Traumes postvacacionals i reentré literària

Els amics de les arts. El Código da Vinci.

***

Benvolguts escriptors estivals i de cap de setmana. Jo sóc un dels vostres. Però també sóc un d'ells i, en la meva dualitat, us dono la benvinguda a l'época dels manuscrits no desitjats. Qui de vostés, siguin francs, qui de vostés no ha escrit una novel·la sota la parra de la segona residència, la novel·la que sense cap mena de dubte representa la quintaessència de la literatura? La salvació de la lletra impresa? Vosté? I el de més enllà? Aiiiii, benvinguts a les negatives i als traumes postvacacionals. Entre tots ho rebutjarem tot. Benvinguts de nou a la Perifèria i a les inacabables jornades laborals.

***

En nom de Panderic Inc. voldria agrair-li aquesta proposta tan interessant. Malauradament, després d'haver considerat detingudament...

...i d'una apassionada discussió entre els editors, hem arribat a la conclusió que el seu llibre, per desgràcia, no coincideix amb les nostres necessitats editoriasls actuals.

...Li desitgem tota la sort del món a l'hora de situar aquesta obra en una altra editorial, i lamentem profundament que aquesta vegada no ens hagi estat possible oferir-li un contracte.

No ha considerat la possibilitat d'oferir el seu manuscrit a HarperCollins o potser Random House?

Felicitat (R)
Will Ferguson
Trad. Jordi Cussà
Columna

Llarga vida!

L'amor és

pa amb formatge

E. Casasses




OS VOTOS

(gràcies a Sort75 sabem que no és de

Victor Hugo, sinó de Sergio Jockymann.

Aquí, la versió original)

Primer et desitjo que estimis i que,
estimant, siguis estimat.

I que, si no fos així, oblidis ràpid,
i que oblidant no guardis recança.
Desitjo, doncs, que d'això res no passi,
però si malgrat tot passés,
sàpigues ser sense desesperar.

Desitjo, també, que tinguis amics i que,
fins i tot dolents i inconseqüents, siguin valents i fidels
i que, si més no, en un d'ells hi puguis confiar sense dubtar

I perquè la vida és així, encara desitjo que tinguis
enemics,ni pocs ni molts; en la mesura justa
per a que, alguna vegada, et qüestionis les teves pròpies certeses.

I que dels teus enemics, n'hi hagi almenys un
que sigui just, per a que no et sàpigues del tot segur

Et desitjo fins i tot que siguis útil, però no insubsituïble
I que en els mals moments, quan ja res no quedi,
aquesta utilitat et sigui suficient per a mantenir-te en peu.

I encara desitjo que tu, essent jove, no maduris massa ràpid,
i que ja madur, no insisteixis en rejovenir,
i que essent vell no t'entreguis a la desesperació,
perquè cada edat té els seu plaer i el seu dolor
i és precís que es recorrin de dalt a baix.

Desitjo per ventura que et sentis trist,
no tot l'any, només un jorn.
Però que aquell dia descobreixis
que un somrís diari va bé,
que el somriure habitual resulta insuls
i la rialla contínua insana

Desitjo que descobreixis, amb la màxima urgència,
per sobre i a pesar de tot, que existeixen
i t'envolten persones oprimides
tractades injustament, i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, alimentis un ocell
i escoltis un pardal alçar triomfant el seu cant matinal,
perquè així et sentiràs bé per no res.

Desitjo que plantis una llavor,
per més petita que sigui,
i que la vegis crèixer
per a que descobreixis de quantes vides
està fet un arbre.

Et desitjo, a més, que tinguis calers,
perquè cal ser pràctic.
I que un cop l'any posis una mica
d'aquest diners davant teu i diguis: 'això és meu',
simplement per a que quedi clar qui és l'amo de qui.

Et desitjo també que cap dels teus amics mori
però que, si s'en morís algun, puguis plorar-lo sense lamentar-te
ni patir ni sentir-te culpable.

Et desitjo per fi que, essent un home, tinguis una bona companya,
i que essent una dona, tinguis un bon company,
demà, i l'endemà, i que quan estigueu exhaustos
i somrients, encara us sobri amor per començar de nou.

Si tot això arribés a passar,
No tinc res més que desitjar-te

Sergio Jockymann

[Versió cast-cat d'anar p

er casa de S.Q.]
***

...I ara, ara només, desitjo, Quinina,
que punxis la cançó i ataquis els canapés.


Quinina et altri 'nant de boda

powered by ODEO
Wedding-Cocek, Goran Bregovic
Underground, 1995

De com Subal va caure a l'aigua freda davant dels seus amics (i II)

A en Sito, la Laura, en Marc, l'Anna, en Joan, en Miquel Àngel, i l'Ignasi

V.

I Andreu Subirats, acariciant el terra com si fos un àngel caigut, desplega la seva poesia en aquell bar de parets fosques de tempesta, gairebé a les dues de la nit. Imagino per un moment que el bar no és al mig d'un poble, sinó al mig d'un desert, i que les cambreres son diableses esperant algun senyal, i que els amics del sud són uns personatges malignes que desdibuixaran les seves rialles fins a convertir-les en gorges profundes i abismals, i que els focus esclataran un moment o altre i el sostre s'encendrà sobre nostre. Hi ha un dimoni de mandíbules desencaixades acariciant un cubata, ben a la vora de Subirats, bressolant-se en una cadira de plàstic. Somriu al poeta com si hagués vingut a reclamar la part que resta d'un pacte molt antic.

Acabo la nit amb els poetes, en una discoteca buida que és un escorxador. Un espectacle tristíssim i bell, pesat i diàfan, eixordador i rural, aliè a mi. Un nan, de puntetes a l'urinari, m'anuncia la seva manca de gelos respecte la seva xicota, una romanesa pintada de groc i vermell, que treballa rere la barra. Que si vull, en faci el que vulgui. Les discoteques de poble són les portes mateixes de l'infern. Aviat marxem, però resulta que ja són les sis del matí.

powered by ODEO

Mazoni, El riu
Si els dits fossin xilòfons, 2007

VI.

