Sí, sí... ssssssssí! No-no. Nnnnnn-oh. Plop, plop. Hola? Se m'escolta per allà baix? Ja no hi ha ningú al Teatre Buit. Puc començar.
Dies de nihilisme i buit i molta feina alegre. Feina invisible, d'humil picapedrer, mirant de trobar una llengua d'or en una massa ingent de ciment armat. Debades? Debades, però no tant. Començo a entendre com funcionen les coses. Tot és molt difícil. La recompensa no s'albira en l'horitzó. Cal seguir picant pedra. Maleeixo i em planyo en silenci. M'escupo les mans i vinga, torna-hi. Jo ja m'entenc. És curiós i paradoxal que les esperances les trobi a Londres, i no aquí. Jo ja m'entenc. Quan això de Londres s'esvaeixi, què quedarà? He de deixar de ser tan adolescent i sentimental. Em vaig curant d'espants i decepcions. Això és un gran què.
Dies de lectures furioses, també. Primer, Matadero Cinco, de Kurt Vonnegut. Després, a altes hores de la nit, Los juegos furiosos, de Francisco Casavella.
Sense voler, vaig adquirir Matadero Cinco, un d'aquells dies en que els llibres de la teva biblioteca no t'estimen i no volen parlar amb tu i et foten fora de casa i t'envien a la primera llibreria i compres sense esma, i dispares sense ganes i surts amb una edició de butxaca barateta, no gens alleujat. Gran llibre, Matadero Cinco. Amb ell tanco un període de lectures dedicades a la puta guerra. Ja n'estic fart. I Matadero Cinco és perfecte per iniciar la meva fuga a altres territoris literaris. Volia parlar més d'aquest llibre, exposar les meves idees, però a l'hora de documentar-me una mica, vaig veure que eren del tot equivocades, i que els meus pensaments eren massa enrevessats i que, en definitiva, no en volia parlar aquí. N'he aprés tècniques narratives interessants. Això és tot el que diré. Tot el que calia dir ho va dir John Irving en aquest meravellós assaig; Kurt Vonnegut y sus críticos, publicada en castellà per Hermano cerdo. Fantàstica i gratuïta revista digital.
I després Los juegos furiosos, de Casavella. Primera part de la trilogia El día del Watusi. Una meravella, una dona difícil i poc accessible al principi. Com dir-ho... Escrita en un llenguatge mental, poesia difícil però ultrapotent... quina potència, marededéu. Així com defenso que Baixauli és com un Vila-Matas amb personalitat pròpia, dic que Casavella és un Bolaño amb personalitat pròpia. Sí, perquè els dos protagonistes d'aquesta primera part de la trilogia són uns autèntics detectives salvajes lumpen barcelonins dels setanta, amb un slang miraculós, uns paisatges de fons dessolats i perifèrics —recordo anar amb els pares a menjar les últimes paelles burgeses a la Barceloneta, quan encara hi havia els tinglados al port i les clavegueres expulsaven els últims personatges de rotunda autenticitat que quedaven en aquesta ciutat.
Sembla ser que la trilogia El día del Watusi, llegida en la seva totalitat, és un fresc de la transició; del barraquisme del tardofranquisme a la cultura del pelotazo dels noranta. M'ho crec. Llegiré fins al final.
I res més. Constatar una cosa que em ronda pel cap darrerament. La inutilitat d'escriure un blog. El crepuscle dels teus dies et rodeja, Subal. Prepara't per esdevenir pols. Avui, com hauran constatat, és dilluns.
Dies de nihilisme i buit i molta feina alegre. Feina invisible, d'humil picapedrer, mirant de trobar una llengua d'or en una massa ingent de ciment armat. Debades? Debades, però no tant. Començo a entendre com funcionen les coses. Tot és molt difícil. La recompensa no s'albira en l'horitzó. Cal seguir picant pedra. Maleeixo i em planyo en silenci. M'escupo les mans i vinga, torna-hi. Jo ja m'entenc. És curiós i paradoxal que les esperances les trobi a Londres, i no aquí. Jo ja m'entenc. Quan això de Londres s'esvaeixi, què quedarà? He de deixar de ser tan adolescent i sentimental. Em vaig curant d'espants i decepcions. Això és un gran què.
