dimecres, de gener 09, 2008

Aplaudiments



ACTUALITZACIÓ: L'amable comentarista Miquel ens informa que el premi Pellissa, objecte de l'Aplaudiment Estúpid que trobaran just aquí sota, és un premi destinat a premiar projectes literaris, o sigui, obres que encara no existeixen. Per tant, obviïn la segona part d'aquest post i centrin-se en aplaudir-me estúpidament a mi, que sóc un valent ignorant. Gràcies, senyor Miquel, per l'aclariment. No esborro la segona part del post d'avui com a penitència i avís per a navegants: No es poden refiar mai de les informacions que aquí trobaran.



La futura memòria de Narcís Comarida guanya l'Octavi Pellissa.


O sigui, ¿que encara no ha escrit ni una sola línia del llibre guanyador? Collonut. Carles Geli, amb un magnífic punt d'ironia comenta en El País; Ese proyecto [les memòries que el poeta encara no ha escrit] recibió ayer el brebaje antiamnésico de los 12.000 euros del Premio Octavi Pellissa [...]

***



Melcior Comes guanya el premi Josep Pla amb una novel·la ambientada a la Segona Guerra Mundial.

L'escriptor, a qui felicitem, comenta; Per mi representa [Baltasar Porcel] no sols el millor autor català viu, sinó el millor autor viu del món. Jo llegeixo Philip Roth i el trobo extraordinari, però encara trobo més extraordinari Baltasar Porcel. Ah. Jurat: Sebastià Alzamora, Rosa Cabré, Baltasar Porcel, Àlex Susanna i Ester Pujol. Collonut. Un altre aplaudiment.

I qui dia passa any empeny.

24 comentaris:

J. Podrit ha dit...

No! Sospitau? Ed. Planeta amb son política editorial, gremial i "premial"; Alzamora havent-li publicat El llibre dels plaers immensos no fa ni un any; l'ínclit A. Susanna també al jurat, la correspondència temàtica amb Les benignes... Millor no em queixo.

Esperarem a llegir-lo, tot i que l'agafaré de la biblioteca (com tot llibre de Planeta, of course!)

ea! ha dit...

segons quines memòries em sonen a "secretari ordenant papers"

miquel ha dit...

sí que està tot podrit, molt d'acord, però el pellissa és un premi a un projecte literari (que precisament va guanyar francesc serés l'any 2006), no a una obra ja escrita

subal ha dit...

Ep, ep! Això que diu en Miquel desactiva la primera part del post d'avui. Moltes gràcies, Miquel. La meva ignorància és oceànica, i per tant, l'Aplaudiment Estúpid me'l mereixo jo, i només jo. Ara quan pugui modifico el post.

Gràcies per la notificació, senyor M.

Anònim ha dit...

Massa premis per tan poca literatura.

I aquesta nova fornada, imparables, Moliners, Piqués i companyia és lamentable, pura literatura de la subvenció.

UHF ha dit...

El Premi Pla té un dels currículums més lamentables que podem trobar en la literatura actual. Però mireu el Carles Riba i tants altres premis de poesia que els impagables es donen entre ells. Brutal.

don dinero ha dit...

Hi ha qui encara ens vol fer creure que els reis no són els pares, sinó Gaspar, Melcior i Baltasar...

La Castanyera de Vallekas ha dit...

Ah, el totxo, que n'arriba a ser...

J. Podrit ha dit...

No es flagel·li, amic Subal, que en el món dels "tocaboires picapedraires" els premis a projectes literaris se'n diuen beques o subvencions. És una qüestió de nomenclatura...

miquel ha dit...

no esborrar el post l'honora.

markus wolf ha dit...

Tothom sap que sense la fireta dels premis i les subvencions —que són com un premi, però sense jurat— els escriptors catalans no existirien.

Tothom sap, també, que els premis es venen —poc o molt— i no es llegeixen.

Tothom hauria de saber que la segona decadència —no és un joc de paraules— és la definitiva.

És trist comprovar que els mitjans catalans només parlen, per exemple, d'Amor i brossa, d'Ivan Klíma, quan n'ha sortit l'edició espanyola —en català des del 2002.

És trist comprovar que la televisió de la crosta anuncia, amb aquella alegria cosmopolita tan nostra, que es publica l'últim llibre de Ken Follet: Un mundo sin fin [sic].

És trist comprovar que al capdavant de les editorials catalanes, de la majoria, hi ha paios amb molts estudis però sense gens ni mica cultura.

És trist comprovar que gràcies al prestigi acadèmic de les universitats catalanes, el nombre d'estudiants de filologia catalana, per exemple, és ridícul.