I ja lluny del Matarranya dinem frugalment. Hem acomplert amb més o menys dignitat la missió encomanada i jo em deixo emportar pel paisatge inexplorat i fascinant de la Terra Alta i m'alegro que ens portin a baixar el dinar tot fent una incursió a uns canons naturals treballats pels segles dels segles per aquest miserable toll d'aigua. Trobem una gorja i veig que els amics i amigues se'm despullen i se'm llencen tots al riu, amb un valor que els hi suposava però que no coneixia. Tanta llibertat, en un sol acte. I doncs, jo també em trec la roba, i en pilotes noto que les suaus agulles d'acupunturista que el sol em va clavant em fan bé i m'adormen la consciència i em llenço jo també a l'aigua pura i freda, i vull cridar però no em surt res i aleshores nedo amb força, i entro una mica en calor, i sota l'aigua, vella tradició meva, agafo totes les forces d'aquest món i crido i crido. I ningú, hehe, ningú em sent.

I nus, reposem en silenci sobre les roques. En estat catàrtic i alliberador. Un estat post-coital. I la brisa suau.

El sol escombra cap a casa i comencem a tenir fred. Ja ens vestim quan veig que el paquet de tabac que m'acabava de comprar comença a rodolar, indolent, pel pendent de les roques, fins aterrar sobre les aigües vives que tiren enllà. Ah, em dic, això no ho puc permetre, vaig a rescatar-lo. Més indolent jo que ell, vaig aixecar-me amb molta mandra. Les cames adormides em feien figa. El paquet, desproveït de cap personalitat, va allà on la corrent el porta. I massa lluny el paquet i massa tard per aturar la meva inèrcia suïcida, m'hi poso bé i em preparo pel que ve. Amansit i estoic, caic per segon cop a l'aigua, aquest cop vestit. En surto i em fan fotos. Malpariiiiits.

I així fou com Subal Quinina va mirar de riure's, un cop més, d'ell mateix.

De com Subal va caure a l'aigua freda davant dels seus amics (I)

En aquest país, la força de la gravetat és major que en qualsevol altre. La gent ho viu amb una barreja de resignació i orgull. S'han acostumat a conviure-hi, es veu que s'estimen la terra malgrat viure els costa més esforç que els habitants del països veïns.

-Mikhaïl, estimat, jo només us demanava una fàbula i vós em porteu a un país fabulós. Vejam quina altra en teniu preparada. Què m'explicareu, ara?

Irina Mendelèieva, Contes de color rus.

I. Sortim en cotxe de Barcelona al tard, i la força de la gravetat de la ciutat odiosa et fa anar a vuitanta quan el cos et demana anar a cent-vint. Només quan creuem la línia imaginària de la segona perifèria, només aleshores, sento iniciat el viatge, i em sento lleuger i desempallegat de la maleïda inèrcia del forat negre.

powered by ODEO

They Call Me The Breeze, J.J. Cale
Special edition, 1984

II. Arribem a cegues a les terres del Matarranya, dormim, i l'endemà la bella aridesa i rectitud de les terres de la Franja ens saluda esplèndida. Els carrers buits de la vila de La Fresneda no generen sordidesa, no és aquella buidor sinistre d'una ciutat abandonada, un dia de pont. S'escolten ocellets, vibracions insectívores, la ràdio del veí, el silenci de la vall, i el sol esclatant contra les llambordes. I ens dirigim corrents a Vallderoures, on els autors firmaran i recitaran els seus poemes, i arribem a la llibreria Serret, on ja ens esperen en Joan Todó i en Miquel Àngel Marín. Allà està el simpàtic llibreter... i, i... ningú més. Vaja. M'havia oblidat de les sorpreses que amaga l'anar fent carretera: sovint toca picar pedra. La vanitat em feia pensar, després d'Ocata, que mai més jugaríem fora de casa. Haw!

III. Però quan vas pels puestus amb aquest tipus de gent; músics, poetes, t'ho pots esperar tot menys la derrota, així que Marín desembeina el seu clarinet, i Todó i Subirats riuen per sota el nas, disposats a atemptar en qualsevol moment. I és Marín qui obre foc, demostrant que l'absurd i l'art és el mateix i que no calen espectadors si un no els necessita i comença a auscultar els llibres i lleixes i revistetes proveït del seu clarinet i un embut de color blau i un altre de color blanc. Jo l'escolto atentament. Marín emet petits sorollets contemporanis i això excita a Subirats, que recita algun poema entre els llibres amuntegats. Marín exsorcitza la llibreria de males vibracions i ens arrossega amb ell cap a les escenes més surrealistes que jo he vist en una llibreria buida d'ultra perifèria. Todó, de posat més aviat tímid quan està sotmès a la força de la gravetat de la ciutat podrida, recita eufòricament amb Subirats la bella tonada patriòtica de La sardanista, del poemari Mi-te-les, de Miquel Izquierdo;

(...)

Oh, fes-me mal, que ho fas molt bé!
No, mai no t'aturis, Salomé!
Que front aital immensitat
jo sóc home nul,
i planyo pel meu fat
i clamo pel teu cul

El teu, sardanista ignota:
el teu cul de patriota.

Miquel Izquierdo, Mi-te-les, Labreu edicions, 2008

IV. Mentrestant, Romera, poeta, escriptor, i per més inri editor, examina amb deteniment les últimes novetats de Sant Jordi i amb els col·legues juguem a interpretar polifònicament un sudoku. Probablement fem pena, però escoltin, que bé ens ho passem. Talment, com un dia més tard, quan un paquet de tabac ple va començar a rodolar mandrosament davant dels meus ulls atònits, cap a les aigües glaçades de les gorges glaçades del parc natural dels Ports...

Subal Quinina, no hi ha platja prou bona, divendres 2 de maig, sembla ser. No, no, que ara na Tina diu que som a dia 12. Doncs, això, divendres dia 12. Demà seguim. Dissabte dia 13.

London Book Fair 2008

Tonto books: tonto quien lo lea


powered by ODEO
Where Is My Mind, Pixies
Death to the Pixies, 1992

Geo-literatures

Encantat d'haver-se conegut, amb cent trenta quilos d'orgull a sobre i una maleta, Subal Quinina es prepara per anar a la Fira del Llibre de Londres, on mirarà de passar desapercebut allunyat de la fama, allunyat de les càmeres que l'assetgen. Retrobarà allà la seva mediocritat. Abans de ficar-se al llit i fer nah-nah, Subal recordarà amb un lleu somriure dues anècdotes que Baixauli explicà en aquella taverna post-moderna plena d'asiàtics i ampolles de whisky de cinquanta anys, després del programa.

L'una diu que un periodista que el va entrevistar va escriure en la seva crònica que Baixauli era suec. No: se sap que Baixauli és mexicà. Nascut a Sueca, però mexicà. Així com els habitants de Creta no són necessàriament uns cretins, els nascuts a Sueca no tenen perquè ser necessàriament suecs.

L'altra anècdota conta que uns grans magatzems de la ciutat de València que comencen amb F i acaben amb NAC, van rebutjar el llibre de Baixauli perquè estava escrit en mallorquí. Així doncs, tenim que Baixauli és un estrany exemplar de sueco-mexicà afincat a Sueca que escriu en mallorquí.

I per acabar, una cançoneta i un petonet per a l'individu que es va vendre el blog per un plat de llenties graduades.

What's the Ugliest Part of Your Body, We're Only in it for the Money (1968)

Frank Zappa and the Mothers of Invention

Powered by Castpost

Quina és la part més execrable del teu cos?

Quina és la part més execrable del teu cos?

Uns diuen que és el teu nas

D'altres diuen que els dits dels teus peus

Però jo crec que és

LA TEVA PENSA
Jo crec que és la teva pensa, woo-hoo

Tots els teus cadells son

pobres i desafortunades

víctimes d'un sistema

més enllà del seu control

una plaga sobre la teva ignorància

i el gris devenir de la teva vida

On va anar l'Annie quan va baixar a la ciutat?

Qui eren aquella xusma que atreia sempre al seu voltant?

Tots els teus cadells són

pobres i desafortunades

víctimes de les mentides

que tu et creus

Una plaga sobre la teva ignorància

que manté allunyats als joves

del futur que els espera...

Els Nens Eutròfics [d'en Pedrals]

eutròfic -a
de eutròfia]

adj 1 ECOL Dit del medi ric en elements nodridors.
2 HIG Dit de la substància que millora la nutrició.
eu_trò_fic.

En Josep Pedrals té una nova joguina per fer petits sorollets i entretenir-los a tots vostès. Ha alimentat a uns nens petits que tenia clausurats en un lúgubre local d'assaig mal ventilat i els ha sotmès a tota una successió d'estructures musicals barroques i decadents [deca-dance], fins a convertir-los en extraordinaris companys de viatge i carretera; uns autèntics freaks. Pedrals, el teòric de les estructures més imprevisibles i recargolades, ha creat allò que tota la vida ha volgut crear, aquell concert que té gravat a la pensa des de temps remots; una banda músical que porti el seu nom, una banda a través de la qual poder desplegar el seu univers de Retaule del Miracle, el seu particular tríptic de pintura al·lucinada plena d'animalons i plantes medievals i ties en pilotes. Pedrals, que ha escampat la seva llavor en diverses bandes des de fa una dècada (Coyote Samba Morao, Explosión Bikini i En/Doll), sembla haver trobat l'espai adequat per explorar les possibilitats del seu Pop Irònic i Afterbarroc Deca-dance. La Trinca, Les Luthiers, Frank Zappa, o els Pixies, i també les cançonetes populars pervertides serveixen per ordir una fulminant resposta a fenòmens més aviat desagradables de la cultura popular de masses com per exemple Chikilicuatre. Que reobrin les votacions! Que Andorra porti els Nens a Eurovisión! El pop antimodern dels Nens Eutròfics, el seu free-jazz sardanístic, el reggeaton provincià, el Beck de l'Eixample, la poesia més banal, la més porca, el funky rústic i rural, o la meta-auto-crítica llegida en forma de manifest en directe són les respostes més fresques i agosarades que es podia permetre un país trist i deca-dance com és el nostre.

Qui això escriu no entén un carall de música, però sí sap que la complexitat de les composicions dralianes exigeix d'una banda predisposada al desfici i l'autoimmolació, al rigor i al detallisme i a la paciència infinita. Qui això escriu però fa deu anys, després d'assajar el seu grup, es quedava a veure els assajos de Coyote Samba Morao, i sap que en Pedrals és un líder que està com un llum i a qui li bullen excessives idees i idees excessives que pretén alliberar en un pentagrama. Albert Sagrega (desde Málaga con patera) al baix, Roger Puig a la guitarra, Esteve Plantada al Casio, i un conill anomenat Marc Torrent a la bateria, són els Nens Eutròfics que amb una subtil iconografia kitsch i sense despentinar-se sostenen amb èxit aquest perla que molts anomenem Pedrals.

[I pròximament, i en exclusiva per La Segona Perifèria, el text complert de la meta-auto-crítica que va ser llegida en el concert inaugural d'Els Nens Eutròpics, dissabte passat a l'Heliogàbal de Gràcia. No s'ho perdin. Sigan atentos a sus pantallas.]

Al·lucinacions que són veritat

powered by ODEO
Beck, The New pollution
Odelay, 1996

Per si no ho sabien, a les tres de la tarda i cinquanta tres minuts del dia vint-i-u de febrer, el senyor Llibreter va deixar aquest comentari a la Perifèria;

el llibreter ha dit:

Brutal el senyor Fofwill, brutal.

21/2/08 15:53

Va cometre una deliciosa errata, doncs no és Fofwill sinó Fogwill, empès per l'eufòria del moment. Les errates són aquelles notes dissonants que fan que el jazz sigui jazz, o que una dona lletja esdevingui guapa, o que una dona guapa es torni de cop lletja.

Help a él, de Fogwill, és el títol de la novel·la que tant el Llibreter com jo estem llegint o hem llegit fa ben poc. El llibre es composa de dues novel·les, o d'una novel·la i d'un assaig. La novel·la és Help a él, i l'assaig, Sobre el arte de la novela.

Ambdues parts del llibre són excepcionals. Contenen missatges secrets, que els enganxes o no els enganxes. Jo mateix, estic impressionat per l'altíssima qualitat en la descripció dels efectes de l'ingesta de psicotròpics. Els canvis físics, tàctils i espirituals, les al·lucinacions que són veritat, l'entrar en una dimensió desconeguda del jo, els remolins de pensaments que desemboquen en una llum rabiosa i que d'alguna manera inconeguda són d'una lucidesa aclaparadora, la calma i la bogeria, la quantitat de coses que poden passar en una sola nit, la dil·latació i contracció del temps, els pensaments transparents, notar els mecanismes neuronals, tocar amb la punta dels dits la Veritat.

Després hi ha la part carnal de la desmesura al·lucinada, l'amor brutal i infinit, cropofàgic, animal, gairebé carnívor. I el gran interrogant, que és el gran triomf d'aquesta part del llibre; Vera està realment viva? El Llibreter ho explicarà molt millor que jo. De fet, fa mil anys que intenta explicar-me coses de les novel·les argentines que jo no entenia. Ara ja les entenc. La gran victòria de Help a él és que la ficció venç la mort fins al final. I què és la mort? Ah, mira, com m'agrada que em facin aquesta pregunta. De la segona part del llibre, de l'assaig, només transcriuré això. De moment.

Yo creo con fervor, y me atrevería a demostrarlo, que toda muerte es una precipitación de la vejez. La bala que una madrugada de octubre de 1952 sesgó la vida de un puntero maoísta en el barrio de Bánfield era una carga de vejez que atravesó su piel haciendo que todo el tiempo del universo se le pusiera adentro. Ése fue para él el sitio (no "el momento", porque entonces ya no hubo más tiempo) del fin del universo. La muerte es sitio, ahí todo el tiempo se acabó. Es sabido que el fuego es una oxidación muy rápida y que la oxigenación es sólo pausada combustión.

[...]

Vivir: leo escrito "vivir" aunque después de aquella explicación del óxido vivir ya no sea lo mismo. Respiremos: más óxido.

Fogwill, Help a él, Periférica.

Fer veure que es dispara

Y después se desata la tormenta de mierda
Bolaño, Nocturno de Chile

L'autor guaita des d'una finestra del Teatre Buit l'Avinguda de la Col·lisió i el Desastre. Escombra la via amb una mira telescòpica. Només veu temes, arguments, noticies, anècdotes que corren a amagar-se rere les cantonades, o que vigilen rere les cortines, persianes baixades, barricades. Algun cotxe amb evident esperit suïcida trencant la barrera del so, fugint de l'amenaça. No res. El franctirador aleshores baixa l'arma i busca un cigarret, una llauna de cervesa. Mormola una cançó. Continua resseguint el paisatge, amb calma, amb parsimònia, amb paciència. Té algun argument amagat a la recambra, però encara és massa d'hora per parlar-ne. De moment només fa veure que dispara. Pinyeu-pinyeu.

Al bell mig del poble, un animal amb metralladora obre foc a discreció amb una màquina que li va massa gran. L'arma i el soroll de les detonacons l'han enfollit i riu i treu pit i riu i riu i no para de disparar. Té una gran muntanya de cadàvers fumenjants davant seu, que un dia van sentir la seva crida via mail massiu; apunta les baixes amb un comptador. Ovelletes. Però això no distreu al nostre elegant franctirador, prussià, antimodern, antiautoritari, nostàlgic d'un temps que ja no existeix. Fa veure que escriu un post, mentre de reüll observa un quadre estrany que ha penjat en una paret del Teatre Buit, per tapar una humitat. És inquietant, el quadre. I torna a escombrar amb la mira telescòpica l'Avinguda i troba que no val la pena disparar i pensa que es fa vell i caduc, i s'hi resigna. Callar la boca.

powered by ODEO
Undenied, Portishead
Portishead, 1997

No emprenyis l'amic de l'amic de l'amic meu

El diumenge passat, l'amic d'un amic d'un amic meu va ser segrestat a Chocó, Colombia, per les guerrilles narcòtiques i mafioses de les FARC. L'amic del meu amic té un blog excel·lent que sempre m'oblido d'enllaçar. Ell va ser un dels principals responsables de la meva obsessió amb l'obra de Bolaño, car va dibuixar el territori triangular de col·lisions i desastres per on creix l'obra de l'escriptor. És aquest:

Jo tinc un amic que va patir un secuestro express fa poc, a Caracas. No vaig tenir temps de sentir la terrible impotència que provoca veure un amic teu en una situació tan lamentable, trista, injusta, perquè un secuestro express es caracteritza per durar uns pocs dies, unes hores. Ara llegir els darrers posts de l'amic de l'amic em provoca un desassossec íntim. Un dels seus comentaristes va escriure; Cómo duele esta vaina, mierda. No és pot ser més precís. D'aquí uns dies espero que podré saludar personalment a l'amic del meu amic. Segurament es mostrarà evasiu i silenciós, abatut, i jo no podré discutir amb ell sobre l'enigmàtic interrogant que posa fi a l'obra de Bolaño. Tan de bo el seu amic sigui alliberat ben aviat, i aleshores ell estarà content i relaxat, i jo també estaré content i relaxat, i potser així podrem trobar algun significat al terrible ? que penja sobre les nostres vides absurdes. Cómo duele esta vaina, mierda.

powered by ODEO
Ausencia (performed by Cesaria Évora), Goran Bregovic
B.S.O. Underground, 1995

Més informació aquí

Llengües recreatives

A falta de un idioma sustitutorio, los escritores [de las regiones lingüísticamente dependientes, incluidas Norteamérica y Latinoamérica] se ven obligados a elaborar una "nueva" lengua dentro de la suya propia; desvían los usos literarios, las reglas de corrección gramatical y literarias y afirman la especificidad de una lengua "popular" [...]

Pascale Casanova, La República mundial de las Letras, Anagrama, 2001.

Cafetacuba, Chilanga banda

Ya chole chango chilango
que chafa chumba te chutas
no checa andar de tacuche
y chale con la charola.

Tan choncho como una chinche
mas chueco que la fayuca
con fusca y con cachiporra
te paso andar de guarura.

Mejor yo me hecho una chela
y chance enchufo una chava
chambiando de chafirete
me sobra chupe y pachanga.

Si choco saco chipote
la chota no es muy mola
chachiveando a los que machucan
se va a morder su talacha.

