[CAT] Go, Baixauli, go! / [CAST] Go, Vila-Matas, go!

PREMIOS SALAMBÓ 2007
CONVOCATORIA
GRÁFICOS Y RUEDA DE PRENSA

El lunes 25 y el martes 26 de febrero tendrá lugar el fallo de la cuarta edición del Premi Salambó de narrativa en catalán y de la séptima edición del Premio Salambó de narrativa en castellano, respectivamente.

VII Premio Salambó de narrativa en castellano.- El jurado formado por Lola Beccaria, José Manuel Caballero Bonald, Álvaro del Amo, Luis del Val, Verónica Fernández Muro, Agustín Fernández Mallo, Vicente Molina Foix, Antonio Rabinad, Rafael Reig, Eugenia Rico, Santiago Roncagliolo, Fanny Rubio, Marta Sanz, Fernando Schwartz y Pedro Sorela, ha seleccionado como finalistas las siguientes obras: El padre de Blancanieves, de Belén Gopegui (Anagrama); Tu rostro mañana 3. Veneno y sombra y adiós, de Javier Marías (Alfaguara); La ofensa, de Ricardo Menéndez Salmón (Seix Barral); La glorieta de los fugitivos, de José María Merino (Páginas de Espuma); “Habíamos ganado la guerra”, de Esther Tusquets (Bruguera), y Exploradores del abismo, de Enrique Vila-Matas (Anagrama).

IV Premi Salambó de narrativa en catalán.- El jurado formado por Isidre Grau, Imma Monsó, Isabel Olesti, Vicenç Pagès Jordà, Miquel Pairolí, Carme Riera y Matthew Tree, ha seleccionado como finalistas las siguientes obras: La cua del mestre, de Albert Mas-Griera (La Campana); Mil cretins, de Quim Monzó (Quaderns Crema); Els taxistes del tsar, de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries); L'home manuscrit, de Manuel Baixaulí (Proa); Dietari 1973, de Josep Mª Castellet (Edicions 62); Drecera al paradís, de Teresa Solana (El Balancí), y Pinyols d´aubercoc, de Emili Manzano (L’Avenç)

CONVOCATORIA:

A LAS 17:00H., RUEDA DE PRENSA EN LA QUE SE DARÁ A CONOCER EL NOMBRE DE LOS GANADORES DEL VII PREMIO SALAMBÓ Y DEL IV PREMI SALAMBÓ

A LAS 21:00h., ACTO DE ENTREGA DE LOS PREMIOS

Todos los actos tendrán lugar en el Café Salambó (Torrijos, 51 Barcelona)


Los premios Salambó carecen de dotación económica y tienen como objetivo reconocer al mejor libro de narrativa en castellano y en catalán del año, según el criterio de dos jurados formados por autores de reconocido prestigio y que pertenecen a las distintas generaciones y tendencias de la literatura actual.

Están convocados por el Café Salambó y la Fnac con la colaboración del Institut de Cultura de l’Ajuntament Barcelona y Montegrappa, que este año se suma a la organización.

PdV, Vila-Matas, Barcelona, Portnoy, Herr Direktor, and me

Hola, hola, txé, que vinc de Tavernes de Valldigna, País Valencià, carregat d'anècdotes i taronges. Les taronges me les menjaré amb diligència per a que no s'espatllin i les anècdotes les deixo pendents d'explicar (fora d'horari laboral). Que no se'm podreixin ni els cítrics ni les anècdotes, txé.

Ara per ara, els molesto per anunciar als quatre vents la recent publicació de Paper de Vidre, núm. 45, en el qual he tingut el plaer d'entrevistar, juntament amb l'amic Lamento del Portnoy i Herr Direktor, al senyor Vila-Matas. Aquesta entrevista també està carregada d'anècdotes, que explicaré en les meves memòries, quan tingui noranta anys, en la meva obra Ya no me acuerdo de nada.

També estic feliç perquè per fi puc tancar el tema de Frankfurt a la catalana, amb el relat Eh, tu, tu tutú, que és la història d'una puta que es diu Barcelona i la conviden a una fira de llibres.

