dilluns, de febrer 11, 2008

Universitat

Jugo a no tenir blog i em sento bé. Faig altres coses. La feina, les feines, em col·lapsen, la creativitat es deriva a fins més lucratius. Divendres i dissabte venc llibres en un taller de llengua i literatura en una universitat buida. Els mestres arriben, s'acumulen i a les hores en punt desapareixen cap dins de les aules. Aleshores seus i llegeixes un llibre o xerres amb els col·legues d'altres editorials. Llegeixo la segona part del El día del Watusi i xerro amb en Joan, l'home visible de Bromera a Barcelona. El Llibreter té mestres llibreters i jo he conegut un mestre editor, en Joan. En Joan beneeix i autoritza la meva lectura. Parlem dels Llibres Difícils però Irresistibles.

Els mestres llibreters i els mestres editors que he conegut són gent pausada, que parlen fluix i confidencialment, amb un deix de derrota o de misteri o seriositat que m'impressiona. Fumen pausadament. Ho saben pràcticament tot. Tenen una mirada d'horitzó de terra cremada. Em fascina parlar amb un d'ells i faig veure que sé de que parlo. Potser es reconeix en mi?Amb aquell to enigmàtic, em diu que si busco autors els trobaré. Tard o d'hora. Que hi són.

Quan no parlem, llegeixo. Fa solet i el vestíbul és buit. La pau. Feia temps que la cercava i la vaig trobar en el vestíbul lluent d'una universitat deserta, com un jubilat la troba en la plaça major del seu poble. El meu cap molt amablement em cedeix part de la taula per a que exposi títols de l'editorial suïcida. Fan goig, amb els seus colorets. Socis: n'he venut tres! Tinc emparaulat un En/Doll, també. Amb una mestra parlem d'Helicòpter, de la Rothko, i el dissabte em porta el seu exemplar il·lusionada, prova incontestable que se'l va llegir i li va agradar. Diu que l'ha fet pensar molt, que quina noia tan culta. M'ensenya el llom del llibre, esgarrapat. És que tinc un gat. Li comento que cara l'any que ve preparem un llibre de poesia que segur li farà el pes. D'una altra noia, que també té blog. Li apunto el blog en un paper i ella em dóna el seu contacte per rebre les novetats suïcides. Mira que bé.

S'acosta un professor i li estiro la llengua. Explica'm batalletes i derrotes, professor. Te n'explicaré dues. Un nen em va dir que no li calia llegir, doncs ja va llegir-se un llibre a l'edat dels set anys. Jo si fos el mestre li hagués dit que llegir és com cardar; no és pot fer només un cop. L'altre anècdota és que un nen va posar cara d'atrapar un record remot, quan va veure el professor brandar un llibre a classe. L'analfabet funcional va dir: yo tenía un libro en casa... uno que lleva muchos teléfonos...

Em passejo ara pel Teatre Buit de La Segona Perifèria. Sembla que faci mil anys que no el miro. Quanta pols, quants post escrits amb finalitats recaudatòries. Dins meu, la certesa d'una transformació pausada. A l'ensopiment de l'hivern, sumin-li la proto-astènia primaveral. Ara em veig camí a casa, per una Diagonal transitable, hora de dinar. El cotxe corre veloç i silenciós, a la ràdio una cançó ensopida. Un conductor que fuma. L'avinguda deserta.

4 comentaris:

emgiro ha dit...

«...a la ràdio una cançó ensopida. Un conductor que fuma. L'avinguda deserta...» Subal en forma...

Llorenç Carreres ha dit...

Això que llegir és com cardar és molt bo. Així que ja n'havia llegit un...

Tirant al cap ha dit...

Totalment d'acord: el Joan és un crack!

bb ha dit...

Senyor Subal,
l'anyoravem....

El problema de comparar cardar amb la lectura, es que si la tria no es acurada et deixa ben CARDAT, i el resultat és l'abando d'ambdues activitats. Trist, però real.

Aquesta és la observació que em va un ex-alumne, quan un día també,i en ocasió de la defensa de la lectura, vaig fer-li exactament la mateixa comparativa....

Per que fa a l'astènia primaveral, creguim, en som molts els que darrerament l'estem patin, però resulta que és com les ones del mar, ara puja i ara baixa.

Endevant i ànims SR. Subal.

Els seus lectors el recolzem.