Tinc en la meva possessió la segona edició de Mirall trencat, de l'editorial Club dels novel·listes, grandiosa i desapareguda editorial. No sé si les subsegüents edicions contenen el pròleg que l'autora va escriure per a la segona, però me l'he estat llegint i és en veritat emocionant i clarificador, per algú que com jo es nega sistemàticament a perdre el temps en un taller d'escriptura. Mori l'academicisme i el fer passar camells per forat d'una agulla! Aquest pròleg és tant pedagògic, tant franc, tant transparent! La Rodoreda explica ben bé com va anar forjant l'estructura de la novel·la, què se'ls hi pot fer dir als teus personatges i què no, secrets que molts altres escriptors regatejen al personal per por de ves a saber què. El meu venerat Bolaño, per exemple... mira que n'he llegit reportatges, mira que l'he anat estudiant tal científic esbudella ratolins... no n'he descobert mai el secret, la seva poció màgica... només he trobat remolins i tempestes seques prenyades d'electricitat... Però el pròleg firmat per la Rodoreda és una mina. Qui tingui orelles que escolti. També és summament instructiu el pròleg que Lowry va escriure per a l'edició francesa de Bajo el volcán. Gran pròleg, sí senyors! Al acabar-lo, vaig saltar de la gandula, vaig palpar-me les butxaques fins a trobar un tros de llapis d'Ikea i vaig apuntar a corre-cuita a la llibreta dels projectes-que-fracassarien-si-mai-es posessin-en-marxa; Crear una antologia de pròlegs. Un llibre de pròlegs, què me'n dieu? Absurd, oi? Fantàstic, oi? Vel·leïtats estivals, tot plegat.
Doncs bé, jo anava llegint el pròleg de la Rodoreda i, si més no, m'he animat a prendre'm una mica més seriosament la idea d'intentar escriure alguna cosa sobre el karaoke de barri que visito cada cop amb més freqüència. Ara ja sé quin és el cant de sirenes que m'hi porta. Ho diu la Rodo en el seu pròleg, evidentment molt millor que no pas jo;
Però la innocència, perquè s'adiu amb una part important del meu temperament, em desarma i m'enamora. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics. Els herois d'alguns contes de Hemingway, els servents negres de les novel·les de Faulkner, la noia de Light in August que travessa mig Nord-Amèrica a peu o a dalt de camions en busca de l'obrer agrícola que va embarassar-la, que estima i no sap on para.
I jo m'imagino al senyor Ramon, a qui hom s'ha de dirigir per a que et posi la cançó que anheles i que finalment destrosses, i al senyor que sembla Bukowsky que t'aplaudeix i t'estreny la mà i et diu que tú vales chaval (ell sí que val), i la família equatoriana que seu ordenadament a la darrera taula i només miren, i els quillos de barri i les seves mosses que canten coses del Camilo Sexto enlloc d'esnifar-se els raigs de lluna dins el seu cotxe esportiu convenientment adulterat, i a l'home encorbatat de quaranta anys que canta cançons a la dona de la qual s'acaba de divorciar, i el freak de metre noranta que corre a casa per portar-li al senyor Ramon cd's de música de Karaoke en japonès o alemany que el senyor Ramon definitivament no té, o les pre-adolescents a les que demanes que portin el ritme amb tu mentre entones un Bonaaaaa nit Guinarbronxxxxx!!! ufffff!!! ¡¡Brrrrrrr, hace mucho calorrrrrr!! ¿Teneis calor Horta-Guinardó?? Arde la calle al sol de poniente...
És la seva innocència i el seu humanisme, el de tots ells, el que fa del meu barri únic i especial, gent treballadora que no sap res del Gaixample ni del Sónar, que potser no sap de llibres, però sí saben de la vida, i de les hòsties i les sorpreses que aquesta et té reservada.
No vull acabar sense mencionar al nostre amic Fryslân, que potser ja en coneix prou, d'hòsties de la vida. ¡Ánimos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada