Per la tele, una frase que ho resumeix tot; éste es un país político.
És una frase simple, que passa sense que te n'adonis, però l'he caçat al vol i me la faig meva. La frase que resumeix gairebé cinc dècades de país, que desarticula passions i evapora litres de tinta i de maldecaps i de disscusions que sobrevindran quan mori el Cabdill. Éste es un país político. Mira, com el nostre.
No sé quin post escriure quan se'n vagi el Cabdill. La meva posició, quina serà? És un tema que em preocupa. Avui n'hem parlat a l'editorial i han saltat espurnes. Uns em deien; ha portat educació i sanitat, i jo pensava; Franco va construir pantans i això no el fa menys cabró...
Nah, per parlar del país polític s'ha d'anar ben al fons, molt al fons. Però el fons em perd, em mareja, tiro automàticament la tovallola; noms, fets, vides que desconec, que desconeixem. Per què, el fons... de què està constituït? Quina olor fa la ideologia? Es construeix de fets objectius, o de fets subjectius? Fins a quin punt té sentit basar el nostre discurs en les experiències pròpies? D'això se'n diu egolatria? Els fets objectius, com es basteixen? Mirant obertament el veí? Quin veí mirem; Guatemala? Els Estats Units? O els fets objectius es basen en la realitat interna del país polític? Podem tirar de suposicions històriques? Què hagués passat sense el bloqueig? Per a què serveix la cultura i l'educació si no pots fer-les servir? Per a què serveix la llibertat? Per a comprar roba cara? O per marxar del país quan t¡abelleixi, per a veure món?
Ah, el país polític. Un gas que tot ho emmetzina. M'he de desprendre de la política. No la necessito, ella em necessita, ella ens necessita per emmetzinar-ho tot i ens dóna de propina una butlleta que introduirem obedients dins una urna. I ja està. Un iogurt, això és la política; un iogurt que ens anima a mirar al fons del envàs per acabar trobant un lacònic sigue buscando.
Uf, quina espessor. Perdonin.
És una frase simple, que passa sense que te n'adonis, però l'he caçat al vol i me la faig meva. La frase que resumeix gairebé cinc dècades de país, que desarticula passions i evapora litres de tinta i de maldecaps i de disscusions que sobrevindran quan mori el Cabdill. Éste es un país político. Mira, com el nostre.
No sé quin post escriure quan se'n vagi el Cabdill. La meva posició, quina serà? És un tema que em preocupa. Avui n'hem parlat a l'editorial i han saltat espurnes. Uns em deien; ha portat educació i sanitat, i jo pensava; Franco va construir pantans i això no el fa menys cabró...
Nah, per parlar del país polític s'ha d'anar ben al fons, molt al fons. Però el fons em perd, em mareja, tiro automàticament la tovallola; noms, fets, vides que desconec, que desconeixem. Per què, el fons... de què està constituït? Quina olor fa la ideologia? Es construeix de fets objectius, o de fets subjectius? Fins a quin punt té sentit basar el nostre discurs en les experiències pròpies? D'això se'n diu egolatria? Els fets objectius, com es basteixen? Mirant obertament el veí? Quin veí mirem; Guatemala? Els Estats Units? O els fets objectius es basen en la realitat interna del país polític? Podem tirar de suposicions històriques? Què hagués passat sense el bloqueig? Per a què serveix la cultura i l'educació si no pots fer-les servir? Per a què serveix la llibertat? Per a comprar roba cara? O per marxar del país quan t¡abelleixi, per a veure món?
Ah, el país polític. Un gas que tot ho emmetzina. M'he de desprendre de la política. No la necessito, ella em necessita, ella ens necessita per emmetzinar-ho tot i ens dóna de propina una butlleta que introduirem obedients dins una urna. I ja està. Un iogurt, això és la política; un iogurt que ens anima a mirar al fons del envàs per acabar trobant un lacònic sigue buscando.
Uf, quina espessor. Perdonin.
2 comentaris:
... el "sigue buscando" el trobes obrint el iogurt, sota la tapa, no cal mirar ni al fons...
Discrepo. Si més no, jo m'he hagut de menjar molts iogurts per acabar descobrint aquest missatge...
Publica un comentari a l'entrada