dilluns, de juny 25, 2007

Herois

Hola blog. Avui explicaré una paràbola des de la meva poltrona cibernètica. Faré de webpredicador.


Versicle I.

Subal Quinina té el poder de fer-se caure els cabells. Quan controli el poder de l'alopècia farà caure el pèl a tot el món. L'hem d'aturar.

La Única i Estimada Aliada té el poder de fer caure aliments del seu plat a cada àpat. Quan controli el seu poder, farà morir de gana a la Humanitat sencera. L'hem d'aturar.

Versicle II.

I si no ens dóna la gana salvar a l'animadora? I si salvar al món se'ns en fot?

Versicle III

Els herois de tevetrés dels dilluns em tenen fascinat. Estem realment perduts. O salvats. El menys creient de tots era l'ex-legionario. Està bé que les forces armades no tinguin fe. Maten menys. Però els altres herois, redéu, tenen una profunda fe en algun déu o cosa. Que si una és presbiteriana radical, que si l'altre creu en la mare Gaia, que si el transformista es tanca a una església a meditar, que si un rosari de plata de Tous. Som adolescents ferits en el més profund del nostre orgull i només ens queda la fe, quan més tunejada millor. O ets un amargat o ets un heroi caigut de la nit, més a prop del col.lapse cardíac que de la barra del bar on anheles ser sempre. I atenció; es poden ser les dues coses a l'hora. Heus aquí els Catalan Heros del segle XXI, cada dilluns a tevetrés.

Res més lluny que la crítica als col·legues generacionals, el que m'empeny a escriure avui és la estupefacció i la sorpresa majúscula de no veure'm representat en cap de les mostres representatives de jove-adult que passen per la tele. O potser massa, una mica de cadascú. Compartim el camp de batalla i ens batim tots en retirada, això em fa sentir un igual. I compartim també opció política; el Desinterés. Però aquests amics em sorprenen amb un gir "Heros" cada dilluns. El carnisser, per exemple. O el mexicà. O la mestra presbiteriana. O la noia perduda de Valladolid que vaga eternament per habitacions d'hotel. Casos a examinar amb deteniment. Com qui va en metro, em dedico a fer un perfil de lector. Un pot tenir les seves teories sobre quins llibres escaurien a cada qui, però bado i i bado i se'm fa dificil. No conec la meva generació?, em pregunto amb horror. O més que herois aquests tios són lost?

Potser diria que la nostra és la generació més desgeneració que ha viscut aquest país. Ningú sap què fan els seus iguals dins de les seves quatre parets. Jo practico amb els meus manyocs de cabell, a la llum de la pantalla en blanc. I ella comença a trencar la coberteria sense moure's del sofà. Algú ens ha d'aturar. Però una certesa: això ja no es pot canviar.

4 comentaris:

tina ha dit...

Aquest heroi (des)generacional anomenat Subal es pot autoatorgar per segon cop (si no m'he descomptat) el premi espectacular de l'assumpte (l'ordre dels factors és correcte?)? Si la resposta és sí, no sé a què espera.

Ahir vaig pensar exactament el mateix que vostè. L'efecte mirall no és tal, és més aviat efecte espiell, la sensació d'estar espiant una gent raríssima.

Ara que si a vostè i a mi ens donessin una càmera, no sé si s'hi sentiria reflectida gaire gent en el nostre dia a dia, per sort/per desgràcia (triï l'opció correcta, jo no goso).

subal ha dit...

I ara, Tina, em faràs enrojolar (again). He de confessar que potser m'agradaria que em donessin una càmera, no? Te l'emportes a l'Orinal, a veure el Pedrals, te l'emportes al costat de l'ordenador, a fer posts, fas saludar a l'Aliada i parles dels típics projectes impossibles que saps que són impossibles però els dius per tal d'aconseguir la solidaritat de l'audiència...

Definitivament, vull la meva càmera!

miq ha dit...

Simplement, un escrit i una reflexió excel·lents. Em trec el barret again, senyor Subal. I de fet, voto perquè li donin una d'aquestes càmares... i ens baixarem els vídeos pel 3alacarta o pel YouTube!

xavi ha dit...

Amb alguns hi estic d'acord i amb altres no, llegiu el meu article sobre herois!

www.ludica.es