Benvolguda cap pensant de Labreu editorial,
ahir, com bé saps, vaig agafar un tren cap a Girona. No saps com m'agrada anar amb tren, aquell truh-truh sord i constant, hipnòtic, poder llegir, veure com la perifèria es va tenyint de verd. Fins i tot va ser un goig escoltar aquella veu robòtica que anuncia amb fingida amabilitat que per causes transitòries el tren s'ha vist obligat a aturar-se fins a nova ordre. Res, un quart d'hora ple d'emoció i sentiments contraposats. Després vam fer via amb normalitat.
La Girona piròmana em rep i ni s'immuta, un cel tapat i gris propi de Barcelona. Fumo un o dos cigarrets abans d'emprendre el camí cap a La Llibreteria. Veig uns Mossos d'Esquadra de tres metres, robustes, que destorben la pau dels fumadors d'opi d'un banc a la vora de l'estació. Res.
Tiro milles, camino. Deu minuts, un quart d'hora. Pregunto a les senyores, als jovenets. M'encanta preguntar, encara que sàpiga ben bé a on vaig; és un petit exercici antropològic. Tasto l'accent obert i cristal·lí propi de Girona. 45-51-55, Carrer del Migdia 55, obro la porta, veig un munt de gent comprant llibres. Resto atònit. Em presento. Hola-què-tal-Felip?-Ets tu? Encaixada de mans. Va atrafegat. M'espero. Passejo per la llibreria. M'impressiona el seu fons. Tot Bolaño, Tot Vila-Matas, tot Serés, tot Pla, tot Monzó, tot Piglia, tot de tot. Els llibres de Labreu, tots ben posats en un stand honorífic, portada cara al públic.
Acabades les diferents transaccions comercials entre llibreter i clientela, per fi està per mi. Amabilíssim i sapientíssim.
Ara arriba en Todó, que ha passat el dia amb l'Antoni Martí, que ha publicat recentment Poética de café, i que abans havia escrit l'epíleg de Los fòssils (al ras).
Ara que en Felip té temps, anem a fer una cerveseta. Ens regala una edició no-venal d'un conte de Baxter amb epíleg de Francesc Serés, que, com en Carles Miró, és habitual de la llibreria. És un goig parlar amb aquest llibreter. Abans havia estat editor de La Magrana, crec recordar. Sempre m'havien dit que pitjor que ser editor era ser llibreter. Em sorprenc, doncs, de la seva trajectòria professional. Bah, em vaig cansar de Barcelona, diu, i em va agafar per obrir la meva pròpia llibreria. De debó, la seva llibreria és excepcional, de fons, de les que ja gairebé no en queden. Li demano si els llibres antics (que no vells o de segona mà) estan en dipòsit o bé si els ha comprat. Els he comprat.
A la conversa surt en Bolaño, que va viure un temps a Girona. En Felip el va conèixer. Tothom es coneix, a Girona. Ens explica coses que ja sabíem però m'agrada que ho relati tot en primera persona; anava a casa seva, el coneixíem tots com l'escriptor llatinoamericà, venia quincalla al passeig, el vam convidar a la llibreria a fer una presentació, etern finalista de premis literaris de poble... També parla d'en Cercas i del Serés. La llibreria mentrestant es va buidant. Quarts de nou. Em truca un col·lega llibreter al mòbil. Ei, què fas, nen. Quedem de trobar-nos a Frankfurt, oi?. Festa i rock & roll, Frankfurt, oh yeah.
Cal començar el recital i només som quatre gats. Lluny del desànim, amarats d'un clima llibreteresc, aventurer i amb més moral que l'Alcoyano, decidim fer un recital sui generis i de col·leccionista que deriva en tertúlia literària. Parlem de l'obra d'en Todó, parlem de la dualitat poble-ciutat, bevem cava. Ara arriba en Miró. Miró, collons, quantes canes, viure a Girona no et prova, torna a Barna, home, i reobre el blog. Conserva la llengua ben esmolada. No ens coneixem gaire amb en Miró, però és allò que tenen els blogs; de tant haver-te'l llegit, que et resulta més que familiar. Riu molt, el Miró. Content de veure'ns? O rialla burleta? Mai no ho sabrem i no ens importa. La seva companyia ens afalaga. En Todó, com que estem entre amics, obre la seva agenda de 1999 curulla de versos inèdits, que em van semblar molt bons, però a mi no em facis cas. Estic content, encara que el fracàs de públic sigui d'una evidència aclaparadora. Contant-nos tots, som cinc. Però m'agrada, benvolguda cap pensant de Labreu edicions. Som com uns humils predicadors que anunciem la paraula versificada arreu del territori, i la poesia guanya en la intimitat d'una llibreria buida. L'amo ens deixa fumar i tot. Deixa'm insistir. Una llibreria mig oberta o mig tancada és com un bar amb la persiana abaixada, fora d'hores, de matinada, quan es posa música suau, i la barra del bar passa a ser de domini públic, pels amics. Hosti, gairebé dos quarts de deu, hem de fotre el camp corrents o perdem l'últim tren. En Miró ens porta a l'estació amb el cotxe més brut de la ciutat. Ens explica coses molt interessants de la seva feina de traductor, d'en Serés, del Puigdevall, que ara i aquí no venen al cas.
