dimarts, de febrer 12, 2008

Callar la boca, un text de Martí Sales

I come from Nowhere, you should go there
Frank Zappa


L'amic Martí Sales, flagell d'estúpids i poeta irat, ens regala a nosaltres, oh lectors de la Perifèria, aquest escrit que li crema a les mans. M'agrada això de penjar textos dels companys, així jo deixo el terreny de joc, m'encenc un cigarret i em miro el partit des de la graderia. No sé si hi estarà d'acord en Martí, però m'agradaria brindar aquest text al senyor Duran i Lleida, amb desmesurat amor i irrefrenable desig de veure'l agafar un dia les maletes i pillar el sevillano cap a Enlloc.

Martí Sales estarà recitant de nou al Bar El Sortidor del Poble Sec [Plaça del Sortidor] aquest divendres a quarts de nou del vespre.




CALLAR LA BOCA
Un text de Martí Sales


Espero l’autobús al Passeig de Gràcia. Dues senyores pones xerren en castellà (amb un marcat accent català, tot cal dir-ho) sobre la violència de gènere, és a dir, fora eufemismes, sobre les pallisses i assassinats que cometen homes sobre dones. Una li diu a l’altra que això és cosa de l’immigració, que abans no passava, i que la culpa de tot la tenen els equatorians (jo diria que més aviat en Duran i Lleida, senyora). L’altra no fa cap escarafall, ans al contrari, mou lleument el coll en senyal afirmatiu, corroborant el comentari sense adonar-se que no és un comentari, és una barbaritat. El Passeig de Gràcia no s’immuta. D’aquestes converses, mil cada dia a cada racó de la ciutat, del país i sobre qualsevol tema, sobre tots els temes, i sempre amb el mateix to de condescendència i de sobreentès, sense cap rigor crític ni cap asseveració mínimament raonada. L’argumentació brilla per la seva absència i el lloc comú regna amb mà de ferro. Ningú no s’immuta, i la bola es va fent més i més gran. La realitat per un cantó i l’exègesi per l’altre. La gent xerra i no para de xerrar i diu el que pensa i el que pensa no ho pensa gaire, surt a raig, i el raig s’ajunta amb d’altres raigs i fa riu, i el riu es va acabdalant i baixa fort i no hi ha presa que l’aturi i acabem tots ofegats per l’estultícia del quòrum, de la gernació que linxa, de les converses on tot és un “i és clar” o “home, que no ho sabies?”. Pel cofoïsme.

Si no saps del que parles, calla la boca. Reconeix la teva ignorància, fes prospecció del teu nivell sobre el tema i arriba a la conclusió que potser no és ni el mínim. Què en saps, del cert, sobre la immigració, els equatorians, els moros, el perquè de la violència i els problemes del món? L’origen del mal és... tatxan! El que et vingui de gust, segons els teus minsos referents ideològics, socials o culturals: la immigració, ETA, els ocupes, el PP, l’Osama, en Bush, els independentistes, en Banyeta...

Tot és tan reductible? Tot és tan senzill per resoldre-ho amb un parell de frases autocomplaents? La gent t’acaba dient que tots els moros són uns delinqüents, que no ho veus, mira quina fila fan, quina mirada desafiant et llancen, que si són els qui més atraquen, que surt tothora als Telenotícies, que no el mires? Els moros que la gent coneix potser sí que s’adiuen a aquest ràpid estereotip, però de cap manera ens podem permetre l'operació d’extrapolar-ho a tot un país o cultura.

És com aquella anècdota d’un turista que seu a una terrassa a París a prendre’s un cafè i mira la gent que passa davant seu i compta: un senyor gran; dos noies joves, rosses; cinc treballadors amb mono d’obra; dos nois amb les nòvies rosses; dos intelectuals amb barret; i avi amb la seva néta, també rossa. D’aquesta corrua de gent el turista dedueix en un tres i no res que totes les dones de París són rosses. Fa gràcia la seva estupidesa? Tinguem en compte la nostra. No podem cenyir-nos només a la pròpia experiència per desplegar-ne món. Els defectes de la nostra percepció són la font de la fal·libilitat dels nostres arguments que, per baix, poden passar ràpidament a engrandir el destructor vox populi, aquesta mena de “saviesa” feta d’imprecacions i sarcasmes que només busquen el beneplàcit de la parròquia. La concurrència convençuda no cal convèncer-la: cal buscar-ne les fissures, i si s’escau fer d’advocat del diable perquè els fonaments s’afermin i l’estructura es vigoritzi.