Fora de «cuentos» —de fades— subvencionats com la fira de les fires, o fira de les vanitats, —qui se'n recorda?—, la literatura catalana no és res i no importa a ningú.

En fi, que això és can pixa i rellisca..., i n'hi ha que s'hi caguen —amb perdó.

Però, malgrat tot, hi ha qui escriu i escriu i escriu...

Biel Barnils ha dit...

A mi les memòries del Comadira em vindran molt de gust de llegir, publiqui qui li publiqui i guanyi els premis que guanyi.
Aaaaa, aquest país està ple de subvencions, ja ho sabem. I d'envejosos.
El meu interès per la literatura, us ho he de confessar, és directament proporcional al meu desinterès per la vida literària. No hi puc fer més.

subal ha dit...

Benvolgut senyor Barnils, sigui benvingut a la Perifèria.

Com ja he escrit en l'actualització del post, és un error de desinformat que aparegui el nom d'en Comadira aquí. Un error del qual m'agradaria disculpar-me.

Entenc perfectament el teu desassosseg davant la vida literària, però trobo que la seva és una reacció força primària i visceral, que jo compartia fa un temps. Mai em cansaré de recomanar la lectura de La República mundial de las Letras, de la crítica literària francesa Pascal Casanova.

En ell, lluny de descriure el món literari com una bassa d'oli, apareix com un camp de batalla de tots contra tots, que actua com un motor generador, precisament, de literatura. El neixement de la literatura francesa com a reacció a la literatura clàssica llatina, la literatura alemanya nascuda com a reacció a la literatura francesa... Tots lluitant per esdevenir el Centre neuràlgic de la literatura universal.

Crec que és absolutament respectable que l'avorreixi aquesta cara amarga del món de les lletres, però ha de reconèixer i saludar la seva funció primordial en la Història de la literatura.

Hi ha un llibret, del qual se n'ha parlat en aquest putu blog, que no deixa de ser anecdòtic però que ens ensenya que l'enveja i la ira entre escritors ha regalat moments molt feliços al lector. Forma part de l'espectacle, forma part de la vida de l'esser humà.



Salutacions cordials.

ps.- com que darrerament tinc la pell molt fina, i el tema de l'enveja ha sortit força per aquí, li diré, per cobrir-me les espatlles, que jo personalment no puc sentir enveja d'un jove noi que es presenta i guanya tot premi a que pot aspirar; no m'he presentat mai a cap premi, ni tan sols sóc un escriptor a l'ús!

pss- si creus que no m'he de sentir personalment identificat amb això de l'enveja, obviï si us plau el ps 1.

Biel Barnils ha dit...

Bnevolgut senyor Subal, l'enveja no anava per vostè ni per ningú en concret, anava pel món català en general i el de les seves lletres en particular.
Estic d'acord que a partir de les guerres entre escriptors i capelletes diferents s'han escrit grans llibres. Però m'avorreixen, tot i que a vegades n'he format part, no ho negaré.
Els llibres de memòries m'agraden i les del Comadira poden resultar interessants.
Salut i llibres!
PS. Que no parin mai tota aquesta colla de fòrums literaris permanents que tenim engegats entre tots!

subal ha dit...

A mi aquest tipus de llibres també m'agraden força. El millor, sense cap mena de dubte, dels que m'he llegit, "La tentación del fracaso", del mai prou valorat Julio Ramón Ribeyro.


Salut i llibres per a vostè també! Mai no el comento, però el seu blog és fantàstic, senyor Barnils. Un plaer tenir-lo per aquí.

vironera ha dit...

també és cert que imagina que estàs en un jurat i es presenta un amic teu amb un bon llibre. o que ets amic de Bolaño, per exemple. què fas? quin dilema!!!

subal ha dit...

Ah! quin gran tema, aquest Vironera! Jo li'm proposo un altre, de tema espinós. Herralde(editor d'Anagrama), en el seu llibre de memòries, explica el dolor que es pateix i la sang freda que es necessita quan veu que l'obra d'un autor de la casa ja no té lloc en el seu fons i decideix que no li publica el següent llibre.

En ambdós casos, crec que hauria de primar més el prestigi del premi o fons editorial abans que l'amistat. Si l'amistat és autèntica, suportarà el cop. Si no ho és...

De nou, crec que el lector ha de ser capaç de discernir i castigar un llibre dolent, malgrat hagi guanyat un milió de premis (Per exemple, Les benignes, de Littel).

Els lectors tenim un poder que no ens pensem; cal "educar-nos" com a lectors, ser més crítics i no deixar que ens mamonegin tal com ho estan fent amb els premis literaris. Potser sigui aquesta la única manera que tenim per desactivar premis viciats.