De noche caigo al congal
no manches dice la changa
al choro del teporocho
enchifla pasa la pacha.

PACHUCOS CHOLOS Y CHUNDOS,
CHINCHINFLAS Y MALAFACHAS
ACÁ LOS CHOMPIRAS RIFAN
Y BAILAN TIBIRITABARA.

Mejor yo me hecho una chela
y chance enchufo una chava
chambiando de chafirete
me sobra chupe y pachanga.

Mi ñero mata la cha
y canta la cucaracha
su choya vive de choyos
de chemo, chupe y garnachas.

CORO

Transando de arriba abajo
ahí va la chilanga banda
chinchin si me la recuerdan
carcacha y se les retacha.

Mexicà-Castellà, aquí.

Dues consideracions [egòtiques] inconnexes

I

El Llibre de l'Ego

Hace años hablamos con Roberto [Calasso] de un proyecto posible o imposible: que un grupo de editores escribiera sobre las más notorias patologías del ego de los escritores que conocíamos bien. Un proyecto riguroso y clandestino y de momento aparcado.

Jorge Herralde, Por orden alfabético, Anagrama

S'imaginen un llibre de magnituds tan enciclopèdiques i oceàniques? Un llibre inabastable i necessàriament pòstum, un epíleg daurat a una carrera, una botifarra monumental, una dolça i alegre venjança, un acte d'higiene i humor i amor. Amor, sí, perquè l'ego de l'escriptor és la cosa més semblant a la marranada infantil, natural com una flatulència o l'halitosi. Esclar que també podria haver-hi un grupuscle d'escriptors ressentits i amb encara més sentit de l'humor que esmolessin les plomes i organitzessin un sonat contraatac fulminant, car només ells han estat dotats per la capacitat de relatar i fabular. També és cert que hi ha editors i escriptors que estimen més passar desapercebuts, cosa encara més natural, si es vol, i més saludable.

***

II

Escoltin això.

powered by ODEO
The Rolling Stones, Can't You Hear Me Knocking
1971, Sticky Fingers

No només hi ha potència, energia i electricitat desbordant, en aquesta cançó. Hi ha entesa, coordinació, hi ha una estranya alegria vital, un do de pit. Això és una jam session. Hi ha moments de calma rítmica, hi ha moments pels solos, per l'agressivitat jovenívola. I quan els solos es succeeixen, els altres elements de la banda conformen una base autònoma òptima que afavoreix el plàcid desplegament de coneixements del músic principal en aquell precís moment, una base rítmica que, sense prendre protagonisme a l'element principal (saxo, guitarra, percussions), confereix amb subtilesa un valor afegit al mateix solo que el fa únic i irrepetible. És la suma de músics que es complementen a la perfecció en un projecte en comú. Això i només això és una banda. Això i només això és una jam session; l'esperit autèntic de la música popular, la suma de factors que es dissolen en una unitat superior.

I una unitat superior és el que noto jo en les reunions de l'editorial suïcida. Ella, amb uns dots innats per la producció editorial, organització i gestió de l'agenda, treballadora incansable, pressupostos aquí, pressupostos allà, energia que es renova constantment. Ella, autèntica alma mater de Labreu edicions. Ell, amb els punts de genialitat d'un solista brillant, coneixedor de poetes i llibres del tot anormals per aquest país on vivim, ploma àgil a l'hora d'escriure semblances d'autors i artista del disseny editorial... I bé, jo, doncs aportant experiències i obsessions que ens poden portar a la ruïna amb un enorme somriure als llavis. Factors tots tres necessaris per tirar endavant aquest projecte editorial. Som la banda marginal que pica a la porta de l'edició catalana, que potser no ens sentiu? Mai estaré tan content d'haver signat un paper.

I perdoneu aquest acte d'ego pur i d'autoafirmació. Potser no calia i potser és prematur.

L'últim concert

En rigorós directe els hi explico que el meu company de feina deixa la música. Tocava en una banda mítica de matinades alcohòliques i adolescents. M'explica la seva decisió com qui explica que ho ha deixat amb la xicota, amb aire greu, trist però fermament convençut. Està cremat d'aquesta vida de merda que és la del músic. Tanta carretera, tantes matinades, tanta gent beguda a la pista saltant, tant alimentar tècnics i mànagers... N'està tip. Punt.

Tot plegat em fa pensar, en petitíssima escala, en el meu cas. L'últim concert. S'acaba el bolo, mediocre, treus el so de la guitarra, apagues l'amplificador. Deses l'instrument, mires la sala que es buida ràpidament, uns passets perduts sobre les taules, t'encens un cigarret, baixes definitivament de l'escenari. Mai més en tornaràs a trepitjar un. Camines una mica per veure l'escenari buit, des de la perspectiva de l'oient. Buidor. Llibertat. Buidor. Et divorcies no d'una xicota, sinó de tres, quatre, cinc, deu tios que t'han acompanyat al llarg dels millors i pitjors anys de la teva vida. Què fotràs, doncs, aquest divendres? I aquest dissabte? I durant les tedioses tardes de diumenge? Un misteri abismal.

Li explico això al meu company de feina i resta mut... Hosti, no hi havia pensat, en això. Clar, no s'hi pensa, amb això. L'últim concert, el darrer post, la última pipada a l'últim cigarret. Una nostàlgia enganyosa. Hi ha alguna nostàlgia que no ho sigui?

Nota: La cançó que ara segueix havia estat molt bella. Què passa. Que el concert en què va ser gravada va ser un desastre, típic de grup amateur, i la vam destrossar. Aquesta és doncs, la única versió que es conserva. Amb tot, m'abelleix deixar-la aquí. La hi dedico a la Merche, i als amics que ens van seguir concert a concert, i a tants altres que mai més ho podran fer. Al tècnic de so, que el bombin.

Merche de Cornellà, Electric Chiuaua.


powered by ODEO

Déu

Albert Pla ensenyant els pits. Un tio que diu que es diu Albert Pla toca la guitarra davant seu.

powered by ODEO
Albert Pla, Sufre como yo
1995, Supone Fonollosa

Déu un dia va descobrir una connexió telefònica en una paret del seu despatx i de reüll va mirar el seu PC i se li va encendre el triangle que duia clavat a l'occipital. Tenia una idea i a l'acte va esdevenir Internet.

