I
El Llibre de l'Ego
Hace años hablamos con Roberto [Calasso] de un proyecto posible o imposible: que un grupo de editores escribiera sobre las más notorias patologías del ego de los escritores que conocíamos bien. Un proyecto riguroso y clandestino y de momento aparcado.
Jorge Herralde, Por orden alfabético, Anagrama
S'imaginen un llibre de magnituds tan enciclopèdiques i oceàniques? Un llibre inabastable i necessàriament pòstum, un epíleg daurat a una carrera, una botifarra monumental, una dolça i alegre venjança, un acte d'higiene i humor i amor. Amor, sí, perquè l'ego de l'escriptor és la cosa més semblant a la marranada infantil, natural com una flatulència o l'halitosi. Esclar que també podria haver-hi un grupuscle d'escriptors ressentits i amb encara més sentit de l'humor que esmolessin les plomes i organitzessin un sonat contraatac fulminant, car només ells han estat dotats per la capacitat de relatar i fabular. També és cert que hi ha editors i escriptors que estimen més passar desapercebuts, cosa encara més natural, si es vol, i més saludable.
***
II
Escoltin això.
powered by ODEO
The Rolling Stones, Can't You Hear Me Knocking
1971, Sticky Fingers
No només hi ha potència, energia i electricitat desbordant, en aquesta cançó. Hi ha entesa, coordinació, hi ha una estranya alegria vital, un do de pit. Això és una jam session. Hi ha moments de calma rítmica, hi ha moments pels solos, per l'agressivitat jovenívola. I quan els solos es succeeixen, els altres elements de la banda conformen una base autònoma òptima que afavoreix el plàcid desplegament de coneixements del músic principal en aquell precís moment, una base rítmica que, sense prendre protagonisme a l'element principal (saxo, guitarra, percussions), confereix amb subtilesa un valor afegit al mateix solo que el fa únic i irrepetible. És la suma de músics que es complementen a la perfecció en un projecte en comú. Això i només això és una banda. Això i només això és una jam session; l'esperit autèntic de la música popular, la suma de factors que es dissolen en una unitat superior.
I una unitat superior és el que noto jo en les reunions de l'editorial suïcida. Ella, amb uns dots innats per la producció editorial, organització i gestió de l'agenda, treballadora incansable, pressupostos aquí, pressupostos allà, energia que es renova constantment. Ella, autèntica alma mater de Labreu edicions. Ell, amb els punts de genialitat d'un solista brillant, coneixedor de poetes i llibres del tot anormals per aquest país on vivim, ploma àgil a l'hora d'escriure semblances d'autors i artista del disseny editorial... I bé, jo, doncs aportant experiències i obsessions que ens poden portar a la ruïna amb un enorme somriure als llavis. Factors tots tres necessaris per tirar endavant aquest projecte editorial. Som la banda marginal que pica a la porta de l'edició catalana, que potser no ens sentiu? Mai estaré tan content d'haver signat un paper.
I perdoneu aquest acte d'ego pur i d'autoafirmació. Potser no calia i potser és prematur.
11 comentaris:
Cal anar amb compte a l'hora de col·locar una cosa al costat o a sota de l'altra, benvolgut Subal. He llegit l'apunt i he tingut la sensació —del tot injustificada, però tot i així inevitable— que el llibre dels editors podria ser publicat per la banda suïcida.
Salutacions cordials.
Ui, no, no s'ho pensi! De moment, els autors estan sent molt amables. No podríem publicar ni un tríptic, amb el seu ego. Jo els estic molt agraït, a tots ells. Sap què passa, benvolgut senyor Llibreter, que jo volia fer un post de l'Ego, però com que estic eufòric i excitat, tots els pensaments acaben en Labreu, i clar, les coses es barregen, però sense voler.
Salut!!
Mai estaré tan content d'haver signat un paper.
Senyor Subal, compte que la Senyora Aliada no li retregui un bon dia aquesta afirmació. Compte. Tot i així, se li entén tot, no pateixi; potser perquè servidora s'engresca igual amb la revista suïcida.
se't dispara l'ego a la mínima!
el veritable perill seria la revista de premsa rosa literària, que no farem, repeteixo: que NO farem
salutacions de la del te amb agenda
vaaaaa, porfiiii...
i amb l'aliada, benvolguda Tina, si hem de passar per vicaria, ho haurem de fer per duplicat; aquí, i allà. O sigui que el nostre amor vindrà convalidat per DUES signades de paper. Mai estaré tan content d'haver signat DOS papers.
:-)
Oh, can you hear me knocking, quin començament, pura adrenalina..... Saps que l'Scorsese el posa, amb l'excel·lència que el carateritza, a Casino?
Ostres, Martí, doncs jo la part de Can You hea Me Knocking que trobo més sublim és la part final, on es desencadena la tan anhelada jam i on Keith Rchards, amb quatre acords, aconsegueix crear un climax potentíssim...
I no, no sabia aixo de l'Scorsese. reconec que de cinema vaig molt i molt peix... nunca voy al cine, que deia aquell...
salut!
Els problemes amb l'ego o la vanitat. La sensibilitat a flor de pell pel que és propi i estripar i destrossar als altres és bastant pròpi dels artistes en general. Llevat potser dels lampistes, que són una altre mena d'artistes.
Vaig conèixer breument a Jorge Herralde quan vam organitzar l'homenatge a Roberto Bolaño a Blanes i em va semblar tot un senyor. Potser amb armadura invisible per poguer tractar amb els seus escriptors.
Pagaula d'Stone! Only rock'n'roll but I like, dear Sub
sr.s'ho val, si repassa vostè els estatuts que té a casa veurà que a la breu la figura de subaltern no hi és, que lo sepa!
Oh, senyoreta Ea, ho acabo de repassar i és cert!!
Deixi'm ser el primer en desitjar-li bon dia d'aniversari.
Una forta abraçada i endavant les atxes!!
Publica un comentari a l'entrada