dimarts, de setembre 18, 2007

Aproximacions indecises a l'abisme

Prèvia

La frase que sigue es verdadera, la frase anterior es falsa.
Cita clàssica que apareix a París no se acaba nunca, Vila-Matas.

I



—Gimme a Post!
—Gimme a Meta!
—Gimme a Lite!
—Gimme a Ralitat!

POSTMETALITERALITAT!




II

Ehem. Segon intent. La postmetaliteralitat és un concepte que m'acabo d'inventar per tal de seguir la cretina tradició humana d'etiquetar-ho tot. Hom diu que Vila-Matas és un dels autors precursors d'allò metaliterari. Què vol dir metaliterari? Aquesta definició ens valdrà? Va, home, pensin, pensin, ajudin-me; que jo no he estudiat ni filologia ni literatura comparada. Disparo per disparar, com un Marine. I perdonin si el to que es desprén del meu discurs és el del professor universitari que no sap res però vol donar la sensació de saber-ho tot i oculta aquesta terrible veritat formulant preguntes perdonavides als seus alumnes. No; jo no sé res i no faig càtedra dels meus coneixements, per altra banda escassos. Els seus comentaris seran ben rebuts. Ajudin a aquest pobre desgraciat.

Metaliteratura; ¿obres literàries l'objecte de les quals es dialogar amb altres obres literàries? Un-dos-tres-...

III

Mentre vostès escriuen la seva particular definició de metaliteratura al meu sistema de comentaris, jo avançaré en la meva fugida ignorant cap a l'abisme i els hi diré que el nou llibre de Vila-Matas em sembla Molt Important, doncs és el primer llibre postmetaliterari que em cau a les mans. No l'he acabat de llegir encara, vaig a bon ritme. Per la premsa sabem que V-M ha estat realment malalt; s'explica també al primer relat del llibre. Va fitar de prop la mort i això l'ha canviat a ell i ha canviat el seu trajecte literari. Però i si Vila-Matas no ha estat realment malalt sinó que realment no ha estat malalt?

IV

I si tot és una Gran Broma Metaliterària? Si així fos, ens trobaríem en el primer cas que la Meta desborda la Literatura. No hi ha metaliteratura en els Exploradores del abismo, sinó en la nostra ment malalta. Do it yourself. La Meta ha sortit als diaris en declaracions de Vila-Matas. Ens creiem tot el que diu la premsa? Ens hem de creure a un escriptor? No, mai! Per favor! No serà, potser, que Vila-Matas ha estat a les portes de la mort metaliteràriament parlant, enlloc de físicament parlant? Potser ha vist esgotat el camí en forma d'espiral de les seves darreres novel·les? Potser ha patit la malaltia del blackout? I finalment ha aconseguit enganyar-nos a tots amb un fantàstic truc de màgia pseudopostmetaliterari, un botifarra immensa als seus crítics?




V

Com ja he dit, hi han moltes aproximacions possibles a Exploradores del abismo. En parlarem més si vostès volen, clar. Si no, parlem de nació, llengua, estat, seleccions, samarretes, coses que fan que un blog sigui una pallissa... els hi ho dic... francament.


Addenda

La frase que sigue es verdadera, la frase anterior es falsa

4 comentaris:

Portnoy ha dit...

También hay que fijarse en que el primer relato (que no es un prólogo) sería un epílogo sí se tratase de "algo" (novela, colección inseparable de relatos...) con vocación metaliteraria.
Es decir, que quizás tu definición de "postmetaliterario" no sea tan absurdo... se trataría de un libro que no es metaliterario pero que juega a serlo... y como el prefijo post me recuerda bastante a lo que postula Fernández Mallo, yo sugeriría, sin quitarte méritos ni intentando arrebatarte la autoría, el término "Transmetaliterario"
Y después de decir esto... ¿cómo podemos quedarnos tan anchos y satisfechos?
:-)
Un saludo

Mejzlík ha dit...

Hola.

La meva definició de Metaelquesigui és senzilla. Mentre mamava de la meta de ma mare, clavava denteta. O almenys això es el que ella em diu amb cara de dolor. El que ella no sap és que molts anys després (ara) ho deixo aquí per escrit. Potser el normal de fet sigui clavar-li les dents al passat mitjançant les paraules per seguint mossegant metes. O mossegar metes passades. O passar les metes pel filtre de les paraules. O matar amb paraules la tristesa de les metes no mossegades... O directament metejar amb metes a la boca, sí.

Ja m'he perdut. Quan em trobi, hauré de saber que em vaig perdre aquí?

Metempsicosi.

Salut!

subal ha dit...

Benvolguda senyora Mejzlik, em smebla que amb aquesta estranya reflexió sempre es podrà trobar entre els enllaços d'aquest putu blog.

Respecte això de mossegar pits, m'inclino per besar-los.

Sigui benvinguda a la perifèria.

Mejzlík ha dit...

No sap la i·lusió que em fa el fet de ser enllaçada en el seu blog: vostè és la primera persona que ho fa!!!

Moltes gràcies. Sàpiga que la drecera és mútua.

Salut!