Em sembla que la cosa ha quedat prou bé. Deixin que agraeixi al senyor Portnoy la seva disposició a col·laborar amb nosaltres, ell que és un autèntic Explorador d'abismes. ¡Gracias colega! També, com és prescriptiu, agrair al senyor Herr Direktor l'oportunitat de trencar-me el cap fent preguntes impossibles al senyor Vila-Matas, i evidentment, deixin-me expressar el meu agraïment al mateix senyor Vila-Matas, per la seva paciència i amicalitat.

Apa, facin veure que treballen i concentrin-se en la pantalla de l'ordenador de la seva oficina o facultat. Paper de Vidre, la revista que no existeix perquè no es pot cremar.

Les mares dels ous o L'hora del Lector d'ahir.

Un escriptor que escriu en castellà, la llengua materna del qual és el català.

Un escriptor que escriu en català, la llengua materna del qual és el castellà.

Llengües paradoxals per explicar mentides o dir-se les veritats.

I jo em pregunto. No hagués estat aquesta una tertúlia magnífica, sublim, per portar al Construmat de Llibres d'enguany? Sense complexes.

I ja callo.

Gràcies, retiri's

Me encantó la persona de Juan Ramón el día en que supe que, en Puerto Rico, el mayordomo

le anunciaba la caída de la tarde, entraba en su despacho y le decía; "Señor, el crepúsculo" .*

Vila-Matas, El viento ligero de Parma, Sexto Piso.

—Sub, Sub.

—Bub-bub.

—Porta'm les sabatilles, el comandament, el combinat, una cigarreta, un entrepà, la pinta per pentinar-me les celles, el mòbil, abaixa les persianes, posa música ambient i retira't amb sigil. I tot això ho faràs amb un somriure als llavis.

—Para el carro. Ni tu ets el Senyor Boix ni jo sóc l'Evaristu.

—No: ets una creació pitjor.

—I per què vols que et porti tant de vici, oh Amo?

—Perquè aquesta nit, a les 22.00 en Monzó i en Vila-Matas estaran a l'Hora del Lector i parlaran de mil cretins i d'abismes.

—Mira que bé, jo conec un cretí que està a un pas de l'abisme. I no miro a ningú, oh Autor.

I Subal, fent una reverencia, es va retirar, i quan va creuar la porta va fer-li una sonora botifarra al seu amo, i es va masegar el paquet amb enorme menyspreu. Era la venjança de la subalternitat.

(*)Nota sobre la nota; vaig estar parlant de la frase que encapçala aquest post amb un dels màxims experts sobre Juan Ramón Jiménez, i em va comentar, tot estranyat, que Juan Ramon jiménez mai va tenir majordom quan era a Puerto Rico. Potser l'Evaristu podria preguntar-li sobre aquest extrem, al senyor V-M...

Noms del Karib

Vaig llegint Exploradores del abismo de Vila-Matas, ara sí, a velocitat de creuer.

El darrer relat que m'he llegit és del tot sorprenent venint de Vila-Matas; un relat de ciència ficció. Un tio del segle XXII viatja en línia recta i sense rumb per l'espai sideral amb un munt de pots que contenen les cendres dels altres tripulants del coet. L'home fa cinquanta anys que viatja sol cap al fons de l'abisme, fins a l'últim racó de l'Univers. Un cop allà, es troba un planeta de gent somrient anomenat Kajada, la capital del qual és la ciutat de Karibe. Aquest planeta és el generador de la última cosa que es perd en el no-res; no és l'Esperança, és l'Humor.

Mentre escric això, els meus "sogres", de visita a Barcelona, expliquen històries de noms funkies veneçolans al menjador. Veneçuela, com vostès sabran, és un país banyat per les aigües del Karib. No és d'estranyar, doncs, que tinguin un agut sentit de l'humor. Me n'expliquen unes de l'alçada d'un campanar i riem desencaixats.

Per exemple; m'expliquen que un home de Maracaibo va estudiar física a tercer de batxillerat. Tant li va agradar l'assignatura que, anys més tard, va batejar els seus tres fills amb els brillantíssims noms de Protón, Neutrón y Electrón. A mi m'hagués agradat molt dir-me Electrón. Visa Electrón.

