L'article sencer de Vila-Matas, aquí.
L'amic Ferrer es queixa que el debat sobre Frankfurt està mal plantejat. Bé, és que hi han molts debats, aquí. El més interessant d'ells, en la meva modesta opinió, és el que apunta l'article de V-M, i per això em sorprèn el comentari del senyor Ferrer. Miraré de ficar-hi cullerada.
S'han dit moltes, moltes coses, entorn de Frankfurt, la majoria de les quals s'escapen del debat merament literari, i em sembla una llàstima, tant divertit i ric en matisos com és.
En aquest minipost, vaig apuntar dos paràgrafs de l'article de V-M que no volia oblidar, i ca, em servien de crossa per ordenar el meu pensament. Va vinga, em llenço a la piscina, i se m'en fum si hi ha aigua a sota o no.
Imaginem-nos un mapamundi literari que es superposa i sovint confonem amb el mapamundi geopolític de regions i estats i línies fronteres al què tots estem avesats. Diguem-ne, d'aquest mapa, la República mundial de les Lletres, on no hi han països sinó llengües i maneres d'entendre la literatura. Per exemple, molts escriptors de la illa de Martinica de parla francesa, estarien inscrits en el país literari anomenat República de la Llengua Francesa. Escriptors llatinoamericans, catalans, i espanyols, serien conciutadans de la República de la Llengua Castellana. Autors anglosaxons, en la república Anglesa, autors austríacs i alemanys, en la Alemanya, autors valencians, de ses illes, de Catalunya nord i catalans, en la República Catalana (uix, què he dit!).
S'entén, no, el meu joc de rol? Però és que en aquest mapa mundi fantàstic i potser utòpic, hi ha uns ciutadans-escriptors que, sincerament, se'ls hi en fot la pàtria o la república i van per lliures; aquests són uns hippies o uns dictadors que pretenen alçar-se esdevenint literatura universal, post-republicana o a-republicana o jo què sé. Són uns free-riders, que no conformen sinó micro-estats no reconeguts però ambiciosos a més no poder. Jo els anomenaria Els Àcrates. Vila-Matas podria ser un d'ells.
Ah. La república mundial de les lletres no és una bassa d'oli, està ple de tensions. Tot déu pretén establir-se en un pretés cànon universal literari, o els escriptors en llengües poc reconegudes per culpa del maleït mapa mundi geo-polític opten per una escriptura nacional, reivindicativa. La guerra mundial i la guerra civil és permanent, ouh yeah, en aquest món imaginari.
Bé, fins aquí el joc de rol fantasiós i utòpic. Per més informació, corrin a la seva llibreria habitual i adquireixin La República mundial de las Letras, de Pascal Casanova. En castellà editat per Anagrama, en català editat per ningú.
Què passa, doncs? Doncs que aquest món paral·lel existeix latent i ofegat per l'avorrit i infumable mapamundi de nacions i països i fronteres anti-naturals; Espanya, França, Alemanya, bla-bla-bla, bla-bla-bla. I els escriptors es classifiquen com si fossin papallones i se'ls empresona en les presons-estats actuals, obviant el món fantàstic que he mig dibuixat més a dalt. Ara crec que es pot entendre aquest subtil i irònic començament d'article de V.M.;
L'amic Ferrer es queixa que el debat sobre Frankfurt està mal plantejat. Bé, és que hi han molts debats, aquí. El més interessant d'ells, en la meva modesta opinió, és el que apunta l'article de V-M, i per això em sorprèn el comentari del senyor Ferrer. Miraré de ficar-hi cullerada.
S'han dit moltes, moltes coses, entorn de Frankfurt, la majoria de les quals s'escapen del debat merament literari, i em sembla una llàstima, tant divertit i ric en matisos com és.
En aquest minipost, vaig apuntar dos paràgrafs de l'article de V-M que no volia oblidar, i ca, em servien de crossa per ordenar el meu pensament. Va vinga, em llenço a la piscina, i se m'en fum si hi ha aigua a sota o no.
Imaginem-nos un mapamundi literari que es superposa i sovint confonem amb el mapamundi geopolític de regions i estats i línies fronteres al què tots estem avesats. Diguem-ne, d'aquest mapa, la República mundial de les Lletres, on no hi han països sinó llengües i maneres d'entendre la literatura. Per exemple, molts escriptors de la illa de Martinica de parla francesa, estarien inscrits en el país literari anomenat República de la Llengua Francesa. Escriptors llatinoamericans, catalans, i espanyols, serien conciutadans de la República de la Llengua Castellana. Autors anglosaxons, en la república Anglesa, autors austríacs i alemanys, en la Alemanya, autors valencians, de ses illes, de Catalunya nord i catalans, en la República Catalana (uix, què he dit!).