Si em pregunten pel vel, les primàries americanes, la situació a Kosovo, o l’encausament dels 4 de no sé on, hauré après a mossegar-me la llengua i no contestar ràpidament amb la veu més alta que ningú alguna frase caçada al vol abans d’ahir o a la mateixa conversa, no, no em tallaré un pèl en dir: no en sé res. I quedaré malament, sí, és clar, fatal, de fet, però potser al respondre sincerament m’adonaré de la meva ignorància i intentaré posar-hi remei. L’altre camí, el fingiment, la mentida, el lloc comú, només fa que tot s’emmerdi més. No és omertá, és que no en tinc ni idea i per això t’escolto.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

esplèndida notícia la del Martí recitant!

En veiem divendres!

Anònim ha dit...

Aquest Respectaran Catalunya només falta que quan el recitin a la ràdio o a la TV se senti o vegi un cop de mà contundent a la taula, per acabar-ho de rematar. Uf.

Anònim ha dit...

més raor que un sant!

Anònim ha dit...

Avergonyit m'hi reconec i, el que és pitjor, qui no?

El Miope Muñoz ha dit...

Acabats els examens, i la resta, una sorpresa digna al meu bloc. Gràcies per tot.

subal ha dit...

Senyor Singer, li estic molt agraït! Espero i desitjo que els seus exàmens hagin anat bé, encara que ja se sap que molts dels genis de la nostra història ho suspenien tot.

Moltes gràcies!!

Anònim ha dit...

Hombre!, xerraire de mena com és el senyor Martí Sales sorprèn aquesta mena de pamflet amb regust alliçonador contra el parlar sense fonaments, té gràcia si més no. O és que ara se n'adona de les virtuts del callar la boca, o que la verborrea inevitablement va acompanyada de llacunes a no ser que tinguis el do de la retòrica i siguis una mica savi? Té gràcia la cosa. I és que això de la prudència oral és tan de sentit comú ("lògica aixafant?"), que desenvolupar-ho en forma d'arenga, no té cap mena d'interès més enllà del títol, la vritat, ni tampoc respon a una ira poètica ni a ser flagell d'estúpids, a mi que em perdonin.

I en tot cas, callar la boca quan toca és una constatació tan òbvia (si existeix el proverbi de per què tenim dues orelles i una boca és que fa anys i panys que el savoir faire popular ho descobrí) com el fet que "a Catalunya no hi cap tothom". No em negaran que es tracta d'una flagrant evidència física: simplement no hi cap tothom, com no hi caben 10 elefants en un 600, però jo hi afegiria que tothom que hi arriba ha de ser benvingut. I ja està, i res de "Respectaran Catalunya", que sí que fa tuf de caldo de la iaia passat per la caspa del iaio.

Talking Jeta dixit senza fonamenti!

Anònim ha dit...

Està clar que l'eslogan convergent és classista i dit a la dretana, fa por en definitiva. Però qui no està d'acord en gestionar els fluxes migratoris? O si no, d'acord però a apretar-nos el cinturó, vale?, i en comptes d'apadrinar nens de països subdesenvolupats a distància, amb cartetes i postaletes d'ong pel mig, o com a molt rebent-los còmodament als mesos d'estiu, fem el cor fort i la casa àmplia i fem de cada llar catalana un alberg d'infinites prestacions. Ei, però tothom, eh.

Talkin Jeta dixit again senza fonamenti ma molta plaenza.

Anònim ha dit...

Ara se m'acut -i ja em perdonaran- que a Catalunya hi cabria tothom si escampessin els futurs hotels barcelonins pel les vegueries o pel les Guilleries. Això d'anar provant si a la Rambla de Barcelona hi cap tothom i, com qui bada, penjar cartells electorals al metro, em sembla un procediment subterrani molt lleig. Al senyor Duran li podrien llogar una cadira a prop de Canaletes. Ja convé que tinguin gana els que venen, però sobretot que tinguin calerons i els gastin o sels pixin a l'escala.