Anys més tard, que per a Ell no foren més que un sospir en l'eternitat, va publicar el seu primer post. Havia nascut el primer blog. Un porció infinitesimal de sospir més tard, es va cansar de tenir una sola personalitat i la va multiplicar per n+1 per poder escriure cada dia en un trilió de llengües un trilió de blogs, expressant així els seus problemes de personalitat múltiple.

Cada dia de la setmana actualitzava molts dels seus blogs, encara que alguns els actualitzava amb més fortuna que d'altres i en descuidava uns milions més. Va començar a deixar blogs sense actualitzar, a abandonar-los. Mentrestant va anar adquirint cada cop més vanitat, aquell mal que pateixen tants humans. Quan tenia una mala època, una travessia del desert poc inspirada, es comentava a si mateix per fer-se companyia. Ara bé, a voltes escrivia divinament i aleshores rebia trilions de comentaris elogiosos i se l'inflamava el pit d'orgull. Rucs i altius com ells sols, els humans comentaristes es pensaven que els bloggers eren altres humans, i Déu se sentia finalment acceptat entre els seus vassalls, ateus i creients. Havia culminat la Creació.

Un dia d'avorriment còsmic, escoltant un disc blasfem d'un humà anomenat Albert Pla, se li va acudir gastar-li a l'artista una broma macabra. Plantejar-li una temptació; arribar al límit de la seva paciència i passotisme. Déu, en un dels blogs on es dedicava a abocar pedanteria fent-se passar per un intel·lectual de vellut que escruta l'horitzó amb mirada de miop crític es va començar a comentar a ell mateix amb el nom d'Albert Pla, fent-se dir coses que a l'artista ateu ni li van ni li venen.

L'Humà Pla, monosil·làbic, que sempre havia renegat de la premsa, que sempre ha anat arrossegant la seva ànima en pena com una ombra, que donava la impressió de no tenir ego ni vanitat, amb aquell posat de semenfotisme exacerbat, va decidir denunciar la suplantació de la seva personalitat fent ús, precisament, d'un diari de gran tiratge. Dies més tard, va interposar una denúncia a l'SGAE contra tots aquells humans que, com ell, es deien Albert Pla. I va guanyar unes peles.

Dues consideracions gracienques

Hola amics. Avui us parlaré de dos fets extraordinaris que vaig poder observar a les darreres festes de Gràcia.

Primer fet extraordinari

Anava fent tombs pels carrerons plens de pixats i quina no fou la meva sorpresa i estupefacció al veure, ni més ni menys, que un reducte de bàrbars que megàfon en mà dedicaven el seu temps a insultar al sofert veïnat gracienc al crit de vecino-oé-vecino-oé-vecino-jódete. Ho vaig trobar repulsiu, però alhora, no deixava de ser un acte subversiu i, per què no, honest. Un fotut happening afterpop. Un acte de protesta veïnal al revés.

Segon fet extraordinari

El concert perpetrat per Don Simón y Telefunken. Us he preparat un parell de tutubs representatius del món paranormal d'àcid acetilsalicílic —ararel·lià— d'aquests minyons. Tres coses em van commoure profundament de la seva actuació. La primera, la veu extremament aguda del senyor Don Simón, que de petit va caure en una marmita d'hidrogen líquid com a mínim. La segona cosa commovedora foren els discursos minimalistes de l'abans esmentat, que entre cançó i cançó de mig minut ens introduïa a un univers de colorets i arcs de Sant Martí, propi d'una festa de bolets psicotròpics. Emocionant va ser la disculpa pública per la manifesta brevetat de les seves composicions, que aspiraven, segons el seu discurs, a protagonitzar la banda sonora de l'últim minut de les persones, quan la vida passa davant teu i esdevé el túnel amb final lluminós que és la mort. No és meravellós? la tercera cosa que em va consternar ja no m'en recordo.

Endavant vídeos.

El primer, parlant amb un déu de cartró.



Aquest amb Casasses, afeccionat a la música casolana, com ja sabeu els qui l'heu vist actuar amb Comelade.



Més material d'aquesta gent aquí, al seu Myspace. No soporto Myspace. Kill your Myspace.

Estampes napolitanes [III] —Sacro capello miracoloso, amén

A Gregorio Luri

powered by ODEO
Santa Maradona, Mano Negra
Casa Babylon, 1994

Preguem;

Balón para Diego, ahí la tiene Maradona.
Le marcan dos. Pisa la pelota. Maradona.
(...) Arranca por la derecha el genio del fútbol mundial.
Inicia el contraataque e intenta contactar con Burruchaga...
Siempre Maradona. ¡Genio, genio, genio!
Ta, ta, ta, ta, ta
¡Gooooooool y gooooooool! ¡Qué golazo!
Dios Santo, viva el fútbol. Golaaaazo. Diegoooool Maradona.
Estoy llorando perdónenme.
Maradona en un recorrido memorable, en la jugada de todos los tiempos.
Barrilete cósmico, ¿de qué planeta viniste para
dejar en el camino a tanto inglés,
para que el país sea un puño apretado gritando por Argentina?
Argentina, 2; Inglaterra, 0.
Diegoool, Diegoool, Diego Armando Maradona.
Gracias, Dios, por el fútbol, por Maradona,
por estas lágrimas y por este
Argentina, 2; Inglaterra, 0".

Víctor Hugo Morales

III

Preguem:

L'argentino vo sta cca'
L'argentí vol quedar-se aquí
nun putimm chiù aspettà
ja no podem esperar més
ce putimm finalment vendicà
finalment ens podrem venjar

Inno di Maradona

A dieta

Senyoretes, arriba l'hora de marxar de vacances. Res, una miserable setmaneta, però a fe de déu que la necessito. Us deixo amb la cançó de l'estiu. Però abans, no me'n puc estar de fer un homenatge en forma de Premi Espectacular de l'Assumpte als senyors Orteu i Perelló, periodistes divulgatius que tenen un putu blog. Malgrat la seva manca de constància, considero que escriuen un dels millors putus blogs de la catetosfera. Mikimoto no és ningú sense aquests individus dispersos i transtornats per culpa del seus respectius oficis, que desconec.