Una altra història que no per hil·larant deixa de ser real és la que diu que un home es va dirigir a un capellà que voltava pel poble per dir-li que el seu fill el batejarien com a Usebio. El pare Bartolo, prenent paciència, li diu al bon home;
—Usebio no; es con "e".
Un parell d'anys més tard el capellà torna a rondar pel poble, i això que l'home el veu i li diu;
—Padre Bartolo, padre Bartolo, ¡venga pa' mi casa, que le voy a presentar a Esconesito!

El pillen? L'entenen? Ahhh. El Karib, el Karib, no hi ha millor terra que el Karib, on ja s'ha perdut tota Esperança, però conserven fresc el sentit de l'Humor interestelar!

Aproximacions indecises a l'abisme

Prèvia

La frase que sigue es verdadera, la frase anterior es falsa.
Cita clàssica que apareix a París no se acaba nunca, Vila-Matas.

I

—Gimme a Post!
—Gimme a Meta!
—Gimme a Lite!
—Gimme a Ralitat!

—POSTMETALITERALITAT!

II

Ehem. Segon intent. La postmetaliteralitat és un concepte que m'acabo d'inventar per tal de seguir la cretina tradició humana d'etiquetar-ho tot. Hom diu que Vila-Matas és un dels autors precursors d'allò metaliterari. Què vol dir metaliterari? Aquesta definició ens valdrà? Va, home, pensin, pensin, ajudin-me; que jo no he estudiat ni filologia ni literatura comparada. Disparo per disparar, com un Marine. I perdonin si el to que es desprén del meu discurs és el del professor universitari que no sap res però vol donar la sensació de saber-ho tot i oculta aquesta terrible veritat formulant preguntes perdonavides als seus alumnes. No; jo no sé res i no faig càtedra dels meus coneixements, per altra banda escassos. Els seus comentaris seran ben rebuts. Ajudin a aquest pobre desgraciat.

Metaliteratura; ¿obres literàries l'objecte de les quals es dialogar amb altres obres literàries? Un-dos-tres-...

III

Mentre vostès escriuen la seva particular definició de metaliteratura al meu sistema de comentaris, jo avançaré en la meva fugida ignorant cap a l'abisme i els hi diré que el nou llibre de Vila-Matas em sembla Molt Important, doncs és el primer llibre postmetaliterari que em cau a les mans. No l'he acabat de llegir encara, vaig a bon ritme. Per la premsa sabem que V-M ha estat realment malalt; s'explica també al primer relat del llibre. Va fitar de prop la mort i això l'ha canviat a ell i ha canviat el seu trajecte literari. Però i si Vila-Matas no ha estat realment malalt sinó que realment no ha estat malalt?

IV

I si tot és una Gran Broma Metaliterària? Si així fos, ens trobaríem en el primer cas que la Meta desborda la Literatura. No hi ha metaliteratura en els Exploradores del abismo, sinó en la nostra ment malalta. Do it yourself. La Meta ha sortit als diaris en declaracions de Vila-Matas. Ens creiem tot el que diu la premsa? Ens hem de creure a un escriptor? No, mai! Per favor! No serà, potser, que Vila-Matas ha estat a les portes de la mort metaliteràriament parlant, enlloc de físicament parlant? Potser ha vist esgotat el camí en forma d'espiral de les seves darreres novel·les? Potser ha patit la malaltia del blackout? I finalment ha aconseguit enganyar-nos a tots amb un fantàstic truc de màgia pseudopostmetaliterari, un botifarra immensa als seus crítics?

V

Com ja he dit, hi han moltes aproximacions possibles a Exploradores del abismo. En parlarem més si vostès volen, clar. Si no, parlem de nació, llengua, estat, seleccions, samarretes, coses que fan que un blog sigui una pallissa... els hi ho dic... francament.

Addenda

La frase que sigue es verdadera, la frase anterior es falsa

Pim-pam-pum (2)

Querido diario.

Pim

Avui he acabat de corregir unes galerades que m'han amoïnat i obturat fins al dia d'avui. He podat un text que mereixia ser talat.

