Al·lucinacions que són veritat

powered by ODEO
Beck, The New pollution
Odelay, 1996

Per si no ho sabien, a les tres de la tarda i cinquanta tres minuts del dia vint-i-u de febrer, el senyor Llibreter va deixar aquest comentari a la Perifèria;

el llibreter ha dit:

Brutal el senyor Fofwill, brutal.

21/2/08 15:53

Va cometre una deliciosa errata, doncs no és Fofwill sinó Fogwill, empès per l'eufòria del moment. Les errates són aquelles notes dissonants que fan que el jazz sigui jazz, o que una dona lletja esdevingui guapa, o que una dona guapa es torni de cop lletja.

Help a él, de Fogwill, és el títol de la novel·la que tant el Llibreter com jo estem llegint o hem llegit fa ben poc. El llibre es composa de dues novel·les, o d'una novel·la i d'un assaig. La novel·la és Help a él, i l'assaig, Sobre el arte de la novela.

Ambdues parts del llibre són excepcionals. Contenen missatges secrets, que els enganxes o no els enganxes. Jo mateix, estic impressionat per l'altíssima qualitat en la descripció dels efectes de l'ingesta de psicotròpics. Els canvis físics, tàctils i espirituals, les al·lucinacions que són veritat, l'entrar en una dimensió desconeguda del jo, els remolins de pensaments que desemboquen en una llum rabiosa i que d'alguna manera inconeguda són d'una lucidesa aclaparadora, la calma i la bogeria, la quantitat de coses que poden passar en una sola nit, la dil·latació i contracció del temps, els pensaments transparents, notar els mecanismes neuronals, tocar amb la punta dels dits la Veritat.

Després hi ha la part carnal de la desmesura al·lucinada, l'amor brutal i infinit, cropofàgic, animal, gairebé carnívor. I el gran interrogant, que és el gran triomf d'aquesta part del llibre; Vera està realment viva? El Llibreter ho explicarà molt millor que jo. De fet, fa mil anys que intenta explicar-me coses de les novel·les argentines que jo no entenia. Ara ja les entenc. La gran victòria de Help a él és que la ficció venç la mort fins al final. I què és la mort? Ah, mira, com m'agrada que em facin aquesta pregunta. De la segona part del llibre, de l'assaig, només transcriuré això. De moment.

Yo creo con fervor, y me atrevería a demostrarlo, que toda muerte es una precipitación de la vejez. La bala que una madrugada de octubre de 1952 sesgó la vida de un puntero maoísta en el barrio de Bánfield era una carga de vejez que atravesó su piel haciendo que todo el tiempo del universo se le pusiera adentro. Ése fue para él el sitio (no "el momento", porque entonces ya no hubo más tiempo) del fin del universo. La muerte es sitio, ahí todo el tiempo se acabó. Es sabido que el fuego es una oxidación muy rápida y que la oxigenación es sólo pausada combustión.

[...]

Vivir: leo escrito "vivir" aunque después de aquella explicación del óxido vivir ya no sea lo mismo. Respiremos: más óxido.

Fogwill, Help a él, Periférica.