dijous, d’agost 31, 2006

Vale, vale

Vale, vale, avui és el blogday. Ho he llegit a ca la Tina. Detesto els dies-de, gairebé tant com els memes. Veiem, doncs, quins blogs us recomano.

Dos blogs mínims i post-tot:

El blog d'algú que està en crisi de parella i és molt cruel i per tant molt valent (juro que subcutània porta accent):

As usual, recomano també aquests altres:

Amb tant de confidencial i tanta història, no em puc oblidar d'aquesta societat gastronòmica. Sí, són ecosocialistes, però malgrat de ser ex-psuc tenen sentit de l'humor:

I finalment, perquè els reis són els pares;

Au.

...detecto una visita de República Dominicana. En Dani és viu, doncs. Hola Dani...

Se'ns ha mort un roure (i II)

Un nou amic ens presenta aquest petit homenatge a en Sebastià Roure, que va morir el 21 d'agost i no el 24, tal com vam escriure aquí. Gràcies pel video i per l'aclaració, Laporters.



Sebastià Roure (Girona 1946, Caldes de Montbuí 2006)

dimecres, d’agost 30, 2006

Sense títol

Cultura/s

40 pàgines; 13,50 euros.

Verge santa!

*

Record aliè. (Imagine)

Una amiga editora, recordant els seus inicis, m'explicava que va voler fer una col.lecció literària per a la seva editorial. Dit-i-fet. Va a una agència literària i compra un títol d'un desconegut egipci. Al cap de quatre dies, com qui diu, el desconegut egipci va i guanya el Nobel de Literatura. El telèfon de l'editora va cremar durant uns dies, recorda. El desconegut egipci ha mort. La col·lecció, malgrat ser molt interessant, curulla de bons títols, va ser abandonada fa força anys. No sortien els números. Jo he vist els seus cadàvers agafant pols en un magatzem, que vaig haver de netejar i reorganitzar. A la meva amiga se l'il·luminen els ulls. I a mi també.

*

Per a GrainDeSel



...començo a pensar que l'Herralde em deu més d'un sopar...

dimarts, d’agost 29, 2006

Se'ns ha mort un roure

Baixar de l'hort és un exercici habitual del període postvacacional. És doncs normal que m'assabenti ara de la mort del poeta Sebastià Roure, un dels pocs supervivents que ens quedaven de la borrosa i tòxica dècada dels vuitanta. La vella dama el va visitar el 24 d'agost.

El vaig veure recitar per primer cop fa uns anys en un ateneu popular. S'acompanyava de músics que després vaig saber que havien estat dels primers músics mitjanament underground del panorama musical català, de fa trenta anys, potser més. No en recordo noms ni semblança física. Del Roure, emperò, me'n recordo perfectament. Clavat a una cadira, amb una veu trencada i profunda, amb una veu potent com un tro, negra com la nit. Feia molt poc temps que m'interessava per la poesia oral, i en Roure va esdevenir un mite per a mi. Roure és sinònim d'Heliogàbal de Gràcia, local germà de l'Orinal del Raval, amb més tradició poètica, si voleu. Allí trobareu una fotografia enorme que el recorda, clavat a una cadira, amb posat seriós de rodamón, possiblement immortalitzat amb unes copes de més. Sento haver-ho de dir, per reincident, però semblava en Bukowski. Roure, com Bukowski, era un home de taverna. Potser també era home de caixer automàtic. Això últim és una suposició, fer volar coloms grisos i amputats i desplomats de la ciutat de Barcelona. No formo part del cercle que freqüentava en Roure i no en conec cap anècdota rellevant.

M'han dit que en Roure com a escriptor, com a poeta, no era res de l'altre món. Però sentir-lo recitar, recony, això era com endinsar-se en el món de corbs i d'oceans profunds de Lautréamont. Amb els col·legues d'Orinal, quan no sabem què dir-nos o quan hem begut massa, sempre surt a la conversa organitzar un recital en record a Ducasse/Lautréamont. Ens fa mandra, bo i sabent que disposem d'un animal dissecat clavat a una fusta, que l'Escoffet ens subministrarà, a mode d'attrezzo. Potser enguany tenim més raons per recordar la força obscura de la poesia, tot organitzant un recital a la memòria de Lautréamont. Organitzant un recital a la memòria de Roure.

dissabte, d’agost 26, 2006

Dues consideracions d'altes hores

Conciutadans, dues consideracions d'altes hores.

La primera consideració és una denúncia.

M'he connectat al teatre buit des d'un pc amic i m'ha aparegut una repugnant pantalla de propaganda. Lamento aquest incident i em pregunto el perquè de tal succés. Potser us passa a vosaltres, també? L2P es veu corrompuda per una publicitat que ni jo ni vostès desitjen? En tal cas, què puc fer? La pregunta queda formulada i jo espero ansiós les seves respostes. La indignació, creixent.

La segona consideració és un suicidi

La segona consideració la he escrit en el segon comentari d'aquest post que farà la delícia dels pornògrafs que corren per la xarxa, que som tots nosaltres. Em recorda a una història que ens explicava un amic meu que va perdre la virginitat en un càmping gràcies a una holandesa anomenada Van Dughen, o alguna cosa similar. La seva història ens va acompanyar a tots durant la llarga nit de l'adolescència. Perdó, les llargues nits de l'adolescència. Recomano llegir el post de l'amic Fryslân, i si vostès volen, el comentari que li he deixat. A mi ara se'm fa pesat tornar a explicar la causa que em fa estar a quarts de tres de la matinada escrivint en un putu blog, que és aquest. Vostès em sabran perdonar, suposo que Fryslân també. Vaig a beure una miqueta més de vi.



3:54

Ho ha la nit dels Vidres Trencats. Hi ha la Noche Triste (o alegre). Hi ha la Nit Llarga, amb un cadàver de gos refredant-se en una habitació tancada, una nit d'estiu, a la quadriculada ciutat de Barcelona. Posem música. Bebem rom. L'encarregada del gos encara no ha arribat. Penso que potser he abusat relatant en un blog alié. Ara lamento la meva acció. Espero que la víctima del meu comentari no s'haurà ofès en excés, o que em sabrà perdonar. Un estrany sentiment de culpabilitat m'envaeix. Però també ressona dins meu la Pregunta; què hi fem aquí, vetllant un mort que no és el nostre?

4:06

Ha arribat la responsable de la gossa morta. S'ho ha pres bé. Crec. Està estupefacta. És moooolt fooort!, diu. Riu nerviosament, però conserva la calma. L'amo del gos està a Colombia. Ara el truca, i jo potser deixi d'escriure aquest post. Una nit, certament, molt estranya. Subal Quinina, per la Segona Perifèria.

dijous, d’agost 24, 2006

Lapidant democràcies

Transcric íntegre aquest post de Ficción Caracas (visiteu també aquest post de Periodismo de Paz). Si teniu temps i estòmac, mireu aquest video (una versió millor aquí), us ho recomano vivament. I després que vingui algun carallot a dir-me que això és la revolució que desitjarien a casa seva.

Abans de res, deixeu-me posar-vos en situació. Caracas és una megaurb formada per diversos municipis, i cada municipi té el seu alcalde. Juan Barreto és Alcalde Mayor de Caracas. Ahir va convocar a tots els alcaldes de l'àrea metropolitana a un consell consultiu en un teatre de la ciutat. Alguns d'aquests alcaldes no comulguen amb les idees de Chávez i el seu moviment. Barreto parla d'expropiar algun camp de golf, o alguna cosa així. Si observeu el vídeo, poc importa. Aquest home és un feixista i la democràcia a Veneçuela un frau.

