Autoritocràcia coercitiva

Després de tan apassionat xoc amb el de les Llums, després de tan agra campanya per restablir els meus drets com a blogger lliure, després de veure'm obligat a treure el cristu gros, cal donar per acabada la victoriosa campanya Amb mi que NO hi comptin: L2P ja no està registrat entre els bloggers que van demanar aparèixer en La Llista de Granollers. El de les Llums ha obtingut unes visites i una propaganda extra pel seu projecte. El de les Llums és més llest que la gana.

No tinc massa en contra de la trobada de la Catetosfera, senzillament no va amb mi. Menys encara tinc en contra de la publicació d'aquest llibre. Desitjo tota la sort al seu editor. Dit això, doncs, tornem als nostres avorrits posts de cada dia. Als de pa i aigua.

Subal Quinina.

***

Ei. Sub.
Què.
Com és que no utilitzes ni guionet curt ni guionet llarg, per enfasitzar els diàlegs?
Què passa. McCarthy tampoc no els utilitza.
Ja, però ell és premi Pulitzer i tu Res.
Premis? Parles de premis? Ha arribat l'hora de donar un premi. Un Espectacular, Autor!
Sé què estàs pensant i et fotràs en un merder de cal déu. Tu estàs en un rotllo zen molt maco, tu ara passes de tot.
Rotllo zen? Però si darrerament només parlo de mort i destrucció! Tu em llegeixes, o què?
Jo et llegeixo. A voltes comets unes faltes d'ortografia que em fan caure la cara de vergonya i aleshores actuo. Més que llegir-te, et vigilo i et tapo la boca.
Ah.
Així doncs, quedem entesos, eh?, res de premis. No volem comentaris brossa destinats a ningú que no siguis TU, en aquest putu blog.
Vale. Però un link sí que puc posar, no?
Un link no representa ni animadversió ni admiració, sinó constatació d'un fet. Per tant és just i necessari que el posis.
Vale. Link. I avall que fa baixada. (això què és, un putu Estat de Terror, o què?)
M'agrada definir el nostre estatus com Autoritocràcia coercitiva.
Vale, link. Constato que hi ha gent lliure de dir què pensa. Constato també que jo no dic què penso.
Així m'agrada. Però el cas és que tu no penses. Qui pensa aquí sóc jo, i et diré que la catetosfera ni ens va ni ens ve. No volem ramats. Punt. Però sóc magnànim i et perdono.

(Covard feixista, això ets)
Subal, controla els teus pensaments o t'esborro ipso facto.
(Covard feixista!)
Subal, al gulag!

El dia de fer punxa als llapis

—Eh, tu.
—Eh, tu.
—Com ha 'nat.
—Psé, bé. Curt.
—Clar.
—(...)
—(...)
—I què t'has llegit?
—Bueh, coses.
—Ahà?
—Psé.
—Molt bé, molt bé.
—[...]
—[...]
—En Manolo del magatzem m'ha portat una ampolla de J&B plena d'orujo. Del poble.
—Hosti. Nosaltres vam comprar limoncello a Nàpols.
—Ah. Jo he llegit La força de la gravetat. Serés.
—Doncs jo La matéria primera. També d'en Serés.
—Doncs jo Bartleby l'escribent. Melville.
—Me'n fas cinc cèntims?
—Preferiria no fer-ho.

—Escrivent va amb bé baixa.

—Ah. Doncs Bartleby l'escrivent. Be baixa no porta accent
—Doncs jo he llegit Bartleby y compañía. Vila-Matas
—Doncs jo Historia abreviada de la literatura portátil. Vila-Matas
—Nyé, nyé, nyé. Doncs jo Bullet Park, Cheever.
—Cien cartas a un desconocido. Calasso.
—(...)
—(...)
—No fa massa calor, oi?
—Oi, oi.
—I el Barça?
—Qui? No el conec.
—Has vist que els captaires tornen a pul·lular?
—Alguna cosa he sentit.
—Millor, oi?
—Millor, millor.
—I el senyor Pech ha escrit alguna cosa, indignat.
—Ah. Uf. A la gent li toques el cognom i sembla que li toquis la cartera.
—Tens un piti?
—I tu tens foc?
—(...)
—(...)
—Escolta, i el títol?
—Ah, no-res, una broma privada, una manera com una altra de dir reentré. You know.
—Publiques ja, o vols afegir més misèria a aquest post?
—Publica tu, publica tu. Jo m'en desentenc. I dius que t'han portat orujo, eh? Ensenya-me'l.

