Avui és dimarts. Això és una certesa

Inicio amb lentitud el camí de retorn al Bronx llegint els microrrelats de Medrano. Avui porto una samarreta de color negre per tal de plorar per tots els porus del meu cos de manera (encara més) salvatge. Les llàgrimes de suor impacten en les pàgines del llibre i a traïció em pregunto què ha passat en la meva vida que em trobi llegint textos com el que ara mateix us transcriuré aquí. També em pregunto fins quan faré durar la cantarella del "plorar per tots els porus del meu cos", una frase objectivament pobra.

Trobem relats d'extrema brutalitat, en el llibre del Medra. No superen, emperó la hiperviolència sense fre d'Osvaldo Lamborghini, això no. Los sueños diurnos no és el millor llibre de Medrano, però no per això deixaré de llegir-lo. Després d'haver transcrit el microrrelat anomenat Nacido para perder, us explicaré una anècdota extreta de la pel·lícula veneçolana Secuestro Express, que a mi m'ha vingut a la pensa inmediatament després d'haver llegit el text que ara sí us transcric de veritat. Abans d'això, disculpeu, us transcric una frase de Samuel Beckett que em dedico especialment a mi mateix, sense rancor i amb alta estima. Com has dit que et deies?

Da igual. Fracasa otra vez. Prueba otra vez. Fracasa mejor.

NACIDO PARA PERDER

Le gustaba mucho el lema "Nacido para perder" popularizado por el rockero Johnny Thunders, muerto de sobredosis. Confesaba ser hijo de una relación homosexual entre Lou Reed y David Bowie. Lo que más le gustaba era detener la circulación de la Gran Vía con los ojos maquillados de azul y, a veces, mostrando el pene erecto. Al llegar a su apartamento solía escribir cuentos y novelas toda la noche, entre barbitúricos, ansiolíticos y algunas botellas de coñac, de lo más barato en el mercado. A la mañana siguiente solía despertar al chico con el que había dormido la noche anterior con un revólver en mitad de su boca. "¿Te gusta ganar o perder?", preguntaba antes de disparar. Lo que poca gente sabía es que era un juego de ruleta rusa y que dentro del revólver siempre había una bala. Cierta mañana la almohada se llenó de sangre. "Vaya, así que te gusta perder", dijo frente a un cuerpo todavía caliente, pero ya cadáver. "Pues a mí sólo me flipan los chulos y los ganadores", añadió. "Que lo sepas, maromo", dijo antes de salir de casa con una botella de coñac Soberano escondida en el bolso interior de la cazadora metálica y dando saltitos, bailando, como aquel que, encontrado lo que lleva buscando desde hace tiempo, no le da ya ninguna importancia.

Diego Medrano. Los sueños diurnos.

Bé, doncs ara toca l'anècdota. Un paio està segrestat en la formidable, infinita, lluminosa i violenta ciutat de Caracas. Es troba tancat en el maleter d'un taxi que malauradament no és un Chevrolet dels anys setanta de color blau carib. Un malandro obre el maleter i entafora una pipa a la boca del segrestat (un tio que, dit sia de passada, mereix morir) i li explica la diferència entre la ruleta russa i la ruleta caraquenya. La diferència és simple; amb la ruleta russa tens certes probabilitats de sortir indemne. Amb la ruleta caraquenya, sempre guanyes. I el malandro obre el carregador de la pipa, i exposa una col.lecció complerta de bales pulcrament ordenades en els nínxols corresponents. El malandro tanca el carregador amb cop prest de canell i prem el gallet. Fi de l'anècdota i de la vida del segrestat.