Si jo fos Déu faria que els premis fossin honorífics, sense diners en joc, i, òbviament, només atorgats a obra ja editada.

salut!

j. podrit ha dit...

Com? Les benignes, dolent? Parlem-ne, sisplau!

Pel que fa a premiar l'obra ja publicada, tampoc... Vegi's la conxorxa dels premis Cavall Verd, per exemple.

subal ha dit...

Senyor Podrit, de les Benignes n'hem parlat abastament, a la Perifèria. El convido a revisar això;

http://lasegonaperiferia.blogspot.com/search/label/littell

En la meva opinió, el començament és fulminant, molt bo... però després, uf... feia anys que no m'adormia —literalment— llegint un llibre. I amb aquest vaig fer una bona clapadeta.

Tanmateix, està vostè convidat a fer pública defensa d'aquest llibre, i a explicar-nos això dels premis Cavall Verd, dels qui no coneixia absolutament res.

J. Podrit ha dit...

Bufa! A bodes em convides...

Pel que fa a Littell, i per extensió a la literatura de l'holocaust, veritable interès personal que motiva aquesta meva participació, deixi'm temps i espai i ho raonaré tal com cal. Tanmateix, oferint-li un tast, Coetzee tracta en un capítol d'Elisabeth Costello l'amoralitat d'escriure sobre el mal, de narrar-lo sense veure's afectat per aquest maligne. En aquest sentit, la novetat (que no originalitat) que el protagonista de Les benignes sia un dels seus representants, un Eichmann fictici, suposa invocar allò sojornat per la culpa i la vergonya després d'Auswitzch. O sia, ja no recordo on, el M. Comes mateix declavara que la literatura permet no repetir els errors de la història. En canvi, amb Little s'esdevé el contrari: la literatura permet reviure l'horror fins a les seves darreres i escatològiques conseqüències. Sols per això (sí, assumeixo ma sociopatia, si vol) la novel·la ja em plau.

Pel que fa als Premis Cavall Verd (atorgats anualment per l'AELC en diversos gèneres i camps), m'estimo més no dir-ne gaire cosa, per ara. Si tot va bé, donaré a conèixer les meves raons en un mitjà escrit d'aquí un temps. En qualsevol cas, a despit de la proporcionalitat del senyor B. Barnils, i a favor dels llibres sorgits i esmentats supra pel que fa a la premsa groga del món literari, sols diré dues coses. Per una banda, si es volen conèixer les misèries catalanes, recomano dos volums d'Albert Roig: L'estiu de les paparres o la societat secreta dels poetes (Empúries, 92) i El gos del poeta (Empúries, 94). Cert és que passats gairebé 15 anys tocaria canviar els noms,i que ell formaria part de la caterva segons com, però encara explica moltes coses del nostre present. Per altra banda, basta "googlejar" els premis Cavall Verd, premiats i jurats i un n'extreu conclusions força decebedores.

Ahir nit "kebabejava" amb lo bou de Juneda i també sortí en la conversa aquesta dèria pel paparazzi literari. Afirmo el mateix que li digué: conèixer els viaranys d'aquestes capelletes és discernir l'adequació del mitjà de difusió en relació amb la pròpia escriptura així com amb la lectura aliena. O, com diuen al meu poble, qui vulgui peix, que es banyi es cul (i que després no es queixi!) N'hi ha que som frugals i que amb un pa amb oli i L'home manuscrit ens atipem. No troba?

Posdata: Perdoni'm les errades ortogràfiques (segur!) i l'extensió. Ja ho diuen que "de fora arribaren i el bloc ens ocuparen"

subal ha dit...

Senyor Podrit, digui'm, què seria d'aquest putu blog sens la presència de tots vostès! Faci'ns una bona ressenya de Les benignes i li prometo que el pujo en format post a la Perifa!

Estic d'acord amb el que diu, però li faig la següent pregunta. Jo vaig arribar fins a la pàgina tres-cnets del llibre. No vaig poder més, però no pas per angúnia, sinó per avorriment. No creu que Littell podia haver aconseguit els efectes que vostè suggereix d'una manera més eficient? Calen, mil pàgines? No creu que en el subconscient del lector ressona la paraula Goncourt i això ens fa estimar més del que objectivament seria necessari aquesta obra?

vironera ha dit...

