El Piqué no

—Subal, expressa't.
—Desgraciats! Esteu matant la política!
—Desplega els teus arguments.
—Primer va ser en Pasqual, alegria dels nostres dies, ara en Piqué, llengua viperina i orador incisiu, un home angoixat.
—Vols un cos de lletra més gran?
—Fot-li.
—Ja el tens.
—Torneu-nos en Piqué, cretins!
—Collons.
—Oh, Piqué, quantes intervencions teves no he esperat com aigua de maig durant l'agonia dels debats del Parlament! Oh, Piqué, salivejant esperaves el teu torn de paraula i a casa tots callàvem. Calla, calla, que ara ve en Piqué. No has tingut mai rival en el manicomi, orador, gran orador. Només en Pasqui et feia ombra.
—Sí, un gentleman, en Piqué, un gentleman... pregunta-li als immigrants de Badalona...
—Ohhhhh, Piqué, eres el novio enclenxinat que sempre sortia amb la més bandarra i la més puta, ohhh Piqué i els teus difícils equilibris, arggggggh Piqué, i ara què farem, amb en Montilla i el Rivera, Carod, Saura i Mas, ohhh, Piqué estripa la carta de dimissió, o funda un nou partit, ohhh Piqué...
—Partit Piqué... Pa qué.
—Pa qué? Pa qué? Era fantàstic veure un home tan elegant trepitjar merda tot el dia i netejar-se les soles de les sabates amb paper de cel·lofana, quin home, redéu, quin home! Quina compostura... Oh, ah, i quan perdia la paciència i enlairava la punta del nas i la ràbia fluïa en torrents verbals... Oh, ahhhh. Piqué-e-e-e-e-eeeeeeee. Churchill, que estàs fet un churchill!
—Subal, nen, necessites vacances, ho notes, oi?
—Ho noto. Ho noto. Estic cansat. Semblo el nen endimoniat. Dona'm un cigarret, Autor.
—Té, Subal, seu aquí. Vols foc? Té, aquí el tens. Vols que et prepari un combinat?
—Sí, no, m'és igual, Autor; tot és una merda.
—Home, va, sigues positiu, potser ara posaran al Vidal-Quadras, un home difícil, però igualment divertit.
—Ah, t'imagines, Autor? Aquella veu ronca pre-democràtica... Ummmm, em fa venir trempera!
—O potser posen a la tia aquella que està tan bona... com és deia... Dolors Nadal?
—Tio, qui necessita vacances ets tu.
—No, no, l'altra, aquella harpia... sí, home, la Montserrat Nebreda!
—Tio, tu ets una merda, tot és una merda.
—Va, Subal, no t'amoïnis. He pensat que podríem penjar una cançó en homenatge al Piqué, et sembla?
—Quina...
—Home, mira, jo ara només tinc al cap Nàpols i la costa Amalfitana, i he pensat que podríem fer una metàfora d'aquelles que t'agraden tant... en record del teu ídol caigut.
—Quines metàfores?
—Sí, home, les que van agafades pels pèls, com en Piqué mateix. Veuràs, en Piqué sempre ha anat amb gentussa prepotent i repugnant, com ara els gringos, però tu saps que en Piqué tenia un talent especial, que era com un italià... Malgrat anar sempre amb els dolents, tu saps que era pur d'esperit...
—Tu vuo' fa' l'americano? Tu estàs penjat. La classe política més lamentable del planeta és l'italiana i tu vols homenatjar al nostre Churchill amb Renato Carosone? Fas pena.
—Què n'has de dir, tu, de Carosone?
—Tio, tu...
—A callar, o et dimiteixo.