Senyors, els comunico que estic travessant una de les famoses crisis creatives que tot fill de veí ha patit en un o altre moment. Jo pensava que sotmetent-me a un endimoniat ritme de lectura, el meu frenétic passar pàgina, despertaria a les muses que fa temps que no em visiten i tal i qual. M'equivocava, car el fet d'invertir tantes hores en aquesta caducada i avorrida afició que pateixo (la lecto-escriptura) no ha fet més que aïllar-me de l'entorn que m'envolta i ara visc en un silenci que pesa com una llosa. Llegir en excès em fa ser rude i callat. Dec ser un místic que ha abusat del seu poder de no fer une merde durant el seu període vacacional.
Així de passada, també sento que vaig perdent el sentit de l'humor a mesura que van passant les hores que sumades conformen els dies i els anys. Per cert, una cosa d'alló més saborosa que he après llegint són els noms d'uns quans mesos de l'any botorut i multiforme maya, a saber; Pop, Uo, Zip, Zotz, Tzec, Xul, Yaxhin, Yax, Zac. Uayeb, atenció, no dura més de quatre o cinc dies.(em pregunto al fons de la meva ànima quina cosa important hauré desallotjat de la memòria per encabir aquests mesos de l'any maya...)
També: he tornat a aprendre que ser escriptor no és tant fàcil com ens pensem els bloggers, ah, els bloggers, algú o altre ens ha de fer baixar del pedestal que nosaltres mateixos hem posat sota els nostres peus! Mirin, llegeixin-se si volen i tenen temps aquest paràgraf que els hi he preparat, de l'inefable amic Witkacy. Després sabran més de les meves cavil·lacions (senyor d'Ocata; cavil·lar... por venir de càbala?).
Provisionalidad, miopía espiritual, una creciente falta de exigencia consigo mismo y con los demás, superficialidad en todo -desde la filosofía hasta las concepciones sociales-, la búsqueda de una compañía miserable que no exija ningún esfuerzo intelectual: he aquí las características que delatan al verdadero fumador. Con tal que el día transcurra así asá, con tal de ir saliendo al paso de los problemas difíciles, con tal de apartarse del horror insólito de una vida que nos exige el empeño de todas nuestras fuerzas para poder estar a la altura de los espantosos problemas que se nos plantean. Y, bajo una máscara de animación y vivacidad, aumentan, literalmente a cada aspiración del humo de la repugnante hierba, un tedio mortal y la sombría indolencia onanística consecuencia de la inmediata saciedad de todo deseo de obturar el propio cerebro con el diabólico veneno.
Narcóticos, Witkiewic.
M'encenc un cigarret i em veig cegat per aquestes veritats que deflagren davant meu, dibuixant el meu perfil en una paret blanca. Aquest paràgraf no només conté grans veritats sinó que a més les ha escrit un fumador confés. No els sembla una cosa interessant? En el fons, de qui parla l'autor és d'ell mateix, i ho fa amb una agudesa i una seriositat i amb tal manca d'escrúpols que en la meva modesta opinió el configuren com a un mestre de la paraula. L'art d'allunyar-se d'un mateix fins a no veure en el teu reflex més que a un perfecte desconegut. No sé si m'explico amb clarividència sobre aquest assumpte, ni si el text que he escollit recull prou bé un dels defectes del fumador que Witkiewic senyala en l'apartat del seu llibre anomenat "nicotina". Podríem dir que l'autor polonès defensa que l'estoïcisme en què molts dels fumadors veiem planar la vida és un estoïcisme falsejat, car aquest depén de si hi ha un estanc a menys de cinc-cents metres o no.
Això, en boca d'un suïcida (entenent el suïcidi com a easy way d'encarar els problemes de la vida) com va ser Witkievic no deixa de ser una gran facècia i una monumental ironia, o potser no, doncs ell mateix ens assegura unes pàgines més tard que;
Ahora os contaré una a una las experiencias de alguien que ha dejado de fumar; aunque por desgracia, eso tendrá que ser a partir de mañana, puesto que escribo estas palabras con el infecto "pitillo" en mi inmundo hocico, completamente intoxicado, teniéndome con dificultad ante una tarea tan relativamente fácil que es la escritura de esta "obrita".
