El meu país és tant petit... perquè vull!

Vespre-nit llegint meravellat. Idèntica sensació a la que vaig tenir aquell dia en que vaig llegir El lamento de Portnoy per primer cop. Sensació d'haver tingut molta sort. Urgència per compartir el descobriment amb tots vostès.

Sensació també una mica pertorbadora, perquè... ¿quants blogs com el que al final del post presentaré tenim en llengua catalana? Jo diria que potser cap... El Llibreter, A sol colgant, potser... massa pocs, en tot cas... però tot i així seguim encantats d'haver-nos conegut, dormint a la palla, seguim cercant massa poc per entre blogs de llengües germanes que entenem, seguim burxant-nos els melics, aliens a les meravelles que ens poden oferir moltíssims blogs escrits en castellà, llengua que és impossible no entendre, aquí a Catalunya... Fins i tot, fent un esforç, ens podem meravellar d'aquest blog escrit en portuguès... ¿No s'avorreixen mai de llegir sempre els mateixos blogs, en una mateixa llengua? Tristíssim veure blogs que només enllacen coses en català. I no es pensin que nego la possibilitat de ser nacionalista (una opció que respecto, malgrat que no comparteixo); parlo de l'oportunitat de no ser estúpids. Entre ells i nosaltres han bastit unes barricades que em nego a acceptar. Els blogs, més que per fer reunions de gent igual a ella mateixa, haurien de servir per saltar-nos a la brava els prejudicis que ens han inoculat, per veure món. I no per fer-se el progre ni el multiculti, no per dir been there done that, sinó per prendre idees, innovacions, descobrir autors, saber què es mou aquí, saber què és mou allà, per prostituir d'una vegada aquesta cultura i literatura nostres, que diem que tant ens estimem bo i tancant-la a casa a pany i forrellat. Facin l'esforç de navegar sense mapa, per motius estrictament egoistes, si volen.

Em... Em sembla que estic pixant fora de test un altre cop, perquè, en definitiva, els blogs en català que més respecto alternen blogs escrits en diverses llengües (i no només en castellà)... així que potser, en el fons, aquest discurs me l'estic fent estrictament a mi mateix. Deixem-nos d'històries, no em facin cas. Jo he obert l'editor d'aquest blog senzillament per convidar-los a llegir Vivir del cuento, i ja em veuen, no faig més que predicar. Vivir del cuento: un dels blogs més independents, cultes, seriosos sobre el món de la crítica literària i l'edició que m'he trobat en molt de temps.

Ah, una curiositat. A que no saben qui va escriure aquesta porqueria?

Por supuesto que resultan insoportables los negros. No me desdigo de lo que tantas veces afirmé: los norteamericanos cometieron un grave error al educarles; como esclavos eran como chicos, eran más felices y menos molestos. ¿Qué hubiera hecho yo si hubiera tenido un hijo y ese hijo me hubiera salido negro? Para que tal cosa ocurriera habría tenido que acostarme con una negra y ni en mis peores pesadillas sería capaz de una cosa semejante. Nadie puede alegrarse de tener un hijo negro, ni siquiera los negros, pero uno se acostumbra a las mayores desgracias, así que yo también me acostumbraría a esa cosa de tener un hijo negro.

Reconozco que en el mundo los bienes están repartidos de un modo injusto, muy injusto; pero también hay que reconocer que la gente rica sufre mucho y es muy desdichada. Los pobres sufren mucho menos que los ricos; no entiendo por qué todo el mundo se compadece de los pobres y no de los ricos.

Yo no comprendo el rechazo que hay ahora contra la guerra. A mí me parece razonable que por motivos políticos se mate a otros hombres. Las cárceles, en cambio, me parecen muy inadecuadas. A ciertos hombres, en lugar de meterlos en las cárceles, hay que matarlos directamente.

La resposta aquí.