El Sant Sopar

Asseguts, d'esquerra a dreta; Octavio Kulesz (ed. Libros del Zorzal, Argentina), Álvaro Lasso (ed. Estruendo Mudo, Perú), un editor iranià (que suposem que no és homosexual perquè a l'Iran no existeixen) i Santiago Tobón (ed. Sexto Piso)

Drets, d'esquerra a dreta; Christine Stemmermann (Ed. Diogenes, Alemanya), Subal Quinina (servidor de vostès), i un senyor que demana uns drets d'imatge inaccessibles. La meva estimada Circe Bosch, darrera de la càmera.

A Frankfurt els dies de Fira es celebren Sants Sopars. Jo vaig ser introduït en la matèria dels Sants Sopars l'any passat de la mà de la generosa Circe Bosch. Ella m'hi va convidar i vaig poder fer amistat amb, per exemple, la senyoreta Ada Castells. Jo als Sants Sopars m'hi sento molt petit, perquè no tinc memòria, se m'obliden els noms, no tinc anècdotes, quan vaig begut balbucejo i, en definitiva, em manquen glamour, història i padrins per anar fardant pels puestus. Sé parlar, i molt, de mi mateix, per això gasto blog, però en fi, amb un putu blog no es va enlloc. Això sí, als Sants Sopars, el primer de tots, entenguin-me. Antes muerta que sencilla.

Enguany, tot cercant el restaurant de nom endimoniadament llarg, ens vam trobar un noiet atabalat amb corbata que ens va demanar foc, i com que sóc així, li vaig demanar fins i tot el número de passaport.
—¿Eres peruano? Ah, ¡Julio Ramón Ribeyro!
—Ah, síiii, ¡el más grande!

I aleshores el senyor anònim que anava amb mi comença a recitar una llarga llista de noms d'escriptors peruans i l'altre que fa que sí amb el cap i replica, i doncs, jo només puc agafar un cigarret, fumar-me'l i escoltar. Començo el partit en un claríssim fora de joc.

L'encorbatat va resultar ser el senyor Lasso, vint-i-cinc anys, fundador de l'editorial peruana Estruendo Mudo. Toca't els ous, em dic. Va fundar l'editorial amb vint-i-un anys. Toca't els ous, em dic.

Ens acompanyem mútuament a la crida anual. Hi ha molta gent (d'Anagrama, Tusquets, agents literaris, etc.), cosa que no m'afavoreix, doncs la subalternitat em sorprén quan hi ha massa mirades observant. Però tan se val, jo hi vaig igualment, per demostrar al món que amb supina ignorància i una mica de sort pots anar perfectament a Frankfurt. La vida té girs estranys. Prenem uns llocs privilegiats. Jo sé com va la cosa, comença a venir gent i més gent i després no pots seure enlloc. Així que aquest cop el sopar comença bé. Ah, però vostès saben de la meva afició a fumar cigarrets. Potser no saben que la prohibició em persegueix allà on vaig, fins i tot a Alemanya, on s'acaba d'instaurar la llei antitabac, i tot fent-me fotre i mirant el meu seient per darrer cop, surto a fora a fumar.

Sortim un grapat de gent, això no és excusa. La subalternitat apareix en el moment de tornar a entrar, quan jo, educat en una escola de capellans, deixo passar a tothom i m'aferro a la dita bíblica dels últims seran els primers... en buscar-se la vida. A la taula d'en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Enrogit, humiliat, em veig obligat a sopar a un metre de distància de la taula i el plat a la falda. Agafar la cervesa de la taula suposa una operació d'equilibri i enginyeria humana difícil d'explicar. Bah, intento fer com si la meva posició fos la més normal del món i demano amb naturalitat al senyor de l'editorial argentina que m'expliqui els seus inicis. La resposta és eloqüent: mil dòlars, dos ordenadors, un dels quals al lavabo. Prenc nota. Instal·laré un ordenador a la dutxa i problema solucionat.

Amb tot, hi van haver moments de glòria que ara mateix no em venen al cap, però aquests els deixo pel senyor Llibreter, amb el qual discutíem, ja havent marxat del sopar camí a veure el show d'en Pedrals, com ho faríem per no trepitjar-nos els posts.

Un darrer aprenentatge m'agradaria compartir amb vostès. Vesteix un bastó i semblaràs un senyor. Vull dir que, per molt post autolaudatori que escrigui sobre Frankfurt, escoltant les peripècies d'aquests joves editors llatinoamericans que publiquen malgrat Llatinoamèrica, hom veu que no és ningú, que és un paio que es mereix estar a un metre de la taula, o potser a dos. Per molts posts que escrigui donant-me-les d'editor exquisit i valerós, per molta americana de vellut que porti, sempre n'hi haurà mil que em passaran la mà per cara.

I em sembla que ja està. Això és tot el que se m'acudeix explicar sobre Frankfurt. Ho deixo aquí, que la cantarella dura massa. Demà faré un post anunciant la meva propera col·laboració al Paper de Vidre, que servirà d'epíleg de Frankfurt.

Good night, and good luck.

Subal Quinina, per la perifèria de la perifèria. Yo tampoco me llamo José Luis.

Un altre sopar