*****
Este era un post sobre maticas.

Este era un post sobre maticas. Sobre el verde que crece en cada rincón de Caracas. Sobre ese verde que se niega a dejarse vencer, y que es capaz de crecer incluso en las grietas que se abren a los viaductos. Pero presencié la instalación de algo así como los Consejos Locales de Planificación, o algo así. Uno de esos nombres rimbombantes que usa el poder para seguir ofreciendo ilusión. Escribiendo mi post de maticas vi al alcalde metropolitana azuzar a la turba en contra de dos alcaldes presentes, elegidos por sus ciudadanos. No es fácil describir lo que transmitían las televisoras de el bochornoso espectáculo dado por este sujeto. Sólo me resta, prometerle a los ciudadanos del mundo, los que no conocen Venezuela, los que reciben opiniones contradictorias en torno a lo que está ocurriendo en nuestro país, los ingenuos o puros de corazón que quieren creer que en algún rincón del planeta se está construyendo una esperanza; sólo me resta, a esas personas, ofrecerles muy pronto un fragmento del discurso de Barreto (así se apellida el abominable personaje) para que sean ustedes los que juzguen qué está ocurriendo en Venezuela.Un cobarde que (simbólicamente, por ahora) hace atar por las manos a un contrincante para cachetearlo. Un fascista enloquecido que llama fascistas a los otros. Un tipo que es capaz de condensar lo peor del venezolano. Un patán abusador de su condición. Un fascista que se aprovecha del escaso control espiritual y emocional de una masa enardecida, para insultar y vejar a dos funcionarios públicos… No hay palabras. Es difícil explicar la patada que siente uno en el estómago al ver tanta ausencia de sindéresis, tanta irresponsabilidad. Ver a un sujeto haciendo chistes de mal gusto e insinuando en torno a supuestas debilidades sexuales del que no comulga con él. Es difícil creer que alguien pueda seguir siendo chavista luego de este espectáculo tan deplorable que ofreció el sujeto que demostró cómo puede operar el chavismo cuando se desespera al ver que la oposición comienza a organizarse, y el líder indiscutible se va a Asia por un mes, en medio de una baja en las encuestas, mientras ellos sacan sus cuentas y piensan qué será de ellos en caso de… En fin, este no iba a ser un post político. Había querido desterrar la política (por lo pobre y cloacal que se ha vuelto) de Ficción Caracas. Este era un post sobre maticas… pero el estómago tiene sus límites.

Post-post: ¿Qué hubiese ocurrido si López o Capriles (las víctimas de la cayapa) se hubiesen levantado y se van, o si responden a los insultos, en medio de la turba excitada (vamos, una masa enardecida es una turba, oféndase quien se ofenda)? ¿Qué pasa si la turba se abalanza sobre el escenario y lincha a estos dos políticos opositores? ¿Qué pasa si ese espectáculo se hubiese dado en un ambiente opositor? ¿Cómo hubiesen reaccionado los voceros gubernamentales? ¿Cómo se puede ser tan chabacano? ¿Cómo escribir de maticas en un país que la política se ejerce de una forma tan salvaje?
Ficción Caracas, 23 d'agost, 2006.

*****

Un altre exemple del comportament d'aquest alcade.




ACTUALITZACIÓ A LES 13.45.

Em sento plenament identificat amb la reflexió que aporta el senyor LuisCarlos en el comentari número 6 en resposta al comentari número 4 (també molt interessant) d'aquest balsàmic debat. Seny i sentit comú i estimació per la seva terra.

dimecres, d’agost 23, 2006

Entre parèntesis

(Y esta vez el miedo ha sido mucho más fuerte,
porque no atañe a la muerte sino
al dolor y a la humillación)

Roberto Bolaño, Entre paréntesis.

dilluns, d’agost 21, 2006

Subal i el capital

Queridísimo diario,

em passo les hores anant del Quadern gris de Pla al Café de Ocata de Luri. Quin llenguatge de precisió mil·limètrica, aquest Pla, i quina acurada mala llet, quina ironia! Em trec la boina davant seu, malgrat no compartir molts dels seus arguments ideològics. Però per ironies les del senyor Ocata, a qui faig arribar una salutació ben cordial des d'aquest teatre buit. Salutació que faig també extensible al senyor Fryslân, que ha tingut a bé desvetllar-se i explicar-nos el seu post-operatori. M'alegra molt poder tornar-lo a llegir.

Bé, avui el post no revestirà de massa interès, però m'interessa desvariar davant la concurrència sobre la fotografia que em representa per aquest món artificial que molts anomenen blogosfera i jo anomeno manicomi. Aquesta explicació em servirà per rebutjar de pla una acusació subterrània que, amb total delicadesa i bonhomia, ha llençat sobre mi el senyor d'Ocata.

El post del senyor Ocata és molt interessant i jo m'he arremangat i m'he dit, què carall, ara diràs la teva... sense saber massa quina és la meva, però ves, què he de fer, jo, sinó ajudar a augmentar la confusió.

El senyor Luri m'ha deixat escrita en el seu formidable Café la següent punteta;

Subal: Créeme, por favor, si te aseguro que me gusta que te pases por aquí. Y no te tomes esto como una palmada complaciente a la espalda. Yo estoy dispuesto a ser marxista en el sentido que lo era, por ejemplo, E.P. Thompson (especialmente en su polémica con Althusseer: en "Misería de la teoría", por ejemplo), lo cual exige diferenciar conceptualmente entre el capital (y aquí me uno a todos los improperios que le quieras dedicar) y el capitalismo, que es aquel sistema en el cual se puede ser anticapitalista subvencionado.


Jijjiji, anticapitalista subvencionado, diu! Somric, perquè tenim prou confiança i em considero amic seu, i em dic; no li sabrà greu, al Luri, que em permeti una divagació estival al voltant d'aquesta frase.

Subal, rei, penja la foto-insígnia;


Autor, maco, divaga;

Com un narcís qualsevol he passat les meves hores mirant aquesta foto. S'hi veu un nen fent un riu sobre el casc d'un soldadet de lleva que mata gent per obligació contractual amb la mare pàtria de qualsevol país, excepte Costa Rica, el país més agradable del món, doncs la seva constitució prohibeix tenir exèrcit. Sigui com sigui, jo aquí no hi veig a un subaltern sinó a dos. El nen es pixa en l'opressor/llibertador i l'opressor/llibertador aguanta estoic la pixarada del nen sobre el seu casc. I no sé per què carall ara toca dir el següent, perdent el fil o reblant el clau, la història em jutjarà. El soldat i el nen, de ben segur, poden maleir els ossos del sistema que els ha agafat de les solapes i els ha instal·lat a les barriades. Ara bé, l'actitud d'un i altre difereixen; un es pixa en el sistema i l'altre aguanta marcialment uns orins sobre la seva testa, que de ben segur haurien d'anar dirigits al general o al president, o al dictador o a l'empresa subministradora d'armament que patrocina la trobada. Són iguals de subalterns l'un que l'altre. Sigui com sigui, a l'acabar el conflicte armat de la foto, el soldadet tornarà a casa, amb un forat de bala al cervell o amb uns calerons a la butxaca pel servei prestat. El nen tornarà a la seva barraca, esperem.

La conclusió a la que arribo, i no he fumat més que substàncies perseguides però reconegudes per la llei, és que el capitalisme sí et deixa pixar-te en el sistema, però et castigarà amb l'ostracisme de la xabola. Si, en canvi, accedeixes a defensar els interessos que et diuen que són els teus (però jo sospito que no ho són), el capitalisme et sabrà recompensar, en la seva mesura (mai tal com tu voldries, i que tu saps que et mereixes). La qüestió és que ni el nen vol viure envoltat de misèria ni el soldadet vol morir darrera aquesta escala de maons. M'explico? Per tant, no sóc prou ruc com per ser anticapitalista, però tampoc penso donar-li les gràcies a Adam Smith perquè em deixa pensar el que m'abelleix. Potser sóc un desagraït. I potser aquest post no calia. Potser és que llegeixes per què estàs summament avorrit. En tot cas, ets lliure de deixar un comentari o anar a visitar d'altres blogs. O també pots tancar el teu ordenador i meditar llargament sobre les meves més que sàvies paraules. Si no m'ho dic jo...








