En Subal treu un zero a la selectivitat

Via Wimbledon

A veure, centra’t Subal, tio, que falta poc per acabar l’examen i no has escrit res. Adéu a la primera opció, adéu a la segona, adéu a la tercera. Encara m’hauré de matricular de filologia catalana, aquella opció-lumpen que vaig escollir com a última, mig en broma, en un excés de confiança en les meves possibilitats d’assolir sense problemes la nota de tall de les altres opcions. Tira, nen, tu tira, però no, no pensis en micos ni en fèmurs, pensa en l’examen i en aquell rellotge clavat a la paret, que corre que se les pela.

Examen de les PAU de literatura catalana: Llegiu aquest text i feu-ne un breu comentari. [300 paraules aprox.]

Alumne: Subal Quinina

Perdoni professor, però removent-me en el meu seient i mastegant el tap del boli, m’ha vingut al cap el mico de 2001: a space odyssey, quan entoma un fèmur i el fa picar contra els rocs, contra el fang, contra altres ossos. No sap per a què serveix aquell os, però sembla una arma poderosa. Això! Ja ho té, aquell os que pica té una utilitat! Partir cranis enemics! És una arma poderosa!

[

m

o

n

ò

l

i

t

]

Crec que a l’Home sol de’n Serés li passa alguna cosa semblant. No, no, abstingui’s encara de puntuar-me amb un zero, que per res del món vull fer filologia, jo!

De jove, l’Home sol, amargat de tanta mirada inquisitorial, de tanta veïna que tot-ho-veu darrera els porticons, es refugia en la lectura, per llegir, clar, però no només. La principal raó és que llegir i escriure requereixen d’intimitat i solitud, i el nostre teen desitja, abans que res, intimitat i solitud. No sap encara per què. I llegeix llibres com qui es fabrica una coartada; sap que si el troben llegint les possibilitats de ser importunat tendeixen a zero. No sap què té entre mans, encara, i no sap tan sols que la literatura és una arma poderosa. Amb el temps se li acaba la paciència en aquella terra esgotada. I fuig, vol veure món. Viatja i llegeix, n’ha adquirit el costum. Hi ha un salt temporal. Un monòlit. I ves que, entre la massa i l’aglomeració de la gran ciutat per on ara es passeja, ell descobreix la solitud i l’anonimat. Es descobreix estranger i, com a estranger lluny de la pàtria xica, se sent encoratjat i legitimat per a explicar-se davant del món que l’envolta (un món que potser no està interessat en escoltar-lo, altrament). Abans al poble no calia; se sabien tots de memòria.

I ara el transeünt sap per a què serveix el viatge, el silenci, l’anonimat, la lectura, l’escriptura. Per partir cranis, potser? No li negaré que un volum de mil pàgines bé pot servir per a tals menesters. Serveix, tot plegat, per tenir ànima d’escriptor, encara que no se'n sigui. Crec, sincerament, que l’Home sol que descriu Serés és un escriptor. Només un escriptor té aquesta relació tan íntima amb si mateix i amb l’escriptura. I ja sé que diu que treballa en un diari. Però l'Home sol de'n Serés bé ha de guanyar-se la vida. De per què un escriptor no es guanya la vida escrivint li explico en la repesca de setembre.

I ara ja pot posar-me el zero, que no en posarà cap de tan merescut.

... potser em vulguin a Econòmiques?