Un no-manifest de Martí Sales

Via Roger Puig, extret d'aquí. Gràcies Roger. Tira, Martí.

Això no és un manifest, i va ser escrit per ser llegit en veu alta. Aquesta arenga va ser dita amb la sang al cap entre cançó i cançó del concert que els surfing sirles vam fer el dia 15 d'agost davant la gernació congregada a còrsega amb jardinets per veure, bàsicament, al grup que vindria després que són els Obrint Pas. Davant de tants adolescents independentistes d'estelada per capa, tenia moltes ganes de dir quatre paraules sobre la possible existència d'altres conceptes de catalanitat. Així doncs, espero que el context ajudi a veure elperquè i el com de l'arenga, que no té pretensions teòriques ni cap altre objectiu que el de donar un altre punt de vista visceral, espitregat i tal com raja del que en pensem uns quants sobre els Països Catalans.

Martí Sales

FORA

CATALANS

DELS PAÏSOS

CATALANS

[MARTÍ SALES]

Quin cony de Països Catalans és el que tan abrandadament reivindiqueu?
L’avorriment i l’estultícia feta poble?
On són la rialla i l’escatologia i el glamur que ens caracteritzaven?
On és l’esperit de carrer del barri xino d’en Vallmitjana i d’en Casavella?
I la picaresca de sota Montjuïc, la salabror quinqui de la Barceloneta,
l’alegria rumbera dels gitanos de Gràcia?

Si no tenim això, si ja no hi ha res d’això,
si no som el que érem,
si no som res (però fa de mal dir),
fem-nos fora, deixem pas als altres,
auto-exiliem-nos, fotem el camp:
fora catalans dels Països Catalans!

Preferim les picants espècies d’orient i les discoteques llatines on la gent es pega, sí,
però almenys ballen! Preferim els sevillanos que parlen amb la zeta, preferim els avis que parlen i escriuen en català pre-fabrià! Preferim la pesadilla argentina i les màfies russes, les italianotes que refreguen les natges al passar per davant de la cazalla! Preferim els salats i els arrauxats d’arreu abans que la grisor menestral d’aquí, els mil d’accents de qualsevol poble que el fotut barceloní que malauradament parlem!

Universal i ultra-local, la catalanitat és viatjar molt i dir que tot és una merda
és desitjar secretament fotre el camp però sempre tornar
és en Francesc Pujols fotent-li el dit a la xona de la Lídia de Cadaqués
són en Dalí i en Lorca tocant-se gens dissimuladament el cul
és en Josep Pla pelant-se-la davant d’un plat de seques
és l’Aladi i la Santpere cantant a duet “El vestir d’en Pasqual”
és dur la Moreneta tatuada al pit i fer màgia negra
és mirar-se molt el melic i no netejar-se’l mai

Però el més importants és:
I on és que hem deixat els lluentons?
ON SÓN ELS LLUENTONS QUE’NS FEIEN BRILLAR?

Volem un país eufòric, un país amfetamínic, orat, eixelebrat, golafre, canalla, ocurrent, de llargues sobretaules i infinits vermuts, de festes majors de barri i res de macroespectacles, de taverna i sala de festes, d’ateneus populars i de sardinades a la platja, d’Einstein al carrer Canuda i de Miles Davis al Palau de la Música, del modernisme més passat per absenta i del romànic de la cara fosca del Pirineu, de les revoltes populars i del POUM, de la caputxinada i de les organitzacions secretes, de l’allioli i de la becada, del Delta lisèrgic i del Montseny satànic!
Volem el país que va engendrar March i Budellam, Santos, Puigserver, Miró i Dioptria, Cassasses, Mompou i Peret, Jujol, Anarcoma i la mare que els va parir!
Espitregats o amb corbata de seda, (res de caspa botiguera!),
o els carrers o els palaus!
De les barricades al cel
(de neó
del Paral·lel)