dijous, de juny 28, 2007

Especial En/Doll [i 2]. El reggaeton culte.

Tinc un amic a Caracas que li farà molta gràcia escoltar aquest tema.

Pèl i ploma (marican urbana), Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007

powered by ODEO




Una de les frases esfereïdores de l'assaig El preu de ser catalans és la següent; "el català no genera llenguatge, perquè els motors del llenguatge dels joves parlen castellà." La cultura de masses. I la cultura de masses ens porta inevitablement cap al calaix de-sastre de la globalització. O sia, i segons Gabancho, una cultura que vulgui sobreviure en aquest entorn global necessita ser un motor generador de cultura de masses. Jo no hi estic del tot d'acord.

En una cultura global i de banda ampla, cal observar amb simpatia els nous fenòmens que ens vomita per sobre la cultura de masses, i pensar una venjança sublim, original i creativa. I comprensible. ¿Com una cultureta com la nostra pot esdevenir visible en El Soroll Global? Subvertin-ho tot. Per subvertir cal capbussar-se de ple en la cultura de masses i, com si fòssim raaaaaates, anar mastegant la carn podrida que els mass-media ens llencen, masteguem tranquil·lament, fins escurar l'últim ós. En acabat, retirar-se i pensar una estratègia. La catalan way de digerir el món. Assolir d'una vegada per totes la categoria de suburbi o província del gran imperi global, provincia rebel, si es vol, i deixar de ser un suburbi o província només ibèrica.
A tall d'exemple. Doblar al català? Enorme error. Pelis en versió original subtitulada al català, si es vol, o en castellà, més igual. Per què m'és igual? Perquè el que ens importa és la llengua d'origen, els seus girs. No necessitem intermediaris, ni els nostres propis intermediaris. En la meva opinió, el català s'ha de deixar prostituir com qualsevol altre llengua normaleta del món. Perquè la cosa no acaba aquí. Perquè ara toca subvertir la ingesta, perbocar-la i fer-ne una cosa única i definitòria. No dic que no existeixi ja aquesta via. De Pujols fins a l'Astre Intercomarcal. La cultura catalana és la cultura de riure's del mort i de qui el vetlla. Aquesta és la meva opinió. Per cert una amiga caraquenya, que mai no ha trepitjat Catalunya, em va dir un dia que escoltava amb reverència a Quimi Portet. No entenia un borrall del què dien les cançons, però deia que no calia, que sabia expressar perfectament el seu localisme, i alhora la seva universalitat. Va fer un eslogan.

Fixin-se en el cas del rap. El rap neix als suburbis marginals dels USA. La indústria el descobreix i apareix el blanquet aquell de la gorra i la peli i exploten el fenomen. La cultura de masses. La Putrefacta. PERÒ. Segueixin-me fins al paràgraf vinent.

Però de cop i volta apareix el hip-hop, una expressió cultural molt més interessant que no pas el rap. I, per mitjans que solen ser aliens a la gran indústria, a Sevilla neix una manera de fer hip-hop única i original: La Mala Rodríguez. El rap i la cultura de masses, han llançat la seva merda i paradoxalment n'ha crescut una cosa nova i de qualitat.

A uns quants trilions de quilòmetres apareixen, per exemple, Calle 13, de Puerto Rico. Aquest tios de Calle 13, un grup afterrrrreggaeton, aconsegueix vertebrar un discurs irònic que se'n fot subtilment del reggaeton, i paradoxalment el dignifica. El reggaeton, per a qui no ho sàpiga, és la pitjor immundícia que s'ha tirat hom mai a la cara.

La era de la copiaera, Calle 13
Residente o visitante, 2007

powered by ODEO

I aquí, què passa? Doncs que en Pedrals tira de mots catalans en desús, de la tradició del cinema negre, de poesies traduïdes i adaptades de grans poetes, de poesies pròpies i com qui no vol la cosa aconsegueix fer el miracle de la cultura catalana; sobreviure sense tenir un motor generador de cultura de masses propi. Què, Vent del Pla és cultura de masses? prefereixo la cultura de masses gringa. No em fotin riure, home. El poeta Pedrals, del hip hop, del seu bagatge musical i dels seus paranormals sabers literaris, escull el seu propi camí cap a la modernitat. I és únic i original. Inesperat. Subversiu. I fugisser. Efímer. En Drals es reinventa constantment. Recordin el post fundacional d'aquest putu blog. No vinc a dir res de nou, d'ell.

I això, i no res més, es el que tinc ara al pap. Mastego teories lentament. I m'equivoco gairebé sempre.

Com? Encara queda algú al teatre buit? Doncs avui es mereixen un premi en forma de musiqueta.




powered by ODEO
Cinc maneres de matar un home. Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007
(Trad. Josep Pedrals)

There are many cumbersome ways to kill a man.
You can make him carry a plank of wood
to the top of a hill and nail him to it.
To do this properly you require a crowd of people
wearing sandals, a cock that crows, a cloak
to dissect, a sponge, some vinegar and one
man to hammer the nails home.


Or you can take a length of steel,
shaped and chased in a traditional way,
and attempt to pierce the metal cage he wears.
But for this you need white horses,
English trees, men with bows and arrows,
at least two flags, a prince, and a
castle to hold your banquet in


Dispensing with nobility, you may, if the wind
allows, blow gas at him. But then you need
a mile of mud sliced through with ditches,
not to mention black boots, bomb craters,
more mud, a plague of rats, a dozen songs
and some round hats made of steel.

In an age of aeroplanes, you may fly
miles above your victim and dispose of him by
pressing one small switch. All you then
require is an ocean to separate you, two
systems of government, a nation's scientists,
several factories, a psychopath and
land that no-one needs for several years.

