dimarts, de juny 12, 2007

En Subal treu un zero a la selectivitat

Via Wimbledon


A veure, centra’t Subal, tio, que falta poc per acabar l’examen i no has escrit res. Adéu a la primera opció, adéu a la segona, adéu a la tercera. Encara m’hauré de matricular de filologia catalana, aquella opció-lumpen que vaig escollir com a última, mig en broma, en un excés de confiança en les meves possibilitats d’assolir sense problemes la nota de tall de les altres opcions. Tira, nen, tu tira, però no, no pensis en micos ni en fèmurs, pensa en l’examen i en aquell rellotge clavat a la paret, que corre que se les pela.



Examen de les PAU de literatura catalana: Llegiu aquest text i feu-ne un breu comentari. [300 paraules aprox.]


Alumne: Subal Quinina






Perdoni professor, però removent-me en el meu seient i mastegant el tap del boli, m’ha vingut al cap el mico de 2001: a space odyssey, quan entoma un fèmur i el fa picar contra els rocs, contra el fang, contra altres ossos. No sap per a què serveix aquell os, però sembla una arma poderosa. Això! Ja ho té, aquell os que pica té una utilitat! Partir cranis enemics! És una arma poderosa!

[
m
o
n
ò
l
i
t
]



Crec que a l’Home sol de’n Serés li passa alguna cosa semblant. No, no, abstingui’s encara de puntuar-me amb un zero, que per res del món vull fer filologia, jo!

De jove, l’Home sol, amargat de tanta mirada inquisitorial, de tanta veïna que tot-ho-veu darrera els porticons, es refugia en la lectura, per llegir, clar, però no només. La principal raó és que llegir i escriure requereixen d’intimitat i solitud, i el nostre teen desitja, abans que res, intimitat i solitud. No sap encara per què. I llegeix llibres com qui es fabrica una coartada; sap que si el troben llegint les possibilitats de ser importunat tendeixen a zero. No sap què té entre mans, encara, i no sap tan sols que la literatura és una arma poderosa. Amb el temps se li acaba la paciència en aquella terra esgotada. I fuig, vol veure món. Viatja i llegeix, n’ha adquirit el costum. Hi ha un salt temporal. Un monòlit. I ves que, entre la massa i l’aglomeració de la gran ciutat per on ara es passeja, ell descobreix la solitud i l’anonimat. Es descobreix estranger i, com a estranger lluny de la pàtria xica, se sent encoratjat i legitimat per a explicar-se davant del món que l’envolta (un món que potser no està interessat en escoltar-lo, altrament). Abans al poble no calia; se sabien tots de memòria.

I ara el transeünt sap per a què serveix el viatge, el silenci, l’anonimat, la lectura, l’escriptura. Per partir cranis, potser? No li negaré que un volum de mil pàgines bé pot servir per a tals menesters. Serveix, tot plegat, per tenir ànima d’escriptor, encara que no se'n sigui. Crec, sincerament, que l’Home sol que descriu Serés és un escriptor. Només un escriptor té aquesta relació tan íntima amb si mateix i amb l’escriptura. I ja sé que diu que treballa en un diari. Però l'Home sol de'n Serés bé ha de guanyar-se la vida. De per què un escriptor no es guanya la vida escrivint li explico en la repesca de setembre.

I ara ja pot posar-me el zero, que no en posarà cap de tan merescut.

... potser em vulguin a Econòmiques?

4 comentaris:

tonibanez ha dit...

Sr. Subal: li baixo un parell de punts per les faltes reiterades ("de'n Serés" ha de ser "d'en Serés, per exemple). La prova de filo és aquest matí a les 9, a què treu cap parlar del monòlit de Kubrick??? Fixi's bé que el monòlit ÉS UN SÍMBOL INEQUÍVOCAMENT FÀL·LIC... Ergo, el teen, a banda de la literatura, també descobreix una altra activitat d'allò més onanística amb la qual aïllar-se, xalar i passar les hores autoeròticament... En fi, ens veiem al setembre.

subal ha dit...

