Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fresán. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fresán. Mostrar tots els missatges

dilluns, d’agost 07, 2006

Tres moments de memorable vertigen [III]

Això que segueix són fragments al revés de la història de Mèxic D.F., perpetrats magistralment per ogirdoR náserF;

"Primero, para empezar por donde termina, un aeropuerto y un terremoto. Después, antes, retrocediendo, lo más de veinte millones de personas que se han caído para ya no levantarse, se ponen de pie con esa torpeza de autómata que todos adquirimos cuando se invierte el tiempo y la dirección de nuestros movimientos.

[...]

Una olimpíada, creo: los nadadores nadan al revés, los corredores nadan al revés, las medallas saltan de los cuellos a las manos de los que alguna vez las entregaron con esa sonrisa olímpica y emocionada y un tanto falsa.

[...]

Veo un agujero cerrándose en la cabeza de León Trotsky. Veo a Diego Ribera borrar un mural donde aparece un esqueleto de mujer vestido de fiesta. Sus pinceles se beben la pintura de la pared como si fuera tequila de colores. Abajo, una mujer con bigote camina como un cangrejo, como un escarabajo, a veces grita algo que no entiendo porque las letras salen invertidas, cirílicas.

[...]

Todo se electrifica y se deshace a la luz del alumbrado público y se encienden las velas. Fusilan a Maximiliano de Habsburgo contra un muro amarillo manchado de sangre. Maximiliano se levanta con majestad indignada, el muro vuelve a ser nada más que amarillo y la loca Carlota en Europa se vuelve cuerda de regreso a México caminando de espaldas. El D.F. se vuelve francés.

[...]

No entiendo nada. Entran y salen norteamericanos. Mueren y viven y viven y mueren. La independencia mexicana.

[...]

Noche triste para algunos, Noche Feliz para muchos. Cortés y los suyos y varias tribus renegadas y traidoras, maditos tlaxcaltecas, retroceden por junglas verdes, los árboles se levantan. Cortés señala el mar y hay pocas vistas más hermosas que la de varios barcos surgiendo del fondo de las aguas para arder hasta que las velas vuelven a tensarse en los mástiles y por fin extingirse bajo un cielo de estrellas demasiado brillantes.

[...]

Una enorme manada de sonámbulos regresan a la abandonada Teotihuacán y desmontan piedra a piedra la pirámide del Sol y la pirámide de la Luna y la calzada de la avenida de los Muertos. Después no entiendo nada.

[...]

Al final de la transmisión, antes de las interrupciones de rigor, contemplola última imagen de un hombre de facciones orientales, solo en la playa de arena blanca y mareas invertidas, marcando una x, una x de México, una x de ocixèM con un palo y una sonrisa."



artnaM, nàserF ogirdoR

divendres, de juliol 28, 2006

Caurà la tapa amb l'article que escriuré

L'altra dia em trobava jo parlant sol pel carrer quan de sobte noto que la meva veu m'interpel·la demanant-me si no creia que ja era hora d'anar buscant un altre bolaño per redecorar la meva vida. Noti's que he escrit bolaño no com a nom propi, és com l'aspirina quan obté entrada en un diccionari. Amb bolaño (no em surt el tecnicisme adequat, si us plau, ajuda) vull dir algun escriptor al que hom pugui esbudellar fins al final, entrant de manera abrupte i xavacana, com un elefant desbocat, al petit nínxol que té reservat en el cementiri de la Literatura. Bolanyejar vol dir investigar. I em sembla que he trobat un escriptor viu del que puc anar tirant, o sigui bolanyejant. Rodrigo Fresán. Rodolí.

Em sembla que així, d'aquesta manera, podré escriure un article potent per al senyor director, aquest septembre. Her Dirrektor ens ordena que pensem temes relacionats amb el concepte de Ciutat en trànsit. Jo havia pensat escriure una contundent diatriba proposant l'ensorrament controlat i massiu de la ciutat de Barcelona i que els seus habitants tinguèssim dret a vol xarter subvencionat cap a Mèxic D.F. i que ens dispersèssim un cop allà. Un cop netejada de runa i ciutadans, la ciutat de Barcelona es reedificareia sota el nom d'Hotel Total, l'objectiu social del qual seria el d'atendre turistes de renta superior a la mitjana dels antics habitants. Dels ciutadans que ara estarien a l'aeroport de Mèxic, unes quantes dotzenes tindríem dret a exiliar-nos a la bella ciutat de Caracas, una mica més al sud que D.F., i més bella àdhuc espantosa.

Però no, prefereixo arribar al fons de la nit de Fresán i d'aquesta brutal i brillant aportació a l'imaginari sobre la ciutat del D.F. que és Mantra, Fresán, Rodrigo, 2001, Berlusconi ediciones.

