dimarts, de juliol 17, 2007

La Júlia Agripina la mama com les deesses

Caro diario,

primer de tot, deixa'm anotar, caro diario, els dramàtics badalls que em provoquen els posts que es dediquen a glossar vacances alienes quan arriba l'època estival. L'estiu és l'època per excel·lència dels Llocs Comuns. Been there, done that. Puag.

[nota subliminal: badallin. Ara.]

Dit això, una de les atraccions turístiques a la que no penso renunciar quan d'aquí uns dies posi els peus al Golf de Nàpols serà la d'admirar amb deteniment i veneració els graffitis dels baixos fons de Pompeia. M'imagino individus ociosos aliens al tràfec d'espècies i esclaus, sota un sol de justícia, gratant-se l'entrecuix per sota la túnica, mirant les obres, cagant-se en el porco governo d'August, explicant-se els claus satisfactoris, furgant-se la dentadura amb un escuradents, o contant-se batalletes de quan la legió. Caesar go home, Caesar go home, murmurarien ombrívols, i demanarien una altra Voll-Damm a la taverna de la cantonada. En el súmmum de la seva borratxera i melangia, prenent un roc del carrer, no dubtarien en practicar l'incivisme bàrbar contra les parets de la domus més chic.




No llepis conys fora de casa, fes-ho a dintre.

Harpocras ha cardat divinament amb la Drauca per un miserable denari.

En Dionís pot follar a l'hora que li vingui en gana.

Isidoro putelani, esclau engendrat a casa a cops de cunnilingus.

Si beus no agafis la quadriga.




I sempre hi ha poetes efeminats, i més a l'antiga Roma, que es dediquen a embrutar amb la seva poesia melosa les portes de les comunes;


Salut a qui estimi, mort a qui no sàpiga estimar!

Urbana, et trobo a faltar

Tot allò que escric em ve dictat per Cupido. Ai! Que em mori ara mateix si volgués ser un déu sense tu!



Potser el graffiti més curiós que m'he trobat mai fou fent les Amèriques, perdut en el complex arqueològic de Tikal, a Guatemala. En un temple apartat, fantasmagòric i decadent, allí em vaig trobar, resseguint amb la punta dels dits les parets grisoses, una firma enfonsada en el guix o roca. Una signatura plena de corbes i bucles, barroca i anacrònica. Era la signatura d'un conquistador espanyol, potser? Avorrit, suat, fastiguejat com els nostres pompeians. Juan Matanzas estuvo aquí, potser pensava, quan imprimia força al seu punyal contra la paret sagrada. Me la vaig estar mirant una bona estona, desfermada la imaginació.

Ah, l'art de guixar parets, des del neolític, passant per Roma, de Roma a les amèriques, de les amèriques als taulons corcats d'una llitera de colònies, els lavabos de la facultat, de la facultat al bar, del bar a estampar la signatura en una hipoteca o al final d'una novel·la. Tot roman excepte el blog, que sempre estarà a un clic de la desaparició. No hi haurà erupció volcànica que ho eviti.

Per saber més de protoblogs; aquí i aquí.


*

Avui la meva Única i Estimada Aliada ha aportat un neologisme a la catalana llengua. Chévere!!

Estar més content que un chinchúl



*

—Pst, pst, autor, autor!
—Digues, esclau iber.
—bihsisbihihshsihsis, Entrellum, bisbisbis.
—No voldrà. No ho aconseguirà.
—I si l'honores amb un Espectacular de l'assumpte si en porta una?
—Bueh, per demanar que no sigui.

El meu esclau, que em llepa les sandàlies quan jo li ordeno, demana graciosament al Senyor de les Llums que detecti i immortalitzi aquest graffiti que trobarà per algún d'aquells pedrots de marbre grec. Queda demanat. Bones vacances, Senyor de les Llums.

4 comentaris:

tonibanez ha dit...

Pedicabo ego uos et irrumabo Aureli pathice et cinaede Furi. . qui me ex uersiculis meis putastis quod sunt molliculi parum pudicum. nam castum esse decet pium poetam . ipsum. uersiculos nihil necesse est. qui tum denique habent salem ac leporem. si sint molliculi ac parum pudici. et quod pruriat incitare possint. non dico pueris sed his pilosos qui duros nequeunt mouere lumbos. uos quod milia multa basiorum legistis male me marem putatis. pedicabo ego uos et irrumabo.

NB: Aborrit va amb ve vaixa

tonibanez ha dit...

El que de veritat es mereix l'Espectacular de l'assumpte és el Floquet de Neu en remull que surt al You Tube tocant una flauta (o és un tub per respirar sota l'aigua?). Feia segles que no reia tant. El friquisme salvarà el món.

subal ha dit...

Ai, cony, sempre em passa el mateix, amb l'aborrit. Ara l'esmeno. Gràcies. Un Avorrit de l'Assumpte per al Subal.

Jo, a classes de llatí només vaig aprendre a copiar i esbentrar un diccionari per encabir-hi xuletes.

Hermeto Pascoal em sembla una persona feliç, gairebé místic. Observi les papallones que juguen al seu voltant. Em sembla que va ser un gran músic. Floquet de neu era un mico infeliç, a part de ser un gran masturbador.

Modgi ha dit...

Personalment, sóc seguidor d'una tal Lorena, ídol pre-adolescent i escriptora d'arbres. Em fascina la seva última obra, titolada: "Lore x Jose"