Callar la boca, un text de Martí Sales

I come from Nowhere, you should go there

Frank Zappa

L'amic Martí Sales, flagell d'estúpids i poeta irat, ens regala a nosaltres, oh lectors de la Perifèria, aquest escrit que li crema a les mans. M'agrada això de penjar textos dels companys, així jo deixo el terreny de joc, m'encenc un cigarret i em miro el partit des de la graderia. No sé si hi estarà d'acord en Martí, però m'agradaria brindar aquest text al senyor Duran i Lleida, amb desmesurat amor i irrefrenable desig de veure'l agafar un dia les maletes i pillar el sevillano cap a Enlloc.

Martí Sales estarà recitant de nou al Bar El Sortidor del Poble Sec [Plaça del Sortidor] aquest divendres a quarts de nou del vespre.

CALLAR LA BOCA
Un text de Martí Sales

Espero l’autobús al Passeig de Gràcia. Dues senyores pones xerren en castellà (amb un marcat accent català, tot cal dir-ho) sobre la violència de gènere, és a dir, fora eufemismes, sobre les pallisses i assassinats que cometen homes sobre dones. Una li diu a l’altra que això és cosa de l’immigració, que abans no passava, i que la culpa de tot la tenen els equatorians (jo diria que més aviat en Duran i Lleida, senyora). L’altra no fa cap escarafall, ans al contrari, mou lleument el coll en senyal afirmatiu, corroborant el comentari sense adonar-se que no és un comentari, és una barbaritat. El Passeig de Gràcia no s’immuta. D’aquestes converses, mil cada dia a cada racó de la ciutat, del país i sobre qualsevol tema, sobre tots els temes, i sempre amb el mateix to de condescendència i de sobreentès, sense cap rigor crític ni cap asseveració mínimament raonada. L’argumentació brilla per la seva absència i el lloc comú regna amb mà de ferro. Ningú no s’immuta, i la bola es va fent més i més gran. La realitat per un cantó i l’exègesi per l’altre. La gent xerra i no para de xerrar i diu el que pensa i el que pensa no ho pensa gaire, surt a raig, i el raig s’ajunta amb d’altres raigs i fa riu, i el riu es va acabdalant i baixa fort i no hi ha presa que l’aturi i acabem tots ofegats per l’estultícia del quòrum, de la gernació que linxa, de les converses on tot és un “i és clar” o “home, que no ho sabies?”. Pel cofoïsme.

Si no saps del que parles, calla la boca. Reconeix la teva ignorància, fes prospecció del teu nivell sobre el tema i arriba a la conclusió que potser no és ni el mínim. Què en saps, del cert, sobre la immigració, els equatorians, els moros, el perquè de la violència i els problemes del món? L’origen del mal és... tatxan! El que et vingui de gust, segons els teus minsos referents ideològics, socials o culturals: la immigració, ETA, els ocupes, el PP, l’Osama, en Bush, els independentistes, en Banyeta...

Tot és tan reductible? Tot és tan senzill per resoldre-ho amb un parell de frases autocomplaents? La gent t’acaba dient que tots els moros són uns delinqüents, que no ho veus, mira quina fila fan, quina mirada desafiant et llancen, que si són els qui més atraquen, que surt tothora als Telenotícies, que no el mires? Els moros que la gent coneix potser sí que s’adiuen a aquest ràpid estereotip, però de cap manera ens podem permetre l'operació d’extrapolar-ho a tot un país o cultura.

És com aquella anècdota d’un turista que seu a una terrassa a París a prendre’s un cafè i mira la gent que passa davant seu i compta: un senyor gran; dos noies joves, rosses; cinc treballadors amb mono d’obra; dos nois amb les nòvies rosses; dos intelectuals amb barret; i avi amb la seva néta, també rossa. D’aquesta corrua de gent el turista dedueix en un tres i no res que totes les dones de París són rosses. Fa gràcia la seva estupidesa? Tinguem en compte la nostra. No podem cenyir-nos només a la pròpia experiència per desplegar-ne món. Els defectes de la nostra percepció són la font de la fal·libilitat dels nostres arguments que, per baix, poden passar ràpidament a engrandir el destructor vox populi, aquesta mena de “saviesa” feta d’imprecacions i sarcasmes que només busquen el beneplàcit de la parròquia. La concurrència convençuda no cal convèncer-la: cal buscar-ne les fissures, i si s’escau fer d’advocat del diable perquè els fonaments s’afermin i l’estructura es vigoritzi.

Si em pregunten pel vel, les primàries americanes, la situació a Kosovo, o l’encausament dels 4 de no sé on, hauré après a mossegar-me la llengua i no contestar ràpidament amb la veu més alta que ningú alguna frase caçada al vol abans d’ahir o a la mateixa conversa, no, no em tallaré un pèl en dir: no en sé res. I quedaré malament, sí, és clar, fatal, de fet, però potser al respondre sincerament m’adonaré de la meva ignorància i intentaré posar-hi remei. L’altre camí, el fingiment, la mentida, el lloc comú, només fa que tot s’emmerdi més. No és omertá, és que no en tinc ni idea i per això t’escolto.