La ironia de tot plegat és que segurament la foto està trucada.

diumenge, d’agost 20, 2006

Anècdotes llatinoamericanes

Ahir vespre vaig tractar de fer un post histriònic a favor del dret dels nostres germans immigrants a escollir i ser escollits en democràcia en aquest cony de país. No ho vaig aconseguir, doncs a mi l'assumpte no em fa gens de gràcia, ans al contrari, m'irrita el paternalisme i, per què no, la xenofòbia disfressada de tanta gent. Així que m'assec a sopar i començo a blasfemar contra la meva pàtria d'hipòcrites i covards i ferrussoles. Cop de puny a la taula per expressar emfàsi davant el meu descobriment;

-President de Xile (1851-1861): Manuel Montt Torres, família d'origen... català... què, què, què!! I molt demòcrata l'home no era! Què, què, què!

Ningú em fa massa cas i em serveixen un rom añejo que agraeixo i em disposo a escoltar com deriva el meu escarafall en anècdotes relacionades amb Llatinoamèrica.

Anècdota inversemblant 1.

Mèxic, novembre o desembre de 1999. Vicente Fox, candidat a la presidència de la república, inicia la seva campanya electoral amb un eslògan de col·lecció primavera-estiu; Ya se siente el olor a cambio. El seu equip d'assessors, abans de dinar i tot buidant una ampolla de tequila o de mezcal Los Suicidas, decideixen explicar a la ciutadania com combatran l'espès smog que tenyeix de color plom l'altiplà amb una acció útil, agosarada i contundent. A saber; omplir d'hectòlitres d'aigua de colònia uns quants camions cisternes i ruixar el Periférico (la monstruosa autovia que travessa com una estaca la megaurb) amb aromes de roses i gessamí. L'endemà al matí, a les ràdios capitalines van començar a arribar notes informatives que desaconsellaven als conductors fer ús d'aquesta arteria vital, doncs hi havia estranys xocs en cadena i un merder de cal déu. Ningú sabia a què podia ser deguda tal successió de col·lissions. Més tard es va saber que el olor a cambio perfumat havia fet de la calçada una pista llefiscosa de patinatge. Sí, perfumada i llefiscosa com una sala d'espera acabada de fregar.

Anècdota inversemblant 2.

Un ciutadà de segona perquè no pot votar, després d'aquesta anècdota mexicana, n'explica una de veneçolana. Veuran, contertulians, jo quan tinc ganes de trepitjar-li l'ull de poll a la meva Única i Estimada Aliada li dic coses com "sí, dona, al segle tretze, moooolt abans de que Amèrica existís..." Aleshores ella s'inflama d'esperit reivindicatiu indigenista i així passem les somortes hores d'estiu. Els europeus i els gringos pensem que abans de nosaltres no existia més que el caos i alguns pocs rèptils pterodàctils i volcans en erupció. No és d'estranyar doncs que els annals de la història occidental ignorin fins al 1933 l'existència, en la muntanya sagrada Auyántepui, del salt d'aigua que els indígenes de sempre han anomenat Churún-Mendú o Kerepakupai Meru, a Canaima, Rrrrre-púh-blica Bolivariaaaaaaana de Venesuelaaaaa.

Com que la història l'escriuen sempre els vencedors, i els campions dels vencedors són els gringos, aquesta muntanya és coneguda com Salto del Ángel. Ara veureu per què. Segons el meu amic de segona, corria l'any 1927-28 que hi havia un geògraf o cartògraf català (Fèlix Cardona Puig) que matxet en mà anava pul·lulant i cartografiant l'espessa jungla veneçolana quan, després de tallar-se un dit i cagar-se amb tot (els catalans som així), va alçar la testa i va descobrir una muntanya inversemblant d'on manaven tonades d'aigua, que va cartografiar, fent gala de gran seny català. Esporuguit, va anar a visitar a un col·lega gringo que havia fet i li va indicar on estava aquella muntanya espectacular. I al gringo, digues-li tonto, se li fan fer els ulls forma de $, i es va pensar que per fi havia trobat El Dorado. Gringo neci! Va sobrevolar la muntanya i va veure el salt d'aigua i anys després (1937), Jimmy Angel, el gringo aviador, agafa la seva avioneta i s'estavella a l'altiplanície i tal. Bé, aquí ve una història molt romàntica, que m'estalviaré i que podeu llegir aquí convenientment edulcorada.

El cas és que Jimmy Angel aconsegueix tornar a la civilització i, buidant una ampolla de tequila o de mezcal Los Suicidas, uns amics i ell decideixen batejar el salt d'aigua de mil metres com a Salto del Ángel, en honor a ell mateix.

Per tant, si ens posem xulos, el Salto del Ángel, almenys en els llibres de text catalans, caldria que s'anomenés Salto de Cardona Puig, com a mínim. També el podríem batejar com a Salt Catalunya, o més popular, Salt Belleti. Però, bah, deixem-ho estar. A les pàgines web que he consultat enlloc es diu que el nostre català veiés amb els seus ulls el salt d'aigua en qüestió i per tant no el va descobrir, però com que aquest és el meu putu blog i diem el que ens dóna la gana, jugarem a que Cardona sí va veure abans que el gringo el salt d'aigua, i ens trobem davant d'un escandalós robatori de descobriments, rotllo pintures romàniques del Pallars. Si voleu història oficial compreu-vos una enciclopèdia. Abaix a la foto el naixement del riu Ter.

Una versió del descobriment. Una altra. I una altra. I etcètera.

dimecres, d’agost 16, 2006

Notes d'un dia qualsevol

A l'exposició de quadres de pintura ràpida del poble que m'acull, una jubilada parla sola davant d'una tela. Venut, resa un cartellet, al marge dret d'una pintura. I la vella: Venut, venut! L'art no és ven; s'adquireix! I jo, parafrasejant l'estúpid, penso; quiá!

*

Llegir el diari és una gran cosa. [Nota mental: llegir més diaris, encara que costin un euro, i un dia de cada set més d'un euro.]

La Vanguardia, pàgina 29:

Alemania reúne los archivos de sus escritores del siglo XX en Marbach. Molt interessant. L'articulista es pregunta, com jo em pregunto; ¿Cómo trabajan los escritores? ¿Qué libros leen? ¿Los subrallan? ¿Cómo se gestaron los clásicos del siglo XX? La respuesta, en parte, está en Marbach. ¡Quiá! ¡A Marbach hemos de ir! [Nota mental; abans de res, aprendre alemany, quiá, quiá]

La Vanguardia, la mateixa pàgina 29:

Volar sin libros, un article d'un tal Oriol Izquierdo. To irònic. Vale. Es pregunta com és que als aeroports, després del merder de Heathrow, les llistes d'objectes maleïts que no poden passar el llindar de les portes de raigs X de les aduanes no contemplen els llibres; no són prohibits ni deixen d'esser-ho... Simplement, sembla que ja ningú llegeixi en ple vol ¡Quiá! ves que no descobreixin els Manuals d'Autoimmolació de Bin Laden Edicions i aleshores ja ens hauran fotut del tot. Els vols transatlàntics seran una autèntica pesadilla, com diria la jubilada del poble de dalt. Quiá, quiá.

La Vanguardia, la mateixa mateixa pàgina 29:

La fundación Nobel no retirará a Grass el premio de Literatura por su pasado nazi. Quiá! No se m'acut cap reacció oficial davant de la noticia (reaccions extraoficials al blog pirata que encara no he obert). De moment, indiferència total. Pasapalabra. Anem a llegir el Cultura/s, que parla dels Kalashnikov i dels beatniks.

*

Sé que us agraden els post curts. Continuem, doncs.

No sé com ni perquè, al llegir com va avançant aquest polèmiqueta subterrània que no aconsegueix despertar l'interès de gairebé ningú, vaig a buscar aquestes paraules del mestre B. Reconec que no té res a veure amb la proto-polèmica, però sempre trobareu, en tota polèmica, algú que parla per parlar i no sap res. Aquest seré jo. No és veritat, era broma. El què? La frase que sigue es verdadera, la frase anterior es falsa.

