diumenge, de juny 10, 2007

Pachuloyismo o el fanatisme del senyor Abreu

Per tal de desviar l'atenció sobre el gran desastre blaugrana, avui escriuré sobre política.

El futbol i la política són dos murs d'incomprensió de ciment armat, i m'agrada donar-m'hi cops de cap de tant en tant, per sentir-me més humà, i per tant més imbècil.

Veuran, a mi el nacionalisme català m'avorreix i em desespera. Sempre llegint la mateixa novel·la, ad eternum. En canvi, el nacionalisme espanyol és molt ric en matisos i molt més pirotècnic. Hi ha una explicació lògica; tenen més infraestructura i més ments per corrompre. A més tenen més plats per on picar; que si Catalunya, que si Euskadi, a voltes fins i tot Galícia. Això els hi confereix una versatilitat interessant, i sempre em tenen distret.

Però encara hi ha més finques inexplorades en l'ampli univers del nacionalisme banal espanyol. Són els espanyolistes llatinoamericans. Aquests gaudeixen de la lucidesa i la fe equiparable a la del convers. Des de fa un bon temps em pico per la vena el verí del senyor Juan Abreu, escriptor cubà exiliat a la zona alta de Barcelona o rodalies. Ja vaig dir que la seva prosa em recorda a la de Fernando Vallejo. Lamentablement, els dos escriptors —que se les venten de ser lliures— estan encadenats a perpetuïtat a un parell o tres de llocs comuns i són incapaços de moure's d'aquí. En el cas d'Abreu, aquests temes són el sexe, Cuba, ETA i el nacionalisme català. Els de Vallejo són el sexe, Colòmbia, i el Papa de Roma.

M'agrada tastar el verí d'Abreu, especialment la drogaïna etarra i la catalana. Em poso fins al cul d'aquests elixirs que ens prepara, i a voltes em dirigeixo al meu camell via comentari al seu blog. Quan un ionqui es dirigeix al seu camell, el primer ha de demostrar ser dur i contundent. Si no, és difícil que el camell et faci cas. Saben que jo puc arribar a ser molt fanàtic. Sí? Sí.

Amb la ruptura de la treva d'ETA, patrocinada pel Partit Popular, Abreu s'ha mostrat alegre i curull de felicitat. Visca, visca, han fotut al trullu a l'Otegui! Jo no defenso Otegui, que em sembla que està a l'alçada de l'estupidesa i cobardia dels polítics ibèrics. Però sí lamento la fi de la treva, doncs el contrari de la treva és la guerra i la mort, i l'empresonament d'Otegui és el símbol mediátic que la corrobora. S'entén, això?

Espanya és un país d'ideologia única, i és la ideologia del pa' chulo, yo, o pachuloyismo. Aquesta ideologia va ser exportada amb èxit a l'Amèrica Llatina, fa ja uns quants segles. Abreu, pel que puc entendre, defensa l'extermini del nacionalisme basc. Com s'extermina una ideologia? Així?



Aixà?



Em temo que no; s'ha provat tota la vida i es seguirà provant, però no. Amb la negació i extermini del contrari no fas més que generar rancor intergeneracional, o sigui, a reproduir el problema fins a l'infinit. Abreu hauria de ser molt conscient d'això, car Fidel ha volgut exterminar tot pensament aliè al comunisme ferrocotroco, i mira, va i li surt un Abreu; un personatge fanatitzat fins a extrems difícils d'imaginar sense la figura de Fidel Castro. És la ideologia del pachuloyismo. Quanta més canya fanàtica em fotis, més fanàtic em tornaré, però en el sentit invers. I així anem fent, amics. Cavant trinxeres, que és el que més ens agrada en aquest cony de país que jo, il·luminat per Abreu (ell diu Catanya), ja anomeno Entranya. Y es que pa' chulo yo.

Abreu l'altre dia va escriure que se sentia l'aire més pur amb Otegui a la presó (cosa similar deien els del KKK quan oloraven l'estofat de carn negre clavada a una creu ardent en el delta del Mississipí) i jo li vaig respondre que el felicitava pel trencament de la treva, i que ja veurà que l'aire potser perdrà la puresa primaveral amb la fortor dels primers cadàvers. Abreu avui ha tingut a bé escriure això, que em prenc com una resposta al meu comentari incendiari.

No em negaran que sentit de l'humor en té, l'home.



I ara, si m'ho permeten, vaig a mirar com passa aquesta encapotada tarda de diumenge per la finestra.

8 comentaris:

leanan ha dit...

llegir blogs d'aquest estil diverteix fins que arriba un punt que irrita

Joseph T. ha dit...