No
m'he
tallat
un
pèl

Pam

I ho he aconseguit gràcies a la meva determinació i gràcies a la peregrinació diària a la biblioteca del barri. A la biblioteca no et deixen fumar, internet va massa lenta i les adolescents són de tant bon veure que hom opta per no veure-les i submergir-se en el xapapote literari que tenia entre mans. Però he vençut. Quan ja marxava, sense donar crèdit a allò que feia, m'he acostat a la bibliotecària i he xiuxiuejat un títol que ahir em recomanaven els meus amics. I un altre. I un altre. I no n'ha trobat cap. Després, com a una última platja m'he aferrat a l'esperança de que tindrien a en Bon, Jordi Bonells. Seguint les paràboles del doctor Jauss he entès que havia de llegir Esperando a Beckett. I senyors i senyores, amb veu tremolosa i casi sense alè els hi dic que m'he fet soci de la biblioteca. Amb el sarró ple de les galerades decapitades m'he assegut a un banc de fusta del parc del davant i m'he encès un cigarret. He començat a llegir. M'he sentit renéixer, cony, amb tanta pressa que queda enrera! I acte seguit, he llençat el cigarret a mig fumar i he corregut cap a l'estació del metro.

Pum

I ja em veuen, apreciats clients, estic aquí davant dels seus nassos per a transcriure aquest paràgraf que per a mi té molt de cabalístic. A mi m'ho ha semblat, allà al banc de fusta. I he pensat que almenys una frase podria interessar a la secta bolanyera que es reuneix a esbudellar Putas asesinas a ca El lamento de Portnoy.

El llibre de Bonells, que va gosar dir que Bolaño era un piltrafilla, comença el seu llibre fent un estudi àcrata i fantacientífic sobre les connexions extraliteràries que hi ha entre autors començats en B i en K. Diu que aquestes lletres són absolutament importants per a la història de la literatura.

Los escritores con "K" (Kafka, Kundera, Keats, Kleist, Kerouac, Kipling, K(C)onrad, Tadeus Kantor...), forman una familia muy distinta de los escritores "B" (Borges, Benet, Bernhard, Baudelaire, Broch, Bove, Brecht, Bashó, Buson, Bellow, Balzac, Ingebord Bachman...). Pero entre "B" y "K" hay puentes, lazos, solidaridades subterráneas o no subterráneas.

Doncs veus que bé, allà al banc m'he enrecordat inmediatament del nostre senyor K, que feia comentaris bolanyistes i que ha desaparegut del mapa. O m'he enrecordat també de les tertulies a can Lamento del Portnoy, sobre la figura del narrador en l'obra de Bolaño. Qui és B? És la pregunta. Jordi Bonells, en canvi, espera a Beckett. Noto que m'apropo a alguna cosa que no sé que és. Bolaño, B, B, Bonell, B=K

Esta red de solidares ocultas queda de manifiesto en la petición de índole particular de Franz Kafka a su amigo Max Brod para que éste quemase lo que de ningún modo quería que fuera quemado: su obra inédita, sus cartas, sus manuscritos. "Te pido -le escribió-, que lo quemes todo, sin excepción, y preferiría que sin leer. Sin embargo no te impido que lo hojees, aunque en verdad preferiría que no lo hicieras." Y Max Brod cumplió a pies juntillas. No quemó nada. Hablar pues de "B" es casi como hablar de "K" y viceversa, aun hablando de cosas distintas.

Bonells, Jordi, Esperando a Beckett, Funambulista

Ummm, aquest llibre m'està agradant molt. I això que només vaig per la pàgina 10... primera aproximació, després de 10 pàgines y lectura d'aquesta entrevista: Jordi Bonells = Vila-Matas + Fernando Ballejo. Espero que al final del llibre pugui dir Jordi Bonells = Jordi Bonells.

Le calme absolu du la fin de semaine

Michel Houellebecq, Presénce humaine
Présence Humaine, 2000


powered by ODEO

Editors bartlebys

Bartleby.- Nom amb què Vila-Matas va definir, amb molta fortuna, els escriptors que o bé deixen d'escriure dràsticament, o bé desapareixen sense deixar rastre. Per a més informació consulteu el llibre Bartlevy y compañía, del mateix autor.

