dilluns, de juliol 02, 2007

Consideracions reloaded

I

Un llibreter em comenta, arran dels post de Portnoy sobre Vila-Matas, que aquest darrer es va llegir vora tres-cents llibres de clàssics de la literatura en un parell d'anys. D'aquí li venen, doncs, els seus poders literaris i metaliteraris.

Contraataco afirmant que Jorge Herralde va veure la llum al seu camí professional després d'estar postrat un any sencer al llit, degut a una malaltia còsmica de les d'abans.

El llibreter, fent ús dels seus sabers, replica una llista de noms de la literatura universal que s'abocaren a l'escriptura després d'haver estat greument malalts o immobilitzats. No els recordo.

Proposo, per acabar aquest apunt, comprar-nos armes curtes i disparar-nos mútuament un tret al genoll. Així ens serà més fàcil que ens deixin tranquils durant un temps i llegir, per l'amor de déu, llegir. Investigar a on es poden adquirir armes de fuck.

II

En Martí Sales ens va explicar amb bonhomia una nova crítica carnissera de Ponç Puigdevall, ara contra el seu llibre. Un poeta em va dir que el llibre comença molt bé, però que es nota que en Martí escriu fumat. No cal que em diguis més; me'l compro. M'agraden els armaggedons, les fugides cap endavant, els mots geomètrics, escriptures automàtiques, paratges enrunats post-nuclears que poblen la seva obra. Veig amb relativa clarividència una nova generació afterpop a la catalana. Segueixo investigant.

Collonada hipersensorial que apareix en el llibre: ara bé —que vol dir moro—.

III

La tuberculosi esdevé després d'una ingesta massiva de tubercles? Investigar això.

IV

La fragilitat i l'angoixa líquida dels temps moderns és resumeixen en extraviar una clau importantíssima i no trobar-la. La vida pren un gir d'horrors, angúnies, i desafectes. On ets, vida meva, pregunto. La diferència entre la vida i la mort són 21 grams. La meva clau pesava si fa no fa. Vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero, que muero porque no muero. La clau m'ha fet perdre la gana i les meves carns es devoren a sí mateixes. No menjar resulta extremament econòmic. Pago o em conviden a un tallat i marxo. Això sí. L'angoixa fa fumar.

Les maletes s'havien perdut i l'acceptació d'aquesta pèrdua significava la fi d'un estil de vida, potser fins i tot de la vida mateixa.

Sales, Martí, Dies feliços a la presó, Empúries, 2007.


V

Café y cigarro...

3 comentaris:

tina ha dit...

Ep, amb relació al punt II: la llei antitabac arriba a l'esfera literària? Quin mal hi ha a escriure fumat? D'entrada cap, diria jo...

Això de l'"ara bé --que vol dir moro" no és collita del Sales, ojo. Ho he sentit dir mil vegades al meu avi (i no crec que s'ho inventés ell) en la variant següent: "Ara ve, que vol dir moro".

Fins aquí la meva "gran" aportació, ja veus... Si s'ha de culpar a algú, blame it on Bisolvon (tres cullerades al dia abans de cada àpat). Que denigrant és estar refredat a l'estiu...

Carles ha dit...

Aquesta manera furiosa de demanar "armes de fuck"... No només del follar viu l'home, ni tan sols l'escriptor. Recomano calma.

subal ha dit...

Cagarro. Café i cigarro, cagarro.

Escriure i fumar van de la mà. Proposo un acte de protesta massiva de creadors i literats a frankfurt, contra la llei antitabac del zapatero, que arrossega la nostra cultura cap a la mediocritat.

Respecte a la frase "ara bé" o "ara ve", quedem entesos, és una frase popular que jo desconeixia. No te acostarás sin saber un par de cosas más.

carles; Calma, calma. Un immillorable consell, que es pot aconseguir mitjançant l'autoerotisme. Molt més barat, net i segur que demanar una arma de fuck.