De nou a l'estació. Estic realment molt cansat, esgotat. Porto uns dies que ni t'explico, aquest putu blog s'en ressent. Cansat però feliç, xerro amb en Todó. Observem un tren infinit de mercaderies que van a França. Ara ve un tren de passatgers que també va a França... M'agrada trainspottinguejar i agafar el darrer tren... Però, collons, Todó, que el tren de mercaderies no va a França sinó a Barcelona, ergo el tren passatgers també; ens hem equivocat de via i direcció, perdrem l'últim putu tren, corre Todó, corre!!
Agafem el tren gairebé en marxa, com els negres i els rodamóns que anaven del Sud cap a Chicago. La nicotina i la suor amaren la nostra robada. Li ensenyo el text que m'havia preparat per presentar-lo al públic i que finalment no he llegit per manca de cuòrum. Calla, no diu res. Els amics callen quan els altres treurien la destral. No sé si això és bo o és dolent.
ahir, com bé saps, vaig agafar un tren cap a Girona. No saps com m'agrada anar amb tren, aquell truh-truh sord i constant, hipnòtic, poder llegir, veure com la perifèria es va tenyint de verd. Fins i tot va ser un goig escoltar aquella veu robòtica que anuncia amb fingida amabilitat que per causes transitòries el tren s'ha vist obligat a aturar-se fins a nova ordre. Res, un quart d'hora ple d'emoció i sentiments contraposats. Després vam fer via amb normalitat.
La Girona piròmana em rep i ni s'immuta, un cel tapat i gris propi de Barcelona. Fumo un o dos cigarrets abans d'emprendre el camí cap a La Llibreteria. Veig uns Mossos d'Esquadra de tres metres, robustes, que destorben la pau dels fumadors d'opi d'un banc a la vora de l'estació. Res.
Tiro milles, camino. Deu minuts, un quart d'hora. Pregunto a les senyores, als jovenets. M'encanta preguntar, encara que sàpiga ben bé a on vaig; és un petit exercici antropològic. Tasto l'accent obert i cristal·lí propi de Girona. 45-51-55, Carrer del Migdia 55, obro la porta, veig un munt de gent comprant llibres. Resto atònit. Em presento. Hola-què-tal-Felip?-Ets tu? Encaixada de mans. Va atrafegat. M'espero. Passejo per la llibreria. M'impressiona el seu fons. Tot Bolaño, Tot Vila-Matas, tot Serés, tot Pla, tot Monzó, tot Piglia, tot de tot. Els llibres de Labreu, tots ben posats en un stand honorífic, portada cara al públic.
Acabades les diferents transaccions comercials entre llibreter i clientela, per fi està per mi. Amabilíssim i sapientíssim.
Ara arriba en Todó, que ha passat el dia amb l'Antoni Martí, que ha publicat recentment Poética de café, i que abans havia escrit l'epíleg de Los fòssils (al ras).
Ara que en Felip té temps, anem a fer una cerveseta. Ens regala una edició no-venal d'un conte de Baxter amb epíleg de Francesc Serés, que, com en Carles Miró, és habitual de la llibreria. És un goig parlar amb aquest llibreter. Abans havia estat editor de La Magrana, crec recordar. Sempre m'havien dit que pitjor que ser editor era ser llibreter. Em sorprenc, doncs, de la seva trajectòria professional. Bah, em vaig cansar de Barcelona, diu, i em va agafar per obrir la meva pròpia llibreria. De debó, la seva llibreria és excepcional, de fons, de les que ja gairebé no en queden. Li demano si els llibres antics (que no vells o de segona mà) estan en dipòsit o bé si els ha comprat. Els he comprat.