M'he permés enllaçar un VIP (Very Important Post) dels senyors Orteu i Perelló per a que els vagin desgranant aquesta setmaneta, a mode de teràpia o dieta intel·lectual en la meva absència. Ja saben que quan més L2P llegeixin menys coses sabran. Amb Orteu i Perelló encara menys.

IX PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE
—Dieta Orteu-Perelló—

dissabte dia 21
Dummie
Un pica-pica servit per Orteu, individu que passava per allí.

diumenge dia 22

L'ús del gat

Olivetes a càrrec de l'Orteu

dilluns dia 23

Decàleg de l'imbècil

Una producció d'Orteu i Gasset

dimarts dia 24

Stop! No volem més cops al cap

Orteu

dimecres dia 25

Víctima d'una ONG

Orteu

dijous dia 26

La bohèmia i sa puta mare

Perelló

divendres dia 27

Viatge a Molvanîa

Perelló

dissabte dia 28

Els meus motius per no anar a votar el referendum

Perelló

diumenge dia 29

El premi

Perelló, content, recollint el seu Espectacular de l'Assumpte en nom seu i d'Orteu

I ara, la cançó de l'estiu. Facin bondat, o que no els vegin.

Especial En/Doll [i 2]. El reggaeton culte.

Tinc un amic a Caracas que li farà molta gràcia escoltar aquest tema.

Pèl i ploma (marican urbana), Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007

powered by ODEO

Una de les frases esfereïdores de l'assaig El preu de ser catalans és la següent; "el català no genera llenguatge, perquè els motors del llenguatge dels joves parlen castellà." La cultura de masses. I la cultura de masses ens porta inevitablement cap al calaix de-sastre de la globalització. O sia, i segons Gabancho, una cultura que vulgui sobreviure en aquest entorn global necessita ser un motor generador de cultura de masses. Jo no hi estic del tot d'acord.

En una cultura global i de banda ampla, cal observar amb simpatia els nous fenòmens que ens vomita per sobre la cultura de masses, i pensar una venjança sublim, original i creativa. I comprensible. ¿Com una cultureta com la nostra pot esdevenir visible en El Soroll Global? Subvertin-ho tot. Per subvertir cal capbussar-se de ple en la cultura de masses i, com si fòssim raaaaaates, anar mastegant la carn podrida que els mass-media ens llencen, masteguem tranquil·lament, fins escurar l'últim ós. En acabat, retirar-se i pensar una estratègia. La catalan way de digerir el món. Assolir d'una vegada per totes la categoria de suburbi o província del gran imperi global, provincia rebel, si es vol, i deixar de ser un suburbi o província només ibèrica.
A tall d'exemple. Doblar al català? Enorme error. Pelis en versió original subtitulada al català, si es vol, o en castellà, més igual. Per què m'és igual? Perquè el que ens importa és la llengua d'origen, els seus girs. No necessitem intermediaris, ni els nostres propis intermediaris. En la meva opinió, el català s'ha de deixar prostituir com qualsevol altre llengua normaleta del món. Perquè la cosa no acaba aquí. Perquè ara toca subvertir la ingesta, perbocar-la i fer-ne una cosa única i definitòria. No dic que no existeixi ja aquesta via. De Pujols fins a l'Astre Intercomarcal. La cultura catalana és la cultura de riure's del mort i de qui el vetlla. Aquesta és la meva opinió. Per cert una amiga caraquenya, que mai no ha trepitjat Catalunya, em va dir un dia que escoltava amb reverència a Quimi Portet. No entenia un borrall del què dien les cançons, però deia que no calia, que sabia expressar perfectament el seu localisme, i alhora la seva universalitat. Va fer un eslogan.

Fixin-se en el cas del rap. El rap neix als suburbis marginals dels USA. La indústria el descobreix i apareix el blanquet aquell de la gorra i la peli i exploten el fenomen. La cultura de masses. La Putrefacta. PERÒ. Segueixin-me fins al paràgraf vinent.

Però de cop i volta apareix el hip-hop, una expressió cultural molt més interessant que no pas el rap. I, per mitjans que solen ser aliens a la gran indústria, a Sevilla neix una manera de fer hip-hop única i original: La Mala Rodríguez. El rap i la cultura de masses, han llançat la seva merda i paradoxalment n'ha crescut una cosa nova i de qualitat.

A uns quants trilions de quilòmetres apareixen, per exemple, Calle 13, de Puerto Rico. Aquest tios de Calle 13, un grup afterrrrreggaeton, aconsegueix vertebrar un discurs irònic que se'n fot subtilment del reggaeton, i paradoxalment el dignifica. El reggaeton, per a qui no ho sàpiga, és la pitjor immundícia que s'ha tirat hom mai a la cara.

La era de la copiaera, Calle 13
Residente o visitante, 2007

powered by ODEO

I aquí, què passa? Doncs que en Pedrals tira de mots catalans en desús, de la tradició del cinema negre, de poesies traduïdes i adaptades de grans poetes, de poesies pròpies i com qui no vol la cosa aconsegueix fer el miracle de la cultura catalana; sobreviure sense tenir un motor generador de cultura de masses propi. Què, Vent del Pla és cultura de masses? prefereixo la cultura de masses gringa. No em fotin riure, home. El poeta Pedrals, del hip hop, del seu bagatge musical i dels seus paranormals sabers literaris, escull el seu propi camí cap a la modernitat. I és únic i original. Inesperat. Subversiu. I fugisser. Efímer. En Drals es reinventa constantment. Recordin el post fundacional d'aquest putu blog. No vinc a dir res de nou, d'ell.

I això, i no res més, es el que tinc ara al pap. Mastego teories lentament. I m'equivoco gairebé sempre.

Com? Encara queda algú al teatre buit? Doncs avui es mereixen un premi en forma de musiqueta.

powered by ODEO
Cinc maneres de matar un home. Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007
(Trad. Josep Pedrals)

There are many cumbersome ways to kill a man.

You can make him carry a plank of wood

to the top of a hill and nail him to it.
To do this properly you require a crowd of people

wearing sandals, a cock that crows, a cloak

to dissect, a sponge, some vinegar and one

man to hammer the nails home.