Ps.

—Matèria primera.

—Què?

—Matèria porta accent obert.

—Ah. Uf.

Ps2
—El dia de fer punxa als llapis.
—Què?
—Què?
—Que el plural de llapis és llapis (invariable).
—Hosti
—Vergonya...
—De res. ;)
—Sempre marxen els millors, eh Sub?
—Sí. [sospir]

Dos anys perpetrant faltes d'ortografia en públic

A tots els amics i amigues de la Perifèria.

Aunque el éxito es siempre inevitable,

procúrate un buen fracaso de vez en cuando

para que tus amigos se entristezcan.

Monterroso, Augusto.

***

23 d'abril de 2005

Freddie Hobbard, First Light
First light, 1974

powered by ODEO

***

—Subal, deixa de tocar-te l'entrecuix i vine a seure a la falda del teu amo.
—Bup-bup! Ja sóc aquí. Què vols, amo?
—T'explicaré el dia en què vas néixer.
—Ai, autor, repapieges que t'hi cagues. Tothom ho pot saber anant aquí. Quins temps aquells, eh, lladre?
—Parla amb més respecte al teu creador, Subal. No has aprés res en tres anys.
—Nyeeeeeeeeec: Errata. No són tres anys sinó dos.
—Subal. T'he de dir una cosa.
—M'espantes i m'horroritzes.
—Ta mare no és Blogger, sinó Relats en Català, el teu aniversari no és avui i tu fa tres anys que voltes.
—Q... Què?!
—Per combatre l'avorriment i el buit hipermodern després d'un fracàs, l'Autor, o sia, jo, es va posar a escriure. Va escriure alguna merdeta que va publicar en una gran escola de relataires. De sobte, Subal, vas aparèixer a la ment del creador.
—Tal Javhè que s'apareix a Abraham, eh, tio?
—Et tens en gran estima, i practiques comparacions certament grandiloqüents, però sí.
—I què va passar després?
—Tot i res. Vaig continuar escrivin-te.
—Dona'm un cigarret, i explica'm com va anar la cosa...
—Doncs el primer cop que et vaig escriure, la cosa va anar així...

LITERADURA

La gola li cremava i sentia les dents mortes, que li ballaven. De la boca de l'estómac li pujava un inquietant regust de querosè.

Malgrat el seu lamentable estat, va agafar el primer bloc de notes que va trobar escampat per la taula i el va obrir per una pàgina incongruent; les llibretes es comencen pel principi, no per on et dóna la gana. Va escriure una línia; El vols sacrificar? Sí, el vull sacrificar [1], i se la va esnifar. I després una altra; Eso es lo maravilloso de ti; te gusta dar placer [2], i una altra; La poesia que feia era una merda [3], fins que es va bufar l'equivalent a un paràgraf sencer de frases inconnexes.

Li agradava la literadura; sembla obvi dir-ho a aquestes alçades, però així era. Era un ionqui addicte a la drogaïna més letal. Esnifava tota frase, tot relat, assaig, manuscrit, tota novel·la que li caigués a les mans. No tocava, emperò, ni enciclopèdies ni novel·la rosa.

Tenia el septe nassal destrossat i la vista cansada. Els ulls vermells, injectats de sang, vidriosos, cada cop més sovint.

I parlava estrany; amb subordinades, notes al peu, epítets, al·literacions, en alexandrins, o sextets, a voltes en rimes falses, vés a saber.

