Caurà la tapa amb l'article que escriuré

L'altra dia em trobava jo parlant sol pel carrer quan de sobte noto que la meva veu m'interpel·la demanant-me si no creia que ja era hora d'anar buscant un altre bolaño per redecorar la meva vida. Noti's que he escrit bolaño no com a nom propi, és com l'aspirina quan obté entrada en un diccionari. Amb bolaño (no em surt el tecnicisme adequat, si us plau, ajuda) vull dir algun escriptor al que hom pugui esbudellar fins al final, entrant de manera abrupte i xavacana, com un elefant desbocat, al petit nínxol que té reservat en el cementiri de la Literatura. Bolanyejar vol dir investigar. I em sembla que he trobat un escriptor viu del que puc anar tirant, o sigui bolanyejant. Rodrigo Fresán. Rodolí.

Em sembla que així, d'aquesta manera, podré escriure un article potent per al senyor director, aquest septembre. Her Dirrektor ens ordena que pensem temes relacionats amb el concepte de Ciutat en trànsit. Jo havia pensat escriure una contundent diatriba proposant l'ensorrament controlat i massiu de la ciutat de Barcelona i que els seus habitants tinguèssim dret a vol xarter subvencionat cap a Mèxic D.F. i que ens dispersèssim un cop allà. Un cop netejada de runa i ciutadans, la ciutat de Barcelona es reedificareia sota el nom d'Hotel Total, l'objectiu social del qual seria el d'atendre turistes de renta superior a la mitjana dels antics habitants. Dels ciutadans que ara estarien a l'aeroport de Mèxic, unes quantes dotzenes tindríem dret a exiliar-nos a la bella ciutat de Caracas, una mica més al sud que D.F., i més bella àdhuc espantosa.

Però no, prefereixo arribar al fons de la nit de Fresán i d'aquesta brutal i brillant aportació a l'imaginari sobre la ciutat del D.F. que és Mantra, Fresán, Rodrigo, 2001, Berlusconi ediciones.

Basant-me en la lectura de Mantra -i possiblement de Bajo el volcán- enginyaré una mena de teoria literària sobre la mexicanitat. Defensaré davant el senyor director que Mèxic és París, però al revés, Sírap. O que: És el centre de la perifèria. Méxic, com París, té un poder evocador de coses que no existeixen, o sigui, de literatura. Ja ho diu el mestre de literatura mexicano-marciana, Rodrigo Fresán;

un turista sin equipaje dispuesto a viajar a una ciudad [Tenochtitlan (a.k.a.) México D.F. (a.k.a.) Ciudad de México (a.k.a.) Distrito Federal (a.k.a.) DF] que de tanto imaginarla ha adquirido una solidez real a la que sólo puede aspirar lo fantástico.

Mantra, Fresán

ClaaaAaar, és allò que tenen els grans centres espirituals, tals com París i Nova York. Són un centre neuràlgic, creadors de mites i de cànons!! Per dir-ho d'una manera que Casanova m'entengui quan rebi el meu manuscrit segellat amb cera vermella; Vostè parlava de la mundialització/globalització del panorama literari mundial. Jo parlaré de la Altermundialització, de la Globalització dels pobres, de les megalopolis industrials com a generadores de mites literaris, encarnats en la ciutat mexicana que s'enfonsa. Un cop fet aquest anàlisi, fent un gir narratiu que ni el noi meravelles quan es disfressava de noi meravelles, seré el primer en atacar aquest nou cànon literari per pretensiós i absurd i mal construït, i m'exiliaré espiritualment a la ciutat de Caracas, des d'on escriuré enceses acusacions. La pol·lèmica serà servida i de mi parlaran l'Avui i el TdQ, que ressucitarà per a l'ocasió. Aniré a Frankfurt a donar conferències multitudinàries, i tindré columna perpétua a Les Inrockuptibles. Sí. Caurà la tapa amb l'article que escriuré.

... i de passada escriuré algun post parlant a fons de Mantra, intentant fer una cosa com deu manen. Jo mano, jo mano, i jo, jo també, àdhuc jo, no tant com jo, jo també mano, i jo, i jo, i jo també. Tot això, aquest estiu, car jo no tanco, estimats clients, doncs el Teatre Buit mai ha estat obert.

****

Rodrigo Fresán, Musculman de la literatura actual.

Hay tres tipos de fotos de luchadores enmascarados: [...]
-Las fotos más interesantes de todas. Las fotos de los luchadores en un momento de calma y de reposo. La máscara puesta pero "vestidos de civil". Por lo general con traje, camisa y corbata (si puede ser amarilla mejor) o con pullóvers de cuello alto. Zapatos de tipo mocasín y, muy de vez en cuando, algún toque del tipo psicodélico o a gogó. Son fotos raras, com de seres de otro planeta intentando parecerse lo más posible a los terrícolas. En algunas de ellas -tal vez las que producen mayor inquietud- los luchadores enmascarados aparecen posando frente alguuna atracción turística o -como se ve en una que aquí tengo- saludando al papa Juan Pablo II, que mira al luchador enmascarado sin entender muy bien de qué se trata, persignándose, por las dudas, como si hubiera visto al mismísimo demonio.

Mantra, Rodrigo Fresán.