[...] Así que los jóvenes escritores están, como se suele decir, escaldados, y se dedican en cuerpo y alma a vender. Algunos utilizan más el cuerpo, otros utilizan más el alma, pero a fin de cuentas de lo que se trata es de vender. ¿Qué no vende? Ah, eso es importante tenerlo en cuenta. La ruptura no vende. Una escritura que se sumerja con los ojos abiertos no vende.[...] ¿De dónde viene la nueva literatura latinoamericana [o d'on tu vulguis; fill in the gap; literatura ________ ]? La respuesta es sencillísima. Viene del miedo. Viene del miedo de trabajar en una oficina o vendiendo baratijas en el Paseo Ahumada. Viene del deseo de respetabilidad, que sólo encubre el miedo.[...] Francamente, a primera vista componemos un grupo lamentable de treintañeros y cuarentañeros y uno que otro cincuentañero esperando a Godot, que en este caso es el Nobel, el Rulfo, el Cervantes, el Príncipe de Asturias, el Rómulo Gallego.

[...]Espero que nadie me tome a mal mis anteriores palabras. Era broma. Lo escribí, lo dije, sin querer. En realidad, me muero de envidia cuando os veo. No sólo a vosotros sino a todos los jóvenes escritores latinoamericanos. Tenéis futuro, os lo puedo asegurar. Pero no es verdad. Era broma. Ese futuro es tan gris como la dictadura castrista, como la dictadura de Stroessner, como la dictadura de Pinochet, como los innumerables gobiernos corruptos que se han sucedido uno detrás de otro en nuestra tierra. Espero que a nadie se le ocurra desafiarme a pelear. No puedo hacerlo por prescripción médica. De hecho, cuando acabe esta conferencia pienso encerrarme en mi habitación a ver películas pornográficas.

Roberto Bolaño, Sevilla me mata, Entre Paréntesis, Anagrama.

*


¡Quiá, quiá! Soooooo caballo.

dimarts, d’agost 15, 2006

Sóc innocent (o ho intento)

Vaig prometre al senyor director un article que hauria de fer caure la tapa, que havia de versar sobre la ciutat en trànsit. Mala peça al teler, doncs de moment, lluny de la ciutat, tant físicament com d'esperit, no m'abelleix ni acostar-m'hi ni en pensaments. No em preocupa; ja sortiré d'aquest entramat de prats verds i rius que corren joves i immaculats, nits estelades i demés coses que només es troben fora del perímetre de les polis. Lluny àdhuc dels extrarradis i de les segones perifèries. Mentrestant, miro com una jubilada la serie Mirall Trencat, que reposa Teverrés aquest estiu. Lamentablement, degut a una balsàmica medicina que ens hem imposat la meva Única i Estimada Aliada i un servidor (mirin la foto que ve ara mateix i jutgin vostès mateixos), m'he perdut algun capítol del fulletó, i no m'ha quedat altre remei que actualitzar-me tot i agafant el polsós volum en format paper que ens va regalar Mercè Rodoreda i que em transporta directament als meus anys de BUP i COU... Però permetin-me que els ensenyi aquesta imatge dels llacs d'Urdiceto abans que em perdi en pensaments inútils i vagues. La foto va ser presa per la meva Reverendíssima Aliada, que té molt bon ull, mentre jo corria ajupit perseguint granotes i estudiant les gracioses evolucions dels cap-grossos...



Tinc en la meva possessió la segona edició de Mirall trencat, de l'editorial Club dels novel·listes, grandiosa i desapareguda editorial. No sé si les subsegüents edicions contenen el pròleg que l'autora va escriure per a la segona, però me l'he estat llegint i és en veritat emocionant i clarificador, per algú que com jo es nega sistemàticament a perdre el temps en un taller d'escriptura. Mori l'academicisme i el fer passar camells per forat d'una agulla! Aquest pròleg és tant pedagògic, tant franc, tant transparent! La Rodoreda explica ben bé com va anar forjant l'estructura de la novel·la, què se'ls hi pot fer dir als teus personatges i què no, secrets que molts altres escriptors regatejen al personal per por de ves a saber què. El meu venerat Bolaño, per exemple... mira que n'he llegit reportatges, mira que l'he anat estudiant tal científic esbudella ratolins... no n'he descobert mai el secret, la seva poció màgica... només he trobat remolins i tempestes seques prenyades d'electricitat... Però el pròleg firmat per la Rodoreda és una mina. Qui tingui orelles que escolti. També és summament instructiu el pròleg que Lowry va escriure per a l'edició francesa de Bajo el volcán. Gran pròleg, sí senyors! Al acabar-lo, vaig saltar de la gandula, vaig palpar-me les butxaques fins a trobar un tros de llapis d'Ikea i vaig apuntar a corre-cuita a la llibreta dels projectes-que-fracassarien-si-mai-es posessin-en-marxa; Crear una antologia de pròlegs. Un llibre de pròlegs, què me'n dieu? Absurd, oi? Fantàstic, oi? Vel·leïtats estivals, tot plegat.

Doncs bé, jo anava llegint el pròleg de la Rodoreda i, si més no, m'he animat a prendre'm una mica més seriosament la idea d'intentar escriure alguna cosa sobre el karaoke de barri que visito cada cop amb més freqüència. Ara ja sé quin és el cant de sirenes que m'hi porta. Ho diu la Rodo en el seu pròleg, evidentment molt millor que no pas jo;

Però la innocència, perquè s'adiu amb una part important del meu temperament, em desarma i m'enamora. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics. Els herois d'alguns contes de Hemingway, els servents negres de les novel·les de Faulkner, la noia de Light in August que travessa mig Nord-Amèrica a peu o a dalt de camions en busca de l'obrer agrícola que va embarassar-la, que estima i no sap on para.



I jo m'imagino al senyor Ramon, a qui hom s'ha de dirigir per a que et posi la cançó que anheles i que finalment destrosses, i al senyor que sembla Bukowsky que t'aplaudeix i t'estreny la mà i et diu que tú vales chaval (ell sí que val), i la família equatoriana que seu ordenadament a la darrera taula i només miren, i els quillos de barri i les seves mosses que canten coses del Camilo Sexto enlloc d'esnifar-se els raigs de lluna dins el seu cotxe esportiu convenientment adulterat, i a l'home encorbatat de quaranta anys que canta cançons a la dona de la qual s'acaba de divorciar, i el freak de metre noranta que corre a casa per portar-li al senyor Ramon cd's de música de Karaoke en japonès o alemany que el senyor Ramon definitivament no té, o les pre-adolescents a les que demanes que portin el ritme amb tu mentre entones un Bonaaaaa nit Guinarbronxxxxx!!! ufffff!!! ¡¡Brrrrrrr, hace mucho calorrrrrr!! ¿Teneis calor Horta-Guinardó?? Arde la calle al sol de poniente...

És la seva innocència i el seu humanisme, el de tots ells, el que fa del meu barri únic i especial, gent treballadora que no sap res del Gaixample ni del Sónar, que potser no sap de llibres, però sí saben de la vida, i de les hòsties i les sorpreses que aquesta et té reservada.

No vull acabar sense mencionar al nostre amic Fryslân, que potser ja en coneix prou, d'hòsties de la vida. ¡Ánimos!

dimecres, d’agost 09, 2006

Tres amics m'informen [I]

Des de la llunyania mexicana (Sant Llorenç de Morunys, vés que lluny) m'arriben informacions que no puc passar per alt: hi ha vida a l'exterior.