Aquell matí gris i brut, en Subal va decidir que intentaria cultivar ell mateix la matèria prima de la literadura. N'extrauria químicament l'essència, rebaixaria la puresa del producte resultant a base de ficció i mentides, i finalment esnifaria gratis tota la drogaïna literària que li vingués de gust.

En Subal, torbat per l'amargor de les sentències esnifades que li corrien fosses nasals avall, no es va estranyar —ni tan sols se'n va adonar— que la primera frase pròpia que escrivia, que manufacturava, era ni més ni menys que un epíleg; una necrològica; unes exèquies per la seva òpera prima, que naixia morta. Fixeu-vos-hi, si no;

"No necessito cobrir el buit vital. Trobo veritable inspiració en aquest estat de la vida, encara que després la inspiració no pugui fluir; precissament perqué neix del buit i mor a la primera sospita d'activitat."

—Snifff! —va fer en Subal, alçant el cap i centrant-se en un punt indefinit del sostre.

__________

[1] Coeetze, Desgràcia.

[2] Houellebecq, Plataforma.

[3] Delillo, Cosmòpolis.
__________________

Quinina, Subal, Relatsencatalà.com. Recull dels millors relats. Versió 1.0, La Quadriga.

—Autor.
—Subal.
—La teva escriptura no ha millorat amb el temps.
—Subal.
—Autor.
—Plaffff! [Calbot].
—Aix. Cabró. Però ma mare adoptiva és Blogger, no? I avui fa dos anys que vas actualitzar per primer cop aquest putu blog, no?
—Afirmatiu.
—O sigui que avui és el meu aniversari glamurós, oi?
—Felicitats, imbècil.
—Ei, ei, ei. I no em fas cap regal? Jo què sé; una puteta per quan m'oblides i no em fas sortir a L2P, per exemple...
—Vale. Et presento la Subala.

—Guapaaaaaa!

Ni-pot

—Perquè Ribeyro digué...

—Prou, Autor, ja en tenim prou.

—Shhhhhht!! Silenci entre els fidels. Ribeyro digué...

—Collons, germà, quina pesadilla. Va, baixa ja del monticle, treu-te la sotana de webpredicador i em convides a un cigarret.

—D'acord Subal.

—A veure, parlem de coses sensates d'una vegada. Què has fotut amb el teatre buit?

—He pintat les parets de color negre.

—Això ja ho he vist. Dona'm el cigarret.

—Gràcies. Foc. Gràcies. Passem ara a qüestions de la més candent actualitat, que si no aquest putu blog no anirà enlloc. Aniràs a la mani?

—La de Madrid?

—La mateixa.

—No et negaré que m'agradaria. Kafka va anotar un dia en el seu diari alguna cosa així; "Me voy a la calle a tomar un baño de antisemitismo." Doncs a mi em passa una mica el mateix. Respirar els aires del 39 ha de ser una experiència interessant.

—Ho va escriure en castellà, Kafka?

—Tot apunta a que no.

—Què opines de la derrota del Madrid?

—Que redimeix tots els nostres pecats d'Anfield. Subal, saps què em va dir en Drals ahir quan em va veure entrar a l'Orinal? Em va fer certa gràcia.

—Què et va dir?

—Que a on anava amb el toca-cd's. Va dir que era un Ni-pot.

—Ah, ah, wah, wah.

—Potser impostes una riallada, Subal? Potser no t'ha fet gràcia l'anècdota?

—Cap ni una, però no em castiguis, si us plau.

—Too late. Et castigo a anar a la London Book Fair.

—Who, me?

—Yes, you.

—Fucking life.

