Sons de Caracas

Tarda d'avui tirant de Youtube i retrobant paratges coneguts de la megalòpolis. Impressionen les sirenes, el batibull, el caos, les barricades, els motorizados tirant trets, pistolers a les cantonades, les fogueres, les tanquetes, las ballenas. La història de les sirenes és còmica, veneçolana de cap a peus, història de dictadures singulars i de pobles que es resisteixen a vessar la sang en conflictes civils. Resulta que els universitaris veneçolans, de tota condició, van llençar la missiva de fer sonar cassoles el dia de la censura definitiva, el dia de l'enterrament de la sardina, el dia definitiu en què toca desar la disfressa de democràcia singular per exposar a tot el món el ferotge i sinistre rostre que tenen totes les dictadures. Però no només de cassoles viu el manifestant modern. Van fer ús del catpost, ús de les altes tecnologies, per enviar-se entre sí l'inconfusible so de l'alarma, l'alarma antiaèria de la segona guerra mundial que no anunciava més que terror i perill. I el so de les cassoles es barrejà durant tot el dia i la nit amb el de la sirena desficiant, els trets de la policia i la fortor a cremat. Però amb un exercici de recontrapropaganda, el chavisme es va idear un cant de sirenes quelcom més inquietant; la de la corneta militar, la crida al tancament dels quartels, tatarataritararàaaaa. Així doncs, a la llarga nit que va representar el tancament de Radio Televisión Caracas, cal afegir-hi la cantarella marcial, però escanyolida, gairebé imperceptible, ridícula com un déu amb peus de fang. Gairebé ninguna la feia sonar. Per primer cop, la maquinària propagandística chavista ha fracassat.

Jo no m'atreviria a dir que la cursa cap a l'abisme que va iniciar Chávez estigui a punt de veure la seva fi. A mi, el tancament de RT Caracas no m'ha agafat desprevingut; ho sabia des del 28 de desembre de l'any passat. No va ser cap innocentada. De fet, és un pas més cap al totalitarisme, un pas lògic. La meva única i estimada Aliada, que s'ho mira tot amb una excitació que jo sé que és nostàlgia per no poder estar allà, diu que cas que caigui Chávez, li preocupa el panorama polític de després. L'experiment de Chávez de posar classe contra classe, enlloc d'unificar el país i fer junts un salt endavant possible, lògic i necessari, ha portat el país a un clima de confrontació i odi social pitjor al que hi havia antany. Caracas són mil Caracas, però essencialment dos; la chavista i l'opositora. I uns no trepitgen terreny de l'altre. Les mirades.

Emperò, Chávez, amb la jugada de Radio Televisión Caracas s'ha posat a tothom en contra. L'ha cagat. El pueblo soberano del barrio més aïllat i ultraviolent està picant les seves cassoles, tal i com la oligarquía fa en les seves mansions de filferro i càmeres de seguretat. El poble que va votar Chávez no s'ha cregut mai del tot el discurs chavista; volia que es resolguessin els seus problemes i punt. Ara no només veuen que els problemes no es resolen, sinó que els hi treuen les novel·les. Això pot resultar una autèntica putada, i més si et treuen les novel·les per endossar-te més Chávez televisado, més chávez encadenado, més cantarella, més sirena, i vinga més sirena, per a que tot es confongui amb el crit de la sirena i del socialismo, patria o muerte, que ara és el cant de guerra obligat entre funcionaris i militars. La gent n'està fins als ous, simplement.

Chávez tenia a les seves mans passara l'història com l'home que va canviar el rumb de Veneçuela. Però què cony es pot esperar d'un militar.




PS.- quin cinisme pensar i dir que les manis estudiantils que viu avui tot Veneçuela siguin promogudes pel Pentàgon, com m'he senti dir darrerament. És com dir que le s manis contra la guerra estaven promogudes pel psoe. Definitivament l'esquerra és tant estúpida com la dreta. No ens queda més que el buit. La indiferència i la cerveseta. Ni Barça, ens queda.