S.I. Witkiewicz, Witkacy pels amics, (premi per a qui pronunciï aquest nom a la primera i sense equivocar-se) va ser un escriptor polonès que es va enjegar un tret, o es va prendre una capsuleta de cianur, o es va penjar d'una viga, o va saltar a un riu gèlid i profund, o es va tallar les venes, o es va xutar una dosi convenientment excessiva de morfina, o es va cremar com un bonzo, o, quan les tropes soviètiques van entrar a Polònia, l'any 39.
S.I. Witkiewicz va escriure algunes obres i va pintar alguns quadres i va tirar unes quantes fotos. És la última incorporació a la meva pole position del gran premi d'estiu, però em temo que ha esdevingut l'overbooking, i no hi ha Aena a la que pugui maleïr. Així doncs que em maleeixo a mi mateix.
La meva cap m'ha deixat un llibre de S.I. Witkiewicz anomenat Narcóticos, el qual ja he pogut catar. És un assaig sobre els efectes de diferents substàncies en l'obra de l'artista, explicats de primera mà. Ganes de baixar a la Plaça Reial i adquirir el catàleg complert de drogues dures i toves per arribar a l'essència de l'obra. Per què?, preguntaria la inefable Mònica Terribes. Doncs perquè malgrat en el prefaci a l'obra l'autor adverteix que aquestes substàncies són creacions del dimoni i que nye-nye-nye-caca-caca, el tio es va passar la vida explorant camins ignots de l'art de la mà de Morfeu, de Bacus, de l'èter, de la coca, de la nicotina, del peyote... De fet, els seus quadres van firmats amb el nom de l'autor i al costat posa coca, si l'autor anava encocat, o mph, si anava de morfina i etcètera.
La meva cap va rebre caluroses recomanacions per part de la meva persona per tal que es llegís quelcom de Dovlàtov, el rei del wodka i del relat curt de la nova narrativa russa dels seixanta i setanta, i com que donde las dan las toman, doncs ara ella em llença sobre la taula un exemplar de Narcóticos i jo no veig per què no l'he d'acceptar.
Encara és d'hora per parlar sobre aquesta obra, tanmateix, m'agradaria explicar-vos una anècdota que podria ser perfectament un argument extret dels relats de Dovlàtov (que no deixen de ser narracions sobre fets reals).
Diu la wikipedia;
"El ministeri de Cultura de la Polònia comunista va decidir exhumar el cadàver de'n Witkacy, portar-lo a Zakopane i donar-li un funeral d'alta personalitat. Tot va anar segons els plans acordats, malgrat que ningú va ser autoritzat a obrir el taüt servit per les autoritats soviètiques. Més tard, uns estudis genètics van demostrar que les despulles pertanyíen a una dona ucraniana desconeguda, no pas al polonès; una broma absurda cinquanta anys després de la seva darrera novel·la. "
S.I. Witkiewicz va escriure algunes obres i va pintar alguns quadres i va tirar unes quantes fotos. És la última incorporació a la meva pole position del gran premi d'estiu, però em temo que ha esdevingut l'overbooking, i no hi ha Aena a la que pugui maleïr. Així doncs que em maleeixo a mi mateix.
La meva cap m'ha deixat un llibre de S.I. Witkiewicz anomenat Narcóticos, el qual ja he pogut catar. És un assaig sobre els efectes de diferents substàncies en l'obra de l'artista, explicats de primera mà. Ganes de baixar a la Plaça Reial i adquirir el catàleg complert de drogues dures i toves per arribar a l'essència de l'obra. Per què?, preguntaria la inefable Mònica Terribes. Doncs perquè malgrat en el prefaci a l'obra l'autor adverteix que aquestes substàncies són creacions del dimoni i que nye-nye-nye-caca-caca, el tio es va passar la vida explorant camins ignots de l'art de la mà de Morfeu, de Bacus, de l'èter, de la coca, de la nicotina, del peyote... De fet, els seus quadres van firmats amb el nom de l'autor i al costat posa coca, si l'autor anava encocat, o mph, si anava de morfina i etcètera.
La meva cap va rebre caluroses recomanacions per part de la meva persona per tal que es llegís quelcom de Dovlàtov, el rei del wodka i del relat curt de la nova narrativa russa dels seixanta i setanta, i com que donde las dan las toman, doncs ara ella em llença sobre la taula un exemplar de Narcóticos i jo no veig per què no l'he d'acceptar.
Encara és d'hora per parlar sobre aquesta obra, tanmateix, m'agradaria explicar-vos una anècdota que podria ser perfectament un argument extret dels relats de Dovlàtov (que no deixen de ser narracions sobre fets reals).
Diu la wikipedia;
"El ministeri de Cultura de la Polònia comunista va decidir exhumar el cadàver de'n Witkacy, portar-lo a Zakopane i donar-li un funeral d'alta personalitat. Tot va anar segons els plans acordats, malgrat que ningú va ser autoritzat a obrir el taüt servit per les autoritats soviètiques. Més tard, uns estudis genètics van demostrar que les despulles pertanyíen a una dona ucraniana desconeguda, no pas al polonès; una broma absurda cinquanta anys després de la seva darrera novel·la. "
ps.- el robot corrector de la meva paupèrrima ortografia de Vilaweb segueix jurant-me que no ha trobat cap falta al meu text, cosa que em fa pensar que o bé està de vacances o bé jo sóc el Pompeu Fabra del segle XXI. Em decanto, com no podria ser d'altra manera, per la primera opció. Excusin-me.
3 comentaris:
Subalillu, llegeix-te "Crónicas berlinesas" de Joseph Roth. Editorial Minúscula
és un llibre que vaig tenir a les mans i quan em vaig decidir ja no el vaig trobar. encara espero trucada de la central per l' encàrrec que vaig fer. si algú l' ha vist a una lleixa barcelonina que avisi.
quin llibre? el que ens recomana la C.I., o el Narcóticos?
Publica un comentari a l'entrada