Basant-me en la lectura de Mantra -i possiblement de Bajo el volcán- enginyaré una mena de teoria literària sobre la mexicanitat. Defensaré davant el senyor director que Mèxic és París, però al revés, Sírap. O que: És el centre de la perifèria. Méxic, com París, té un poder evocador de coses que no existeixen, o sigui, de literatura. Ja ho diu el mestre de literatura mexicano-marciana, Rodrigo Fresán;

un turista sin equipaje dispuesto a viajar a una ciudad [Tenochtitlan (a.k.a.) México D.F. (a.k.a.) Ciudad de México (a.k.a.) Distrito Federal (a.k.a.) DF] que de tanto imaginarla ha adquirido una solidez real a la que sólo puede aspirar lo fantástico.

Mantra, Fresán



ClaaaAaar, és allò que tenen els grans centres espirituals, tals com París i Nova York. Són un centre neuràlgic, creadors de mites i de cànons!! Per dir-ho d'una manera que Casanova m'entengui quan rebi el meu manuscrit segellat amb cera vermella; Vostè parlava de la mundialització/globalització del panorama literari mundial. Jo parlaré de la Altermundialització, de la Globalització dels pobres, de les megalopolis industrials com a generadores de mites literaris, encarnats en la ciutat mexicana que s'enfonsa. Un cop fet aquest anàlisi, fent un gir narratiu que ni el noi meravelles quan es disfressava de noi meravelles, seré el primer en atacar aquest nou cànon literari per pretensiós i absurd i mal construït, i m'exiliaré espiritualment a la ciutat de Caracas, des d'on escriuré enceses acusacions. La pol·lèmica serà servida i de mi parlaran l'Avui i el TdQ, que ressucitarà per a l'ocasió. Aniré a Frankfurt a donar conferències multitudinàries, i tindré columna perpétua a Les Inrockuptibles. Sí. Caurà la tapa amb l'article que escriuré.

... i de passada escriuré algun post parlant a fons de Mantra, intentant fer una cosa com deu manen. Jo mano, jo mano, i jo, jo també, àdhuc jo, no tant com jo, jo també mano, i jo, i jo, i jo també. Tot això, aquest estiu, car jo no tanco, estimats clients, doncs el Teatre Buit mai ha estat obert.


****



Rodrigo Fresán, Musculman de la literatura actual.


Hay tres tipos de fotos de luchadores enmascarados: [...]
-Las fotos más interesantes de todas. Las fotos de los luchadores en un momento de calma y de reposo. La máscara puesta pero "vestidos de civil". Por lo general con traje, camisa y corbata (si puede ser amarilla mejor) o con pullóvers de cuello alto. Zapatos de tipo mocasín y, muy de vez en cuando, algún toque del tipo psicodélico o a gogó. Son fotos raras, com de seres de otro planeta intentando parecerse lo más posible a los terrícolas. En algunas de ellas -tal vez las que producen mayor inquietud- los luchadores enmascarados aparecen posando frente alguuna atracción turística o -como se ve en una que aquí tengo- saludando al papa Juan Pablo II, que mira al luchador enmascarado sin entender muy bien de qué se trata, persignándose, por las dudas, como si hubiera visto al mismísimo demonio.

Mantra, Rodrigo Fresán.

dijous, de juliol 20, 2006

Que parlin ells, que jo estic fos

-Ei, Sub, corre, passa, vine cap aquí.
-Sí, què vols.
-Et vull explicar un acudit.
-Collons, continues sense tenir res a dir?
-Sí.
-Va, doncs, explica'm el teu fotut acudit...
-¿Usted no nada nada? No traje traje.
-Ets un miserable, si em permets, oh, Autor.


-Ei, Sub, corre, passa, vine cap aquí.
-Sí, què vols.
-Dona'm un cigarret.
-Lo sientoooo, és l'últim.
-Tu no fumes perquè no existeixes, cretí; fes el favor de donar-me'l ipso facto, que et transcriuré cosetes d'escriptors.
-Tu manes, i ho saps, cabró.
-Mira, et transcriuré... deixa'm que exhali el fum blavós... et transcriué tres notetes de Fresán i et deixaré en pau. No! Quatre notetes del Fresán;



PRIMERA NOTETA DEL FRESÁN

"Basta ya de juegos estúpidamente infantiloides. A partir de ahora vamos a jugar a 2001: una odisea en el espacio".
"¿Y cómo se juega a eso?", preguntó alguien que no era yo.
"Muy fácil: ustedes son los monos y yo soy el monolito", les explicó Martín mantra a mis amigos. Después me miró a mí:
"Tú vas a ser HAL 9000", me dijo.

SEGONA NOTETA DEL FRESÁN

CLICHÉ
(extrangero)

Volverse loco en Ciudad de México ante la mirada entre piadosa y satisfecha de los mexicanos.

TERCERA NOTETA DEL FRESÁN

CLICHÉ
(mexicano)

Contemplar con una mirada entre piadosa y satisfecha cómo los extrangeros se vuelven locos en Ciudad de México.


QUARTA NOTETA DEL FRESÁN (un bell homenatge)


"Ese que recita es mi tutor. Chileno. Poeta. Arturo, se llamaba. O Roberto. No me acuerdo ni de su cara, menos me voy a acordar de su nombre...