A la conversa surt en Bolaño, que va viure un temps a Girona. En Felip el va conèixer. Tothom es coneix, a Girona. Ens explica coses que ja sabíem però m'agrada que ho relati tot en primera persona; anava a casa seva, el coneixíem tots com l'escriptor llatinoamericà, venia quincalla al passeig, el vam convidar a la llibreria a fer una presentació, etern finalista de premis literaris de poble... També parla d'en Cercas i del Serés. La llibreria mentrestant es va buidant. Quarts de nou. Em truca un col·lega llibreter al mòbil. Ei, què fas, nen. Quedem de trobar-nos a Frankfurt, oi?. Festa i rock & roll, Frankfurt, oh yeah.
Cal començar el recital i només som quatre gats. Lluny del desànim, amarats d'un clima llibreteresc, aventurer i amb més moral que l'Alcoyano, decidim fer un recital sui generis i de col·leccionista que deriva en tertúlia literària. Parlem de l'obra d'en Todó, parlem de la dualitat poble-ciutat, bevem cava. Ara arriba en Miró. Miró, collons, quantes canes, viure a Girona no et prova, torna a Barna, home, i reobre el blog. Conserva la llengua ben esmolada. No ens coneixem gaire amb en Miró, però és allò que tenen els blogs; de tant haver-te'l llegit, que et resulta més que familiar. Riu molt, el Miró. Content de veure'ns? O rialla burleta? Mai no ho sabrem i no ens importa. La seva companyia ens afalaga. En Todó, com que estem entre amics, obre la seva agenda de 1999 curulla de versos inèdits, que em van semblar molt bons, però a mi no em facis cas. Estic content, encara que el fracàs de públic sigui d'una evidència aclaparadora. Contant-nos tots, som cinc. Però m'agrada, benvolguda cap pensant de Labreu edicions. Som com uns humils predicadors que anunciem la paraula versificada arreu del territori, i la poesia guanya en la intimitat d'una llibreria buida. L'amo ens deixa fumar i tot. Deixa'm insistir. Una llibreria mig oberta o mig tancada és com un bar amb la persiana abaixada, fora d'hores, de matinada, quan es posa música suau, i la barra del bar passa a ser de domini públic, pels amics. Hosti, gairebé dos quarts de deu, hem de fotre el camp corrents o perdem l'últim tren. En Miró ens porta a l'estació amb el cotxe més brut de la ciutat. Ens explica coses molt interessants de la seva feina de traductor, d'en Serés, del Puigdevall, que ara i aquí no venen al cas.
De nou a l'estació. Estic realment molt cansat, esgotat. Porto uns dies que ni t'explico, aquest putu blog s'en ressent. Cansat però feliç, xerro amb en Todó. Observem un tren infinit de mercaderies que van a França. Ara ve un tren de passatgers que també va a França... M'agrada trainspottinguejar i agafar el darrer tren... Però, collons, Todó, que el tren de mercaderies no va a França sinó a Barcelona, ergo el tren passatgers també; ens hem equivocat de via i direcció, perdrem l'últim putu tren, corre Todó, corre!!
Agafem el tren gairebé en marxa, com els negres i els rodamóns que anaven del Sud cap a Chicago. La nicotina i la suor amaren la nostra robada. Li ensenyo el text que m'havia preparat per presentar-lo al públic i que finalment no he llegit per manca de cuòrum. Calla, no diu res. Els amics callen quan els altres treurien la destral. No sé si això és bo o és dolent.
Hem jugat fora de casa i hem perdut. Però el rival ens ha tractat de meravella, com fan els equips de rugby.
Cost total del viatge= dotze euros aprox. Ja et passaré el rebut.
Subal Quinina, per la Segona Perifèria. D'aquía un minut, reportatge sobre Frank Zappa, al C33.
Cost total del viatge= dotze euros aprox. Ja et passaré el rebut.
Subal Quinina, per la Segona Perifèria. D'aquía un minut, reportatge sobre Frank Zappa, al C33.
7 comentaris:
O sigui que vau estar a punt de perdre el tren. Després d'exposar-vos a pujar en la meva tartana, encara voleu més aventura i no sabeu si anar cap a França o cap a Riudecols per completar la nit. Moderació, joves, calma.
via 2, benvolgut subal,
via 2
això li passa per no santificar els dimecres,
torni als horígens senyor quinina..
places molt més dures han caigut, l'editora animosa!
Tinc por. Dissabte em toca a mi!
Senyoreta rothokovic. Només un consell. Via 2. Li torno a repetir el consell. Via 2.
No pateixi per la resta.
qui calla, atorga, home! :)
Publica un comentari a l'entrada