Or you can take a length of steel,

shaped and chased in a traditional way,

and attempt to pierce the metal cage he wears.

But for this you need white horses,

English trees, men with bows and arrows,

at least two flags, a prince, and a

castle to hold your banquet in

Dispensing with nobility, you may, if the wind

allows, blow gas at him. But then you need

a mile of mud sliced through with ditches,

not to mention black boots, bomb craters,

more mud, a plague of rats, a dozen songs

and some round hats made of steel.

In an age of aeroplanes, you may fly

miles above your victim and dispose of him by

pressing one small switch. All you then

require is an ocean to separate you, two

systems of government, a nation's scientists,

several factories, a psychopath and

land that no-one needs for several years.

These are, as I began, cumber

some ways to kill a man.

Simpler, direct, and much more neat is to see

that he is living somewhere in the middle

of the twentieth century, and leave him there.

Edwin Brock, Five Ways to Kill a Man

Especial En/Doll [1]

Ei, tu, tu i tu. I el de més enllà. Amics de l'hiperespai. Amics de banda ampla. Amics sense rostre. Enemics assenyalats. Simples saludats. A ti te gusta la gasolina? A mi me gusta la gasolina? No, a mi em va el rap en català. Rap-a-la-catalana-Rap-a-la-catalana-Rapa-rapa-rapa-rap a la catalana, uh, rerererere... Rebatua l'olla.

—Vale, Subal, gràcies. Tira.

Bankrobber versus Labreu edicions.

Guillamino versus Pedrals.

En/Doll

Tooorradetes de Santa Teresa, 2007

powered by ODEO

...i demà, Especial En/Doll [2] i últim. El disc és a les millors llibreries i a les tendes de música, si pot ser de les que encara venen vinil, millor. Només costa quinze dòlars europeus, o sigui, dos miserables cubates.

Usos de la llengua

Dos vins fan quaranta
—anònim—

Primer ús de la llengua.

A quarts de tres de la tarda, amb la sang no al cervell sinó a l'estómac fent tasques digestives, intento falcar la persiana que no acaba de baixar del tot bé amb dos volums enciclopèdics i estudiar el seu mecanisme obturat. A saber, els dos volums eren; Diccionario Panhispánico de dudas, editat per la RAE, i el Diccionari avançat Català-Castellà Castellano-Catalán, editat per VOX. No aconsegueixo arreglar la persiana i decideixo refrigerar-me bo i anant a la cuina a prendre un got d'aigua.

Des de la cuina sento un soroll sord que prové del carrer. Una llumeta s'encén. Corro esperitat al despatx, m'aboco per la finestra i contemplo amb horror que els dos volums han seguit els capriciosos designis de la llei de la gravetat i s'han estavellat contra la vorera, a pocs centímetres d'una terrassa plena de gent que alça el cap i em mira a mi. Penso en saludar de manera presidencial per la finestra, però el sentit comú em fa assajar un posat pàl·lid, d'enorme preocupació, car podria haver matat algú amb el meu primer ús de la llengua. Al judici, hagués dit quelcom semblant a;

—No he estat jo qui ha mort a la senyora que passava per sota de casa meva; ha estat en Pompeu Fabra o Víctor García de la Concha.

No he matat a ningú, i això em fa pensar que avui és un dia de sort. Molta sort. Música maestro.

Carefree Country Day, Buffalo Springfield
Last Time Around, 1968

powered by ODEO

Segon ús de la llengua.

Més tard, li explico l'incident a la meva Única i Estimada Aliada, tot caminant cap a discos Castelló. Ens interessaven dos discos; el primer, el d'En/Doll, el segon, el de Calle 13. Tant En/Doll com Calle 13 prostitueixen llengües i estils. La meva Aliada s'ha enamorat de Calle 13, que és un fill bastard del hip-hop i del (atenció) reggaeton més immund. Però sonen bé. Molt bé.

Fixin-se bé en aquesta estrofa, del tema Tango del pecado (un tema prou mediocre, val a dir)

Llegó la araña que el idioma daña
La Real Academia se la dejo a España

No hem trobat cap dels dos discs que ens interessaven, però crec que a la meva Aliada li agradarà que pengi aquest tema, molt divertit, i amb unes imatges que paguen la pena de veure. Estúpido.



Tercer ús de la llengua.

Arribem suats a la Gran Bodega Salto, al Poble Sec. Recital de Martí Sales (nebot-nét de Joan Sales, entre d'altres coses), Eduard Escoffet, Max Besora i Xavier Tero. Grandiosos els quatre. Quin ús cacofònic de la llengua, quin ús afterpop de la llengua, quin ús nietszcheà de la llengua, quin ús més enginyós de la llengua! Fa uns dies vaig demanar a Jordi/Jorge Carrión y a Eloy Fernández Porta quins autors en català coneixien que poguessin emmarcar en el confús i excitant concepte Afterpop que es van inventar aquestes noves generacions. Només em van poder dir uns poquíssims noms. De fet, només el del Pedrals i el d'algú altre que no recordo, que va desapàreixer de l'escena després d'editar un volum amb en Vallcorba. Bé, jo avui he vist quatre individus que poden portar els usos de la llengua catalana molt enllà. Entre el públic també hi havia un bon grapat de noms pre-il·lustres, a saber; Pedrals, Joan Todó (ningunejat per la premsa però boníssim poeta), Francesc Gelonch, Jordi Boldú, Jordi Nopca, ...i el grandiós senyor Garriga, que no ha estat convidat al festí frankfurtès i se li'n fot.

És impossible quedar-se amb un o dos poemes dels que ens han regalat els poetes aquesta nit. Impossible. Tots quatre han recitat poemes memorables, us ho juro, memorables. Ara mateix emperò, em ve al cap un poema del desaparegut Felipe Boso, que recita des de fa temps Eduard Escoffet, i és una autèntica meravella. No en sé el títol, però sospito que es diu "Casa de campo". M'agradaria molt poder-lo reproduir aquí. Si algú se'l sap, li agrairé moltíssim que me'l faci arribar d'alguna o altra manera. Es guanyarà el meu etern agraïment.

Bona nit i bona sort.