La pole position

Després de rebre La Negativa per telèfon, que no per esperada resulta més fàcil d'acceptar, curiosament, no he deixat de fer les tasques encomanades. Havent acomplert amb professionalitat i diligència les meves obligacions contractuals, m'he descobert sol al bell mig d'un carrer de l'Eixample tancat al trànsit per obres estivals. Ganes desmesurades de treure'm les espardenyes i caminar sobre el quitrà en forma de lava roent. Ganes de caure fulminat sota l'imperi totalitari de l'astre rei i ganes de no aixecar-me mai més de terra. No m'he tret les espardenyes i he continuat vagant amb les mans a les butxaques. La suor està feta de llàgrimes que ploren per tots els porus del cos. Segur que aquesta frase l'ha escrit algú altre abans que jo, encara que jo no en tingui coneixença. De nou, arribo tard i quedo últim a la pole position. La meva carraca no pot competir. Però, ves, m'estimo la meva carraca, com el vell s'estima el seu Citroen prehistòric i el neteja d'excrements cada matí invariablement des de fa quaranta anys.

Com un gos ensinistrat entro a la primera llibreria que trobo i demano l'últim Diego Medrano. Vaig escriure al Medra per veure com anava i la seva resposta fou telegràfica i de compromís. La última frase del seu mail era Subal, Soubal, Soul. La meva estel.la mimba, companys, però segueixo estimant-me la meva carraca. Adquireixo Los sueños diurnos. Manual para amantes, pobres y asesinos. És un llibre que bé podria ser un blog, és un llibre de microrelats. És un llibre de perifèries polsoses i marginals. Un llibre de carrers mal pavimentats. Jo ja m'entenc. Ja al subsol, que és el lloc més proper a l'infern en la puta ciutat de Barcelona, cavil·lo quina és la posició del llibre de Medrano en el meu llistat de títols per a llegir durant les vacances. Pinta força bé.

Ara per ara, testo els llibres adquirits i m'imagino (bressolant-me en l'hamaca en un bosc ardent) llegint-los. He testat ja El Quadern gris de Pla. He testat ja Estrella distante de B (Monsieur Pain el vaig testar massa temps i ja me l'he acabat). He testat ja el Llibre del desassossec, de Pessoa. Ah, per cert, tinc una anècdota sobre el senyor P. En J.T. em va xiuxiuejar que existia un assaig sobre Bauçà que el comparava amb el Pessoa. Jo li vaig dir; tu creus? En Bauçà estava més sonat que en Pessoa. A la qual cosa en J.T. em diu, acostant-se a un pam de la meva orella per a que el pugui entendre millor, que en Pessoa es creia cegament els seus heterònims, tant és així, que va fer escriure una carta a Álvaro de Campos [més aquí]tallant la relació amb la seva xicota i insultant-la greument. Collons, responc impressionat, i J.T. torna a la seva posició habitual de llunyania mexicana, amb l'orgull d'haver-me ensenyat una nova cosa. He testat ja les Novelas y cuentos I d'Osvaldo Lamborghini. Encara busco deseperadament algun llibre editat que no m'hagi llegit de Dovlàtov, però la cerca sembla infructuosa...

En fi, quin autor ostentarà la pole position de lectures d'estiu encara és un misteri. Potser faci un coctail molotov amb tots els llibres i trobi per fi un estil propi, un estil carraca i propi que no vagi enlloc, eco de mil veus. De moment camino com si tingués un xiclet de quitrà enganxat a les soles de les espardenyes, i plorant per tots els porus del meu cos. Murmuro entre dents que la literatura no val res i insulto a un grupuscle de turistes italians.