La primera nota d'avui és una denúncia (molt mesurada, val a dir) que un bon amic m'ha fet arribar. Jo, al conèixer el seu cas, vaig oferir-li de bon grat un espai al teatre buit de La Segona Perifèria, i ell ha tingut a bé redactar això que segueix;

Cuando lo correcto es incorrecto

Desde pequeños, a muchos, al menos bajo las normas de la sociedad occidental, nos han condicionado a actuar de cierta manera e inculcado normas generalizadas y aceptadas de cómo hacer las cosas y así diferenciar entre lo que es “correcto e incorrecto”.
De ninguna manera quiero intentar juzgar lo que es bueno o malo; sin embargo, hay situaciones que, definitivamente, pueden ser catalogadas de una u otra forma.
Lo que a continuación comento es simplemente un ejemplo de ello, pero con un importante diferenciador que es el mundo empresarial, en donde lo que importa es ser “incorrecto” mientras seas “correcto” para la empresa.
Las compañías que ofrecen servicios, aunque su fin último sea lucrarse, normalmente tienen una manera de hacer las cosas más humanas que aquellas que venden productos ya que tienen como objetivo la “satisfacción” de sus clientes. Al menos eso dicen sus manuales.
Hay que entender que cada empresa funciona como una mini sociedad con sus propias normas y que, en teoría, las aceptas al firmar un contrato.
Pero estas pequeñas normas parecen que irrespetan ciertas pautas generales como es el decir la verdad; y no me refiero a la verdad como una única forma de ver y hacer las cosas, me refiero a la honestidad de informar lo que ofreces como empresa y al derecho que tienen los clientes en saberlo ya que pagan por un servicio prestado.
Pagar de más sin obtener un reembolso, que te quiten el agua, la luz o el gas sin avisarte y sin saber el porqué, ir de viaje y que te pierdan las maletas y luego no te las paguen, que la comida sea realmente mala a un precio injusto, que aparezcan llamadas en tu móvil sin que las hayas hecho…son estos los detalles que hacen obtener más beneficios económicos a las compañías de una forma injusta, en donde, en realidad nunca se dan soluciones y engañan y juegan con las personas. Más que una crítica la mundo empresarial este pequeño fragmento es sólo una reflexión para poder expresarles que, a la hora de firmar un contrato, no entregues tus propios valores y sepas diferenciar entre si es “correcto o incorrecto” aceptar las reglas de esas “mini sociedades” donde tú eres el último eslabón.

Tres amics m'informen [II]

Mitjançant un missatge encriptat, que ni tan sols el gran espia català Garbo hagués estat capaç de descifrar, un altre amic m'informa d'una gran notícia que em plau compartir amb vostès. En Pedrals se'ns està fent gran! L'editor de Diego Medrano, Pere Gimferrer, tira floretes al nostre poeta;


“He llegit amb gran entusiasme ‘El furgatori’, del poeta Josep Pedrals


—Senyor Pere Gimferrer, quins nous poetes, o quin nou poeta, heu descobert recentment?

—He llegit fa poc i amb gran entusiasme El furgatori (Labreu Edicions) de Josep Pedrals (Barcelona, 1979), mogut sobretot per la curiositat d’una comparació desfavorable, per a mi, que va fer Jordi Llavina a l’Avui i que contrasta amb el fet que Pedrals m’esmenta a la darrera plana del seu llibre en el capítol d’agraïments. El furgatori, que és l’únic llibre que conec d’ell, em sembla excel·lent, més enllà de la seva modèstia purament material que arriba al punt de compensar una pàgina absent –absent a causa de la repetició d’una altra pàgina– amb un full no pas encartat sinó enganxat. El talent de Pedrals, que és immens, és ara per ara un talent per a la ironia i el pastitx. En aquest cas, principalment de Foix i de Francesc Pelagi Briz, que encara que no ho sembli és una de les fonts principals de Foix. L’únic dubte és si aquest enginy i aquesta qualitat s’aplicaran sempre només al pastix irònic o més endavant a un altre plantejament. No puc endevinar de quina mena ni amb quins resultats, però de moment els resultats són brillantíssims i molt originals.

Entrevista a Pere Gimferrer, Lluís Bonada, El Temps



Bravo Pedrals!! Gràcies senyor The Blot per la informació (i les floretes)!

Tres amics m'informen [i III]

I per finalitzar, però no per arribar últim és menys important, un altre bon amic m'informa d'una enorme bona nova que ha trobat pul·lulant per la revista Página/12, que no em resisteixo a copiar i pastejar ara mateix.

Todo sobre Bolaño

Parece que quedaba mucho más aparte de 2666. El creador y director de la editorial Anagrama, Jorge Herralde, acaba de anunciar que durante el próximo mes de enero publicará dos obras póstumas de Roberto Bolaño: El secreto del mal y La universidad desconocida. En una reciente rueda de prensa, Herralde dijo que “El secreto del mal es una colección de cuentos breves que surgió de sus archivos, mientras que La universidad desconocida es un libro en prosa con poemas narrativos, una obra que hacía tiempo Bolaño concluyó y que mantenía en una carpeta de su computadora. Son poemas de los ‘80 y posteriores, con un tipo de poética que enlaza con la novela Amberes y Los perros románticos, con un tipo de prosa a lo William Burroughs”. Herralde también lanzará en México su más reciente libro, Por orden alfabético, en el que reúne una serie de textos sobre escritores, autores y amigos que ha conocido durante sus 37 años como editor. El libro incluye textos dedicados a los españoles Alvaro Pombo y Enrique Vila-Matas, el argentino Alan Pauls, los mexicanos Juan Villoro y Sergio Pitol, el italiano Antonio Tabucchi, entre muchos más. Jorge Herralde dejó bien en claro el vínculo entre su amigo y su sello editorial: “Cuando lo conocí a Roberto hubo un gran feeling, mucha conexión entre ambos. El era un fan tremendo de muchos de los mejores escritores del catálogo de Anagrama, de alguna manera eran su familia, quienes lo habían nutrido literariamente”.

dimarts, d’agost 08, 2006

La llunyania mexicana de Malcom Lowry

'Adios' -añadió ella en español-, no tengo casa nomás una sombra.
Pero cuando necesites una sombra, la mía es tuya.
-Gracias
Bajo el volcán, Lowry

Devastat per la lectura de Lowry. Poques lectures em fan variar l'estat d'ànim fins a fer-me desapàreixer. Curiosament, totes han estat lectures d'estiu. Se m'acut que no són elles sinó l'estiu que m'engoleix amb els seus dies tallats tots del mateix patró, el mateix vent que ulula, les hores que es dil·laten, hamaques que es mouen només a mercè dels vents, pardalets que cerquen cucs en un jardí veí, que fan moure els esbarzers i t'espanten, rialles llunyanes que amaren l'ambient d'una tranquil·litat que ens sembla artificial i no ho és, una tranquilitat que res té a veure amb la nostra condició d'urbanites impenitents.

Devastat per la lectura de Lowry i per la bellesa patètica de l'enfonsament de l'home. Embadalit i content i trist de veure que algú pot arribar a expressar amb tanta poesia la destrucció i el naufragi. De nou, em convé parlar de llunyania mexicana. Gairebé puc palpar amb els dits el significant d'aquesta expressió, gairebé us puc explicar en què consisteix. Però, ahh, això em resulta a totes llums impossible! Només uns pocs escollits (poetes) poden detallar l'intangible! Uns altres, els que ens situem sempre al bell mig, sense saber què fer, sense saber com fer, podem intuir l'inefable només com una ombra que gira per la primera cantonada. Els del mig aprenem aviat el significat amarg de la frustració.

Poques coses sé de la vida de Lowry; una vida alcohòlica i fugitiva. La seva familia mai va acceptar la seva vocació d'escriptor. Viatges d'ultramar. Relacions conflictives de parella, com volcans en erupció (què fàcil, això últim, què fàcil). Fugides endavant. Mèxic. Presó. Canadà. Etcètera.

És vox populi que seva vida forma part del substrat de l'obra (com totes les obres literàries del món, m'atreveixo a asseverar). Recordo ara, i defujo el camí obert en aquest post, unes paraules del mestre B.; Nunca abordes los cuentos de uno en uno, honestamente, uno puede estar escribiendo el mismo cuento hasta el día de su muerte. 'El mismo cuento' al que es refereix Bolaño, des de la meva Supina Ignorància, no és més que la vida d'un mateix, que només es pot viure una vegada, diguin el que diguin les sagrades escriptures, i és la cantera on pica pedra tot escriptor.

Però bé, un element de llunyania mexicana que aflora en aquest llibre ve, sota el meu parer, de centrar l'acció a les antípodes de l'ull de l'huracà històric del moment (1938). Hugh, el germà petit del cònsul (enamorat de la seva dona, juntament amb el francès M. Laurelle) pensa sovint què hi fot tant lluny del front de l'Ebre, a Espanya, que és on la seva ideologia el remet. Estar lluny d'allà on es vol ser. Lluny d'allà on s'ha de ser. Están perdiendo la Batalla del Ebro. Sí, tot el món estava pendent del front de l'Ebre, i dels moviments d'aquell senyor baixet i amb bigoti de discursos endimoniats i d'eloqüencia salvatge i turbadora, més al nord. No noteu cert dessassossec al veure una filera de fum llunyana i els helicòpters que passen sobre els vostres caps, ningunejant-vos, posant rumb a un foc veí? La llunyania mexicana és aquella succeció d'instants en que la remor de l'helicòpter es fa cada cop menys audible, fins arribar al silenci inhumà del no man's land. Només així podrem gaudir del no res que en el fons és la llunyania mexicana.

Llunyania mexicana també és la brutal innacció de Geoffrey, el cònsul borratxo de Lowry, que veu acomplert, el matí de Dia dels Morts, un somni que ja havia oblidat entre vapors de mezcal i tequila; el retorn de la Yvonne, disposada a refer el camí envoltat de precipicis que és la seva vida amb Geoffrey. Seguint l'estel·la de Mantra de Fresán -una mena de refregit revisited de l'obra plagada de fantasmes Pedro Páramo de Rulfo- puc afirmar sense que em tremoli el pols que el cònsol Geoffrey és un mort -de moment, per sort encara em queden uns capítols- en vida, que amorrat a una ampolla inacabable de mezcal veu passar la seva vida com darrera d'un vidre, impossibilitat, allunyat, sense capacitat de reacció, com un malson, un malson d'alcoholisme i de delirium tremens en un país de volcans i de simbologia i de bellíssims paratges i de déus immortals.

El drama sentimental és molt potent, en aquest llibre. És veritablement el més potent dels que he llegit en tota la meva existència. Jo crec que tampoc el podria soportar sense lliurar-me a la beguda. Els personatges són tan ben escrits, tan ben detallades les seves subtilitats... almenys les de Geoff i Hugh ho són, perquè permeteu-me que em tregui una altra certesa de la màniga; Hugh és en Lowry jove, Geoff és en Lowry gran. Lowry, ergo, coneixia perfectament els seus sentiments, les seves nits, els seus pous sense fons, les seves grandeses: Lowry es coneixia a la perfecció!! Qui de vosaltres, qui de nosaltres, per ventura, podria dir el mateix!!

I d'altra banda, on the other hand [excuse me], no coneixia tan bé a la seva dona, en Lowry... encara que no descarto que ens els capítols que em resten pugui donar més llum al personatge de la Yvonne... Certament és molt estranya, la Yvonne, potser és que totes les dones ho són. És aquesta estranyesa seva, tan sensual i curulla de sentiments, la que ens mena sense remei a retorçar-nos de dolor quan no estan al nostre costat, quan ens abandonen, quan tornen quan ja no se les espera... mes també nosaltres podem fer exhibició de sentiments contraposats, sentiments complicats, que ens menen per camins estrets i destí incert. Digueu-me sinó, el paper que juga Hugh en tota la parafernàlia sentimental de Bajo el volcán. Enamorat de la dona del seu germà i perseguit (com el seu germà) pel passat, el llibre ens fa entendre que alguna cosa anterior hi havia hagut entre aquest parell. O el paper de l'amic francès del cònsul, Jacques M. Laurelle, que també s'ha passat per la pedra a la Yvonne, i suposem que se l'estima. I de tots ells Lowry ens ofereix una quantitat il·limitada de matissos necessaris que fan que no poguem jutjar a cap d'ells a la lleugera...

L'últim element de llunyania mexicana, i el qual deixo pendent d'anàlisi, és que cap dels quatre personatges hauria d'estar a Mèxic, tots haurien d'haver fugit fa temps, i ningú no ho ha fet. Ans al contrari; tots s'han quedat o retornen i desencadenen una explosió que, en el moment que escric això, encara no s'ha desencadenat en les entranyes del volcà. Seguim llegint. Desesperadament, però més content que un gínjol.

dilluns, d’agost 07, 2006

Tres moments de memorable vertigen [I]


Foto del meu pater familias, que ves per on, té un blog

Tres moments de memorable vertigen [II]

En el fondo de la piscina, allá abajo, ardía el resplandor de un pequeño sol que cabeceaba entre las papayas invertidas. Reflejos de buitres a dos mil metros de profundidad, giraban al revés y desaparecían.

Bajo el volcán
, Malcom Lowry.

Tres moments de memorable vertigen [III]

Això que segueix són fragments al revés de la història de Mèxic D.F., perpetrats magistralment per ogirdoR náserF;

"Primero, para empezar por donde termina, un aeropuerto y un terremoto. Después, antes, retrocediendo, lo más de veinte millones de personas que se han caído para ya no levantarse, se ponen de pie con esa torpeza de autómata que todos adquirimos cuando se invierte el tiempo y la dirección de nuestros movimientos.

[...]

Una olimpíada, creo: los nadadores nadan al revés, los corredores nadan al revés, las medallas saltan de los cuellos a las manos de los que alguna vez las entregaron con esa sonrisa olímpica y emocionada y un tanto falsa.

[...]

Veo un agujero cerrándose en la cabeza de León Trotsky. Veo a Diego Ribera borrar un mural donde aparece un esqueleto de mujer vestido de fiesta. Sus pinceles se beben la pintura de la pared como si fuera tequila de colores. Abajo, una mujer con bigote camina como un cangrejo, como un escarabajo, a veces grita algo que no entiendo porque las letras salen invertidas, cirílicas.

[...]

Todo se electrifica y se deshace a la luz del alumbrado público y se encienden las velas. Fusilan a Maximiliano de Habsburgo contra un muro amarillo manchado de sangre. Maximiliano se levanta con majestad indignada, el muro vuelve a ser nada más que amarillo y la loca Carlota en Europa se vuelve cuerda de regreso a México caminando de espaldas. El D.F. se vuelve francés.

[...]

No entiendo nada. Entran y salen norteamericanos. Mueren y viven y viven y mueren. La independencia mexicana.

[...]

Noche triste para algunos, Noche Feliz para muchos. Cortés y los suyos y varias tribus renegadas y traidoras, maditos tlaxcaltecas, retroceden por junglas verdes, los árboles se levantan. Cortés señala el mar y hay pocas vistas más hermosas que la de varios barcos surgiendo del fondo de las aguas para arder hasta que las velas vuelven a tensarse en los mástiles y por fin extingirse bajo un cielo de estrellas demasiado brillantes.

[...]

Una enorme manada de sonámbulos regresan a la abandonada Teotihuacán y desmontan piedra a piedra la pirámide del Sol y la pirámide de la Luna y la calzada de la avenida de los Muertos. Después no entiendo nada.

[...]

Al final de la transmisión, antes de las interrupciones de rigor, contemplola última imagen de un hombre de facciones orientales, solo en la playa de arena blanca y mareas invertidas, marcando una x, una x de México, una x de ocixèM con un palo y una sonrisa."



artnaM, nàserF ogirdoR

diumenge, d’agost 06, 2006

No em fumis, o sí (encara no ho sé)

Tedi és la paraula -tedio es el palabro- que més s'escau per a l'estiu. Un tedi endolcit per la brisa i pel grinyolar rítmic d'arbres i grills. Pels crepuscles lents i aquells núvols decoratius que apunten a l'horitzó.

Senyors, els comunico que estic travessant una de les famoses crisis creatives que tot fill de veí ha patit en un o altre moment. Jo pensava que sotmetent-me a un endimoniat ritme de lectura, el meu frenétic passar pàgina, despertaria a les muses que fa temps que no em visiten i tal i qual. M'equivocava, car el fet d'invertir tantes hores en aquesta caducada i avorrida afició que pateixo (la lecto-escriptura) no ha fet més que aïllar-me de l'entorn que m'envolta i ara visc en un silenci que pesa com una llosa. Llegir en excès em fa ser rude i callat. Dec ser un místic que ha abusat del seu poder de no fer une merde durant el seu període vacacional.

Així de passada, també sento que vaig perdent el sentit de l'humor a mesura que van passant les hores que sumades conformen els dies i els anys. Per cert, una cosa d'alló més saborosa que he après llegint són els noms d'uns quans mesos de l'any botorut i multiforme maya, a saber; Pop, Uo, Zip, Zotz, Tzec, Xul, Yaxhin, Yax, Zac. Uayeb, atenció, no dura més de quatre o cinc dies.(em pregunto al fons de la meva ànima quina cosa important hauré desallotjat de la memòria per encabir aquests mesos de l'any maya...)


