Anècdotes llatinoamericanes

Ahir vespre vaig tractar de fer un post histriònic a favor del dret dels nostres germans immigrants a escollir i ser escollits en democràcia en aquest cony de país. No ho vaig aconseguir, doncs a mi l'assumpte no em fa gens de gràcia, ans al contrari, m'irrita el paternalisme i, per què no, la xenofòbia disfressada de tanta gent. Així que m'assec a sopar i començo a blasfemar contra la meva pàtria d'hipòcrites i covards i ferrussoles. Cop de puny a la taula per expressar emfàsi davant el meu descobriment;

-President de Xile (1851-1861): Manuel Montt Torres, família d'origen... català... què, què, què!! I molt demòcrata l'home no era! Què, què, què!

Ningú em fa massa cas i em serveixen un rom añejo que agraeixo i em disposo a escoltar com deriva el meu escarafall en anècdotes relacionades amb Llatinoamèrica.

Anècdota inversemblant 1.

Mèxic, novembre o desembre de 1999. Vicente Fox, candidat a la presidència de la república, inicia la seva campanya electoral amb un eslògan de col·lecció primavera-estiu; Ya se siente el olor a cambio. El seu equip d'assessors, abans de dinar i tot buidant una ampolla de tequila o de mezcal Los Suicidas, decideixen explicar a la ciutadania com combatran l'espès smog que tenyeix de color plom l'altiplà amb una acció útil, agosarada i contundent. A saber; omplir d'hectòlitres d'aigua de colònia uns quants camions cisternes i ruixar el Periférico (la monstruosa autovia que travessa com una estaca la megaurb) amb aromes de roses i gessamí. L'endemà al matí, a les ràdios capitalines van començar a arribar notes informatives que desaconsellaven als conductors fer ús d'aquesta arteria vital, doncs hi havia estranys xocs en cadena i un merder de cal déu. Ningú sabia a què podia ser deguda tal successió de col·lissions. Més tard es va saber que el olor a cambio perfumat havia fet de la calçada una pista llefiscosa de patinatge. Sí, perfumada i llefiscosa com una sala d'espera acabada de fregar.

Anècdota inversemblant 2.

Un ciutadà de segona perquè no pot votar, després d'aquesta anècdota mexicana, n'explica una de veneçolana. Veuran, contertulians, jo quan tinc ganes de trepitjar-li l'ull de poll a la meva Única i Estimada Aliada li dic coses com "sí, dona, al segle tretze, moooolt abans de que Amèrica existís..." Aleshores ella s'inflama d'esperit reivindicatiu indigenista i així passem les somortes hores d'estiu. Els europeus i els gringos pensem que abans de nosaltres no existia més que el caos i alguns pocs rèptils pterodàctils i volcans en erupció. No és d'estranyar doncs que els annals de la història occidental ignorin fins al 1933 l'existència, en la muntanya sagrada Auyántepui, del salt d'aigua que els indígenes de sempre han anomenat Churún-Mendú o Kerepakupai Meru, a Canaima, Rrrrre-púh-blica Bolivariaaaaaaana de Venesuelaaaaa.

Com que la història l'escriuen sempre els vencedors, i els campions dels vencedors són els gringos, aquesta muntanya és coneguda com Salto del Ángel. Ara veureu per què. Segons el meu amic de segona, corria l'any 1927-28 que hi havia un geògraf o cartògraf català (Fèlix Cardona Puig) que matxet en mà anava pul·lulant i cartografiant l'espessa jungla veneçolana quan, després de tallar-se un dit i cagar-se amb tot (els catalans som així), va alçar la testa i va descobrir una muntanya inversemblant d'on manaven tonades d'aigua, que va cartografiar, fent gala de gran seny català. Esporuguit, va anar a visitar a un col·lega gringo que havia fet i li va indicar on estava aquella muntanya espectacular. I al gringo, digues-li tonto, se li fan fer els ulls forma de $, i es va pensar que per fi havia trobat El Dorado. Gringo neci! Va sobrevolar la muntanya i va veure el salt d'aigua i anys després (1937), Jimmy Angel, el gringo aviador, agafa la seva avioneta i s'estavella a l'altiplanície i tal. Bé, aquí ve una història molt romàntica, que m'estalviaré i que podeu llegir aquí convenientment edulcorada.

El cas és que Jimmy Angel aconsegueix tornar a la civilització i, buidant una ampolla de tequila o de mezcal Los Suicidas, uns amics i ell decideixen batejar el salt d'aigua de mil metres com a Salto del Ángel, en honor a ell mateix.

Per tant, si ens posem xulos, el Salto del Ángel, almenys en els llibres de text catalans, caldria que s'anomenés Salto de Cardona Puig, com a mínim. També el podríem batejar com a Salt Catalunya, o més popular, Salt Belleti. Però, bah, deixem-ho estar. A les pàgines web que he consultat enlloc es diu que el nostre català veiés amb els seus ulls el salt d'aigua en qüestió i per tant no el va descobrir, però com que aquest és el meu putu blog i diem el que ens dóna la gana, jugarem a que Cardona sí va veure abans que el gringo el salt d'aigua, i ens trobem davant d'un escandalós robatori de descobriments, rotllo pintures romàniques del Pallars. Si voleu història oficial compreu-vos una enciclopèdia. Abaix a la foto el naixement del riu Ter.

Una versió del descobriment. Una altra. I una altra. I etcètera.