Heus ací un intel·lectual. Un intel·lectual és aquell que et fa remoure el cervell que t'han moblat de certeses, no aquell que et ven la moto. Però en fi, jo simplement volia fer esment de que detecto -o vull detectar- en el text de dalt un enorme i subtil exercici d'ironia; qualsevol que hagi naufragat davant d'un foli en blanc sap que escriure una "obrita" és de tot menys fàcil, la qual cosa desencadena un seguit de desmentiments que fan que el primer paràgraf que he transcrit sobre el veritable fumador sigui una autèntica facècia, menja per a la classe benpensant.
També podria ser que l'autor no volgués jugar a la ironia. Acceptem doncs aquest extrem. Què ens queda, doncs? Ens queda una lliçó formidable de debilitat humana, la debilitat de l'inquisidor davant els petits plaers de la vida. Una lliçó d'Humanitat, ens queda, doncs.
No sé si amb el reguitzell anàrquic i caòtic de pensaments mal construïts que us he engiponat queda entesa la profunditat de les paraules del polonès absurd, però enlloc del meu Dni posa que jo sigui un intelectual. Jo no enganyo al personal fent-vos creure coses que mai han estat. Penseu per vosaltres mateixos i no foteu cas de qui l'orella us menja. Per tant, no em feu en absolut cas quan assevero que, tenint en compte les meves teories sobre l'absurditat de l'obra que tinc entre mans, llegir Narcóticos és una absoluta pérdua de temps, la qual cosa fa entrar de pet aquesta obra en la categoria de les Grans Obres de Literatura Universal.
_________________________________
Potser algun altre dia m'atreveixi a parlar de l'altre llibre que em consumeix aquest principi d'estiu, Bajo el volcán, de Lowry, un altre salvatge viatge a la nit de l'ànima humana.
Noteu, per acabar ja aquest post a totes llums massa llarg, l'abisme psicòtic pel qual em moc; llegeixo un llibre anti-drogues d'un paio que m'oloro que era un multiaddicte a tota classe de verins manufacturats -Narcóticos-, i per altra banda em foto dins el cervell d'un alcohòlic que ha rebassat de molt el punt de no-retorn -Bajo el volcán-. D'aquesta no me'n surto, cofrares.
________________________________
De nou: revisin bé les faltes d'ortografia. Facin-ho per mi, que jo tinc enorme mandra.
Tampoc: no busquin la Segona Perifèria a catapings o a bitàcoles. Faig vacances de propaganda.
3 comentaris:
Home, els cabalistes han de cavil•lar, això és segur, doncs la subtilesa és el seu ofici, però qui subtileja cavil•lant pot ser d’altres coses ben diferents, a més de cabalista, com ceballaire, emblanquinador o parallampaire. Al cabalista i al cavil•lador els diferencien, si més no, les seves respectives temptacions: el primer cau fàcilment en el fanatisme (i llavors es transforma en creador de golems), el segon tendeix per natura cap l’escepticisme i somniar en papallones. I potser una altra cosa: una lectura cabalística de “Sota el volcà” pot arruïnar qualsevol intel•ligència, mentre que una lectura cavil•lística és, simplement, inevitable. Crec haver respost els seus dubtes, però en qualsevol cas, em té vostè a la seva disposició (filològica, és clar).
Doncs li agraeixo molt la masterclass, senyor Luri. Jo només apuntava una possible opció per a fantacienciar -papallonejar- una mica. En qualsevol cas, Bajo el volcán sí admet una lectura cabalística, així almenys ho declara l'autor al pròleg; ja sap, això de tenir dotze capítols, i altres coses que esmenta l'autor. Però deixi'm admetre que se m'escapa tal nivell de lectura.
Pel moment, i aquests crec que seran els meus elements de treball a l'hora de parlar de Bajo el volcán, li veig certs paral.lelismes amb Viatge al fons de la nit i amb Memòria del subsol. Totes obres mortificades, que et deixen fet pols.
Quedo molt agraït.
M’ha fet vostè pensar. Fins ara havia tingut la proposta de lectura cabalística de Bajo el volcán con una ironia. Ara ja no estic tan segur. Lowry es va negar a introduir cap de les modificacions que li demanava el seu editor amb el convenciment de que en la seva novel•la cada element, per anecdòtic que semblés, ocupava un lloc absolutament necessari i que res no era contingent. Estava confonent la seva escriptura amb la divina? Estava Lowry convençut de la possibilitat de trobar Deu al fons d’un got de Tequila Añejo de Jalisco? La màgia de la precisió formal del seu text vol ser una metàfora de l’obra creadora d’un Deu alcoholitzat que si “tornara a la sobriedad por un par de días, al tercero moriría de remordimiento”?.
Publica un comentari a l'entrada