Addenda:

Pocas novelas tan apasionantes he leído en los últimos años. Con Mantra es con la que más me he reído, la que me ha parecido más virtuosa y al mismo tiempo más gamberra; su carga de melancolía es inagotable, pero siempre está asociada al fenómeno estético, nunca a la cursilería ni al sentimentalismo siempre en voga en la literatura en lengua española. Es una novela sobre México, pero en realidad, como toda gran novela, de la posibilidad e imposibilidad de los sueños. Y también trata, en un plano casi secreto, sobre el arte de hacer literatura, aunque muy pocos se den cuenta de eso.

Bolaño, Roberto, Entre Paréntesis.

dimecres, de juliol 12, 2006

Estudi medioambiental (Mex.1955-2001)

1955


Hay aire y sol, hay nubes. Allá arriba un cielo azul y detrás de él tal vez haya canciones; tal vez mejores voces... Hay esperanza, en suma. Hay esperanza para nosotros, contra nuestro pesar.

© david sanger photography / Alamy

Pedro Páramo, Rulfo, Juan.


2001


La mayoría de las ciudades, cuando las miras desde arriba, desde un avión, parecen una tela de araña. México es diferente: México es la araña que teje a todas esas telas de araña. Algo monstruoso y épico al mismo tiempo. Por eso la ciudad contamina las alturas y se cubre para disimular su condición de fenómeno fuera de este mundo. Es su secreto. El cielo gris y pesado la protege y la esconde. Los niños en los jardines de infantes del D.F. no pintan cielos celestes porque nunca vieron un cielo de ese color y el aire es sólido y pesado. Llegará el día en que los mexicanos de Ciudad de México subiremos a los cielos trepando por sogas y escaleras de oxígeno contaminado y allí venceremos a los ángeles internacionales. Y el Paraíso será un cielito lindo, amén.



Mantra, Fresán, Rodrigo

dijous, de juny 01, 2006

Als meus contemporanis anònims

Un dia l'amic Max i jo ens vam conjurar per anar a escoltar a Jorge Herralde parlar de Roberto Bolaño. Quina fou la meva sorpresa al veure a Sant Herralde entrant al mateix bar on ens dirigíem per banyar-nos de cervesa abans de l'acte. No va caler que en Max m'insistís massa en retre homenatge a Sant Herralde, que ja era assegut a la taula del costat. Així doncs vaig saltar de la meva cadira i em vaig postrar davant d'ell i vaig besar-li les mans i llepar-li les botes en senyal d'etern agraïment per la feina feta durant tants anys. No vaig posar atenció en la cara atònita de l'individu que l'acompanyava, i tampoc vaig fer cas de la senyora Herralde, Lali, que em mirava fastiguejada. Jo només volia esser beneït pel seu home, i de pas engiponar-li un currículum a l'americana.

En estat de xoc entrem a la sala de la bonica biblioteca Bonnemaison i Herralde comença a parlar de coses que jo ja sabia de memòria sobre la vida i obra de B. Espero impacient el torn de preguntes i tapo la boca d'una vella que li preguntava noséquè sobre les paraulotes que emprava Bolaño en les seves obres (?). Els meus dubtes necessitaven urgentment una resposta i la senyora ja havia exhaurit els seus quinze segons de glòria, així que...

El cas amics és que jo volia que em parlés del Triangle Màgic, però no me'n vaig sortir. Balbucejava, veia que no em comunicava amb meridiana claredat i que la gent em començava a mirar com si fos un pertorbat. Vergonya infinita només comparable a un estigma que detallaré d'aquí a uns trenta o quaranta anys, en les meves futures memòries. Ja tinc títol per l'obra; L'home sense memòria.

Enfonsat en la meva cadira, vaig acabar escoltant-ho tot com si estigués a un milió de quilòmetres de distància. El fracàs el paladejo en solitud i, si no estic sol, me la invento.
Per acabar-ho d'adobar, Sant Herralde presenta al públic congregat el seu acompanyant, que una hora abans jo havia ningunejat. Un tal Rodrigo Fresán. Un dels millors escriptors llatinoamericans del moment i íntim amic de l'amic B. Allò va reblar l'estaca que portava jo en el meu cor arítmic que bombeja més nicotina que sang.

Per què m'ha vingut aquest lamentable incident a la memòria us explicaré tot seguit. Ahir vaig assistir a l'Acte. Hi havia molta gent que m'agradaria haver saludat i no vaig poder fer-ho per la mania compulsiva dels meus contemporanis bloggers de romandre en l'anonimat més absolut. La propera ocasió exigiré a l'organització que imprimeixi etiquetes adhesives amb la següent llegenda; Hola, sóc ________ i porto el blog http://___________

M'hagués fet convidar a moltes cerveses i molts pitis, si us hagués conegut. Us ho juro per Sant Herralde.

*
Amb la llibretera de Blanes algú s'ha topat.