These are, as I began, cumber
some ways to kill a man.
Simpler, direct, and much more neat is to see
that he is living somewhere in the middle
of the twentieth century, and leave him there.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Subal, aquest Pél i ploma es magnífic. S'ho dic de debó: magnìfic. I el seu comentari... Miri, m'ha costat avançar no més trobar-me a la patidora y plañidera Gabancho... però he d'admetre que gairebé ho signaria jo mateix...
Salut.

Anònim ha dit...

Home, amic Ferrer, quina alegria que li agradi l'últim experiment d'en Pedrals i en Guillamino!

Ah, i la senyora Gabancho. No sé si vostè s'ha llegit el seu llibre, un llibre que desperta moltes passions. Jo sí me'l vaig llegir, i confesso que encara no sé què pensar-ne. Sempre m'ennuvolo, quan ho intento. El cervell se'm dispara amb pensaments contradictoris.

Hi ha, emperò, molts arguments vàlids, molts capítols extremadament útils per entendre-ho tot (per exemple, les diferents i contradictòries polítiques culturals que s'han establert des de la Generalitat de Pujol i l'alcaldia de Barcelona). Ajuden a entendre la nostra esquizofrénia.

D'altra banda, hi ha certs temes que a mi em resulten espinosos i molt interessants de debatre.

Sobretot perquè observo atentament les reaccions de la meva Aliada i els seus amics, que són nouvinguts.

Com que és diumenge, transcric a tall d'exemple un paràgraf en el qual no sé si estar-hi d'acord o en desacord, o tot al contrari.

"Sense identitat els immigrants no són res. Se senten perduts i de debó es perden: la identitat és l'única defensa davant una realitat que és dura, que ho va ser per la gent del sud que va arribar a partir dels anys 50 i ho és per al "moro" o el "sudaca" que arriba avui, perquè la silent crispació de la societat que es veu "envaïda" es percep sempre i fa mal, i por. La immigració és identitaria perquè la identitat ajuda a viure. Pregunteu-ho als Latin Kings. Els immigrants del sud portaven identitat, però no portaven cultura: portaven el germen de la Feria d'Abril, que és exactament això, nostàlgia i afirmació. Els sud-americans porten el mateix equipatge. I els aficans.

Gabancho, El preu de ser catalans."

Tela, oi, aquest fragment?

Bé, pel que tinc entés, la primera part del paràgraf pot ser certa. Els catalans exiliats a Amèrica durant el franquisme es constituien en associacions culturals-guettos, tal com feien els gallecs, els andalusos, els aragonesos, els navarresos, els bascs...

Sí, em sembla que els immigrants pateixen la duresa de la terra estranya i la nostalgia impera. Jo també em moriria de nostalgia (durnat un temps). Ara bé. No em digui que els immigrants no aporten cultura. Potser és una cultura que no li agrada a la senyora Gabancho, però noi, jo ara entenc molt millor Ruben Blades, i fins i tot m'he inventat una mena de "salsa catalana", a la qual vaig introduïr un tercer pas en fals, sardanístic, que causa furor quan vaig a Caracas. I tot gràcies a la immigració llatinoamericana...

I bé, jo no tinc res en contra de la nostalgia i l'afirmació. Què és sino nostalgia el fado portuguès, o què és sino afirmació i ràbia i puresa el flamenc. O el blues dels negres.

Crec, ja ho he apuntat, que la identitat de la cultura catalana passa per absorbir el mon i recrear-lo amb ironia. La ironia tot ho salva.

I per acabar, una cosa és aprendre una llengua, cosa que jo convido a tothom a fer. Una altra és compartir la cultura d'un país. Això no és exigible. Això, si es vol, ve amb el temps. Jo ho vull, no es pensi, perquè per a mi compartir (cultura) és donar i rebre (cultura). Però s'ha de tenir paciència i entendre que la cultura d'un país no és Una, i no és estàtica.

salut!

ps.- Em rellegeixo el fragment de la Gabancho. Té moltes trampes. Per exemple;

"la identitat és l'única defensa davant una realitat que és dura".

No només. Una defensa davant de la realitat dura de l'immigrant és l'amistat. Sona molt hippy, ho reconec, però els amics de la meva aliada, veneçolans tots, em miren amb molta simpatia doncs sóc gairebé l'únic amic català que tenen. Com s'explica això? Serà que els veneçolans són molt tancats? O serà que ho som els catalans?

ea! ha dit...

I have a dream:

drals+mala
mala+drals

A ha dit...

(vilamarí i urgell).

I em guardo parlar del 2666 rigolenc.

subal ha dit...

Sóc tot orelles. Vaig estar a un plis d'anar-hi. Però no hi vaig anar.

Anònim ha dit...

Ara l'important és que els catalans produïm productes de consum a petita escala (i.e. música indie, etc.), cadascú en petits mercats per petits públics molt concrets, que, per la seva petitesa, consumeixen d'una manera molt propera als productors i distribuïdors, i que tenen una possibilitat molt gran de veure's involucrats en el procés de producció d'aquest segment cultural (o sigui, aquest mercat.) La ironia és part del procés, per tal de produir un mercat allà on hi hagi una font cultural. Jo crec que Guillamino & Pedrals, Pau Vallvé, Cabosanroque i tota aquesta gent ja han començat per aquest camí. Ara només ens falta un poc més de material (i potser més formes de material) i que el carisma de certs blogs pugi un poc. Sempre ens podem aprofitar dels mitjans de distribució electrònics per estalviar-nos peles.

Postmcluhanisme a part, la cançó aquesta de Vilamarí i Urgell, Aribau i Diputació és l'hòstia en llauna.