Subal i el capital

Queridísimo diario,

em passo les hores anant del Quadern gris de Pla al Café de Ocata de Luri. Quin llenguatge de precisió mil·limètrica, aquest Pla, i quina acurada mala llet, quina ironia! Em trec la boina davant seu, malgrat no compartir molts dels seus arguments ideològics. Però per ironies les del senyor Ocata, a qui faig arribar una salutació ben cordial des d'aquest teatre buit. Salutació que faig també extensible al senyor Fryslân, que ha tingut a bé desvetllar-se i explicar-nos el seu post-operatori. M'alegra molt poder tornar-lo a llegir.

Bé, avui el post no revestirà de massa interès, però m'interessa desvariar davant la concurrència sobre la fotografia que em representa per aquest món artificial que molts anomenen blogosfera i jo anomeno manicomi. Aquesta explicació em servirà per rebutjar de pla una acusació subterrània que, amb total delicadesa i bonhomia, ha llençat sobre mi el senyor d'Ocata.

El post del senyor Ocata és molt interessant i jo m'he arremangat i m'he dit, què carall, ara diràs la teva... sense saber massa quina és la meva, però ves, què he de fer, jo, sinó ajudar a augmentar la confusió.

El senyor Luri m'ha deixat escrita en el seu formidable Café la següent punteta;

Subal: Créeme, por favor, si te aseguro que me gusta que te pases por aquí. Y no te tomes esto como una palmada complaciente a la espalda. Yo estoy dispuesto a ser marxista en el sentido que lo era, por ejemplo, E.P. Thompson (especialmente en su polémica con Althusseer: en "Misería de la teoría", por ejemplo), lo cual exige diferenciar conceptualmente entre el capital (y aquí me uno a todos los improperios que le quieras dedicar) y el capitalismo, que es aquel sistema en el cual se puede ser anticapitalista subvencionado.

Jijjiji, anticapitalista subvencionado, diu! Somric, perquè tenim prou confiança i em considero amic seu, i em dic; no li sabrà greu, al Luri, que em permeti una divagació estival al voltant d'aquesta frase.

Subal, rei, penja la foto-insígnia;

Autor, maco, divaga;

Com un narcís qualsevol he passat les meves hores mirant aquesta foto. S'hi veu un nen fent un riu sobre el casc d'un soldadet de lleva que mata gent per obligació contractual amb la mare pàtria de qualsevol país, excepte Costa Rica, el país més agradable del món, doncs la seva constitució prohibeix tenir exèrcit. Sigui com sigui, jo aquí no hi veig a un subaltern sinó a dos. El nen es pixa en l'opressor/llibertador i l'opressor/llibertador aguanta estoic la pixarada del nen sobre el seu casc. I no sé per què carall ara toca dir el següent, perdent el fil o reblant el clau, la història em jutjarà. El soldat i el nen, de ben segur, poden maleir els ossos del sistema que els ha agafat de les solapes i els ha instal·lat a les barriades. Ara bé, l'actitud d'un i altre difereixen; un es pixa en el sistema i l'altre aguanta marcialment uns orins sobre la seva testa, que de ben segur haurien d'anar dirigits al general o al president, o al dictador o a l'empresa subministradora d'armament que patrocina la trobada. Són iguals de subalterns l'un que l'altre. Sigui com sigui, a l'acabar el conflicte armat de la foto, el soldadet tornarà a casa, amb un forat de bala al cervell o amb uns calerons a la butxaca pel servei prestat. El nen tornarà a la seva barraca, esperem.

La conclusió a la que arribo, i no he fumat més que substàncies perseguides però reconegudes per la llei, és que el capitalisme sí et deixa pixar-te en el sistema, però et castigarà amb l'ostracisme de la xabola. Si, en canvi, accedeixes a defensar els interessos que et diuen que són els teus (però jo sospito que no ho són), el capitalisme et sabrà recompensar, en la seva mesura (mai tal com tu voldries, i que tu saps que et mereixes). La qüestió és que ni el nen vol viure envoltat de misèria ni el soldadet vol morir darrera aquesta escala de maons. M'explico? Per tant, no sóc prou ruc com per ser anticapitalista, però tampoc penso donar-li les gràcies a Adam Smith perquè em deixa pensar el que m'abelleix. Potser sóc un desagraït. I potser aquest post no calia. Potser és que llegeixes per què estàs summament avorrit. En tot cas, ets lliure de deixar un comentari o anar a visitar d'altres blogs. O també pots tancar el teu ordenador i meditar llargament sobre les meves més que sàvies paraules. Si no m'ho dic jo...

La ironia de tot plegat és que segurament la foto està trucada.