dijous, de febrer 28, 2008

Agitació i propaganda




Aquí dins, el dilluns que ve a les 19.00h, Marc Romera, entre d'altres coses editor suïcida, explicarà com autoinmolar-se davant del mercat editorial, en el marc de la Setmana del Llibre en català. Al seu costat, el poeta Jordi Vintró farà crits petits. S'ho faran en un sofà.

A la Setmana del Llibre en català també hi trobaran exemplars de colorets de Labreu edicions, pa'l nene y pa la nena.



Més informació aquí.


***



En un altre ordre de coses, aquest petit blog vol fer arribar la més sincera felicitació a Manuel Baixauli, flamant guanyador del premi Salambó en llengua catalana. Un bon premi, d'aquells que no donden un duro però que tothom vol guanyar. Tan bon premi com aquest Espectacular de l'Assumpte, que tampoc dóna ni un ral, i que avui volem atorgar al senyor Puig, de Blanes, que ha descobert que l'estat de Texas no es lugar para viejos, sino terra d'inútils. A més, també ha trobat un tresor, peça clau per a qualsevol Pla B que es venti de ser-ho.




XVI Premi Espectacular de l'Assumpte


Bolaño prohibit a les presons de Texas, un post de Nau Argós


diumenge, de febrer 24, 2008

Max Besora guanya un premi

Malgrat la mort de Palau i Fabre, a qui respectem i de qui ens unim al dol, avui és un dia molt feliç per a mi. Max Besora, vell conegut d'aquest blog i gran amic, acaba de guanyar el seu primer premi literari, que farà que la seva obra vegi per fi la llum. No negaré que la bona nova em fa una mica de ràbia, perquè sempre hem volgut editar aquest poemari amb l'editorial suïcida... fins i tot tenia escrita la contra-coberta, però bah: Estic molt i molt feliç pel meu amic Max, estic eufòric!



Vegin com són les coses, que un parell d'hores abans de saber la gran notícia, una amiga em comunica dues coses; que ha obert un nou blog (fantàstic), i que ha detectat el famós documental dedicat a en Max Besora, per fi, a l'abast de tothom, aquí. És un documental extraordinari, molt ben fet, de Yomeloguiso Produccions, on podran escoltar alguns dels versos que han guanyat el premi i aprofundir en la personalitat d'en Max. Avui que som diumenge és un bon moment per invertir-hi uns minuts que no seran en va. Visca, visca, visca. Tralarà-larà-larà.

Una forta abraçada, amic Max.



Els lectors i amics de la Perifèria poden llegir alguns dels poemes guanyadors aquí i aquí.

divendres, de febrer 22, 2008

Al·lucinacions que són veritat


powered by ODEO
Beck, The New pollution
Odelay, 1996


Per si no ho sabien, a les tres de la tarda i cinquanta tres minuts del dia vint-i-u de febrer, el senyor Llibreter va deixar aquest comentari a la Perifèria;
el llibreter ha dit:

Brutal el senyor Fofwill, brutal.

21/2/08 15:53

Va cometre una deliciosa errata, doncs no és Fofwill sinó Fogwill, empès per l'eufòria del moment. Les errates són aquelles notes dissonants que fan que el jazz sigui jazz, o que una dona lletja esdevingui guapa, o que una dona guapa es torni de cop lletja.

Help a él, de Fogwill, és el títol de la novel·la que tant el Llibreter com jo estem llegint o hem llegit fa ben poc. El llibre es composa de dues novel·les, o d'una novel·la i d'un assaig. La novel·la és Help a él, i l'assaig, Sobre el arte de la novela.

