vironera [La Segona Perifèria] Comentari nou a Aplaudiments

Senyors i senyores,

M'admiro de la quantitat i qualitat dels comentaris que L2P va rebre aquí. Una meravella, escoltin. Els felicito de tot cor i m'alegro que aboquin els seus pensaments a la Perifèria, on la col.lisió i el desastre és el leit motiv de la nostra existència. La perifèria, allà on no res importa.

Un amic invisible anomenat Vironera, amb només dues aportacions, ha aconseguit deixar-me en un estat meditatiu zen que és molt d'agrair. El seu darrer comentari, força extens, motiva el post d'avui. Vironera parla de la naturalesa dels premis literaris, però també, potser sense voler, de la naturalesa de nosaltres els humans. Abans de res, emperò, potser cal començar per destil·lar els noms propis, per comoditat i higiene. I el nom propi que em cal eliminar de l'equació és el de Melcior Comes, recent guanyador del premi Josep Pla.

Vironera extreu del post en qüestió que jo penso que Comes no es mereixia tal premi. Reconec que és una interpretació plausible, a la llum del que vaig escriure. Però també és evident que Subal seria més neci del que reconeix ser si tingués cap mena d'opinió sobre una obra que no ha llegit. No, els trets no anaven per aquí; el premi de Comes ha resultat ser només la pedra de toc. Per ser honestos, diré que em vaig llegir L'aire i el món i no em va agradar gens ni mica, malgrat que me'l va recomanar un amic que hi entén molt. O sigui, ell sí que el va trobar interessant, i creguin-me, el meu amic té més gust que no pas jo.

Però seguim desbrossant del nostre camí els arbres que no ens permeten veure el bosc. Vironera ens exposa un altre escàndol, aquest cop relacionat amb el Premi Ferrater, l'amic Garriga i el saludat algun cop Albert Roig. Vironera explica que, malgrat els mamonejos, el llibre de Roig, A l'encesa, guanyador del premi de Sant Cugat, és excels, molt per sobre de qualsevol llibre de poesia actual. Per tant, la seva conclusió, que comparteixo plenament, és que el que finalment roman és l'obra nua, i que nua s'enfronta al futur.

I després d'haver destil·lat de noms propis el comentari, i per tant d'afinitats o suspicàcies que resulten incòmodes per a la reflexió pausada, Vironera escriu;

[..] Fins aquí d'acord. Jo plantejava això del dilema perquè, vegi, fa quinze anys el Roig espeternegava, i ara miri. En el fons, sospito que la cosa no està per tirar la primera pedra; per això li plantejava el dilema de l'amic (o el germà) que li presenta textos fluixos (i, per cert: ¿està segur de voler posar a prova l'amistat d'aquestes maneres?, ¿n'està ben segur?, ¿ho ha provat mai, de criticar-li un text a un autor? ¿porta cordat el cinturó?). Per això ja em cansa, d'uns anys cap aquí, el rau-rau aquest. Acaba semblant tot molt polític: gent que critica el que fan (perquè poden) uns altres, amb l'esperança de defenestrar-los i poder fer-ho pel seu compte. Jo no ho confondria amb el que diu Pascale Casanova, que crec que es refereix més aviat al control del discurs (en sentit foucaultià, per entendre'ns), que no pas a la lluita de quatre famolencs per quatre calés donats per qui en té. Tampoc no crec que s'hagin de callar les crítiques (tot i que potser està bé això de centrar-nos en gent com Baixauli, Dovlàtov, etc. ¿o no?): el problema crec que és que van mal encarades, si sempre surt el tema dels noms (i l'infern sempre són els altres).

No crec que importi qui ho fa, si al capdavall comença a estar molt clar que qui ara es queixa hi caurà demà. El problema és estructural. Saber què significa un premi, què és un autor, llegir en clau mitològica (barthesiana) qui du corbata i qui no, quina és la relació, certament, entre l'escriptura i el mitjà de difondre-la, quina funció se li confia socialment avui dia a la literatura, etc. Llegeixi, per cert, si els troba, els textos del col·lectiu Alicia Bajo Cero. Són dinamita.

Salutacions, i perdoni'm per allargar-me.

I aquesta darrera part del comentari, que tan amablement ha escrit Vironera, i que jo he posat en negretes, és allà on cal arribar, aturar-s'hi, pensar, reflexionar. I necessito aturar-m'hi de totes totes. Perquè la coherència és un dels valors que anhelo per a mi i la meva incipient i balbucejant carrera com a editor. Així que ja tinc tema per a reflexionar aquesta tarda de diumenge. Si els hi plau, reflexionin vostès també, així la setmana que ve ens ho passarem tots molt bé, jo rebré un fotimer de visites i comentaris i la vida seguirà sense immutar-se davant dels nostres nassos.