Pareix que tens un lector que t'ha llegit massa.
Anem al que toque que és Diumenge i ens sobra temps. l' Abreu este, una droga que jo també sovintejo, juega al joc que solen jugar el nacionalistes espanyols. A saber, nacionalisme és igual i terrorisme. Jo li tinc una aversión prou gran al nacinalisme, peró açó no es prou per proscriure'l ni per equipararlo a un crim.
Dit açò, crec que marres amb l'Otegui. No pels seus deliris nacionalistes de muntanyes verdes i boines,imperturbables al llarg del temp, i amb espanyols maldats e incultes a les portes de Bilbao. Es que creu que a qui te una idea diferent, concretament la de que li agrada que Euskadi pertanyi a Espanya -i pareix que n'hi alguns-
es susceptible de rebre plom. Amb aquest no és un cuestió de ideologies. Es una cuestió de criminalitat.Es una cuestión dictatorial: com una minoria del 10 per cent vol , amb violencia i coacció, imposar els seel us objectius.
I efectivament el PP ha patrocinat la fi de la treva. Però la chuleria de Batasuna ha tingut també algo que veure. I la impresionant torpor del PSOE.
Bé, no sé que hi fotrem ahi dalt. Molta gent de tots bàndols s'alimenta de la situació.
Ja me'n he pasat.
Continuo llegint-te.

Llengot ha dit...

Apart del pachuloyismo que comentes, també qualla força el putejat jo, putejats tots. I així ens va...

Portnoy ha dit...

No sé, Subal... ¿merece la pena obsesionarse con la estupidez de algunas personas?
Yo creo que eso no es serio, que nadie puede sentirse ofendido por esas opiniones exageradas que únicamente buscan la confrontación, que al idiota hay que dejarle hablar y que las palabras terminen ahogándole...
En fin, deberíamos ignorar a la derecha rancia y a todos sus voceras.
Un saludo

perdedor ha dit...

Company, això és droga dura, duríssima. N'hi ha prou amb un parell de posts d'aquest senyor per recordar tots els renecs que es puguin haver après al llarg d'una vida.

Això sí, malgrat ser un bon intent, no ha aconseguit fer-me oblidar la patacada blaugrana...

Sílvie ha dit...

Hi haurà qui dirà que no val la pena, però jo sí que crec que cal perdre el temps per dir-los a la cara que foten fàstic. Per què és el temps, si no?

(el Tamudo té blog?)

subal ha dit...

Benvolguts conciutadans, gràcie pels seus comentaris.

M'agradaria destacar sobretot el del senyor Joseph, que toca punts espinosos que a mi se m'escapen i em conviden a la reflexió.

Entrar a analitzar el procés és una cosa que no em pertoca perquè no l'he seguit de prop, i al ser tan complex i amb tans matisos, segur que l'erraria massa.

El sentit del meu petit escrit no era pas el de l'anàlisi en profunditat, sinó deixar patent que amb postures tan fanàtiques és impossible arribar enlloc, i aixó em sembla que tots els que heu comentat esteu d'acord. Amb això em dono per satisfet.

Respecte a si Otegui és un element vàlid, jo em pregunto amb qui s'ha de parlar per arribar a bon port. Amb Otegui? Amb Aralar? És un mal de cap terrible. Ara bé, amb les tesis d'Abreu segur, segur, segur, que tenim ETA per anys i panys.

Lamento no saber respondre amb més concreció, senyor Joseph.

Salut a tots.

ps.- Señor Portnoy, leer a este tipo de gente, como Abreu, me sirve para ver que este mundo nuestro no tiene solución alguna. Ignorarlos? Bueno, aquí tenemos a Plataforma per Catalunya, que va subidito de escaños. Todos los ignoran, pore mire usted, ahí están, campando por Vic y Manlleu con su terrorismo verbal. A esos nadie los ilegaliza. ¿Ignorar la estupidez nos hace más listos? Pienso en ello y o sé qué contestarme.

Guillem ha dit...

Ayer vi una foto de Aleida, la hija del Che, y todavía me estoy reponiendo.
En cuanto mi organismo se recupere completamente escribiré unas líneas sobre ella. Bueno, quiero decir acerca de ella, sobre ella no me pondría ni a cambio de una mamada de la Bellucci.


Un comentari així ja ho diu tot d'una persona.

***

Al PSOE li ha tremolat la mà perquè ha volgut protegir-se d'una eventual situació com la que hi ha ara, que ETA se la jugui a mig camí. Però en aquestes coses, no es pot anar a mitges.

Als de Batasuna els hi ha faltat un gest per demostrar que realment volien la el procés, per exemple, condemnar la violència d'ETA hagués estat bé. Em temo, però, que com al PSOE, també ETA els ha agafat a contrapeu.

I ETA. Bé. Sense comentaris.