dilluns, d’abril 17, 2006

A peu pels Piteus

Benvolguts contertulians,

com formant part del règim asceta que la setmana santa imposa a creients i no creients, fins i tot als gnòstics, Subal i el seu amo es van materialitzar en un mateix cos i van decidir de comú acord marxar en processó en una caminada popular celebrada a la catalana vila de Sant Llorenç de Morunys, altrament dita Sant Lurensu. No ho féssiu mai, paios. Quin dolor a les cuixes, quina cremor a l'entrecuix, quin aixecar-se de matinada... i tot... tot per una miserable bufanda que posa 14ª Caminada Popular de la Vall del Lord.

-Para, para, Subal.
-I doncs, amo i senyor, quin mal hi trobes en aquestes veritats que acabo de redactar?
-Doncs que t'ho vas passar teta, i jo, que sóc el teu amo, nit i dia de la teva miserable existència, també.
-Ah, vale, tio, doncs continua tu el post, i ves a prendre pel...
-Prou Subal! Jau aquí i apartat del teclat! Jo continuaré amb aquest post-escombraria d'avui.

Caminar és maco, amics. Practico aquest costum pre-industrial des de que tinc ús de raó. Les caminades populars són encara més maques. Si ho fas sol, com fou el meu cas, és fins i tot alliberador; adquireixes aviat el teu ritme -trepidant-, desembusses les teves conques nasals amb plena llibertat, pares aquí, pares allà, et fumes un cigarret, espies converses d'altres participants... Una parella jove a la que vaig avançar fent gala de la meva excepcional forma física parlava dels innombrables beneficis espirituals de la caminada; deixes les criatures amb els avis, cremes la mala llet adquirida, i quan tornes a casa fins i tot trobes que les teves pròpies criatures fan gràcia. Veieu doncs les potencialitats miraculoses de les caminades populars.

Amb tot, aquestes petites anècdotes no deixen de ser això; petites anècdotes. La cosa més important va ser observar que caminar per la muntanya requereix d'un reguitzell de coneixements i qualitats tals com l'audàcia, el fanatisme, la inèrcia i la catalanitat. Comencem per la catalanitat. Xocolatada al primer control, ensaïmada farcida de xocolata al segon, botifarrada al tercer, gelat de llimona al quart, porró de cava i bufanda de record al cinquè. Tot per sis euros.

L'audàcia i la inèrcia són virtuts que van agafades de la mà. Cal ser audaç per a escollir la pedra apropiada que et servirà per salvar tal desnivell o passar aquell grup d'ociosos que es pensen que una caminada és una passejada pacífica, bo i tenint en compte la inèrcia que el teu cos adolorit pateix en una baixada de 45%. No tots saben fer càlculs infinitesimals en unes poques micres de segon i molts cauen pel camí, en un exemple més de darwinisme rural. El fanatisme és essencial per aixecar-te a les set del matí, i pagar sis euros per caminar quatre hores per l'escarpada i fantasmagòrica serra que envolta el poble piteu de Sant Lurensu. El fanatisme és essencial per utilitzar colzes i males arts per allunyar-te del cretinisme de mil homes i dones caminant per un camí de cabres tots plegats. El fanatisme animal i jovenívol és la única explicació que trobo per a que els cans i els nens siguin els únics que no es cansen i van amunt i avall de la corrua de morts en vida que arrosseguem les nostres ànimes per boscos i camins amb total despreocupació. No hi ha humiliació més gran que observar que un sagal de deu anys podria recórrer la muralla xinesa i tornar saltironant com si aquí no passés res.




Gent patint




Ps. Sóc un home que fa pujada. Les baixades són una merda i torno a casa amb una extremitat penjat del meu genoll.

Pss. En fi, caminar mola. L'Espinàs és un home bo.



5 comentaris:

perdedor ha dit...

"Darwinisme rural"???

Ja li dic ara, li robo i la incorporo al meu Hall of Fame...

||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||| ha dit...

caminar com qui ja no espera res,
com respirar.

vas ser tú el del missatge que vaig rebre enmig de galícia?
espero que sí.

subal ha dit...

Amic, sento no haver estat jo. No dubti, emperò, i que serveixi de desgreuje, que al caminar sense esperar res, vaig pensar en els dies en que ho esperàvem tot, i en la nostra vall, ai, la nostra vall. Quan tornarà?

Senyor de la banqueta, serà un orgull passar a la història amb aquesta construcció que vostè cita. Penso fins i tot inscriure-me-la a la meva làpida. No serà vostè de la mítica vila que va veure nèixer la fabulosa banda funky-punky Chill Out, coneguda pel gran públic com Sapo?

perdedor ha dit...

Senyor Subal,
no, no, el meu poblet deu fer uns 700 anys que no dóna una personalitat...
De fet, abans de l'era especulativo-immobiliària que estem vivint, erem uns 80 habitants. Avui, el preu per m2 és equiparable a la primera perifèria. Miri, m'ha donat una idea per un post...
Això sí, li puc assegurar que el terme municipal del meu poblet és fronterer amb Calders (per tot el camí de la serra de la Mussarra, per ser més precisos).

Vull Xocolata ha dit...

Sr. Subal, jo sóc una simple caminadora que a més porta un bloc d'una bogeria, les caminades de resistència, ni se escriure, ni em se dossificar; ara, té raó, caminar és de bojos, llevar-se d'hora quan te'n pots estar, encara més, però som tant rucs, que el que ens fa patir, però ho fem perquè volem, després és dóna una satisfacció personal que fa que ... tot i ser conscients de la bogeria, després hi tornem, i de fet, pensem que som especials per ser capaços de fer-ho ... tant especials, i tant rucs. Això si SEGUIM EL TEMPS DE LES PERSONES, EL TEMPS DEL CAMINAR.