Ambdues parts del llibre són excepcionals. Contenen missatges secrets, que els enganxes o no els enganxes. Jo mateix, estic impressionat per l'altíssima qualitat en la descripció dels efectes de l'ingesta de psicotròpics. Els canvis físics, tàctils i espirituals, les al·lucinacions que són veritat, l'entrar en una dimensió desconeguda del jo, els remolins de pensaments que desemboquen en una llum rabiosa i que d'alguna manera inconeguda són d'una lucidesa aclaparadora, la calma i la bogeria, la quantitat de coses que poden passar en una sola nit, la dil·latació i contracció del temps, els pensaments transparents, notar els mecanismes neuronals, tocar amb la punta dels dits la Veritat.

Després hi ha la part carnal de la desmesura al·lucinada, l'amor brutal i infinit, cropofàgic, animal, gairebé carnívor. I el gran interrogant, que és el gran triomf d'aquesta part del llibre; Vera està realment viva? El Llibreter ho explicarà molt millor que jo. De fet, fa mil anys que intenta explicar-me coses de les novel·les argentines que jo no entenia. Ara ja les entenc. La gran victòria de Help a él és que la ficció venç la mort fins al final. I què és la mort? Ah, mira, com m'agrada que em facin aquesta pregunta. De la segona part del llibre, de l'assaig, només transcriuré això. De moment.

Yo creo con fervor, y me atrevería a demostrarlo, que toda muerte es una precipitación de la vejez. La bala que una madrugada de octubre de 1952 sesgó la vida de un puntero maoísta en el barrio de Bánfield era una carga de vejez que atravesó su piel haciendo que todo el tiempo del universo se le pusiera adentro. Ése fue para él el sitio (no "el momento", porque entonces ya no hubo más tiempo) del fin del universo. La muerte es sitio, ahí todo el tiempo se acabó. Es sabido que el fuego es una oxidación muy rápida y que la oxigenación es sólo pausada combustión.

[...]

Vivir: leo escrito "vivir" aunque después de aquella explicación del óxido vivir ya no sea lo mismo. Respiremos: más óxido.

Fogwill, Help a él, Periférica.

dijous, de febrer 21, 2008

[CAT] Go, Baixauli, go! / [CAST] Go, Vila-Matas, go!

PREMIOS SALAMBÓ 2007
CONVOCATORIA
GRÁFICOS Y RUEDA DE PRENSA



El lunes 25 y el martes 26 de febrero tendrá lugar el fallo de la cuarta edición del Premi Salambó de narrativa en catalán y de la séptima edición del Premio Salambó de narrativa en castellano, respectivamente.

VII Premio Salambó de narrativa en castellano.- El jurado formado por Lola Beccaria, José Manuel Caballero Bonald, Álvaro del Amo, Luis del Val, Verónica Fernández Muro, Agustín Fernández Mallo, Vicente Molina Foix, Antonio Rabinad, Rafael Reig, Eugenia Rico, Santiago Roncagliolo, Fanny Rubio, Marta Sanz, Fernando Schwartz y Pedro Sorela, ha seleccionado como finalistas las siguientes obras: El padre de Blancanieves, de Belén Gopegui (Anagrama); Tu rostro mañana 3. Veneno y sombra y adiós, de Javier Marías (Alfaguara); La ofensa, de Ricardo Menéndez Salmón (Seix Barral); La glorieta de los fugitivos, de José María Merino (Páginas de Espuma); “Habíamos ganado la guerra”, de Esther Tusquets (Bruguera), y Exploradores del abismo, de Enrique Vila-Matas (Anagrama).

IV Premi Salambó de narrativa en catalán.- El jurado formado por Isidre Grau, Imma Monsó, Isabel Olesti, Vicenç Pagès Jordà, Miquel Pairolí, Carme Riera y Matthew Tree, ha seleccionado como finalistas las siguientes obras: La cua del mestre, de Albert Mas-Griera (La Campana); Mil cretins, de Quim Monzó (Quaderns Crema); Els taxistes del tsar, de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries); L'home manuscrit, de Manuel Baixaulí (Proa); Dietari 1973, de Josep Mª Castellet (Edicions 62); Drecera al paradís, de Teresa Solana (El Balancí), y Pinyols d´aubercoc, de Emili Manzano (L’Avenç)