També: he tornat a aprendre que ser escriptor no és tant fàcil com ens pensem els bloggers, ah, els bloggers, algú o altre ens ha de fer baixar del pedestal que nosaltres mateixos hem posat sota els nostres peus! Mirin, llegeixin-se si volen i tenen temps aquest paràgraf que els hi he preparat, de l'inefable amic Witkacy. Després sabran més de les meves cavil·lacions (senyor d'Ocata; cavil·lar... por venir de càbala?).

Provisionalidad, miopía espiritual, una creciente falta de exigencia consigo mismo y con los demás, superficialidad en todo -desde la filosofía hasta las concepciones sociales-, la búsqueda de una compañía miserable que no exija ningún esfuerzo intelectual: he aquí las características que delatan al verdadero fumador. Con tal que el día transcurra así asá, con tal de ir saliendo al paso de los problemas difíciles, con tal de apartarse del horror insólito de una vida que nos exige el empeño de todas nuestras fuerzas para poder estar a la altura de los espantosos problemas que se nos plantean. Y, bajo una máscara de animación y vivacidad, aumentan, literalmente a cada aspiración del humo de la repugnante hierba, un tedio mortal y la sombría indolencia onanística consecuencia de la inmediata saciedad de todo deseo de obturar el propio cerebro con el diabólico veneno.

Narcóticos, Witkiewic.



M'encenc un cigarret i em veig cegat per aquestes veritats que deflagren davant meu, dibuixant el meu perfil en una paret blanca. Aquest paràgraf no només conté grans veritats sinó que a més les ha escrit un fumador confés. No els sembla una cosa interessant? En el fons, de qui parla l'autor és d'ell mateix, i ho fa amb una agudesa i una seriositat i amb tal manca d'escrúpols que en la meva modesta opinió el configuren com a un mestre de la paraula. L'art d'allunyar-se d'un mateix fins a no veure en el teu reflex més que a un perfecte desconegut. No sé si m'explico amb clarividència sobre aquest assumpte, ni si el text que he escollit recull prou bé un dels defectes del fumador que Witkiewic senyala en l'apartat del seu llibre anomenat "nicotina". Podríem dir que l'autor polonès defensa que l'estoïcisme en què molts dels fumadors veiem planar la vida és un estoïcisme falsejat, car aquest depén de si hi ha un estanc a menys de cinc-cents metres o no.

Això, en boca d'un suïcida (entenent el suïcidi com a easy way d'encarar els problemes de la vida) com va ser Witkievic no deixa de ser una gran facècia i una monumental ironia, o potser no, doncs ell mateix ens assegura unes pàgines més tard que;

Ahora os contaré una a una las experiencias de alguien que ha dejado de fumar; aunque por desgracia, eso tendrá que ser a partir de mañana, puesto que escribo estas palabras con el infecto "pitillo" en mi inmundo hocico, completamente intoxicado, teniéndome con dificultad ante una tarea tan relativamente fácil que es la escritura de esta "obrita".



Heus ací un intel·lectual. Un intel·lectual és aquell que et fa remoure el cervell que t'han moblat de certeses, no aquell que et ven la moto. Però en fi, jo simplement volia fer esment de que detecto -o vull detectar- en el text de dalt un enorme i subtil exercici d'ironia; qualsevol que hagi naufragat davant d'un foli en blanc sap que escriure una "obrita" és de tot menys fàcil, la qual cosa desencadena un seguit de desmentiments que fan que el primer paràgraf que he transcrit sobre el veritable fumador sigui una autèntica facècia, menja per a la classe benpensant.

També podria ser que l'autor no volgués jugar a la ironia. Acceptem doncs aquest extrem. Què ens queda, doncs? Ens queda una lliçó formidable de debilitat humana, la debilitat de l'inquisidor davant els petits plaers de la vida. Una lliçó d'Humanitat, ens queda, doncs.

No sé si amb el reguitzell anàrquic i caòtic de pensaments mal construïts que us he engiponat queda entesa la profunditat de les paraules del polonès absurd, però enlloc del meu Dni posa que jo sigui un intelectual. Jo no enganyo al personal fent-vos creure coses que mai han estat. Penseu per vosaltres mateixos i no foteu cas de qui l'orella us menja. Per tant, no em feu en absolut cas quan assevero que, tenint en compte les meves teories sobre l'absurditat de l'obra que tinc entre mans, llegir Narcóticos és una absoluta pérdua de temps, la qual cosa fa entrar de pet aquesta obra en la categoria de les Grans Obres de Literatura Universal.

_________________________________

Potser algun altre dia m'atreveixi a parlar de l'altre llibre que em consumeix aquest principi d'estiu, Bajo el volcán, de Lowry, un altre salvatge viatge a la nit de l'ànima humana.

Noteu, per acabar ja aquest post a totes llums massa llarg, l'abisme psicòtic pel qual em moc; llegeixo un llibre anti-drogues d'un paio que m'oloro que era un multiaddicte a tota classe de verins manufacturats -Narcóticos-, i per altra banda em foto dins el cervell d'un alcohòlic que ha rebassat de molt el punt de no-retorn -Bajo el volcán-. D'aquesta no me'n surto, cofrares.

________________________________


De nou: revisin bé les faltes d'ortografia. Facin-ho per mi, que jo tinc enorme mandra.

Tampoc: no busquin la Segona Perifèria a catapings o a bitàcoles. Faig vacances de propaganda.

dissabte, d’agost 05, 2006

La pole position [2]

En la cábala judía, el abuso de los poderes mágicos se compara a la ebriedad o abuso del vino, y se expresa, si no recuerdo mal por la palabra hebrea sod. En otra de sus atribuciones la palabra sod significa jardín, o jardín abandonado, y la misma cábala es a veces considerada como un jardín (semejante, naturalmente, a aquel en el que crecía el árbol del fruto prohibido que nos dió la ciencia del bien y del mal) con el árbol de la vida plantado en el centro. Sea como fuere, todo esto constituye la fuente de muchas de nuestras leyendas sobre los orígenes del hombre, y William James, si no Freud, podría estar de acuerdo conmigo cuando afirmo que las agonías del borracho encuentran su más exacto paralelo en las agonías del místico que ha abusado de sus poderes.

Bajo el volcán, Malcom Lowry, Tusquets, 1997.

dijous, d’agost 03, 2006

La Pole Position [1]

He decidit que, ara que estem tu i jo sols, lector/a d'agost, no veig per què no copiar fragments de diversos autors que formen part de la meva pole position, i sumar-me així a la mediocritat estival de la catetosfera catalana. El repte és saber quants d'aquests autors finalment em llegiré, i fins a quin punt m'han convençut amb els seus textos. Quants s'estimben a la primera corba... Au, farem un altre concurs estúpid (n'hi ha que no ho són tant, i són d'un vici... narcotitzant). Recordatori: millor és estar a la gandula llegint un llibre que llegint un putu blog. Estima't, i desconnecta el teu P.C.


NARCÓTICOS, S.I. WITKIEWICZ.



Witkiewicz i Huxley, durant un partit de costellada.



PREFACIO


Puesto que mediante la denominada "creación libre", es decir, el llamado "trino de un pájaro en una rama", no he sido capaz de llevar a cabo alguna cosa de provecho para el país ni para la sociedad, después de una serie de experimentos, he resuelto compartir con el público mis puntos de vista sobre los narcóticos, empezando por el más común de entre ellos, el tabaco, y terminando por el peyote, acaso el más extraño de todos (para el que reservo un lugar aparte), con el objeto, cuando menos, de colaborar con las fuerzas de bien en la lucha contra los mismos, los más terribles enemigos de la humanidad, amén de la guerra, de la miseria, y las enfermedades. Es también posible que este trabajo (a causa de cierto tono en que se encuentran formuladas las amargas verdades) sea considerado de forma humorística o negativa, com ha sucedido con mi estética, mi filosofía, mis obras escénicas, mis retratos esenciales, mis antiguas composiciones y las llamadas"obras de tema libre". Declaro oficialmente que escribo en serioy que mi deseo es el de llevar a cabo de una vez por todas algo cuyo provecho se haga notar de forma inmediata, y con los idiotas y la gente sin principios no hay nada que hacer, com a lo largo de mi bastante triste actividad he tenido buena ocasión de comprobar.[...]

