semblant podreu trobar en El aturdimiento, de Joël Egloff, perfectament recomanable.
L'altre, en canvi, són relats de dolor agut que retraten unes experiències reals, experiències viscudes.
¿I saben quina és la diferència més patent, entre aquestes dues grans obres? L'esperança. En La carretera, obra de ficció, hi ha un viratge d'esperança, la possibilitat de trobar-te alguna llauna de conserva en alguna casa desballestada, o que potser un dia surti el sol lluent per entre els núvols.
En els Relatos de Kolimá, no hi ha esperança. De cap manera. En La carretera sí. Vet ací la gran diferència entre la ficció i la realitat. I per reblar el clau, els desitjo un bon començament de setmana bo i presentant un final de relat de Relatos de Kolimá, per a que els optimistes em maleeixin la mare;
[...] No, ahora no perdía los nervios. Pero cuando le colocaron en las manos su ración diaria, abrazó el pan con sus pálidos dedos y se lo apretó contra la boca. Mordía el pan con sus dientes heridos por el escorbuto, los dientes bailaban y le sangraban las encías, pero no sentía dolor. Apretaba el pan con todas sus fuerzas contra la boca, y lo chupaba, lo mordía, lo roía...
Sus vecinos querían detenerlo:
—No te lo comas todo, guárdalo para luego, después...
Y el poeta [Ósip Mandelshtam] comprendió. Y abrió de par en par los ojos sin soltar el pan ensangrentado de sus sucios y azulados dedos.
—¿Cuando después?—pronunció en voz alta y clara. Y cerró los ojos.
Murió al anochecer.
Pero no lo dieron de baja hasta al cabo de dos días; durante dos días seguidos sus ingeniosos vecinos lograron hacerse con el pan del fallecido. El muerto levantaba la mano como un muñeco, como una marioneta. De modo que murió antes de la fecha de su muerte—detalle no exento de valor para sus biógrafos futuros.
Varlam Shalámov, Relatos de Kolimá, minúscula. Trad. Ricard San Vicente