Nota introductòria esmenada. La Supina Ignorància que habita en mi m'ha fet dir un disbarat. L'origen del mot Bartleby no neix amb Vila-matas, sinó amb Herman Melville (Bartleby, el escribiente). Gràcies per l'incís, Antoni de Sant Pol, y por la colleja, señora Gatopardo.

Caminava arrossegant els peus el matí de diumenge per la Fira de Frankfurt a la cerca de qui sap què. Molts passadissos estaven buits i la desolació envaïa l'ambient. Un cendrer ple d'una festa que s'acaba. I el cas és que jo volia conèixer la gent de Sexto Piso. I el cas és que en tot el matí no hi va haver ningú al seu stand. I el cas és que a la meva guia per no perdre'm per Frankfurt -Por orden alfabético-, es parlava d'un llibre de Sexto Piso que jo volia llegir, adquirir, fins i tot. I jo vinga a donar voltes de dalt a baix del passadís abandonat. La gent de l'agència literària Balcells i la gent d'Anagrama em fitaven i mica en mica s'anaven posant nerviosos. Un home d'una editorial veïna, al veure'm tant amoïnat, em va oferir un llibre seu, que jo vaig rebutjar per allunyar-se del meu objectiu. M'oferia un llibre infantil.

Res, els de Sexto Piso havien desaparegut deixant uns pocs llibres a les prestatgeries. Aleshores la noia d'Anagrama i la senyora de Balcells em van impulsar a cometre un pecat; emporta't els llibres que vulguis. No fotis, així, gratis? Gratis. Manllevats? Manllevats. Quan una agent literària i una editora et preguen siusplau que agafis els llibres i fotis el camp, no pots fer més que obeir com un cadell. Tres van ser els llibres de Sexto Piso que vaig furtar sota l'empara legal d'agents literaris i editorials. Qui va de Bartlebys perd els seus llibres.

Un dels llibres que vaig agafar fou El viento ligero en Parma, Enrique Vila-Matas, Sexto Piso México. Si us va agradar Entre paréntesis de Bolaño us hauríeu de llegir aquest llibre de Vila-Matas. És un recull de conferències i petits escrits molt vila-matians però que baixen molt bé -molt millor que les seves novel·les, que poden causar esgotament intel·lectual. Sempre havia escoltat que les obres de V-M eren curulles de sentit de l'humor, mes jo no el sabia trobar. Ara sí l'he trobat i em descobreixo al metro batent les meves mandívules desencaixades. Exagero.

El cas, i d'aquí el títol del post, és que trobo aquest paràgraf en un dels articles de El viento ligero en Parma (Un tapiz que se dispara en muchas direcciones), directament relacionat amb la seva novel·la Bartleby y compañía;

Otro colaborador muy eficaz en mi búsqueda de bartlebys fue Jean-Yves Jouannais, el autor de Artistes sans oeubres (Artistas sin obras), libro en el que citava a los shandys de mi Historia abreviada de la literatura portátil y que me aportó información muy valiosa sobre el tema de los del No (así es como llamo en privado a los bartlevys), tan valiosa como la de la existencia de esa Biblioteca Brautigan que acoge en Burlington, Estados Unidos, todo tipo de manuscritos rechazados por las editoriales. Mucha gente cree que esa Biblioteca Brautigan es inventada, que no existe, pero no es así.

Investigo una mica i confirmo l'existència d'aquesta biblioteca per a ningunejats, i penso que uns autèntics generadors de bartlebys són els Editors No; "NO et publiquem", "NO s'adiu en el nostre catàleg", "Aquest llibre NO és bo", etcètera. Jo podria enviar unes quantes tones de paper a The Brautigan Library, P.O. Box 521, Burlington, Vermont, 05402, USA, i així guanyaria uns quants metres quadrats d'espai per estirar les cames a l'editorial que m'alimenta.

Diari de Cuernavaca explica la història que hi ha

en els orígens d'aquesta misteriosa biblioteca.