III Premi Espectacular de l'Assumpte

-Autor, autor!
-Mira, mira. Mira aquesta altra; Elogio, s. Tributo que pagamos a realizaciones que se parecen a las nuestras sin igualarlas. Juas, juas!
-Autor, estic atònit perq...
-O aquesta; Autoestima, s. Evaluación errónea. O Amistad, s. Barco lo bastante grande como para llevar a dos con buen tiempo, pero a uno solo en caso de tormenta. Jijiji...
-Autor, collons. Deixa aquest llibrot i fes-me cas!
-Sí, mana.
-Algú ens ha plagiat.
-Qué em dius ara. Ràpid, truquem a l'SGAE, a la premsa, a Blogger, fotem un enrenou de cal déu! Que ningú surti indemne davant tal agressió!
-Home, autor... que el cruel i el malparit aquí sóc jo... A més, que el plagiador no és tal, que és un mestre i un amic i...
-Se me'n fot! Que la meva ira recaigui sense pietat com la vuitena plaga sobre el Troll!
-No, no, em nego a seguir per aquest camí, oh Autor... És més... Tu vas escriure una brometa similar... O no recordes aquest post i la teva brometa posterior...
-Però... però Subal, m'estàs parlant del Llibreter!
-Síiiii!!!
-A veure, deixe'm anar a cal Llibreter per a escatir què ha passat... Ah... Oh... jejejeje...
-Ho veus, ara? No creus que el llibreter es mereix bisbisbisbisbisbis?
-I tan, Subal, has tingut una bona idea. Té, un sugus de maduixa.

Per unanimitat, pels bons moments que ens ha fet viure a en Subal i a mi, i perquè ja té dos anys i últimament ja mossega a qui mereix ser mossegat, El jurat del Premi Espectacular de l'Assumpte es congratula en otorgar el Tercer Premi Espectacular de l'Assumpte a la feina ben feta que no té fronteres, a la ingent tasca del Llibreter de la blogosfera. Un espectacular increment de visites per a ell! Felicitats, amic!!

-Autor, autor... Has vist que els seus guionets són més grans que els nostres? I que no fa faltes d'ortografia?
-Puta enveja, és la que tens.

L'autor no té temps

-Autor.
-Uhmmm.
-Autor.
-Què.
-Que no m'actualitzes, home de déu.
-Tinc feina, Subal. Molta feina.
-Oh, que tinc molta feina, que no tinc temps, que patatim, que patatam. Necessito sortir a la llum pública, tio; ja saps, el meu ego desigual, les pastilletes del metge...
-I què vols de mi, petit.
-Vull que parlis del Dovlatov (La maleta) que m'has fet llegir.
-Impossible; no tinc temps. De totes maneres, atendré aquesta petició tard o d'hora, car la Crítica Insegura s'ho mereix, i perquè és un Dovlatov de primera magnitud.
-Vull que parlis de Diario de un loco, de Lu Hsun, que sé que et va agradar, lladre.
-Impossible; no tinc temps.
-Vull que parlis de El velo negro del ministro y otros cuentos, de Hawthorne. En essència, vull que facis especial esment al relat Wakefield.
-Impossible: no tinc temps.
-... I encara espero el teu anàlisi sobre la nova literatura veneçolana, oh Autor.
-Subal, vols que t'expliqui una anècdota?
-Quina.
-Que els manga japonesos s'obren pel final, tio. Van a l'inrevés, nen. I encara et diré més. A l'hora de publicar-lo en català o castellà, els fans (aquells que van disfressats pel carrer amb espases i botes amb soles de pam i mig) exigeixen llegir-los també a l'inrevés. Oi que es estrany, Sub?
-... (...) ... Tio, tu em prens per idiota o què? No atendràs cap ni una de les meves súpliques, oi? Perquè si és així me'n vaig i punt, eh, que qui t'aconsegueix les visites i els comentaris som el meu glamour i jo, eh, que tu no ets ningú i jo en canvi ho sóc tot, TOT, TOT, REDÉU, TOT!!!
-Subal, les pastilletes.
-Fes almenys una nova edició de l'Espectacular de l'Assumpte.
-Impossible, carallot. Que vols desprestigiar el premi tan d'hora? No pot ser això de donar un premi a cada post, això no és una casa de putes.
-Va, tio, i et deixo en pau. No porta feina.
-Que no.
-Que sí.
-Que no.
-Que sí, porfa. Vaaaa-ah-ah-ah...
-Està bé, tio, està bé.

Malgrat certes discrepàncies internes, el jurat del Premi Espectacular de l'Assumpte no pot ni vol passar per alt la ingent tasca que l'amic Portnoy ha estat fent durant aquests mesos en favor del llibre de relats Putas asesinas, de Roberto Bolaño. Així doncs, per la cara i perquè ens agrada, desitgem un notable augment de visites a tots aquests posts de El Lamento de Portnoy. Llarga vida a Portnoy! Llarga memòria per a l'obra de Bolaño!! Per knockout, el Segon Premi Espectacular de l'Assumpte recau en:

El lamento de Portnoy
vs.
Putas asesinas

Dotzè i últim round: Encuentro con Enrique Lihn

Onzè round: Carnet de baile

Desè round: Fotos

Novè round: Dentista
Vuitè round: Buba

Setè round: Putas asesinas
Sisè round: Configuración de Lalo Cura

Cinquè round: Vagabundo en Francia y Bélgica
Quart round: Días de 1978
Tercer round: Últimos atardeceres en la tierra
Segon round: Gómez Palacio
Primer Round: Ojo Silva

ps.- podeu votar a El lamento de Portnoy pel premi que convoca 20 minutos (el tabloide del metro) com a millor blog cultural. Jo ja ho he fet.

Subal Confidencial

-Subal.
-Què. No em molestis, que encara em falta firmar la última Consideració de Frankfurt
-Home, això de Frankfurt ja està passat de moda...
-Shhhhht. No em molestis. Jo perseveraré amb el meu negoci, vale, tio?
-Però t'has mirat el devedé?
-Sí.
-Fes-me, doncs, un confidencial. Subal confidencial.
-No el vaig veure tot. Però gràcies al putu devedé ara sé que hi va haver un cop d'estat.
-Un cop d'estat? Collons.
-Sí. Un cop d'estat, i jo sense saber-ho. El Montilla era el rei, i en Carod el Tejero.
-Ah.
-Sí.
-I ja està? Aquest és el teu confidencial?
-Sí. Puc explicar una anècdota?
-Tu mateix.
-Després vaig veure un altre devedé.
-Quin?
-La parada de los monstruos.
-Et veus en cor de fer un paral·lelisme entre La parada de los monstruos y Confidencial CAT?
-No. Sí. Sí, m'he il·luminat, tio, m'he il·luminat. Posa'm unes negretes.
-Vols un color ben llampant?
-Sí, sí.
-Va doncs, tira milles.
-A Freaks, de Tod Browning (1932), hi ha una senyora molt guapa (i molt dolenta) que utilitza i manipula als nostres estimats freaks. La senyora no pateix cap disminució física, és, diguèssim, normal. I saps com acaba, la senyora?
-No ho sé, jo no he vist la peli.
-Comença així;

-I acaba així;


-Subal, ets un intel·lectual.
-Els nostres lectors també.

Que parlin ells, que jo estic fos

-Ei, Sub, corre, passa, vine cap aquí.
-Sí, què vols.
-Et vull explicar un acudit.
-Collons, continues sense tenir res a dir?
-Sí.
-Va, doncs, explica'm el teu fotut acudit...
-¿Usted no nada nada? No traje traje.
-Ets un miserable, si em permets, oh, Autor.


-Ei, Sub, corre, passa, vine cap aquí.
-Sí, què vols.
-Dona'm un cigarret.
-Lo sientoooo, és l'últim.
-Tu no fumes perquè no existeixes, cretí; fes el favor de donar-me'l ipso facto, que et transcriuré cosetes d'escriptors.
-Tu manes, i ho saps, cabró.
-Mira, et transcriuré... deixa'm que exhali el fum blavós... et transcriué tres notetes de Fresán i et deixaré en pau. No! Quatre notetes del Fresán;

PRIMERA NOTETA DEL FRESÁN

"Basta ya de juegos estúpidamente infantiloides. A partir de ahora vamos a jugar a 2001: una odisea en el espacio".