Dies de lectures furioses, també. Primer, Matadero Cinco, de Kurt Vonnegut. Després, a altes hores de la nit, Los juegos furiosos, de Francisco Casavella.
Sense voler, vaig adquirir Matadero Cinco, un d'aquells dies en que els llibres de la teva biblioteca no t'estimen i no volen parlar amb tu i et foten fora de casa i t'envien a la primera llibreria i compres sense esma, i dispares sense ganes i surts amb una edició de butxaca barateta, no gens alleujat. Gran llibre, Matadero Cinco. Amb ell tanco un període de lectures dedicades a la puta guerra. Ja n'estic fart. I Matadero Cinco és perfecte per iniciar la meva fuga a altres territoris literaris. Volia parlar més d'aquest llibre, exposar les meves idees, però a l'hora de documentar-me una mica, vaig veure que eren del tot equivocades, i que els meus pensaments eren massa enrevessats i que, en definitiva, no en volia parlar aquí. N'he aprés tècniques narratives interessants. Això és tot el que diré. Tot el que calia dir ho va dir John Irving en aquest meravellós assaig; Kurt Vonnegut y sus críticos, publicada en castellà per Hermano cerdo. Fantàstica i gratuïta revista digital.
I després Los juegos furiosos, de Casavella. Primera part de la trilogia El día del Watusi. Una meravella, una dona difícil i poc accessible al principi. Com dir-ho... Escrita en un llenguatge mental, poesia difícil però ultrapotent... quina potència, marededéu. Així com defenso que Baixauli és com un Vila-Matas amb personalitat pròpia, dic que Casavella és un Bolaño amb personalitat pròpia. Sí, perquè els dos protagonistes d'aquesta primera part de la trilogia són uns autèntics detectives salvajes lumpen barcelonins dels setanta, amb un slang miraculós, uns paisatges de fons dessolats i perifèrics —recordo anar amb els pares a menjar les últimes paelles burgeses a la Barceloneta, quan encara hi havia els tinglados al port i les clavegueres expulsaven els últims personatges de rotunda autenticitat que quedaven en aquesta ciutat.
Sembla ser que la trilogia El día del Watusi, llegida en la seva totalitat, és un fresc de la transició; del barraquisme del tardofranquisme a la cultura del pelotazo dels noranta. M'ho crec. Llegiré fins al final.
I res més. Constatar una cosa que em ronda pel cap darrerament. La inutilitat d'escriure un blog. El crepuscle dels teus dies et rodeja, Subal. Prepara't per esdevenir pols. Avui, com hauran constatat, és dilluns.
4 comentaris:
Una tieta molt sàvia que tinc diu que el que més li agrada de l'art és, precisament, la seva no-utilitat. No el necessitem, estrictament, per sobreviure, no és aigua ni cereals ni oxigen, encara que alguns de nosaltres li atorguem aquestes funcions. L'art no serveix per res, i és això el que el fa tant potent i una tria ineluctable contra l'utilitarisme imperant. Dedicar la teva vida a fer coses inútils com escriure en un blog, escriure poemes o cantar en grups de nanoabast potser doesn't make the world go around, però és una patada a la cara al funcionament encarcarat, estrepitosament avorrit i lobotomitzador del món, un sotrac al què diran i al per què ho fas, una resposta contundent al i d'això pots viure o a l'on anirem a parar. No ho sabem, on anirem a parar, ni ganes. I si mentre fas coses inútils d'aquestes que tant ens agraden, a més a més fas el ridícul, com diu l'Hac Mor, molt millor. Hauríem de fer, si no el fem ja prou, molt més el ridícul, i viure encara més inútilment, que ja hi ha massa gent importantíssima, sempre a punt, mai despentinada ni ensopegada fent coses ultra-bàsiques per la humanitat.
tinc "viento y joyas" la segona del Watusi. li proposo un intercanvi..
Ai! Haurà de parlar amb el Romera, el propietari legal de l'exemplar. Si vol, fent una concessió, li puc alliberar els seus volums que tinc segrestats de fa tant temps a canvi del Viento y joyas... no és un tracte massa just, però... ;-)
Com que el senyor Martí diu millor les coses que jo voldria dir, callo.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada