Especial En/Doll [i 2]. El reggaeton culte.

Tinc un amic a Caracas que li farà molta gràcia escoltar aquest tema.

Pèl i ploma (marican urbana), Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007

powered by ODEO

Una de les frases esfereïdores de l'assaig El preu de ser catalans és la següent; "el català no genera llenguatge, perquè els motors del llenguatge dels joves parlen castellà." La cultura de masses. I la cultura de masses ens porta inevitablement cap al calaix de-sastre de la globalització. O sia, i segons Gabancho, una cultura que vulgui sobreviure en aquest entorn global necessita ser un motor generador de cultura de masses. Jo no hi estic del tot d'acord.

En una cultura global i de banda ampla, cal observar amb simpatia els nous fenòmens que ens vomita per sobre la cultura de masses, i pensar una venjança sublim, original i creativa. I comprensible. ¿Com una cultureta com la nostra pot esdevenir visible en El Soroll Global? Subvertin-ho tot. Per subvertir cal capbussar-se de ple en la cultura de masses i, com si fòssim raaaaaates, anar mastegant la carn podrida que els mass-media ens llencen, masteguem tranquil·lament, fins escurar l'últim ós. En acabat, retirar-se i pensar una estratègia. La catalan way de digerir el món. Assolir d'una vegada per totes la categoria de suburbi o província del gran imperi global, provincia rebel, si es vol, i deixar de ser un suburbi o província només ibèrica.
A tall d'exemple. Doblar al català? Enorme error. Pelis en versió original subtitulada al català, si es vol, o en castellà, més igual. Per què m'és igual? Perquè el que ens importa és la llengua d'origen, els seus girs. No necessitem intermediaris, ni els nostres propis intermediaris. En la meva opinió, el català s'ha de deixar prostituir com qualsevol altre llengua normaleta del món. Perquè la cosa no acaba aquí. Perquè ara toca subvertir la ingesta, perbocar-la i fer-ne una cosa única i definitòria. No dic que no existeixi ja aquesta via. De Pujols fins a l'Astre Intercomarcal. La cultura catalana és la cultura de riure's del mort i de qui el vetlla. Aquesta és la meva opinió. Per cert una amiga caraquenya, que mai no ha trepitjat Catalunya, em va dir un dia que escoltava amb reverència a Quimi Portet. No entenia un borrall del què dien les cançons, però deia que no calia, que sabia expressar perfectament el seu localisme, i alhora la seva universalitat. Va fer un eslogan.

Fixin-se en el cas del rap. El rap neix als suburbis marginals dels USA. La indústria el descobreix i apareix el blanquet aquell de la gorra i la peli i exploten el fenomen. La cultura de masses. La Putrefacta. PERÒ. Segueixin-me fins al paràgraf vinent.

Però de cop i volta apareix el hip-hop, una expressió cultural molt més interessant que no pas el rap. I, per mitjans que solen ser aliens a la gran indústria, a Sevilla neix una manera de fer hip-hop única i original: La Mala Rodríguez. El rap i la cultura de masses, han llançat la seva merda i paradoxalment n'ha crescut una cosa nova i de qualitat.

A uns quants trilions de quilòmetres apareixen, per exemple, Calle 13, de Puerto Rico. Aquest tios de Calle 13, un grup afterrrrreggaeton, aconsegueix vertebrar un discurs irònic que se'n fot subtilment del reggaeton, i paradoxalment el dignifica. El reggaeton, per a qui no ho sàpiga, és la pitjor immundícia que s'ha tirat hom mai a la cara.

La era de la copiaera, Calle 13
Residente o visitante, 2007

powered by ODEO

I aquí, què passa? Doncs que en Pedrals tira de mots catalans en desús, de la tradició del cinema negre, de poesies traduïdes i adaptades de grans poetes, de poesies pròpies i com qui no vol la cosa aconsegueix fer el miracle de la cultura catalana; sobreviure sense tenir un motor generador de cultura de masses propi. Què, Vent del Pla és cultura de masses? prefereixo la cultura de masses gringa. No em fotin riure, home. El poeta Pedrals, del hip hop, del seu bagatge musical i dels seus paranormals sabers literaris, escull el seu propi camí cap a la modernitat. I és únic i original. Inesperat. Subversiu. I fugisser. Efímer. En Drals es reinventa constantment. Recordin el post fundacional d'aquest putu blog. No vinc a dir res de nou, d'ell.

I això, i no res més, es el que tinc ara al pap. Mastego teories lentament. I m'equivoco gairebé sempre.

Com? Encara queda algú al teatre buit? Doncs avui es mereixen un premi en forma de musiqueta.

powered by ODEO
Cinc maneres de matar un home. Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007
(Trad. Josep Pedrals)

There are many cumbersome ways to kill a man.

You can make him carry a plank of wood

to the top of a hill and nail him to it.
To do this properly you require a crowd of people

wearing sandals, a cock that crows, a cloak

to dissect, a sponge, some vinegar and one

man to hammer the nails home.

Or you can take a length of steel,

shaped and chased in a traditional way,

and attempt to pierce the metal cage he wears.

But for this you need white horses,

English trees, men with bows and arrows,

at least two flags, a prince, and a

castle to hold your banquet in

Dispensing with nobility, you may, if the wind

allows, blow gas at him. But then you need

a mile of mud sliced through with ditches,

not to mention black boots, bomb craters,

more mud, a plague of rats, a dozen songs

and some round hats made of steel.

In an age of aeroplanes, you may fly

miles above your victim and dispose of him by

pressing one small switch. All you then

require is an ocean to separate you, two

systems of government, a nation's scientists,

several factories, a psychopath and

land that no-one needs for several years.

These are, as I began, cumber

some ways to kill a man.

Simpler, direct, and much more neat is to see

that he is living somewhere in the middle

of the twentieth century, and leave him there.

Edwin Brock, Five Ways to Kill a Man