no voldria trencar la línia benigna, però tornant al tema del dilema, per concretar: el mecanisme bàsic d'aquest post era: X guanya tal premi. al jurat hi ha Y i Z. fa un any X parlava bé de Y i tenia tal relació amb Z. per tant (vostè no ho diu però admeti'm que això s'interpreta) X no es mereix tal premi. concretem: Albert Roig guanya el premi de Sant Cugat. al jurat hi ha Francesc Garriga i Jordi Cornudella. fa 7 anys Roig li fa un epíleg a Garriga; fa 1 any, repescant un article de 1991 (la revista magnètica) ja repescat a l'estiu de les paparres, ara per farcir cecília de florejats, parla de Cornudella com a representant de la vena barroca lleugera i vallfogonesca. anem més enllà: les bases del premi de sant cugat exigeixen que el 90 % (tot i que cito de memòria, però ja ens entendrem) de l'obra sigui inèdita. "a l'encesa" recull dos poemes (un d'ells amb dos variants) inclosos abans en una antologia de poetes de les terres de l'ebre (un, d'altra banda, una traducció de manuel bandeira), una traducció publicada a l'antologia de manoel de barros, un fragment d'òpera repescat d'una peça teatral inclosa l'any passat a "cecília..." i fa dos a la revista de l'institut del teatre, un fragment publicat fa un temps en un llibre de francesca llopis i alguna variació més de poemes ja inclosos a "córrer la taronja". ¿volen escàndol?
ara bé, i ara arribo on anava: "a l'encesa" és un molt bon llibre, a anys llum per sobre de tota la ferralla poètica del país. parlo del resultat textual, és clar, que per a mi és el que compta, en tant que lector. i parlo de la meva opinió; a mi, senzillament, el llibre m'ha agradat. aquí, doncs, subal, estem d'acord. no esperaria el mateix de melcior comes, que ven transgressió barata i nietzscheanisme de saldo al servei d'una noció bastant rància del que és la narrativa. i d'una noció bastant podrideta del que és un autor. una mena d'exaltació egòtica i francament feixistoide de l'individu, per entendre'ns (la novel·la aquesta nova, per tant, pot ser de petar-se). però segueixo parlant del resultat textual, i de la meva opinió. que després ell en persona s'aprofiti de que els seniors del país se senten insegurs i amb quatre moixiaines ja deixen anar prenda em sembla de conya. o no m'ho sembla. senzillament no m'importa. com si de petit robava als supermercats, com si és necròfil. a mí plim. al cap i a la fi, en tant que lector, llegeixo i ja està, no? (aquí podríem enllaçar amb el que explica el vividor-del-cuento de cert autor argentí i cec).
fins aquí d'acord. jo plantejava això del dilema perquè, vegi, fa quinze anys el roig espeternegava i ara miri. en el fons, sospito que la cosa no està per tirar la primera pedra; per això li plantejava el dilema de l'amic (o el germà) que li presenta textos fluixos (i, per cert: ¿està segur de voler posar a prova l'amistat d'aquestes maneres? ¿n'està ben segur? ¿ho ha provat mai, de criticar-li un text a un autor? ¿porta cordat el cinturó?). per això ja em cansa, d'uns anys cap aquí, el rau-rau aquest. acaba semblant tot molt polític: gent que critica el que fan (perquè poden) uns altres, amb l'esperança de defenestrar-los i poder fer-ho pel seu compte. jo no ho confondria amb el que diu pascale casanova, que crec que es refereix més aviat al control del discurs (en sentit foucaultià, per entendre'ns) que no pas a la lluita de quatre famolencs per quatre calès donats per qui en té. tampoc no crec que s'hagin de callar les crítiques (tot i que potser està bé això de centrar-nos en gent com baixauli, dovlàtov, etc. ¿o no?): el problema crec que és que van mal encarades, si sempre surt el tema dels noms (i l'infern sempre són els altres). no crec que importi qui ho fa, si al capdavall comença a estar molt clar que qui ara es queixa hi caurà demà. el problema és estructural. saber què significa un premi, què és un autor, llegir en clau mitològica (barthesiana) qui du corbata i qui no, quina és la relació, certament, entre l'escriptura i el mitjà de difondre-la, quina funció se li confia socialment avui dia a la literatura, etc. llegeixi, per cert, si els troba, els textos del col·lectiu Alicia Bajo Cero. són dinamita.
salutacions, i perdoni'm per allargar-me.

subal ha dit...

Senyor Vironera (em sembla que en el seu comentari parla vostè en masculí), el seu comentari és tan extens i interessant, que em permeto no contestar-li via comentari sinó via post. He de pensar amb tot això que diu.

Moltíssimes gràcies per extendre's tant i plantejar-me tants i tants dubtes... he de pensar en tot això que vostè diu...

Salutacions, a veure si avui m'hi puc posar, partint de la base que de totes aquestes coses en sé molt menys que no pas vostè.

vironera ha dit...

benvolgut subal: no citi mai de memòria. les bases del ferrater diuen només que l'obra ha de ser "inèdita en el seu conjunt". mil fuetades.
salutacions