En un lugar de la Mancha...

Senyors, brollen en mi les ganes de fer-los perdre el temps miserablement. Vull convertir-los a tots en ànimes ocioses, lerdes, tarades. Més no sé com. Ganes d'escriure no me'n falten, potser sí temps, potser sí temps. L'abstemia primaveral, tal Bulldozer israelià, ha passat sobre mi. Però I'm still alive, vilatans, I'm still alive.


El problema rau en la impossibilitat de parlar-vos de RES. No se m'acut cap tema que em serveixi per abocar la meva excessiva locuacitat, que se m'escola per entre les mans com un vòmit en el pitjor moment de la vetllada. Tinc la plataforma adequada (blogger), tinc cervell (confús), tinc mans per masegar un teclat (qwerty), em sento en estat d'efervescència creativa, però no tinc absolutament res a dir. Això és un problema, fillets. Passo les hores fent coses, però a l'hora de redactar-les, si es que encara m'enrecordo, la paràlisi s'abraona sobre mi com un buldog carnívor amb ganes de cardar amb la teva extremitat inferior. Què has de fer, aleshores? Proporcionar plaer al ca mantenint-ne impertèrrit davant dels seus embats, o bé propinar-li un cop de peu als testicles juganers? Vet aquí el dilema. Jo avui optaré per la primera opció, la més primaveral. O sigui, i per a la gent que detesti les metàfores; us donaré la vara fins que em cansi amb la intenció explícita de no portar-vos a enlloc, opció, d'altra banda, que practiquen la gran majoria de blogs d'aquest país sense cap mena de remordiment.

Avui em dona la gana de parlar-vos de primeres sentències de llibres, escollits gairebé a la babalà. La primera frase d'un llibre és la més important. No per res, és més, això que acabo d'escriure és fals, però es que si no ho dic, aquest post perd glamour. A més, segur que si ho veieu escrit us direu; hosti, si està escrit és que serà cert. Doncs, no, no ho és. No-no-no-no, no te'n vagis ara a visitar la competència, que encara no he acabat. Jau aquí.

Primera frase; La muy puta conducía a toda velocidad. Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, Bolaño & Porta. No em negareu que té matèria prima, aquesta frase. Vostè, faci'm una redacció de tres-centes paraules amb aquest encapçalament.

Primera frase; El señor Haneda era el superior del señor Omochi, que era el superior del señor Saito, que era el superior de la señorita Mori, que era mi superiora. Y yo no era la superiora de nadie. Extraordinària primera frase, oi, conciutadans? Nothomb, Estupor y temblores. (merci Tina!)

I aquesta primera frase, també és superior, no trobeu? 12.35 de la tarde. Suena el teléfono. No tiene gracia. Ja sé que la primera frase acaba amb el primer punt, però jo ara i aquí sóc l'amo, i a més, això està escrit i per tant us heu de creure sense vacil.lar que aquestes tres frases en conformen una de sola. Vida metropolitana, Fran Lebowitz. Observeu també que la traducció és esquisita. 12.35 de la tarde? El llibre comença rebé, que és millor que bé..

Joe Mayer era un escritor independiente. Podem esperar el pitjor. Bukowski. Una jornada de trabajo, Música de cañerias.

... i Subal, després d'haver ejaculat aquest post, va perdre tot interès en seguir masturbant-se, aquest vespre. Gràcies pel seu temps, i fins una altra ocasió perduda. Good night, and good luck.