"¿Y cómo se juega a eso?", preguntó alguien que no era yo.

"Muy fácil: ustedes son los monos y yo soy el monolito", les explicó Martín mantra a mis amigos. Después me miró a mí:

"Tú vas a ser HAL 9000", me dijo.

SEGONA NOTETA DEL FRESÁN

CLICHÉ

(extrangero)

Volverse loco en Ciudad de México ante la mirada entre piadosa y satisfecha de los mexicanos.

TERCERA NOTETA DEL FRESÁN

CLICHÉ

(mexicano)

Contemplar con una mirada entre piadosa y satisfecha cómo los extrangeros se vuelven locos en Ciudad de México.

QUARTA NOTETA DEL FRESÁN (un bell homenatge)

"Ese que recita es mi tutor. Chileno. Poeta. Arturo, se llamaba. O Roberto. No me acuerdo ni de su cara, menos me voy a acordar de su nombre...

Addenda:

Pocas novelas tan apasionantes he leído en los últimos años. Con Mantra es con la que más me he reído, la que me ha parecido más virtuosa y al mismo tiempo más gamberra; su carga de melancolía es inagotable, pero siempre está asociada al fenómeno estético, nunca a la cursilería ni al sentimentalismo siempre en voga en la literatura en lengua española. Es una novela sobre México, pero en realidad, como toda gran novela, de la posibilidad e imposibilidad de los sueños. Y también trata, en un plano casi secreto, sobre el arte de hacer literatura, aunque muy pocos se den cuenta de eso.

Bolaño, Roberto, Entre Paréntesis.

Caure més baix

-Eh, autor.

-Què.

-Què fort, no, això de l'estatut i la crisi de govern, no, quina vergonya, no?

-Uhmm.

-Eh, autor, què fort, no, això de l'estatut i la crisi de govern, no, quina vergonya, no?

-Mira, Subal, jo no sé res. Em limito a llegir coses. I em limito a la inacció, vale? Mira, estava al metro llegint de manera inactiva i em trobo aquesta frase del mestre B.

-Collons, Autor, m'irrites.

-Los editores suelen ser malas personas. Los editores y los críticos y los lectores de las editoriales y los miles de empleadillos que recorren los pasillos tenebrosos o iluminados de las editoriales. Pero los escritores suelen ser peores, porque, entre otras cosas, creen en la perdurabilidad o en un mundo regido por leyes darwinistas o tal vez porque en sus almas anida un espíritu cortesano aún más innoble. Bolaño, Entre Paréntesis.

-Collons, Autor, m'irrites. Em canses, m'esgotes amb aquestes frases, jo vull que expliquis coses més mundanes, recony, que fa sol, la caloreta, saps, que si l'estatutet s'estavella, que si podem parlar ja dels Fets de Maig, que què diu Arcadio Espada... que em fotis un anàlisi de la situació, nen, encara estàs a la Parra!

-Oh, em va mal de ventre, Subal, aquí et quedes.

-Autor, autor, si més no clica allà on posa Publicar entrada, no em deixis inèdit, que més baix ja no caiem!!!

*

¡Isidoro, desaloja la carota!

Jarabe de palo

-Té, pren-te això.
-Què és això que em subministres via oral, oh, autor?
-Un remei. Té.
-Puaaaaajjjjj, què és aquesta merda!
-Contra la vanitat, reiet.
-La de qui?
-La teva, estúpid. Té, més sopeta, brrrrrrruuuuuu, aquesta per la maaaaaaaaaah-maaaaaaa!
-Puajjjjj, tio, que m'ofego... què vols, tio, aquest subtítol que li posa el Partal al seu reportatge sobre la catetosfera... m'ha semblat que parlava de la Perifèria*, tio, del meu palau abandonat, del meu teatre buit, tio, no em peguis, tio, no em facis mal...
-Qui t'ha donat aquest link, Subal?
-A tu que t'importa.
-Plafff! Calbot!
-Hosti tio, com et passes, tio, se'm cau la llagrimeta, tio, en Jauss, ha estat en Jauss!