CONVOCATORIA:

A LAS 17:00H., RUEDA DE PRENSA EN LA QUE SE DARÁ A CONOCER EL NOMBRE DE LOS GANADORES DEL VII PREMIO SALAMBÓ Y DEL IV PREMI SALAMBÓ

A LAS 21:00h., ACTO DE ENTREGA DE LOS PREMIOS

Todos los actos tendrán lugar en el Café Salambó (Torrijos, 51 Barcelona)


Los premios Salambó carecen de dotación económica y tienen como objetivo reconocer al mejor libro de narrativa en castellano y en catalán del año, según el criterio de dos jurados formados por autores de reconocido prestigio y que pertenecen a las distintas generaciones y tendencias de la literatura actual.

Están convocados por el Café Salambó y la Fnac con la colaboración del Institut de Cultura de l’Ajuntament Barcelona y Montegrappa, que este año se suma a la organización.

Telegrames des d'Enlloc

1. Les noves generacions de l'Orinal, s'uneixen per fer un blog. Els altres només podem sentir-nos una mica més vells. Benvinguts al manicomi.

2. L2P rep un premi, que els seus habitants acceptem encantats. Genuflexions i salutacions versallesques.

3. Mala hierba nunca muere. Fidel plega, Teresa Amat torna.

4. Un jabalí que muere a mordiscones de perros cazadores: ¿muere de muerte natural? [Help a él, Fogwill]

5. El humo contiene benceno, nitrosaminas, formaldehído y cinanuro de hidrógeno.

dilluns, de febrer 18, 2008

Fer veure que es dispara

Y después se desata la tormenta de mierda
Bolaño, Nocturno de Chile


L'autor guaita des d'una finestra del Teatre Buit l'Avinguda de la Col·lisió i el Desastre. Escombra la via amb una mira telescòpica. Només veu temes, arguments, noticies, anècdotes que corren a amagar-se rere les cantonades, o que vigilen rere les cortines, persianes baixades, barricades. Algun cotxe amb evident esperit suïcida trencant la barrera del so, fugint de l'amenaça. No res. El franctirador aleshores baixa l'arma i busca un cigarret, una llauna de cervesa. Mormola una cançó. Continua resseguint el paisatge, amb calma, amb parsimònia, amb paciència. Té algun argument amagat a la recambra, però encara és massa d'hora per parlar-ne. De moment només fa veure que dispara. Pinyeu-pinyeu.

Al bell mig del poble, un animal amb metralladora obre foc a discreció amb una màquina que li va massa gran. L'arma i el soroll de les detonacons l'han enfollit i riu i treu pit i riu i riu i no para de disparar. Té una gran muntanya de cadàvers fumenjants davant seu, que un dia van sentir la seva crida via mail massiu; apunta les baixes amb un comptador. Ovelletes. Però això no distreu al nostre elegant franctirador, prussià, antimodern, antiautoritari, nostàlgic d'un temps que ja no existeix. Fa veure que escriu un post, mentre de reüll observa un quadre estrany que ha penjat en una paret del Teatre Buit, per tapar una humitat. És inquietant, el quadre. I torna a escombrar amb la mira telescòpica l'Avinguda i troba que no val la pena disparar i pensa que es fa vell i caduc, i s'hi resigna. Callar la boca.




powered by ODEO
Undenied, Portishead
Portishead, 1997

dimecres, de febrer 13, 2008

Prediccions

Ahir en Sales ens advertia de no parlar d'allò que no sabem. Però això ens és igual perquè som bloggers i tenim la patent de cors de poder opinar sobre allò que ens abelleix. Per tant, ara toca parlar d'Obama. Ull. Ull amb Obama. Obama és negre, com tothom sap. Bé, negre-negre, no, negre-blanc. Però això no ens afecta. Ens afecten les advertències de Nostradamus, que era un savi. I Nostradamus deia, bo alçant-se la sotana per miccionar en un contrafort de la Catedral; el papa negre marcarà la fi del món.

Quan Juan Pablo Segundo (te quiere todo el mundo) va deixar la vida terrenal per anar directament a l'infern —Benet XVI li ha enviat— molts pensàvem en la literalitat de les paraules del savi Nostradamus, però ens equivocàvem, perquè l'home modern ha aprés a malinterpretar les metàfores i els senyals. Nostradamus parlava de l'homo politicus més poderós de la seva època obscura, el Papa. Però convindran amb mi que el líder més important ara no és el Papa, sinó que és The President of the Nation. Per tant Nostradamus ens estava advertint sobre Obama Yes, we can.

I com esdevindrà, la fi del món? Ah, això és fàcil. Els renascuts nordamericans enfolliran i l'Esperit Sant Totpoderós els esventrarà (si Ell va prenyar a la Verge per control remot, Ell pot prenyar de dinamita els intestins de qualsevol), rebentant en els llocs més estratègics d'aquell Gran País. Rebentaran els brokers en els parquets. Abans de rebentar ells mateixos, els predicadors cridaran al suïcidi als seus fidels, cremaran granges al midwest. S'immolaran també els soldats, davant els ulls atònits d'Al Qaeda, que frustrats, tornaran a les seves valls a menjar pedres. Els semàfors deixaran de funcionar, els avions cauran sense remei, els vaixells, a les profunditats, trens descarrilats, bombes atòmiques descontrolades a nord, sud, est i oest, etcètera, etcètera.

Així doncs, tot quadra. Nostradamus té raó. Yes, we can. Obama sí.

dimarts, de febrer 12, 2008

Callar la boca, un text de Martí Sales

I come from Nowhere, you should go there
Frank Zappa


L'amic Martí Sales, flagell d'estúpids i poeta irat, ens regala a nosaltres, oh lectors de la Perifèria, aquest escrit que li crema a les mans. M'agrada això de penjar textos dels companys, així jo deixo el terreny de joc, m'encenc un cigarret i em miro el partit des de la graderia. No sé si hi estarà d'acord en Martí, però m'agradaria brindar aquest text al senyor Duran i Lleida, amb desmesurat amor i irrefrenable desig de veure'l agafar un dia les maletes i pillar el sevillano cap a Enlloc.

Martí Sales estarà recitant de nou al Bar El Sortidor del Poble Sec [Plaça del Sortidor] aquest divendres a quarts de nou del vespre.




CALLAR LA BOCA
Un text de Martí Sales


Espero l’autobús al Passeig de Gràcia. Dues senyores pones xerren en castellà (amb un marcat accent català, tot cal dir-ho) sobre la violència de gènere, és a dir, fora eufemismes, sobre les pallisses i assassinats que cometen homes sobre dones. Una li diu a l’altra que això és cosa de l’immigració, que abans no passava, i que la culpa de tot la tenen els equatorians (jo diria que més aviat en Duran i Lleida, senyora). L’altra no fa cap escarafall, ans al contrari, mou lleument el coll en senyal afirmatiu, corroborant el comentari sense adonar-se que no és un comentari, és una barbaritat. El Passeig de Gràcia no s’immuta. D’aquestes converses, mil cada dia a cada racó de la ciutat, del país i sobre qualsevol tema, sobre tots els temes, i sempre amb el mateix to de condescendència i de sobreentès, sense cap rigor crític ni cap asseveració mínimament raonada. L’argumentació brilla per la seva absència i el lloc comú regna amb mà de ferro. Ningú no s’immuta, i la bola es va fent més i més gran. La realitat per un cantó i l’exègesi per l’altre. La gent xerra i no para de xerrar i diu el que pensa i el que pensa no ho pensa gaire, surt a raig, i el raig s’ajunta amb d’altres raigs i fa riu, i el riu es va acabdalant i baixa fort i no hi ha presa que l’aturi i acabem tots ofegats per l’estultícia del quòrum, de la gernació que linxa, de les converses on tot és un “i és clar” o “home, que no ho sabies?”. Pel cofoïsme.

Si no saps del que parles, calla la boca. Reconeix la teva ignorància, fes prospecció del teu nivell sobre el tema i arriba a la conclusió que potser no és ni el mínim. Què en saps, del cert, sobre la immigració, els equatorians, els moros, el perquè de la violència i els problemes del món? L’origen del mal és... tatxan! El que et vingui de gust, segons els teus minsos referents ideològics, socials o culturals: la immigració, ETA, els ocupes, el PP, l’Osama, en Bush, els independentistes, en Banyeta...

Tot és tan reductible? Tot és tan senzill per resoldre-ho amb un parell de frases autocomplaents? La gent t’acaba dient que tots els moros són uns delinqüents, que no ho veus, mira quina fila fan, quina mirada desafiant et llancen, que si són els qui més atraquen, que surt tothora als Telenotícies, que no el mires? Els moros que la gent coneix potser sí que s’adiuen a aquest ràpid estereotip, però de cap manera ens podem permetre l'operació d’extrapolar-ho a tot un país o cultura.

És com aquella anècdota d’un turista que seu a una terrassa a París a prendre’s un cafè i mira la gent que passa davant seu i compta: un senyor gran; dos noies joves, rosses; cinc treballadors amb mono d’obra; dos nois amb les nòvies rosses; dos intelectuals amb barret; i avi amb la seva néta, també rossa. D’aquesta corrua de gent el turista dedueix en un tres i no res que totes les dones de París són rosses. Fa gràcia la seva estupidesa? Tinguem en compte la nostra. No podem cenyir-nos només a la pròpia experiència per desplegar-ne món. Els defectes de la nostra percepció són la font de la fal·libilitat dels nostres arguments que, per baix, poden passar ràpidament a engrandir el destructor vox populi, aquesta mena de “saviesa” feta d’imprecacions i sarcasmes que només busquen el beneplàcit de la parròquia. La concurrència convençuda no cal convèncer-la: cal buscar-ne les fissures, i si s’escau fer d’advocat del diable perquè els fonaments s’afermin i l’estructura es vigoritzi.

Si em pregunten pel vel, les primàries americanes, la situació a Kosovo, o l’encausament dels 4 de no sé on, hauré après a mossegar-me la llengua i no contestar ràpidament amb la veu més alta que ningú alguna frase caçada al vol abans d’ahir o a la mateixa conversa, no, no em tallaré un pèl en dir: no en sé res. I quedaré malament, sí, és clar, fatal, de fet, però potser al respondre sincerament m’adonaré de la meva ignorància i intentaré posar-hi remei. L’altre camí, el fingiment, la mentida, el lloc comú, només fa que tot s’emmerdi més. No és omertá, és que no en tinc ni idea i per això t’escolto.

dilluns, de febrer 11, 2008

Universitat

Jugo a no tenir blog i em sento bé. Faig altres coses. La feina, les feines, em col·lapsen, la creativitat es deriva a fins més lucratius. Divendres i dissabte venc llibres en un taller de llengua i literatura en una universitat buida. Els mestres arriben, s'acumulen i a les hores en punt desapareixen cap dins de les aules. Aleshores seus i llegeixes un llibre o xerres amb els col·legues d'altres editorials. Llegeixo la segona part del El día del Watusi i xerro amb en Joan, l'home visible de Bromera a Barcelona. El Llibreter té mestres llibreters i jo he conegut un mestre editor, en Joan. En Joan beneeix i autoritza la meva lectura. Parlem dels Llibres Difícils però Irresistibles.

Els mestres llibreters i els mestres editors que he conegut són gent pausada, que parlen fluix i confidencialment, amb un deix de derrota o de misteri o seriositat que m'impressiona. Fumen pausadament. Ho saben pràcticament tot. Tenen una mirada d'horitzó de terra cremada. Em fascina parlar amb un d'ells i faig veure que sé de que parlo. Potser es reconeix en mi?Amb aquell to enigmàtic, em diu que si busco autors els trobaré. Tard o d'hora. Que hi són.

Quan no parlem, llegeixo. Fa solet i el vestíbul és buit. La pau. Feia temps que la cercava i la vaig trobar en el vestíbul lluent d'una universitat deserta, com un jubilat la troba en la plaça major del seu poble. El meu cap molt amablement em cedeix part de la taula per a que exposi títols de l'editorial suïcida. Fan goig, amb els seus colorets. Socis: n'he venut tres! Tinc emparaulat un En/Doll, també. Amb una mestra parlem d'Helicòpter, de la Rothko, i el dissabte em porta el seu exemplar il·lusionada, prova incontestable que se'l va llegir i li va agradar. Diu que l'ha fet pensar molt, que quina noia tan culta. M'ensenya el llom del llibre, esgarrapat. És que tinc un gat. Li comento que cara l'any que ve preparem un llibre de poesia que segur li farà el pes. D'una altra noia, que també té blog. Li apunto el blog en un paper i ella em dóna el seu contacte per rebre les novetats suïcides. Mira que bé.

S'acosta un professor i li estiro la llengua. Explica'm batalletes i derrotes, professor. Te n'explicaré dues. Un nen em va dir que no li calia llegir, doncs ja va llegir-se un llibre a l'edat dels set anys. Jo si fos el mestre li hagués dit que llegir és com cardar; no és pot fer només un cop. L'altre anècdota és que un nen va posar cara d'atrapar un record remot, quan va veure el professor brandar un llibre a classe. L'analfabet funcional va dir: yo tenía un libro en casa... uno que lleva muchos teléfonos...

Em passejo ara pel Teatre Buit de La Segona Perifèria. Sembla que faci mil anys que no el miro. Quanta pols, quants post escrits amb finalitats recaudatòries. Dins meu, la certesa d'una transformació pausada. A l'ensopiment de l'hivern, sumin-li la proto-astènia primaveral. Ara em veig camí a casa, per una Diagonal transitable, hora de dinar. El cotxe corre veloç i silenciós, a la ràdio una cançó ensopida. Un conductor que fuma. L'avinguda deserta.

dijous, de febrer 07, 2008

Resistir, perseverar, condemna

Vía El subrallado es nuestro:

—Si tuviera que dar un consejo a alguien que recién empieza a escribir y que desea escribir hoy en día, ¿qué le diría?

—El auténtico escritor no necesita consejos: tiene que escribir, resistir, perseverar frente a todo. Está condenado a ello.

Jorge Herralde, Letralia (4 de febrer de 2007, Cagua, Veneçuela)

dimecres, de febrer 06, 2008

Extensions del Pla B

De: M. S.
A: Subal Quinina

Subal, Subal, jo no sóc (encara) un dels amants de la literatura de Bolaño. I dic "encara" perquè amb prou feines n'he llegit un conte. Bé, és allò de "quina sort que tens que encara l'has de descobrir" i blablablà. Jo no sé si aquesta maleïda ciutat, refotuda ciutat, es mereix res. Ni a altes hores ni amb excessos del que sigui al cos. Sigui com sigui, i com vostè sabrà, Bolaño també va passar llarguíssims dies de gana i literatura al número XXX del Carrer del Lloro de Blanes. Doncs bé, la inquilina actual de l'apartament s'ofereix a convidar a tota la legió que es presenti a mescal i el que sigui que vulguin fotre's entre pecho i espalda. I a endossar una placa clandestina en el terreno de la colisión y el desastre. I no caldrà que fotin el camp corrents. Es diu C. i li envio còpia d'aquest missatge per posar-los en contacte, més que res que no disposa de connexió amb temps suficient per deixar un comentari al seu estimat bloq, però sí per escriure mails i ordir Plans B. Espero que fructifiqui. Siguin feliços i passin un bon dia.