Narcóticos, S.I. Witkiewicz, Circe, 1994.

Vides exemplars I (Witkiewicz)

S.I. Witkiewicz, Witkacy pels amics, (premi per a qui pronunciï aquest nom a la primera i sense equivocar-se) va ser un escriptor polonès que es va enjegar un tret, o es va prendre una capsuleta de cianur, o es va penjar d'una viga, o va saltar a un riu gèlid i profund, o es va tallar les venes, o es va xutar una dosi convenientment excessiva de morfina, o es va cremar com un bonzo, o, quan les tropes soviètiques van entrar a Polònia, l'any 39.

S.I. Witkiewicz va escriure algunes obres i va pintar alguns quadres i va tirar unes quantes fotos. És la última incorporació a la meva pole position del gran premi d'estiu, però em temo que ha esdevingut l'overbooking, i no hi ha Aena a la que pugui maleïr. Així doncs que em maleeixo a mi mateix.

La meva cap m'ha deixat un llibre de S.I. Witkiewicz anomenat Narcóticos, el qual ja he pogut catar. És un assaig sobre els efectes de diferents substàncies en l'obra de l'artista, explicats de primera mà. Ganes de baixar a la Plaça Reial i adquirir el catàleg complert de drogues dures i toves per arribar a l'essència de l'obra. Per què?, preguntaria la inefable Mònica Terribes. Doncs perquè malgrat en el prefaci a l'obra l'autor adverteix que aquestes substàncies són creacions del dimoni i que nye-nye-nye-caca-caca, el tio es va passar la vida explorant camins ignots de l'art de la mà de Morfeu, de Bacus, de l'èter, de la coca, de la nicotina, del peyote... De fet, els seus quadres van firmats amb el nom de l'autor i al costat posa coca, si l'autor anava encocat, o mph, si anava de morfina i etcètera.

La meva cap va rebre caluroses recomanacions per part de la meva persona per tal que es llegís quelcom de Dovlàtov, el rei del wodka i del relat curt de la nova narrativa russa dels seixanta i setanta, i com que donde las dan las toman, doncs ara ella em llença sobre la taula un exemplar de Narcóticos i jo no veig per què no l'he d'acceptar.

Encara és d'hora per parlar sobre aquesta obra, tanmateix, m'agradaria explicar-vos una anècdota que podria ser perfectament un argument extret dels relats de Dovlàtov (que no deixen de ser narracions sobre fets reals).

Diu la wikipedia;

"El ministeri de Cultura de la Polònia comunista va decidir exhumar el cadàver de'n Witkacy, portar-lo a Zakopane i donar-li un funeral d'alta personalitat. Tot va anar segons els plans acordats, malgrat que ningú va ser autoritzat a obrir el taüt servit per les autoritats soviètiques. Més tard, uns estudis genètics van demostrar que les despulles pertanyíen a una dona ucraniana desconeguda, no pas al polonès; una broma absurda cinquanta anys després de la seva darrera novel·la. "



ps.- el robot corrector de la meva paupèrrima ortografia de Vilaweb segueix jurant-me que no ha trobat cap falta al meu text, cosa que em fa pensar que o bé està de vacances o bé jo sóc el Pompeu Fabra del segle XXI. Em decanto, com no podria ser d'altra manera, per la primera opció. Excusin-me.

dimarts, d’agost 01, 2006

El cas és Vota piedra

Que triste se oye la lluvia en las casas de cartón


Fa gairebé un any, es trobava servidor de vostès driblant buhoneros per una avinguda lumpen de la meravellosa i difícil ciutat de Caracas. Els buhoneros són persones que viuen a les perifèries de la ciutat, en barraques d'uralita o de cartró o de maons o de reixes que baixen al centre de la ciutat i col·lapsen els carrers amb les seves tendes lumpen de colors vius i venent qualsevol cosa convenientment piratejada. Mai havia vist tants models de samarreta blaugrana com aleshores. La història dels buhoneros és la història del desastre de Veneçuela, desastre que comença molt abans de l'arribada de Chávez al poder. Són gent del camp que prefereixen la misèria urbana a la misèria de l'interior del país. Però Veneçuela, malgrat ser una hiperpoténcia exportadora de cru, no ha fet gaires esforços per industrialitzar-se (és la maledicció dels països petrolífers) i no pot oferir més que un grapat de plàstics i objectes piratejats per als buscavides de províncies. Doncs bé, Chávez, aplicant el seu discurs pseudo, va donar total llibertat d'acció als buhoneros, i tal plaga bíblica, van conquerir el centre de la ciutat (vaig veure buhoneros fins i tot als passadissos inferiors d'un edifici del ministeri de Sanitat, si la memòria de peix no em falla.)

El cas és que la meva estimada aliada em va regalar un parell de cd's pirates del Conde del Guácharo, en un buhonero. Qui és aquest Conde del Guácharo, Subal? Calma, calma, poble àvid d'informació de primera mà. El conde és un humorista veneçolà que ha fet molta fortuna amb el seu humor picant sobre la situació política veneçolana. Per a mi, després de la profunda immersió en la vida social i política caraquenya, va ser una alenada d'aire fresc poder riure'm una mica de tot; una benedicció, escoltim-me, una benedicció. També em va obrir les portes de la percepció poder escoltar quan em plagui la meravellosa i xavacana llengua que usa aquest Conde, d'un veneçonalisme impactant. La llengua rabiosament viva del poble.

El cas és que el dia 4 de desembre hi ha eleccions a la presidència de la Rrrrrrreeeee-puh-blicah Bolivariaaaaaaannnnnn-ah de Venessssssueeeeela.

El cas és que, atenció, un dels candidats estrella és... l'humorista Conde del Guácharo.



El cas és que, a Veneçuela, la gent mirava les notícies amb una incredulitat hilarant quan la broma va adquirir els tons grisos de la certesa, allò que en anglès es diu sitting on the edge of the sit. La gent flipa, tios. Però Veneçuela és Vençuela i, com Mèxic; "Difícil que nada te ocurra aquí y, si no te ocurre, siempre puedes inventártelo, porque la historia más delirante se hace inmediatamente verosímil en México... Yo soy el mejor ejemplo de ello, como bien puedes darte cuenta..." [Mantra, Rodrigo Fresán]. Però Veneçuela també és el país de la rumorologia i la conspiració, i ara, per acabar aquest post, entreguem-nos a jugar quinieles conspiratives;

El cas és... a qui afavoreix l'adveniment d'aquest nou candidat?

A l'oposició? A Chávez? De qui coi és submarí, el bo del Conde Guácharo? Eh? Uh? Eing? Perquè la bossa de votants del partit és inmensa, tan chavista com antichavista. Són gent que vol votar piedra (o sigui, vol fer vot de càstig contra tots i contra tot). En fí, nois, que la democràcia és una tómbola de luz y de color, la democràcia agonitza arreu del món. Em comenten a la feina que a Brasil, abans de sortir en Lula, van presentar com a candidat a la presidència un mico. Llegeixo al diari que un dels candidats al Congo practicava el canivalisme durant l'eterna guerra. A la ONU es diverteixen escribint papers mullats i el Liban i Fidel agonitzen. La Xina dorm. Sigan atentos a sus pantallas, perquè aviat vindrà un gran terratrèmol sense fi. I se'ns acabarà la connexió a internet. Això últim serà insuportable.

PÀGINA OFICIAL DE VOTA PIEDRA

ENTREVISTES AL CONDE DEL GUACHARO (YOUTUBE)

Primícia per a la Perifèria. L'Autor enviarà a en Subal a Caracas aquest desembre, i enlloc de mis vacaciones de verano podrà relatar les seves vacaciones de navidad. I, potser, enlloc de parlar de Chávez podré parlar de l'etapa Conde Guácharo. Ves quines coses.