* En referència al títol del subapartat Periferias, los blocs en otras lenguas, de l'article de Partal Blocs, dícese de los weblogs en catalán, pàgina 191 d'aquest interessant pdf.

A peu pels Piteus

Benvolguts contertulians,

com formant part del règim asceta que la setmana santa imposa a creients i no creients, fins i tot als gnòstics, Subal i el seu amo es van materialitzar en un mateix cos i van decidir de comú acord marxar en processó en una caminada popular celebrada a la catalana vila de Sant Llorenç de Morunys, altrament dita Sant Lurensu. No ho féssiu mai, paios. Quin dolor a les cuixes, quina cremor a l'entrecuix, quin aixecar-se de matinada... i tot... tot per una miserable bufanda que posa 14ª Caminada Popular de la Vall del Lord.

-Para, para, Subal.
-I doncs, amo i senyor, quin mal hi trobes en aquestes veritats que acabo de redactar?
-Doncs que t'ho vas passar teta, i jo, que sóc el teu amo, nit i dia de la teva miserable existència, també.
-Ah, vale, tio, doncs continua tu el post, i ves a prendre pel...
-Prou Subal! Jau aquí i apartat del teclat! Jo continuaré amb aquest post-escombraria d'avui.

Caminar és maco, amics. Practico aquest costum pre-industrial des de que tinc ús de raó. Les caminades populars són encara més maques. Si ho fas sol, com fou el meu cas, és fins i tot alliberador; adquireixes aviat el teu ritme -trepidant-, desembusses les teves conques nasals amb plena llibertat, pares aquí, pares allà, et fumes un cigarret, espies converses d'altres participants... Una parella jove a la que vaig avançar fent gala de la meva excepcional forma física parlava dels innombrables beneficis espirituals de la caminada; deixes les criatures amb els avis, cremes la mala llet adquirida, i quan tornes a casa fins i tot trobes que les teves pròpies criatures fan gràcia. Veieu doncs les potencialitats miraculoses de les caminades populars.

Amb tot, aquestes petites anècdotes no deixen de ser això; petites anècdotes. La cosa més important va ser observar que caminar per la muntanya requereix d'un reguitzell de coneixements i qualitats tals com l'audàcia, el fanatisme, la inèrcia i la catalanitat. Comencem per la catalanitat. Xocolatada al primer control, ensaïmada farcida de xocolata al segon, botifarrada al tercer, gelat de llimona al quart, porró de cava i bufanda de record al cinquè. Tot per sis euros.

L'audàcia i la inèrcia són virtuts que van agafades de la mà. Cal ser audaç per a escollir la pedra apropiada que et servirà per salvar tal desnivell o passar aquell grup d'ociosos que es pensen que una caminada és una passejada pacífica, bo i tenint en compte la inèrcia que el teu cos adolorit pateix en una baixada de 45%. No tots saben fer càlculs infinitesimals en unes poques micres de segon i molts cauen pel camí, en un exemple més de darwinisme rural. El fanatisme és essencial per aixecar-te a les set del matí, i pagar sis euros per caminar quatre hores per l'escarpada i fantasmagòrica serra que envolta el poble piteu de Sant Lurensu. El fanatisme és essencial per utilitzar colzes i males arts per allunyar-te del cretinisme de mil homes i dones caminant per un camí de cabres tots plegats. El fanatisme animal i jovenívol és la única explicació que trobo per a que els cans i els nens siguin els únics que no es cansen i van amunt i avall de la corrua de morts en vida que arrosseguem les nostres ànimes per boscos i camins amb total despreocupació. No hi ha humiliació més gran que observar que un sagal de deu anys podria recórrer la muralla xinesa i tornar saltironant com si aquí no passés res.

Gent patint

Ps. Sóc un home que fa pujada. Les baixades són una merda i torno a casa amb una extremitat penjat del meu genoll.

Pss. En fi, caminar mola. L'Espinàs és un home bo.