***

De: C.
A: Subal Quinina

Hola SQ,

sóc C i t'escric per parlar-te de B i del Pla B com si això fos una mica, només una mica, Llamadas telefónicas. Fa uns mesos que em vaig instal·lar a l'estudi on B escrivia a Blanes. Hi he viscut sola des de llavors i des de fa un mes el comparteixo amb un gos. D'aquí a poc més d'un mes, llogaré a un noi la única habitació que queda lliure al pis.

A través del M, de tant en tant visito La Segona Perifèria. Crec que el M ja te n'ha dit alguna cosa, del pis del carrer del Lloro. Li escric per dir-li que comptin amb mi per qualsevol mena d'acció terrorista cultural que tingui a veure amb B, que comptin amb mi fins i tot, i miri què li dic, si mai es posen a fer manifestos i collonades.


***

Subal somriu i fuma i somriu i pensa i fa volar coloms en hores de feina. I agraeix.

dilluns, de febrer 04, 2008

Subal has eight friends

Un detestable professor de filosofia que vaig tenir deia: primer és el cigarret, després el porret, més endavant la coca, acte seguit l'heroïna, i així. Som fills de les seves paraules; crèduls i obedients, vam seguir les seves instruccions i ara si algun dia ens el trobem pel carrer li ensenyarem les arracades que ens pengen del glam, les venes rebentades i les dents corcades i li demanarem pasta per anar a Bilbao amb tren. ¿Algú recorda que anys ha hi havia sempre un perroflauta que et demanava cinc duros per anar a Bilbao, a l'entrada dels Catalans? Jo sí.

El cas és les drogues de l'època líquida s'injecten via connexió telefònica, i si primer va ser el putu mòbil i més tard el putu blog, ara toca el putu facebook, un invent del diable pitjor que el blog. Tu no has de fer res; penges les fotos on certifiques que ets el tio més atractiu i feliç sobre la capa de la terra i t'asseus a rebre amics i comentaris. Solitud líquida, eh, que diria aquell. La pressió social ha fet que un servidor se n'hagi obert un. Ara sóc més el que hom espera de mi. Un invent del diable, escoltin. Penso que som uns cadells educats per caure a ulls clucs davant els cada cop més sofisticats instruments supraestatals de control social. Em diuen veus autoritzades que a Veneçuela ja s'utilitza el facebook per ordir estratègies assassines i organitzar secuestros express; doncs tu et vas emocionant i mostres fotos de casa teva, dels llocs on vas, contactes, aficions... i ja et tenen agafat pels ous. Ara que parlo de Veneçuela, mirin un bonic exemple de Facebook, aquest cop del Maligne. El nostre imbècil també en té un. Mirin. Penso que els colpistes del futur haurien de deixar d'assaltar congressos i cases de la moneda i començar a pensar en entrar a foc i sang a les oficines centrals de Google i Facebook i Microsoft (per mi que ja fa tems que hi són). Oblidin els estudis de ràdio i televisió públiques per emetre comunicats. Però mentre això no passi, si és que no ha passat ja, nosaltres, cadellets obedients com som, d'excel·lent pasta 2.0, anirem obrint blogs i exposant les nostre misèries davant d'amics i enemics per a que el dia de demà la policia social de torn només hagi d'entrar a un facebook o blog qualsevol i anar tirant de links i amistats, fins arribar a on vulguin arribar.

I ara si em dispensen aniré a cometre l'acte més subversiu del món; obriré un d'aquells ginys relligats fets de pasta de paper. Potser algun de Bohumil Hrabal. Per poder estar sol.