S'entén, no, el meu joc de rol? Però és que en aquest mapa mundi fantàstic i potser utòpic, hi ha uns ciutadans-escriptors que, sincerament, se'ls hi en fot la pàtria o la república i van per lliures; aquests són uns hippies o uns dictadors que pretenen alçar-se esdevenint literatura universal, post-republicana o a-republicana o jo què sé. Són uns free-riders, que no conformen sinó micro-estats no reconeguts però ambiciosos a més no poder. Jo els anomenaria Els Àcrates. Vila-Matas podria ser un d'ells.
Ah. La república mundial de les lletres no és una bassa d'oli, està ple de tensions. Tot déu pretén establir-se en un pretés cànon universal literari, o els escriptors en llengües poc reconegudes per culpa del maleït mapa mundi geo-polític opten per una escriptura nacional, reivindicativa. La guerra mundial i la guerra civil és permanent, ouh yeah, en aquest món imaginari.
Bé, fins aquí el joc de rol fantasiós i utòpic. Per més informació, corrin a la seva llibreria habitual i adquireixin La República mundial de las Letras, de Pascal Casanova. En castellà editat per Anagrama, en català editat per ningú.
Què passa, doncs? Doncs que aquest món paral·lel existeix latent i ofegat per l'avorrit i infumable mapamundi de nacions i països i fronteres anti-naturals; Espanya, França, Alemanya, bla-bla-bla, bla-bla-bla. I els escriptors es classifiquen com si fossin papallones i se'ls empresona en les presons-estats actuals, obviant el món fantàstic que he mig dibuixat més a dalt. Ara crec que es pot entendre aquest subtil i irònic començament d'article de V.M.;
Convertido en escritor español por arte de birlibirloque o por el arte político de no haber sido invitado a Frankfurt
o aquesta proclama un tant estranya;
En vista de que [mi literatura] no encajaba en esa narrativa nueva española (donde se jaleaba el casticismo y el rechazo de todo experimentalismo), opté por escribir una literatura no nacional española.
Ara bé, i no sé si m'explico amb meridiana claredat, hi ha en l'article de V-M una contradicció que em fa aixecar sospites malintencionades. Si Vila-Matas es considera un autor no-nacional espanyol, com va acceptar la invitació d'anar a Gualdalajara l'any 2000? Que no haviem quedat que els autors en llengua castellana eren també llatinoamericans, en el nostre sistema de nacions literàries?
I el merder de Frankfurt, molt secundari segons la meva teoria, és que la de Frankfurt és una fira comercial, de compra-venda, capitalista, no sé si m'entenen, enmarcada claríssimament en la lògica del món que no ens agrada. I el sistema de la República mundial de les Lletres el valor dels escriptors no es mesura amb criteris econòmics. Kafka venia molt? Joyce venia molt? Beckett? Ne pas. És per això que els de Frankfurt s'han fotut en un merder còsmic, doncs han convidat a una républica —la catalana— que no existeix en l'avorrida realitat d'estat-nacions. Només existeix, o malda per existir, en un món imaginari i estrany, que jo, de ben segur de manera molt maldestre, he intentat explicar en aquest teatre buit.
I ara, em permetran que vagi a arreglar-me, perquè he quedat d'anar a veure l'hermosa Clara Font. Que m'han dit que està molt i molt bona.
ps.- escric això amb excessiva alegria i rapidesa. Potser cal pentinar-lo, però no tinc temps. Fa molt temps que no tinc temps, que canten aquells. Perdonin, doncs.
2 comentaris:
No es perdi vostè el meu proper post... en el qual li regalaré un enllaç.
La veritat és que no crec que sigui possible ser un àcrata/dictador de les lletres. Senzillament perquè el fet de "ser aquell escriptor que va rebutjar les influències oficials" o "ser aquell escriptor que es va dirigir a aquell mercat més sovintejat per la república X" ja et posa en relació amb la república de la teva llengua, i al final els crítics faran veure aquestes relacions i t'hi inscriuran vulguis o no, i si no ho fan ells, ja ho faran els filòlegs. I si no, influenciaràs tota una generació d'escriptors de la república de la teva llengua, o t'hi convertiràs en un best-seller. I després hi ha allò que comentes sobre el cas concret de Vila-Matas. A part que presentar les "repúbliques de les lletres" com a cosa "nacional" és un poc capciós. No sé.
Publica un comentari a l'entrada