dijous, de setembre 27, 2007

Un subtil missatge de promoció i premsa (i II)


En primícia mundial (com diu en Flotats), aquí tenen un dels relats que conformen Empremtes en la neu, Real Love. La foto, en aquest cas, és d'Isa Cogollos. D'altres, són de Mireia Peris. Tira, Francesc!

Real love*



Sense ganes de discutir em vaig asseure a taula. Vaig desplegar el tovalló, em vaig netejar els llavis i les mans, i amb un sec estufit vaig presentar els meus respectes a la crema d’espàrrecs. Havia tingut un dilluns normal, un més d’alçar-me, desdejunar, pujar al tramvia, quatre hores d’oficina, el dinar, altres quatre hores darrere de l’escriptori, de nou el tramvia i el sopar: crema d’espàrrecs i bistec a la planxa, última estació abans del merescut descans; la mateixa ruta que de dilluns a divendres seguia amb facilitat la meua monòtona vida. Amb tot i això, aquell dilluns, a l’hora de sopar, se’m va fer insuportable el rostre familiar de la dona que estimava.

Deixar-ho. Mai en el temps que dúiem junts m’havia vingut al cap aquesta idea. Aquella nit, però, mentre observava l’estúpida pantomima d’aquell sopar, m’assaltà el tan temut «perquè». Allí, davant meu, estava ella. No menjava, no parlava. Mai abans se m’havia enfrontat com una absent.

Em vaig aixecar. Em vaig aixecar i vaig caminar cap al meu amor pneumàtic. Ja darrere d’ella amb una mà la vaig fermar pel coll; amb l’altra vaig prendre de la taula el ganivet. Vaig tancar els ulls, vaig inspirar i sense pensar-ho una segona vegada li vaig clavar la plata fins al fons de la boca. Des d’ací un suau recorregut fins a l’orifici de la vagina. No sagnà, no va dir ni pruna, a penes el crit agut de qui perd aire.

Vaig recollir el buit cos d’hule, sense líquids, sense olor ni sabor, completament net. Vaig estrényer el fardell contra el meu pit i vaig sentir reconfortat el meu cor. Ho havia fet. Havia posat fi a la relació de manera asèptica.
El meu cap sencer era un remolí de records. Els detalls de la primera cita… això era el que em ballava pel cap; la tria de la grandària dels pits, del color dels ulls, del tall del borrissol púbic… Vaig evocar la primera vegada que ens banyàrem junts. Surava. Per més que intentara submergir-la fins a l’alçada de les mamelles, la molt puta surava.

[*: http://www.realdoll.com/]

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Em pareix que aquest noi apunta maneres. Quina llàstima que a València (perdón Valencia) aquesta llengua semble xino mandarín. Enhorabona i sort amb la publicació. RBM

1/2 de perquè x 2 ha dit...

A mi el que m’agrada del conte és l’aliança que estableix entre ‘per’ i ‘què’ a “el tan temut perquè”. Aquest lligam lèxic amaga una unitat en què s’estrenyen totes les probabilitats del misteri. Així, ben junyits el ‘per’ i el ‘què’, aquest Bononad, com molts altres autors que han fet servir el substantiu a bastament –per exemple: Camus–, cus el diari íntim de tota la humanitat. Ben arrambadets, ‘per’ i ‘què’ donen una paraula (‘perquè’) que deixa pas lliure a l’hesitació-excitació en tombar la cantonada.

Anònim ha dit...

Miquel, no tinguis por. Les paraules s'arrauleixen i enamoren a simple vista en aquest breu relat. És evident que aquest noi sap endinsar-se en certs temes delicats que intimiden el lector i el mantenen amb el cor pres i a l'aguait.Triomfareu, t'ho asseguro.

subal ha dit...

Home/dona, doncs moltíssimes gràcies!

Joan ha dit...

Aquest conte promet! He llegit en ell molts amors asèptics, moltes relacions higièniques, lluny de passions malaltisses. L'amor serà brut o no serà. Sense fluids, sense pudor ni sabor a abadejo, no hi ha autèntic love. No sé com serà la resta del recull, però promet. En sentirem a parlar?