Ahir nit, al llit, se'm va aparèixer José Gregorio, una mena de pseudo-sant veneçolà, i em va xiuxiuejar;

—pero m'hijito, por qué te metes en estos embolaos. Pa qué volver al pasado y sufrir de nuevo con la selectividad.

I em va propinar un calbot.

Accepto la meva nota, però potser ho podríem arreglar amb un Premi Espectacular de l'Assumpte, no? Vostè s'oblida de setembre i jo li otorgo un premi al millor blog o el que sigui. Què tal? No, no cal que em respongui ara, tenim temps per pensar-ho.

Respecte la introducció del monòlit en el meu comentari de text, crec que ha encetat un tema interessant. Jo el monòlit kubrià el veig com el símbol de l'inefable, d'allò inexpresable, de la Idea, de l'avanç de la humanitat, del descobriment. I a més, et permet canviar de tema amb una gran efectivitat. Poses un monòlit en un text i passes del mico a l'escriptor, de l'edat de pedra a l'hiperfutur.

Se m'acut, com vostè indica, que el nostre teen, a part de descobrir el sentit últim de la literatura, també descobreix que el seu monòlit serveix per altres coses apart de la simple masturbació. Té vostè tota la raó.

En fi, que péssim que sóc. José Gregorio té més raó que un sant; quién me manda.

I deixo les faltes d'ortografia com a penitència... si li presento certificat d'algun metge amic conforme pateixo de dislèxia, reconsiderarà la seva desició? Millor el Premi Espectacular, oi?

ufff.

cavallermigpartit ha dit...

Jo, 'profe', per al meu comentari vaig a emprar un treball que he fet per a la seua classe...

Pseudoexamen de Perifèria Quinina
Pseudonom: F. Bononad
Pseudodata: 13-06-07

El transeünt del text de Serés està de pas en aquest lloc que és la vida. Aquest vianant, i per extensió, qualsevol mortal, fa vi(d)a no sols cap endavant, sempre en present ‘cara per cara’ amb allò ignot, sinó que també ho fa d’esquenes, tot esguardant un punt però allunyant-se d’ell. ‘Hom’ s’atura un instant i, des d’on està ara, sia la redacció d’un periòdic a la ciutat, sia el centre de la gran urbs, deixa anar la vista enrere: què veu? La seua adolescència. Arribats ací, ja podem dir-ho sense embuts: l’hom(e) sol, el transeünt, és la primera persona de Francesc Serés. L’hom(e) és un ens fet de temps i de paraula, temps i paraula que ‘agònicament’ (d’una manera ‘combativa’) s’hi troben en ell. Mai l’oblit no pot véncer la mirada que detura el camí un instant ja per sempre; mai el temps no pot véncer la paraula que deté el camí un moment ja per sempre. Serés és caminador i escriptor ensems.(*) Serés és un solitari, “un home sol”. Amb els ulls hom llig i tresca per corriols. La solitud és una dissolució que es practica a través de la mirada; els ulls: per a deixar el sòl i emprendre el vol; els ulls: per a volatilitzar-se. Amb els ulls ens aprimem els peus fins a fer-los desaparéixer en l’apetència d’afegir-nos al cel; enlloc està escrit que per a caminar hom haja de tenir contacte amb el terra. Quan un vagareja (imagina, toca de peus en els núvols) calciga, deixa el seu propi rastre, petjades de boira, “com si es deixés ell mateix, com si es perdés”. Dubta algú encara que l’home sol no és Francesc Serés en tercera persona?

----------------------------
(*)Vegem no sols els seus textos, sinó també les seues fotografies a www.francescseres.net

tonibanez ha dit...

A mi vostè no em compra amb un PremiEspectacularSacadodesumismísimananga ni leches, que de premis servidor ja en va servit, alguns atorgats per prestigioses universitats, tot sigui dit. Ara em disposo a postejar la selectivitat d'avui... No es perdi per res del món la prova de llatí.