Camino per l'extrarradi de la Fira, fa una mica de fred. Porto els punys dins les butxaques de l'abric de pana, que fa molt editor. Giro una cantonada i em trobo a en Bolaño i a en Mendoza abalançats sobre una paradeta d'entrepans calents.
—Un frankfurt a la catalana, si us plau— diu en Bolaño.
—Per a mi una botifarra de frankfurt— demana Mendoza.
—I tant, ara mateix— es gira l'amo de la paradeta i s'encara contra els fogons.
Camino ràpid i miro al terra. Hi havia alguna cosa que no em quadrava, però ho nego tot amb el cap i accelero encara més el pas.
*
Quatre, tres, dos, un. Jastà, ja he arribat. Quina emoció, redéu, jastà, jastà, ja-hi-sóc, ja-hi-sóc, em dic per sota i prement ben fort els punys. I amb sorpresa alço la vista i ho veig tot fosc i desert... què estrany... cap veu estrangera, cap remor de fons. Camino una mica i sento els meus passos repicar pel Gran Teatre Buit de Frankfurt. Amb sorpresa escolto un clonck que ressona misteriós de dalt el sostre de la fira, i de sobte em cega un raig de llum que m'encercla. Estic retallat de blanc en un mar de color negre. Comença a sonar una música estranya i dolça...
—Un frankfurt a la catalana, si us plau— diu en Bolaño.
—Per a mi una botifarra de frankfurt— demana Mendoza.
—I tant, ara mateix— es gira l'amo de la paradeta i s'encara contra els fogons.
Camino ràpid i miro al terra. Hi havia alguna cosa que no em quadrava, però ho nego tot amb el cap i accelero encara més el pas.
*
Quatre, tres, dos, un. Jastà, ja he arribat. Quina emoció, redéu, jastà, jastà, ja-hi-sóc, ja-hi-sóc, em dic per sota i prement ben fort els punys. I amb sorpresa alço la vista i ho veig tot fosc i desert... què estrany... cap veu estrangera, cap remor de fons. Camino una mica i sento els meus passos repicar pel Gran Teatre Buit de Frankfurt. Amb sorpresa escolto un clonck que ressona misteriós de dalt el sostre de la fira, i de sobte em cega un raig de llum que m'encercla. Estic retallat de blanc en un mar de color negre. Comença a sonar una música estranya i dolça...
... que m'omple d'alegria i pau. I els peus se me'n van i s'arrosseguen majestuosament per la moqueta mentre em balancejo ocupant tota la pista. Amb la punta dels dits recullo un catàleg d'una editorial canadenca, creuo el passadís amb la meva dança i el poso a l'stand d'una editorial búlgara i ciríl·lica, i de l'stand búlgar entomo un llibre sobre vaques autòctones que deixo a un stand francès... sóc feliç, els peus ara tentinejen com si fos una ballarina que fa peses. I ara, de tant feliç començo a donar voltes sobre el meu eix i mica en mica esdevinc un místic turc i giro de manera salvatge, encerclat d'un feix de llum i unes trompetes brillants que marquen abruptament el final de la cançó, moment en el que alço els braços i obro les mans saludant a l'infinit. Caic inconscient.
...[...]...
Sento que m'enfonso, que la sala m'engoleix. Uf, quin pilotassu. Noto el tacte fred, rígid i humit del palmell d'unes mans que em toquen el front. Obro els ulls lentament, em pesen una tona. Veig un Montilla altíssim que em mira des de dalt, en picat. Caic inconscient de nou. Rebo un parell de dolces bufetadetes, les noto lleugerament. Obro els ulls i ara el Montilla és la Maria de la Pau Janer. Ara faig veure que he tornat a caure desmaiat. I de sobte noto un duríssim directe contra la la meva mandíbula i que mastego sorra, merda, renego i obro els ulls i veig en Serés, que m'ha fotut un bon gec d'hòsties. Veig les estrelles. M'alço i em sento feble, molt debilitat. Ja no hi ha foscor arreu. Una llum blanca i pura que prové de deu trilions de fluorescents m'esgarrapa les retines. Un munt de gent prenent cafès, gent penjada als mòbils, Andrew Wylie menjant-se amb patates a un noiet tremolós que tremola davant d'un contracte, veig l'immensitat, la insignificànça. Això és Frankfurt, ladies and gentlemen. Surto per on he entrat a fumar-me un cigarret. Glopejo una mica de vòmit. Que m'empaso fent un rotet.
[continuarà]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada