Pachuloyismo o el fanatisme del senyor Abreu

Per tal de desviar l'atenció sobre el gran desastre blaugrana, avui escriuré sobre política.

El futbol i la política són dos murs d'incomprensió de ciment armat, i m'agrada donar-m'hi cops de cap de tant en tant, per sentir-me més humà, i per tant més imbècil.

Veuran, a mi el nacionalisme català m'avorreix i em desespera. Sempre llegint la mateixa novel·la, ad eternum. En canvi, el nacionalisme espanyol és molt ric en matisos i molt més pirotècnic. Hi ha una explicació lògica; tenen més infraestructura i més ments per corrompre. A més tenen més plats per on picar; que si Catalunya, que si Euskadi, a voltes fins i tot Galícia. Això els hi confereix una versatilitat interessant, i sempre em tenen distret.

Però encara hi ha més finques inexplorades en l'ampli univers del nacionalisme banal espanyol. Són els espanyolistes llatinoamericans. Aquests gaudeixen de la lucidesa i la fe equiparable a la del convers. Des de fa un bon temps em pico per la vena el verí del senyor Juan Abreu, escriptor cubà exiliat a la zona alta de Barcelona o rodalies. Ja vaig dir que la seva prosa em recorda a la de Fernando Vallejo. Lamentablement, els dos escriptors —que se les venten de ser lliures— estan encadenats a perpetuïtat a un parell o tres de llocs comuns i són incapaços de moure's d'aquí. En el cas d'Abreu, aquests temes són el sexe, Cuba, ETA i el nacionalisme català. Els de Vallejo són el sexe, Colòmbia, i el Papa de Roma.

M'agrada tastar el verí d'Abreu, especialment la drogaïna etarra i la catalana. Em poso fins al cul d'aquests elixirs que ens prepara, i a voltes em dirigeixo al meu camell via comentari al seu blog. Quan un ionqui es dirigeix al seu camell, el primer ha de demostrar ser dur i contundent. Si no, és difícil que el camell et faci cas. Saben que jo puc arribar a ser molt fanàtic. Sí? Sí.

Amb la ruptura de la treva d'ETA, patrocinada pel Partit Popular, Abreu s'ha mostrat alegre i curull de felicitat. Visca, visca, han fotut al trullu a l'Otegui! Jo no defenso Otegui, que em sembla que està a l'alçada de l'estupidesa i cobardia dels polítics ibèrics. Però sí lamento la fi de la treva, doncs el contrari de la treva és la guerra i la mort, i l'empresonament d'Otegui és el símbol mediátic que la corrobora. S'entén, això?

Espanya és un país d'ideologia única, i és la ideologia del pa' chulo, yo, o pachuloyismo. Aquesta ideologia va ser exportada amb èxit a l'Amèrica Llatina, fa ja uns quants segles. Abreu, pel que puc entendre, defensa l'extermini del nacionalisme basc. Com s'extermina una ideologia? Així?

Aixà?

Em temo que no; s'ha provat tota la vida i es seguirà provant, però no. Amb la negació i extermini del contrari no fas més que generar rancor intergeneracional, o sigui, a reproduir el problema fins a l'infinit. Abreu hauria de ser molt conscient d'això, car Fidel ha volgut exterminar tot pensament aliè al comunisme ferrocotroco, i mira, va i li surt un Abreu; un personatge fanatitzat fins a extrems difícils d'imaginar sense la figura de Fidel Castro. És la ideologia del pachuloyismo. Quanta més canya fanàtica em fotis, més fanàtic em tornaré, però en el sentit invers. I així anem fent, amics. Cavant trinxeres, que és el que més ens agrada en aquest cony de país que jo, il·luminat per Abreu (ell diu Catanya), ja anomeno Entranya. Y es que pa' chulo yo.

Abreu l'altre dia va escriure que se sentia l'aire més pur amb Otegui a la presó (cosa similar deien els del KKK quan oloraven l'estofat de carn negre clavada a una creu ardent en el delta del Mississipí) i jo li vaig respondre que el felicitava pel trencament de la treva, i que ja veurà que l'aire potser perdrà la puresa primaveral amb la fortor dels primers cadàvers. Abreu avui ha tingut a bé escriure això, que em prenc com una resposta al meu comentari incendiari.

No em negaran que sentit de l'humor en té, l'home.

I ara, si m'ho permeten, vaig a mirar com passa aquesta encapotada tarda de diumenge per la finestra.